Vistas de página en total

sábado, 24 de noviembre de 2018

Un parlament aspre i incapaç davant una ciclogènesi política explosiva.


No recorde a qui vaig escoltar aquests dies que calia impedir que els xiquets veieren els informatius de televisió, i em va semblar una idea carregada de seny. Pot afectar-los greument en el seu creixement ciutadà. Venia la cosa a tomb del lamentable espectacle que hem hagut de patir aquesta setmana a la Carrera de San Jerónimo, de Madrid. El Parlament espanyol és el lloc –com tots els parlaments democràtics del món- per a que els representants polítics parlen, raonen, discuteixen tant com calga per a què, finalment, arriben a acords que convertiran en llei. És la seu del poder legislatiu, i haurien de fer poca broma amb això.

Contràriament a allò que hauria de ser el seu paper, com més va més, la Cambra dels Diputats del Regne d’Espanya és un territori aspre i desagradable, al que sembla que una bona part dels parlamentaris assisteixen com si fossen youtuber’s professionals, que no tenen més interès que generar vídeos curts i atractius per al consum dels fans que els segueixen, i per a que aquests els difonguen mitjançant les diverses plataformes audiovisuals. De fet, Raquel Martos parlava al diari Infolibre de l’”hemicirc de luxe”, per referir-se a l’hemicicle parlamentari i a un conegut programa de la telefem.

És obvi que no es tracta de comportaments individuals aliens a cap altra voluntat que la dels protagonistes. En cap cas. Són actuacions, posades en escena, performances, que obeeixen a una voluntat decidida d’enfangar l’escenari polític tot passant per la desqualificació i la deslegitimació dels adversaris. És allò que en diuen estratègia de la crispació.

Els cronistes parlamentaris estan d’acord en dues idees en aquest sentit: aquesta dinàmica de funcionament s’ha exacerbat, de la mà del Partit Popular i de Ciudadanos, des que va triomfar la moció de censura contra Rajoy. Tots dos van començar parlant-ne de govern Frankenstein per referir-se al de Pedro Sánchez i ara ja el qualifiquen directament de colpista. La segona idea de consens és que el diputat d’ERC Gabriel Rufián és el màxim exponent d’aquest tipus d’actuacions parlamentàries, sempre carregades d’insolència i mancades no ja de les mínimes formes parlamentàries sinó de simple educació.

És cert que Rufián no és l’excepció de la regla de la bona praxi parlamentària, que també d’altres il·lustres i no tan il·lustres diputats i diputades fan tot el que poden per fer que el microclima de la Cambra siga quan més tòrrid i insalubre, millor. Recordem noms com ara els de Rafael Hernando y Beatriz Escudero en el PP, Rafael Mayoral en Podemos, Rafael Simancas en el PSOE, Toni Cantó i Juan Carlos Girauta en Ciudadanos. Això per no parlar, clar, de Pablo Casado i Albert Rivera; els quals han protagonitzat darrerament intervencions carregades d’insults, acusacions no fonamentades i injúries envers la quasi totalitat dels partits polítics de la Cambra. La darrera setmana s’ha sumat un home del que calia esperar altres pautes, atesa la seua edat i, sobre tot, la seua experiència: Josep Borrell.

Després d’una intervenció de les seues, dura i desagradable, Rufián va qualificar Borrell de ser el "ministre d'Exteriors més indigne de la democràcia". El titular de la cartera va respondre al diputat tot acusant-lo d'abocar sobre el Congrés una barreja de "serradures i fems". Arran d’aquí, la bancada socialista, la del PP i la de Ciudadanos va carregar amb crits i insults contra Rufián, qui va respondre amb gestos de desconsideració envers els que l’increpaven, tot negant-se a seure davant la petició insistent de la presidenta de la Cambra. Després els pertinents avisos, Ana Pastor va expulsar el jove diputat republicà.

La resta del grup parlamentari d’ERC va abandonar també l’hemicicle, solidaritzats amb el seu company. Quan passaven per davant de Josep Borrell, dret en el banc blau del govern, el ministre va entendre que el diputat Jordi Salvador li va escopir, per la qual cosa el va intentar aturar a crits. Un espectacle ben lamentable i indicador del punt de degradació del clima polític en el que vivim.

Revisades les imatges una i altra vegada per totes les televisions, no s’aprecia si, efectivament, Salvador va escopir Borrell. Tampoc els diputats pròxims al ministre van poder afirmar que l’ofensa s’havia produït. Tot amb tot, el mal ja estava fet. El més probable –repassada la seqüència- és que Salvador fera un gest de menyspreu explícit a Borrell i que aquest, sobre excitat després la desqualificació i l’insult de Rufián, reaccionés de forma desmesurada. En realitat no importa tant l’anècdota sinó la categoria; és a dir, no tant l’escopinada com la tensió política i partidària que es respirava a la Cambra.

Dies arrere Joan Tarda, també d’ERC i un home que està molt per damunt de la capacitat i l’aptitud de la majoria dels diputats del congrés, havia anunciat des de la tribuna que cada vegada que algú titllés de colpistes als del seu grup, ells els respondrien tot diguent-los feixistes. Tardà va ser especialment dur amb Albert Rivera, al que va adjudicar-li la qualificació de manera expressa, deixant clar que no li la encomanava ni a la totalitat del grup parlamentari de Ciudadanos ni, encara menys, als seus votants. La presidenta del Congrés, Ana Pastor, amb una decisió que va causar sorpresa va afirmar, inicialment, que quan es facen servir aquestes desqualificacions –colpista i feixista- no figuraran al llibre de sessions. Després, amb un tweet, va aclarir què es farà una anotació en el marge del diari, en la que es dirà que la paraula ha desaparegut, així com que el seu ús va merèixer el retret de la Presidència.

Allò ocorregut aquesta setmana a la Carrera de San Jerónimo no és un llamp a la nit fosca. Està passant també als plenaris municipals i als parlaments autonòmics. Està passant àdhuc en les intervencions davant els mitjans de comunicació, en les tertúlies i les entrevistes als representants polítics. El Partit Popular i Ciudadanos, i tots aquells que de manera explícita o amagada defensen els seus interessos, estan decidits a exacerbar la tensió i l’enfrontament polític i partidari. Que estiguem a pocs dies de les eleccions a Andalusia no fa sinó afegir pressió a la caldera.

La cita andalusa passarà, però sense solució de continuïtat s’obriran les negociacions per a formar el nou govern de Sevilla, s’haurà vist el resultat de la distribució del vot conservador entre PP, C’s i els ultres de VOX, i entrarem en la recta que conduirà a les eleccions locals, autonòmiques i europees de finals de maig. Això si no n’hi ha cap sorpresa i tenim eleccions avançades a València o a Catalunya, que tot podria ser.

Mentrimentres, la decidida voluntat de la dreta hispana, que ha fet del nacionalisme espanyolista i de la deslegitimació dels adversaris els seus únics arguments polítics, ens augura que la cliogènesi explosiva va a mantindre’s ancorada durant els propers mesos sobre la Península Ibèrica. No cap esperar més que la ciutadania, si més no el seu segment més majoritari, els conservadors i els progressistes, tinguen el seny, la maduresa i la calma que no fan servir ses senyories. Uns bastant menys que altres, que tot s’ha de dir.



sábado, 17 de noviembre de 2018

Eixa Església impúdica i obscena.



José María Gil Tamayo és el secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola. En una roda de premsa recent, aquest senyor va reconèixer que l’Església Catòlica ha mantingut un "silenci còmplice" davant els casos de pederàstia que s’han produït dins la comunitat catòlica. Tanmateix, sense solució de continuïtat, va repartir les responsabilitats de la seua Institució amb el conjunt de ciutadans i ciutadanes, tot acusant-nos d’inacció davant els crims pederastes, i de ser còmplices d’una cultura compartida de silenci. Com és possible tan poca vergonya?

Arran d’aquest immoral repartiment de culpes, el jerarca episcopal va focalitzar la seua compareixença en la que ell considera una campanya mediàtica i política contra l’Església Catòlica; una campanya, diu, que pretén criminalitzar-la i desacreditar-la.

Accepte la tesi del portaveu dels bisbes i decidisc sumar-me a la missió, acció per a la qual em sobren els motius. ¿Per on podria començar a criminalitzar i desacreditar l’Església Catòlica, a més de per la pederàstia consentida i amagada? Per la seua connivència passada i actual amb l'extrema dreta franquista? Per la seua militància contra la igualtat de les dones? Pel seu afany secular d'acumular riqueses, que ha evidenciat darrerament amb les immatriculacions immobiliàries? Per l'absolut menyspreu i desqualificació absoluta a qualsevol altra moral que no siga la seua? Per la persecució de tota dissidència interna? Per la distància sideral que n'hi ha entre els Evangelis que predica i la seua praxi diària? Per on comence?

Deixeu-me dir, abans que algun lector s’ofenga, que ja sé que n’hi ha dins la comunitat catòlica éssers humans d’altíssima qualitat, que li semblen a Gil Tamayo com un ou a una castanya. No estic parlant exclusivament dels afins a l’església dels pobres, dalt o baix en sintonia amb l’anomenada Teologia de l’Alliberament; ni tan sols d’aquells sectors eclesials que viuen inspirats pels Evangelis que recullen les predicacions dels deixebles de Jesús de Natzaret. Sé que n’hi ha milers de sacerdots i seglars que des de les seues creences religioses es posen al servei dels més necessitats, dels més dèbils, dels més fràgils, dels més dependents, dels més oblidats. Això els honora i ens reconforta a la resta dels humans; també als que no tenim creences religioses. Del que parle avui és de la jerarquia eclesiàstica, d’aquella que entre molts altres representa el citat José María Gil Tamayo.

Què ha fet la jerarquia de l’Església davant la pederàstia? Segons explica Miguel Ángel López Muñoz, des de la plataforma Laicismo.org, si deixem de banda la decidida acció del bisbe de Mallorca, trobem que lluny de la defensa de les víctimes i la denúncia judicial, la majoria dels comentaris han estat fins ara a títol individual, com els del cardenal Antonio Cañizares que en 2007 va atribuir la "polèmica" [sic] sobre la pederàstia a l'"intent per part d'alguns de silenciar Déu en la societat". D’altres han arribat més lluny, com ara el bisbe de Tenerife, Bernardo Álvarez, que va afirmar en 2008 que" hi ha adolescents de 13 anys que són menors i estan perfectament d'acord (amb els abusos) i a més, desitjant-ho, fins i tot si et descuides et provoquen". Exculpació i comprensió envers els pederastes i repartiment de culpes entre els perversos, siguen els ateus anticlericals o els joves que busquen que abusen d’ells.

Connivència passada i present de l’Església catòlica amb l’extrema dreta i el franquisme? Durant la major part de la dictadura, els espanyols vam viure sota el Nacionalcatolicisme, una de les senyes d'identitat ideològica del règim de Franco. El general colpista va obtindré des del bell principi el suport absolut del Vaticà i de la jerarquia hispana, mentre que l'Estat posa en nòmina als clergues i va concedir l'Església una àmplia exempció d'impostos. A més, la jerarquia catòlica va gaudir d’una autonomia pràcticament plena quant a l'educació, convertint-la en l’antítesi del que havia sigut l'escola laica de la República. Tot i els efectes del Concili Vaticà II, un ample sector de l’Església espanyola va romandre en sintonia perfecta amb el règim i, posteriorment, està completament alineat amb el Partit Popular, del qual n’ha obtingut no poques prebendes i tractes de favor. Aquesta mateixa setmana, el número dos del partit, l’inefable Teodoro García Egea feia servir un poeta ultra-franquista i escrivia que “España es el Padre Nuestro que rezas por las mañanas, y el rojo y gualda que pone ese nudo en tu garganta”.

La Família Franco és propietària d’un panteó amb quatre tombes, dues de les quals estan lliures, a la madrilenya catedral de l’Almudena, i allí és on els seus néts volen traslladar les despulles del general si són exhumades de Cuelgamuros. L'arquebisbat –com sol passar amb l’Església en aquest país- es renta les mans, i afirma que no ho podria impedir perquè es tracta d'un panteó privat que van comprar els Franco. Veurem si la diplomàcia vaticana és capaç de maniobrar per a obtindré beneficis sensibles del govern de Pedro Sánchez, a canvi d’intervindre per impedir la barbaritat de convertir La Almudena en monument de peregrinació feixista.

Tot amb tot, si alguna cosa caracteritza l’Església Catòlica és la seua voluntat ferma i inalterable d’imposar els seus valors a tota la societat. Mai han acceptat que aquest conjunt de normes o pautes han de fer-los valdre entre els seus creients, i ahir, avui i demà han estat, estan i estaran decidits a imposar-los al conjunt de la ciutadania. Posem-ne un parell de botons de mostra: la croada permanent que mantenen en contra del dret de les dones a interrompre un embaràs no desitjat [per no parlar de la defensa del paper subordinat de la dona envers l’home, dins i fora de la societat eclesial] o l’oposició frontal i innegociable a acceptar el dret a morir dignament mitjançant l’eutanàsia o el suïcidi assistit.

El Comitè Episcopal per a la Defensa de la Vida, sosté que encara és temps de rectificar els errors i redreçar el perillós rumb que [a parer seu] han emprès alguns sectors, inclosos d’entre els dirigents de la nostra societat” i traslladen “al conjunt dels ciutadans, als legisladors i als governants, siguen quines siguen les seues creences o les seves conviccions [...] que la legislació en matèria d'avortament provocat ve a consentir una injustíssima mort d'innocents, les motivacions principals de la qual són la comoditat, la ignorància, la soledat i la desinformació”. Els catòlics, afirma el Comité Episcopal, “estem en condicions immillorables per a poder comprendre la naturalesa del problema de l'avortament. La nostra fe ens permet percebre d'una manera més plena i ens urgeix a proclamar davant de tots la grandesa i dignitat de l'home, la vida és un do de Déu, tal com ens ha mostrat Jesucrist, que és Camí, Veritat i també Vida”. Del per què els no catòlics han d’acceptar resignadament aquests dictàmens no se’n parla al document episcopal.

Això de que la vida és una concessió divina és una tesi que dóna per a molt. A propòsit de la lluita per aconseguir morir amb dignitat, l’Església s’oposa i considera que "la vida és un do de Déu i només Ell té poder per donar-la i treure-la. Sota aquesta idea, tota persona, institució o govern han de fer tot el possible per ajudar a conservar la vida pròpia i la dels altres ". Per això "no és possible que cap persona, institució o govern considere que té dret a treure la vida d'una altra persona". Perfecte. I què passa amb els que no tenen eixa creença, eixa fe catòlica? Doncs, segons eixa concepció segons la qual els valors catòlics són universals i superiors a qualsevol altre sistema moral, no tenen altra eixida que acceptar-los i resignar-se a patir el que faça falta. “Més va patir Crist en la creu”, apunten els més fanàtics.

És a dir, per concloure, que l’Església Catòlica estableix la línia moral correcta per a tots, creients i no creients. ¿Uns i altres hem d’acceptar-la, tot oblidant el seu encobriment de la pederàstia, la seua connivència amb el franquisme i el neo franquisme, la seua aposta per la subordinació de la dona, la seua cobdícia material i la seua intromissió repressiva en la vida dels que no combreguem amb els seus designis? Doncs no, de cap manera. Cal plantar cara a aquesta Església impúdica i obscena.

sábado, 10 de noviembre de 2018

Polítics d’alt risc i política com a espectacle: estem jugant amb foc.


Ha ocorregut aquesta setmana al Parlament de Catalunya, però està passant a d’altres instàncies institucionals d’arreu l’Estat. No sols a Espanya, és clar. Estem parlant d’un problema que afecta a les democràcies occidentals, com és la degradació en les formes de fer política i en les pautes d’actuació dels polítics. És cert que arreu el món estan donant-se amb intensitats diferenciades, òbviament, però s’ha de dir que les nostres són excessives.

“Els faig una crida a no degradar aquesta institució”. Això va dir Roger Torrent, president de la Cambra catalana, per intentar barrar l’ús creixent de desqualificacions entre els distints portaveus parlamentaris. “Va per tots”, va afegir-hi Torrent, perquè tots han practicat la perillosa actitud de des legitimar els adversaris arribant, àdhuc a l’insult. Destaca, quant als nivells de crispació que genera, el partit Ciutadans, però no és –com va emfatitzar Torrent- l’únic. Aquesta setmana, quan el diputat d’ERC Ruben Wagensberg li va dir a Carlos Carrizosa, de C’s, que era un feixista, aquest li va respondre que això li ho digués al carrer.

L’insuportable tensió dels 6 i 7 de desembre de 2016, amb la Declaració unilateral d’independència ha sigut recordada aquests dies, i els grups de JxCat, el PSC i el mateix C’s van demanar per escrit que Roger Torrent prenga mesures efectives per acabar amb aquests nivells insalubres a l’hemicicle.

És cert que no parle de res que no estiga passant a d’altres latituds, però això no és motiu com per a no reflexionar al voltant de la perillositat d’aquestes actuacions.

De vegades, sovint hauríem de dir, els representants polítics es comporten com si la seua activitat fos un espectacle qualsevol. Un espectacle amb exercicis teatrals, amb dramatitzacions, amb ficcions i enganys, amb sobreactuacions i, en ocasions, amb una incontinguda tendència a l’esperpent. La vicepresidenta del govern, Carmen Calvo, li va preguntar -incrèdula- a la portaveu del PP, Dolors Monserrat, si havia fet una performance després d’una intervenció surrealista de la catalana.

La ciutadania assisteix a aquests comportaments cada cop amb menys sorpresa. Cada vegada més, creix la consciència d’estar assistint a, efectivament, un espectacle, la qual cosa rebaixa fins a cotes preocupants la credibilitat i la confiança envers els representants polítics. A cotes que haurien d’alarmar-nos a tots, però especialment als propis responsables polítics.

La política és la gestió de la cosa pública, és la gestió de la vida en comú en societats cada cop més complexes. És per això que quan els representants dels ciutadans actuen d’aquesta forma estan oblidant que els codis que ells fan servir entre ells no són els que en la seua vida diària practiquen la immensa majoria dels ciutadans.

Sabem que en la representació teatral de la política els diversos actors s’acusen amb adjectius que per a un ciutadà convencional serien imperdonables si se’ls digués un veí o un company de treball. Per això, quan el ciutadà convencional assisteix a una confrontació d’aquest tipus sap que és espectador d’una representació quasi teatral; d’una degradació que rebaixa als seus ulls, encara més, la dignitat de la política i la dels polítics.

Un apunt, a mode de digressió, en aquest sentit: eixa degradació assoleix un nivell paroxístic quan molts polítics s’acusen, uns als altres, ¡d’estar fent política! i, a més, es desqualifiquen per això. Les més de les vegades estan confonent política amb partidisme, però el ciutadà convencional no té perquè saber-ho o entendre-ho així; el que eixa persona escolta és que es desqualifica una persona o es des legitima una proposta tot acusant-la de ser política quan, probablement és simplement partidària; inclús legítimament partidària.

La devaluació de la política i la degradació dels polítics és un càncer per a les institucions, i la pèrdua de confiança en aquestes és un risc elevadíssim per a la democràcia.

Estem assistint a una fractura en les nostres societats, amb la consolidació de posicions binàries i antagòniques, que tendeixen a representar-se com irreconciliables. En aquest brou de cultiu és en el que es gesten i creixen personatges com els Trump, Orban, Bolsonaro i d’altres que ja són i més que en vindran.

A les darreres eleccions als Estats Units, les anomenades Midterms, s’han consolidat encara més les diferències polítiques que han polaritzat el país en els últims anys. Com ha escrit Jaime de Ojeda, el món urbà i suburbà de les dues costes contra l'ampli sector geogràfic i rural del medi oest i del sud; la població educada contra la qual no ha passat del batxillerat; el temor dels blancs contra les minories negra, hispana i asiàtica; les dones, educades o no, contra els homes que veuen en Trump la seguretat del seu predomini; joves contra vells. Cada vegada s'allunya més la massa dels ciutadans dels veritables problemes que afecten el país, per enervar-se debatent qüestions d'identitat.

Una cosa semblant, salvant les distàncies, ha passat al Brasil que ha donat la victòria i la presidència de la república a un personatge de la catadura de Jair Bolsonaro. Un país escindit ha premiat amb més de 50 milions de vots a un home que és un compendi de defectes els quals, simplement, haurien d’haver-lo inhabilitat per a ser elegit com a responsable de cap activitat honorable.

Si això ha passat a Brasil no és perquè no estiguérem avisats.

Fa quinze anys, en 2003, en plena eufòria per la victòria de Lula da Silva, el professor Luiz Werneck Vianna, profesor del Instituto Universitario de Pesquisas de Río de Janeiro, advertia que el PT i Lula estaven desviant-se de la ruta que havien promès els seus votants, i això era perillosíssim perquè la societat havia cregut que la política podia canviar el país. Ja aleshores per a Werneck, la política estava dient-li a la ciutadania que no era capaç de fer-ho. Si això es confirmava -concloïa el professor... ¡en 2003!-, seria la pitjor pedagogia per als brasilers, ja que provocaria la pèrdua de credibilitat en les institucions democràtiques, i sense democràcia no hi hauria cap canvi de model com el que havia promès Lula.

Quinze anys després, Lula està a la presó i Bolsonaro està a les portes del Palau de Planalto, on entrarà amb l’inici de l’any.

La política, la gestió de la cosa pública, l’abordatge i la resolució dels problemes de la societat no és, no pot ser un espectacle de bons i dolents. Encara menys una representació en la que molts dels actors menteixen sense pudor, es desqualifiquen, s’amenacen o s’insulten. Haurien de saber que estan jugant amb foc. De la mateixa manera que els ciutadans de cap manera haurien de donar-los el seu vot.

sábado, 3 de noviembre de 2018

El fosc horitzó judicial allunya una solució política a la crisi d’Estat catalana.



Ha fet un any que Oriol Junqueras i d’altres dirigents de l’independentisme català són a la presó, mentre que Carles Puigdemont i d’altres continuen fugits a distints països europeus. Un temps que no es pot considerar judicialment raonable, sinó tot el contrari. No n’hi ha cap explicació convincent de per què els líders separatistes han de romandre en presó a l’espera del judici. La fiscalia de l’Estat demana 177 anys de presó per als empresonats, emparant-se en el delicte de rebel·lió, argumentant contra tota evidència que els acusats van actuar amb violència.

En els dotze mesos que han passat, si mirem de prop, sembla que no ha passat quasi res, en la mesura que l’enfrontament entre les posicions polítiques dominants a Catalunya és explícit i ni els separatistes ni els unionistes són capaços de seure a parlar sobre com eixir de l’atzucac i la paràlisi. El partit guanyador de les darreres eleccions catalanes, Ciudadanos, liderat per Inés Arrimadas, ha resultat d’una insolvència lamentable i ni ha fet ni dóna la impressió que farà cap moviment per la negociació amb els seus adversaris. L’heterogènia majoria parlamentaria que sustenta el govern de Quim Torra, pel seu costat, amb penes i treballs no ha arribat a les mans. Tret de la unanimitat que suscita l’existència de presos, la desconfiança entre ells és creixent i sols poden mantindré la ficció d’una unitat que ja ningú pot creure repetint les consignes més genèriques quant als seus objectius.

Des d’Espanya, la mirada de proximitat ens diu que han passat algunes coses importants, la principal de les quals és la jubilació forçada de Mariano Rajoy, un dels major responsables, si no el que més, de que el Procés haja causat els danys que encara no sabem ben bé avaluar. A més, l’arribada al poder de Pedro Sánchez, sols amb 84 diputats, ha posat els socialistes –per convicció democràtica en uns casos i, també, per necessitat en uns altres- en una lògica distinta de la que sustentava el sector més jacobí del partit fins a que Sánchez es fera amb la secretaria general. Quant a la dreta nacionalista espanyola, tant Casado com Rivera, han continuat amb la seua competició particular per aparèixer davant l’electorat com els més espanyolistes i, paral·lelament, com els més justiciers en contra dels separatistes catalans. Una competició que, com més va més, està convertint-se en el pal de paller únic del seu discurs polític, tant i més quan l’extrema dreta de Vox els amenaça, embolicada en la bandera bicolor.

No obstant això anterior, si prenem un poc de distància de l’objecte d’estudi –la crisi d’Estat a Catalunya-, és evident que durant les cinquanta dues setmanes que Junqueras i d’altres porten en presó han ocorregut algunes coses més que, ara per ara, és difícil saber quina incidència tindran a mitjan termini.

Els canvis que observem s’han produït són més explícits a Catalunya que no a Espanya, si deixem de costat les darreres notícies judicials. Mentre que el PP i Ciudadanos no tenen més objectius que fer caure el govern de Sánchez i castigar amb la major duresa els secessionistes, el PSOE intenta mantindré una certa apertura quant a l’abordatge del “problema català”. S’ha de dir que practica una posició de funàmbul que, a més, realitza els seus exercicis d’equilibri mentre li disparen per dalt i per baix; és a dir des de Castella i des de Catalunya. Si la dreta nacionalista no li’n dóna treva a Sánchez, tampoc des de l’independentisme se li ha deixat de fustigar dia rere dia amb exigències que, en bona mesura –i ho saben els peticionaris perfectament- no estan en la mà de Sánchez.

Contràriament, a l’interior de Catalunya s’ha produït un gir tàctic i, tant de bo fora així, també estratègic en Esquerra Republicana. Ara, els líders d’aquest partit afirmen sense rubor que la correlació de forces no permet proclamar unilateralment la independència i que cal eixamplar la base de l’independentisme. També al sector menys fonamentalista del separatisme, el que té dificultats serioses per a identificar-se amb la parella Puigdemont i Torra, s’admet amb idèntica absència de rubor, que allò que va passar al Parlament de Catalunya fa un poc més d’un any no va ser el que van dir que era i, a més a més, la gent [la gent independentista, cal entendre] ja sabia que la proclamació de la República Catalana no podia ser efectiva. La mirada candorosa de Toni Comín i la no tant d’Artur Mas mentre ho explicaven al programa de Jordi Évole van ser ben expressives. Dels partidaris de la Crida per la República, pocs canvis: tenen un manament del poble de Catalunya, etc., etc.,  i ho volen tot i quan més aviat, millor.

La Fiscalia n’ha demanat 25 anys de presó per a Oriol Junqueras i uns pocs menys per a la resta, argumentant que els fets a jutjar van ser violents. L’Advocacia de l’Estat, al seu tomb, no n’aprecia violència i rebaixa la petició de penes que, en qualsevol cas, són encara molt elevades. Mal pinta, llavors, la situació en l’àmbit judicial.

En una entrevista a la Cadena SER, el president del grup parlamentari d’ERC al Parlament de Catalunya, Sergi Sabrià, preguntat per la situació dels presos ha respost: "Són absolutament innocents perquè el que vam fer és exercir el nostre dret a l'autodeterminació que està reconegut internacionalment i que ens és negat per l'Estat".

És evident que les posicions no poden estar més allunyades. ERC, que és ara la veu més realista en el costat independentista, demana l’alliberament dels seus camarades exigint l’aplicació d’un dret que l’ONU sols reconeix en els territoris colonials. El realisme que aquest partit ha demostrat darrerament no està en consonància amb l’exigència de l’alliberament total i definitiu dels presos amb un argument tan feble, tant per a la justícia espanyola com per a l’europea. Respostes d’aquest tipus son d’aquelles que desitgen els qui no volen que s’arribe a cap acord per tal de superar la crisi d’Estat que tenim a Catalunya.