La crisi política a Catalunya: tot és fals, menys alguna cosa?

La crisi catalana es manifesta amb cruesa aquests dies a Madrid, concretament al Tribunal Suprem, on sota la presidència del jutge Marchena un grup d’ex alts càrrecs del govern de la Generalitat catalana i dos ex responsables d’entitats cíviques [Omniun i ANC] estan jugant-se molts anys de presó sota dues acusacions principals: la de rebel·lió i la de sedició.

Estem assabentem-nos de moltes coses a aquest judici. Tant pel que fa a allò que expliquen els acusats, com pel que estan fent i diguent des de la Fiscalia. Tot plegat, amb les preguntes dels uns, les respostes dels altres, els silencis, les omissions, les ignoràncies i els oblits voluntaris de tots, s’està generant una impressió bastant tangible de que estem davant d’un judici en el què, rememorant aquella cèlebre intervenció de Mariano Rajoy, podríem arribar a concloure que tot [allò que fins ara sabíem] és fals... menys alguna cosa.

La Fiscalia no està preguntant, pràcticament, per res que tinga a veure amb les dues acusacions més dures, la de rebel·lió i la de sedició. Les raons d’això, més enllà de la sufocació que cada dos per tres acusa la fiscal Madrigal, tenen dues explicacions de part dels experts: la més que deficient instrucció realitzada pel jutge Llarena i la de que no n’hi ha forma jurídica d’argumentar per tal que als processats se’ls puga provar que van liderar cap rebel·lia, ni cap sedició. És per això que els fiscals estan centrant-se en les altres dues acusacions, la de malversació i la de desobediència.

Siga com siga, és evident, si més no ara per ara, que ni la Fiscalia ni l’Advocacia de l’Estat pregunten per cap acció violenta o cap amenaça de violència que demostre que, efectivament, des del govern català es pretenia una insurrecció convencional contra l’ordre establert. I si no pregunten és, lògicament, perquè no volen veure’s superats argumentalment pels acusats i els seus advocats. Conclusió provisional, llavors: tant de colp al pit, tant d’esquinçar-se les vestidures, i va a resultar, sembla, que tot el muntatge polític que n’hi ha hagut darrere del judici, tanta soflama patriòtica espanyolista, no tenen suport legal, ni jurídic, ni judicial. És una sospita que caldrà confirmar.

Clar que els excessos verbals i l’agitar virulent de les banderes van produir-se pels dos costats. Expliquen la major part dels que seuen a la banqueta dels acusats, tret de Junqueras i Romeva, per cert, que allò que es va fer, aquella proclamació de la república, aquell referèndum, aquella política de gestos insolents envers l’Estat per part dels sobiranistes, no eren sinó actuacions teatrals per atemorir el govern de Madrid i obligar-lo a negociar.

Segons l’ex consellera de treball, Dolors Bassa, l'1-O no va ser "l'instrument per fer efectiva la voluntat popular", contradient allò que abans que ella havia declarat Oriol Junqueras. Per a Bassa va ser "un acte per arribar al diàleg i a la negociació" amb el Govern [de Madrid]”. És a dir que "L'1-O mai es va plantejar com un acte concloent per a la independència, sempre es va intentar el pacte". Clar que en eixa posada en escena van actuar molts milers de figurants que, aliens al que realment estava passant, estaven convençuts que allò que els dirigents els explicaven de la Declaració Unilateral d’Independència [DUI] i demés era la veritat vertadera. Ara sabem que no era exactament així, ni de bon tros.

De fet, tots els acusats, incloent-hi Oriol Junqueras i Raül Romeva, han coincidit en que la DUI va ser fonamentalment una "expressió de voluntat política". Fins i tot, Josep Rull va ser més explícit en afirmar que el Govern no va desenvolupar la declaració, que "es va teoritzar" sobre la independència, però que mai no la van implementar. Inclús a preguntes de la fiscalia, l’ex conseller Rull va declarar que el govern de Puigdemont en cap cas va impulsar l'agència nacional d'intel·ligència catalana com tampoc va intentar aixecar o un nou sistema judicial català.

El gran públic, catalans i ciutadans de la resta d’Espanya, hem viscut molt enganyats pel que sembla. Pels responsables polítics i, també, per una campanya sistemàtica de desinformació desenvolupada des de determinades i conegudes capçaleres de diaris, i també des de diverses cadenes de televisió, incloent-hi les públiques, com ara TVE [en mans del PP] i la TV3 [en mans de l’independentisme].

L’exconseller Santi Vila ha declarat davant el Tribunal Suprem que "hi havia molta més moderació en els dos Governs [l’espanyol i el català] del que es relata en els mitjans", i ha afegit dues informacions de gran rellevància. Que el Govern de Rajoy va mantenir les línies de diàleg obertes amb el de Puigdemont fins a l'últim moment, afegint que l'executiu de Rajoy va tindre "gran interès a evitar el xoc" amb el Govern després de l'1-O. A més, per si n’hi havia dubtes a la Sala, va aclarir que dins el mateix Govern de la Generalitat hi havia serioses discrepàncies entre els seus membres sobre reconèixer o no l'1-O com un referèndum assumible del qual havien de derivar-se resultats tangibles, mentre que d’altres com ell entenien que la votació d’aquell dia no passava de ser una mera "mobilització i exhibició política sense cap altre valor”.

Per a donar consistència a aquesta tesi de la manca d’efectivitat real de la DUI, així com de les actuacions anteriors i posteriors del govern català, cal parar compte en la informació que oferia dies arrere el periodista Ernesto Ekáizer al diari El País.

Segons Ekáizer, un home sempre ben informat en els assumptes jurídics i judicials, a petició de la lletrada de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Maria Antònia Cao, el director de gabinet de la Presidència del Govern, Iván Redondo, va respondre tot remetent el passat 13 de febrer un certificat segons el qual, revisades les actes de les reunions del Consell de Ministres, l'Executiu de Mariano Rajoy no va declarar l'estat de setge amb motiu del procés sobiranista català. Una declaració que hauria estat obligada en compliment d’allò disposat a la Llei d'Estats d'Alarma, d’Excepció i de Setge. ¿Si tan evident era la rebel·lió i la sedició, com és que el Govern no va actuar d’acord a allò previst legalment?

És a dir que ara, quan el judici només porta una setmana en marxa, hem estat informats de diverses qüestiones transcendentals. Recapitulem.

Sabem que des dels dos governs es va fer el possible per evitar el xoc de trens, i que a Madrid i a Barcelona va treballar-se fins al darrer moment en aquest sentit. Sabem que el Govern de la Generalitat catalana mai va desenvolupar cap instrucció que donés contingut efectiu a la DUI, i que bona part dels seus membres mai van creure que aquella tingués altre objectiu que fer servir les mobilitzacions com a eina de pressió sobre el govern de Madrid. També hem conegut que el govern Rajoy mai no va creure que hi hagués un vertader perill de secessió a Catalunya, atés que mai va activar l’estat d’excepció, tal i com la llei exigeix en cas de perill real. Finalment, tenim sospites fundades que la Fiscalia no creu poder demostrar que els acusats puguen ser objecte de condemna per rebel·lió ni per sedició, uns càrrecs en els que els fiscals semblen no creure en absolut.

Molta falsedat, però també un parell de coses certes. Sabem que una dotzena de persones han passat un any de presó preventiva i encara estan sota una tremenda acusació. També som sabedors, per a concloure, que aquest empresonament continuat i injustificable segons l’opinió d’una ampla majoria de juristes experts ha provocat uns danys qui sap si irreparables en la societat catalana; paral·lels als que el sobiranisme ultra ha provocat en la societat espanyola.

Mentrimentres, el Partit Popular, Ciudadanos i Vox continuen amb la matraca de la unitat d’Espanya amenaçada, de la traïció dels socialistes de Pedro Sánchez i de com s’ha venut als independentistes catalans. De l’altre costat, el sobiranisme manifesta un discurs públic que es contradiu amb el que estem coneixent a Madrid; un relat que controlen els sectors més radicals i que prioritza el suposat manament de l’1-O àdhuc per damunt del marc legal del sistema democràtic.

Són els partidaris del quant que pitjor, millor de les dues ribes de l’Ebre els qui tenen la paella pel mànec, i no vacil·len a mentir i a manipular a tothom en el seu benefici. Algun dia caldrà que la part majoritària de la societat –espanyola i catalana- reaccione i, a més a més, demane responsabilitats per tant de mal com han causat i volen continuar provocant.

L'independentisme li dóna un cop de peu a Espanya en el cul dels ciutadans i, a més, es dispara un tret al peu.

La decisió de PDCat i Esquerra Republicana de Catalunya de tombar els pressupostos de Pedro Sánchez és un pas més en la incomprensible fugida cap endavant en la que el sobiranisme català va instal·lar-se definitivament des de setembre de 2017. Sembla ja evident que els partidaris d’enfangar el terreny de joc són realment els que tenen la paella pel mànec a Brussel·les i a la Plaça de Sant Jaume.

Si la còmoda posició en la que està Carles Puigdemont, comparada amb la d’Oriol Junqueras, permet trobar-li alguna explicació política a la voluntat declarada d’incrementar la tensió amb l’Estat per part de Quim torra, que ERC estiga en la mateixa lògica resulta completament incomprensible.

Oriol Junqueras sembla un home senzill que, des de les seues conviccions religioses, ha optat pel sacrifici personal pel bé de la causa catalana. Tot i la bonhomia, tot i que no va girar-se per saludar un Quim Torra que va anar al judici de Madrid a saludar i poca cosa més, és difícil no imaginar que el republicà li l’ha de tindre jurada als ex convergents. Fugir amb nocturnitat com va fer el Molt Honorable President, després de proclamar i congelar la DUI és cosa que ha de ser impossible d’oblidar. Tant i més perquè, com explica Lola García al seu llibre El naufragi. La deconstrucció del somni independentista, després de veure diumenge la victòria del Girona sobre el Reial Madrid per televisió, la consigna de Puigdemont era que dilluns tots els càrrecs del govern havien d’estar als seus despatxos per a combatre la substitució decretada pel 155.

Però no sols Junqueras tindrà dificultats per a l’oblit. La resta dels polítics de filiació convergent que estan patint a la presó el que no està escrit potser faran carasses amistoses amb Torra, però la processó ha d’anar per dins, tot i ser correligionaris. Ells també van creure’s la mentida de Puigdemont i alguns -ho conta Lola García-, van assabentar-se mentre prenien junts un cafè matiner per boca de Josep Rius, cap de gabinet del Molt Honorable, que aquest no acudiria al despatx. Que estava a Bèlgica!

Dit això, ¿com és que ERC segueix transitant per un camí que saben que condueix al barranc, més fondo del que ja coneixen, i ens arrossega a tots els qui estem per una solució negociada i pactada a la crisi catalana? Després la votació al Congrés de Madrid no se compren com és que els republicans s’han plegat a fer caure un govern que ha fet exactament el contrari del que havia fet Rajoy, que és el que cal i caldrà: raonar, parlar, negociar i pactar. Pedro Sánchez i Carmen Calvo no ho han fet com calia, bé; potser podien haver estat més innovadors i atrevits, però seria terrible que dins només uns mesos tinguérem a Pablo Casado a La Moncloa, a Rivera de ministre d’administració territorial i a Abascal de ministre de l’interior.

De fet, les primeres reaccions des d’ERC i PDCat són més que sorprenents, quasi esperpèntiques. Fins i tot un home seriós com Joan Tardà (ERC), per exemple, ha titllat d'"irresponsabilitat" la decisió del president i lamenta que Sánchez jugue "a la ruleta russa" amb les eleccions, en referència a una possible victòria del PP, Ciutadans i Vox. No, no és fàcil entendre els republicans.

Aprovar els pressupostos el dia que començava el judici contra els independentistes presos no era fàcil, però tampoc era impossible. Àdhuc mirant exclusivament amb el major particularisme polític, amb l’aprovació dels comptes de Pedro Sánchez la Generalitat catalana hauria rebut una bona partida de recursos que, sens dubte, haurien millorat la situació del país i, particularment, la dels segments més fràgils i vulnerables dels seus ciutadans. És a dir, que amb la seua negativa a avalar els pressupostos, els republicans catalans han perjudicat els més dèbils tant d’Espanya com de Catalunya. Quin ha estat el benefici de fer això? Qui ha eixit guanyant amb eixa actuació? És aquesta una actuació pròpia d’un partit de l’esquerra?

A més, ateses les previsions electorals, la possibilitat de que les eleccions que Pedro Sánchez ha convocat per al proper 28 d’abril permeten un govern a l’andalusa -és a dir un executiu condicionat per l’extrema dreta franquista-, obri la porta a un govern a Madrid que faria tot el que pogués per aplicar l’article 155 a Catalunya. S’acabaria així, de nou i sine die, amb l’autogovern i amb les institucions catalanes i s’elevaria, encara més, la tensió interna que ja polaritza la societat catalana i, al seu tomb, la societat espanyola.

On està el benefici? Quin és el guany polític obtingut amb aquesta volta de rosca a l’enfrontament entre els sobiranistes i l’Estat?

Si tothom, tret dels hooligans més radicals, reconeix en privat que la deriva en la que es va entrar des del setembre de 2017 va ser un error immens; si tothom accepta que les coses es van fer massa malament, amb massa improvisació i massa creient-se les pròpies mentides; si són molts els que creuen que no es va actuar des d’una avaluació acurada de la correlació de forces existents a Catalunya i a Espanya; si ara n’hi ha dotze dirigents polítics que estan en risc de passar-se molts anys a la presó; si tot això és així, comptat i debatut, ¿on van Junqueras i companyia amb la votació que ha tombat els pressupostos de la mà del PP i Ciudadanos?

Costa treball de creure tanta desconnexió amb la realitat. Però, la declaració del líder republicà al judici, a preguntes de la seua defensa i després de negar-se a respondre al fiscal, deixa més ombres que llums que confirmen eixa manca de contacte amb el món polític real.

Després d’afirmar que ama Espanya i els espanyols, que rebutja tot tipus de violència i que durant els fets de setembre i posteriors va assumir que podia anar a presó, el líder republicà va tornar a insistir en dos arguments que no són sinó una jaculatòria de l’independentisme, com aquella de que simplement obeïen el manament ineludible “del poble de Catalunya”. Junqueras va reiterar que ell està a presó per les seues idees i no per les seues accions, i que no havia comés cap delicte, perquè votar no pot ser delicte.

Junqueras és, he de ser, perfectament conscient que està a la banqueta justament pel que va fer, perquè tota la vida ha tingut les mateixes idees i ningú l’havia tancat a la presó. A més a més sap que, efectivament, votar no és cap delicte, però si pot ser-ho la convocatòria i la preparació d’una consulta electoral feta al marge de l’ordenament jurídic vigent. Que allò de la sedició i la rebel·lió siga una barbaritat insostenible no pot significar que es va actuar correcta i legalment en posar en solfa la legalitat autonòmica i estatal.

Algun dia els diversos actors polítics implicats en el drama que vivim amb la situació catalana hauran de seure a raonar i a pactar. Algun dia. Però no és un bon senyal mantindre’s, com fan els independentistes, en posicions enrocades com aquestes; tampoc ho és sostindre, com fan els constitucionalistes fervorosos, que la situació podrà tindre una eixida exclusivament judicial i punitiva. Si a això afegim que l’extrema dreta és la gran beneficiada de la mala gestió per les dues bandes de la crisi d’Estat que patim, potser coincidirem en que, en tombar els pressupostos de Pedro Sánchez i obligar-lo a convocar eleccions en abril, el sobiranisme català li ha pegat un cop de peu a Espanya en el cul dels ciutadans i, a més, s’ha disparat un tret al peu. Per què i per a què?

Memòria familiar de La Retirada. Homes i dones lliures, recordeu-vos-en!

A la mémoire des 100.000 Républicains Espagnols, internés dans le camp d'Argelès, lors de la RETIRADA de Février 1939. Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. Homme libre, souviens toi.'

Amb aquesta exigència de memòria finalitza la inscripció al monòlit que recorda l’horror que milers i milers de fugitius espanyols van patir arran febrer de 1939 a la platja d’Argelès-sur-Mer, en el departament de Pirineus Orientals, a la regió de Llenguadoc-Rosselló, a poc més de 30 kilòmetres de la frontera amb Espanya: “A la memòria dels 100.000 republicans espanyols, internats en el camp d'Argelès, després de La Retirada de febrer de 1939. La seua desgràcia: haver lluitat per defensar la Democràcia i la República contra el feixisme a Espanya de 1936 a 1939. Home lliure, recorda-te'n".

Un d’aquells homes fugitius era mon pare, qui em va parlar en alguna ocasió –poques- d’aquella dura experiència; i és ara, amb ocasió de l’efemèride, que no puc evitar emocionar-me en rememorar aquell drama d’uns homes -molts dels quals havien començat la guerra quan eren poc més que uns adolescents-, uns xicots que havien patit tres anys de calvari per a ser, finalment, derrotats i perseguits pels venjatius partidaris del general Franco.

Tot i que ja havia començat en 1937, La Retirada és el nom que rep l'èxode republicà dels primers mesos de 1939. Va ser un exili que s'efectuà majoritàriament a peu, no sols per part de militars vençuts com mon pare, sinó també per famílies senceres que volien travessar els Pirineus fugint -després la caiguda de Barcelona-, dels bombardejos de l’aviació franquista i de la por a la venjança dels seus enemics.

N’hi ha discrepàncies quant a les xifres, però van ser moltes desenes de milers, les que fugiren buscant la pau i la llibertat de la França democràtica. Fa uns dies, el meu amic Alfons Cervera em va activar la motxilla carregada d’història familiar que duc a l’esquena, tant que he necessitat escriure aquestes ratlles per a retre homenatge a aquells fugitius. El record del relat de mon pare, que parlava de fam insuportable i de mort, de ferits que no podien resistir la duresa de la marxa; de la trobada amb el primer camperol francès qui, armat amb una escopeta i amb prevenció, va preguntar al grup d’homes d’aspecte lamentable que s’havia acostat a casa seua si eren republicans. En rebre la confirmació, va relaxar-se i sols va dir “feixistes, porcs; feixistes, porcs”.

Alfons Cervera, un home amb qui m’uneix la sensibilitat envers el record d’aquell trauma que va ser la guerra i la dictadura, ha escrit: "Han passat vuitanta anys des de La Retirada. Des d'aquella neu que cobria els camins quan la guerra ja pràcticament l'havia guanyat l'Exèrcit franquista, amb l'ajuda de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. I amb la neutralitat insultant de França i Gran Bretanya. La guerra, aquella guerra "amb cara de dolent de cinema", que deia Blas de Otero. Aquesta filera amarga de gents tot just cobertes amb les mantes del desemparament. La derrota. El silenci persistent de la derrota a les escoles i les cases de la dictadura. La immensa, irremeiable tristesa d'Antonio Machado a les vesprades escolars, amb la pluja abrillantant els vidres d'una por que es confonia amb la innocència infantil dels anys primers. Les imatges en blanc i negre de La Retirada. Així anomenen a França l'èxode republicà que confiava que darrere de les muntanyes hi havia la platja. I sí que hi havia la platja. És veritat que a l'altre costat de la frontera hi havia la platja. Però no era la platja que la fugida esperava". No, no va ser una platja de llibertat i pau, que ho va ser de dolor i d’angoixa.

Les autoritats franceses van traslladar l’escamot de mon pare a la platja, però no, certament no era la platja que esperaven. Era Argelès-sur-Mer, un camp improvisat a la vora mar, al que van ser conduïts ells i milers de fugitius que, en arribar, no comptaven més que amb l’abric que cadascú duia al damunt. En dues setmanes van construir-se barracons, tot i que insuficients per les vora de cent mil persones nouvingudes en cosa de dies. Les condicions de vida n’eren extremes, i no sols pel fred i la fam, no sols per la sarna o pels polls, sinó pel duríssim tracte, gairebé de presoners de guerra, que van rebre a càrrec dels guardians marroquins i senegalesos de la Legió Estrangera Francesa. Particularment dolenta va ser, una vegada més com sempre passa a les guerres, la situació de les dones, especialment les més joves. Testimonis n’hi ha de que les xiquetes i les jovenetes portaven lligat al coll una mena de rudimentari xiulet fet amb canyes que feien servir per protegir-se dels intents de violació pels legionaris.

Es diu que més de la meitat dels refugiats de La Retirada van tornar a l'Espanya franquista durant les setmanes i mesos posteriors a l’arribada a França. Mon pare va ser un dels que ho va fer, en tindre notícies que el seu pare i el seu germà gran havien sigut empresonats, i la resta dels germans estaven sols i en condicions precàries. A més, mon pare va creure’s la promesa de Franco de que res havien de témer els qui no haguessen comès delictes de sang. Ell, comptat i debatut, no havia fet res més que combatre en defensa de la legalitat de la República, així que no res hauria de passar-li. No cal que dir que la propaganda franquista era falsa. Primer el van enviar a Santander, a un camp a la platja de la Magdalena, on els presoners patiren unes condicions semblants a les d’Argelès, i després a Àfrica, en concret a Tetuán, on va passar-se quatre anys allistat a la força a l’exèrcit franquista, en companyia de molts altres joves que tenien un historial semblant al d'ell.

Han passat vuitanta anys de La Retirada. Més de vint que mon pare va morir. El temps esborra tantes coses amb la seua tossuda i implacable perseverança que cal continuar exercitant la memòria. Va ser massa el dolor, va ser massa profund el mar de llàgrimes, va resultar massa duradora l’asfixia com per a que oblidem, tant i més ara que els bàrbars tornen a amenaçar-nos amb la seua supèrbia de sempre. Homes i dones lliures, recordeu-vos-en!

González, Guerra i l’eficàcia d’algunes dictadures.

Felipe González i Alfonso Guerra van constituir una parella irrepetible de la política espanyola. Un duo exitós en les dècades finals del segle passat que la vida, diguem-ho així, va separar ja fa anys de manera irreparable. Tot i amb això, també com a solistes apareixen de tant en tant per a pontificar sobre allò que millor consideren o, freqüentment, per beneir o maleir allò que els ve de gust, amb la qual cosa sovint provoquen fortes reaccions de crítica. En els darrers dies ha sigut Alfonso Guerra qui ha rebut un allau de desqualificacions en fer una comparació inversemblant entre la situació actual de Veneçuela i la de Xile dels anys de Pinochet.

L’ex dirigent socialista, famós per la seua agudesa mental i per la seua afilada i malèvola llengua, acusa cada cop més que els anys passen per a tots de manera inexorable, també per a ell, així com que ningú està estalvi de dir barbaritats de la mida d’una catedral. Guerra va afirmar fa uns dies, en una entrevista de ràdio, que “hi ha dictadures que almenys són eficaces [en el terreny econòmic] davant de la de Maduro, que no serveix per a res”. En ser qüestionat pel professor Antón Losada, present al programa, Guerra va respondre: “Entre la dictadura de Pinochet, horrible, i la dictadura de Maduro, horrible, hi ha una diferència: que en un lloc l'economia no va caure i en un altre sí que s'ha caigut. El no voler veure aquesta diferència és posar-se una bena perquè són amics d'un o són amics d'un altre”. Es tracta sens dubte d’unes afirmacions tan atrevides com insostenibles, si més no en boca d’una persona d’ideologia socialista.

El seu ex amic Felipe González, que igualment apareix de tant en tant en l’escena mediàtica, també ha recorregut en alguna ocasió a la comparativa amb Xile per a defensar la seua posició contrària als bolivarians veneçolans i, molt especialment, en contra de Nicolás Maduro. Tot i ser comprensible la crítica rotunda a la dramàtica deriva del bolivarianisme de Nicolás Maduro, costa de creure que aquesta vinga de la mà d’un elogi a la dictadura genocida i terrorista d’Augusto Pinochet.

En setembre de 2015, Felipe González va acaparar l'atenció mediàtica després que en una roda de premsa al costat de Lilian Tintori, l'esposa del líder opositor veneçolà Leopoldo López, digués que "l'estat de setge del Xile de Pinochet respectava molt més els drets humans que el paradís de pau i prosperitat de Maduro". La comparació, a més de gratuïta i insostenible, va indignar especialment les víctimes de les dictadures militars llatinoamericanes de la segona meitat del segle passat. La premsa va fer-se ressò de la discrepància radical que el meu amic i col·lega Javier de Lucas [reconegut especialista internacional en matèria de drets humans] i jo mateix, entre molts altres, vam manifestar en contra de l’opinió del líder socialista.

Javier de Lucas va sostindré que en el fons d'aquella argumentació de González hi havia la postura neoliberal que s'estima que alguns drets humans [les llibertats públiques i els drets personals] són més importants que altres [els drets socials que exigeixen prestacions]. En aquesta línia, afirmava: "El que deduïm d'aquestes declaracions és que Felipe González ha perdut el nord i mesura els drets humans en termes de mercaderia. És un disbarat absolut".

Per la meua part, preguntat pel periodista, vaig respondre que "la xilena va ser una dictadura de seguretat nacional clarament repressiva en què hi va haver una política específica en aliança amb la resta de règims militars que hi havia en aquell moment a Amèrica Llatina. En aquell temps es practicava la detenció arbitrària, la tortura, l'assassinat i la desaparició de persones", per la qual cosa les paraules de González havien estat "extraordinàriament ofensives" per a les víctimes i els familiars d’assassinats, detinguts o desapareguts a Xile, però també de les dictadures d'Argentina, Uruguai, Brasil..., així com per qualsevol persona vinculada a la defensa dels drets humans a Amèrica Llatina. "La comparació –vaig concloure- és una barbaritat".

Ara que Alfonso Guerra ha parlat de l’eficàcia econòmica del règim de Pinochet també convindria desmentir-lo i, alhora, recomanar-li un parell de coses.

En primer lloc, repassar les paraules recentíssimes de l’ex president Ricardo Lagos, socialista, a propòsit de la sentència que acaba de dictar-se a aquell país a propòsit de l’assassinat de l’ex president Eduardo Frei Montalva [que ho va ser entre 1964 i 1970] en 1982, en plena dictadura militar: "Augusto Pinochet és qui encarrega aquest magnicidi". Sis persones, un ex agent del CNI, l’ex xofer de Frei i quatre metges que l’atenien a l’hospital on estava ingressat, han sigut condemnades a penes d’entre tres i catorze anys de presó pel delicte d’assassinat. Convé recordar que Pinochet va encarregar altres magnicidis a opositors que van produir-se a Washington (Orlando Letelier, mort), Buenos Aires (general Carlos Prats, mort) o Roma (Bernardo Leighton, malferit), a més de ser responsable de la mort o desaparició de més de tres mil opositors a la dictadura entre 1973 i 1990 [Segons l’Informe de la Comissió Nacional sobre Presó Política i Tortura, presidida per Sergio Valech].

En segon lloc, Alfonso Guerra hauria de llegir més sobre l’economia del Xile de Pinochet. Així, podria assabentar-se que el model d'economia de mercat implantat per la dictadura militar va significar una revolució capitalista que va significar l'obertura brutal i sense control de l'economia al capital internacional, la reorientació de la producció cap al mercat mundial i l'adopció d'un enfocament de lliure empresa mitjançant la massiva privatització dels mitjans de producció, paral·lela a una dràstica reducció de les despeses públiques. Des de 1975 uns tecnòcrates formats a la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile i la Universitat de Chicago, els Chicago Boys, com van ser coneguts, es van fer amb les regnes de l'economia xilena, posant en pràctica els principis econòmics neoliberals en la seua versió més ortodoxa: van aplicar estrictament el principi de la no intervenció estatal en l'economia amb l'objectiu que el mercat fos el més lliure possible i, alhora, van mantenir una fe integrista a la propietat privada.

Des de mitjans de l'any 1982 l'economia xilena va entrar en una crisi duríssima. La producció va caure més del setze per cent en els anys 1982 i 1983. Les fallides empresarials van augmentar de forma alarmant i, com a efecte immediat, l'atur va pujar fins al trenta per cent de la població activa, i la inflació va tornar a disparar-se. Tot i així, el Govern no va fer res, amb l'esperança que el mercat s’auto ajustés, cosa que no va succeir. El 1983 la intervenció va ser impossible d'ajornar i el Govern no només va assumir la caiguda del sistema bancari, sinó que va signar un acord amb el Fons Monetari Internacional que establia com a primera prioritat un programa complet d'atenció al servei exterior del deute. També es va realitzar un canvi en el sistema de seguretat social i previsió, que va passar a ser de capitalització individual en mans privades.

Tot amb tot, la reforma estructural més important de la dècada dels vuitanta va consistir en la privatització de les més importants empreses estatals, entre les quals hi havia la majoria dels serveis d'utilitat pública. Amb aquestes mesures es va impulsar un creixement generat per l'exportació de productes primaris tradicionals, com el coure, i sobretot per les mercaderies agràries (especialment fruites), la pesca (especialment els seus derivats) i per l'explotació forestal. Aquestes àrees en expansió van permetre parlar d'un boom de l'economia xilena, un boom que, -tot cal dir-ho-, va recaure pel que es refereix als seus efectes perversos sobre els sectors populars. Els salaris es van mantenir deliberadament baixos, els nivells d'atur força elevats i les despeses socials clarament retallades.

És aquesta l’eficàcia de la que parlava Alfonso Guerra? ¿Podríem dir, en clara sintonia amb la seua línia argumental que la dictadura de Franco també va ser eficaç? A Espanya vam tindre allò que vam anomenar desarrollismo, amb els pollastres d’Avidesa i els Seat Sis-cents, amb el boom dels ingressos pel turisme i amb les remeses del milió de treballadors espanyols que van haver d’emigrar expulsats d'allò que van dir miracle econòmic franquista. Clar que, paral·lelament, vam tindre Tribunal d’Ordre Públic per negar-nos les llibertats bàsiques, i presos polítics, i tortures a les comissaries, i afusellaments fins a 1975. Com va ser d’eficaç Franco? Com Pinochet, o més?