Escriure en l'aire 2ª Època

Després d'onze mesos d'anades i tornades, d'il·lusions i de misèries, d'esperances poc fundades i de decepcions entre irritants i melancòliques, la pitjor notícia s'ha confirmat: Mariano Rajoy seguirà a La Moncloa, presidint un govern que ofèn i espanta al temps. Ofèn perquè la seva investidura al Congrés dels diputats rebaixa el llistó del que és tolerable en l'acció política a mínims alarmants. Espanta perquè els ciutadans més vulnerables van a quedar durant els propers quatre anys en mans d'un partit neoliberal obedient i complagut amb els austericides de Berlín i Brussel·les, acusat de ser una organització criminal en els tribunals, sense la mínima sensibilitat social esperable en les seues catòliques creences, autoritari d’acord amb la més rància tradició espanyola, i capitanejat per un ésser mediocre que, tot i això, ha sabut fer-se amb la presidència gràcies a la inanitat dels seus adversaris, als quals ha sabut enfrontar i desactivar. Als partit...

Afirma Javier Fernández, responsable de la gestora socialista, que si bé l'edifici –entenguem-ho com a metàfora del partit- està danyat, el PSOE conserva el solar [una altra metàfora] d’allò que va ser . Alhora, Pablo Iglesias, líder de Podem, afirma que estan decidits a passar del Si es pot [que ha estat el lema oficial de la seua organització des de la fundació] al Lluitar, crear, poder popular -el que entenc com una altra metàfora que evita dir tornem als vells bons temps de les certeses . Així veig a l'esquerra hispana d’àmbit estatal. Si la del socialista és una metàfora tan dramàticament macabra com precisa, la del professor Iglesias resulta impròpia d'un polític de la seua formació. Anem per parts. Fernández -qui li ha promogut i els que el sustenten- haurien de considerar la possibilitat de reflexionar pública o privadament sobre com ha ocorregut que del seu partit no haja quedat més que un solar, ple d'enderrocs per cert; un solar que -seguim amb l...

És impossible entendre com ha actuat el PSOE des de les eleccions generals de desembre de 2015 ençà. És impossible, inclús, si parem exclusivament l’atenció en la lògica partidària o en allò que tan pomposament en diuen els interessos d’Espanya . Tanmateix, si ens preguntem com és que els anomenats barons i alguns elements de la vella guàrdia felipista han treballat en contra del seu propi secretari general, Pedro Sánchez, no trobem altra resposta que aquella que connecta aquesta tàctica a una estratègia pactada entre les elits polítiques i econòmiques espanyoles –allò que els anglosaxons anomenen l’ establishment - segons la qual els dos grans partits sistèmics –el PP i el PSOE- són els únics autoritzats per a accedir al timó de l’Estat. Expliquen alguns que en saben bona cosa d’allò que passa sense que la majoria de nosaltres ens assabentem –coses que passen allà on no arriben ni els ulls dels ciutadans ni els focus dels mitjans de comunicació- que per a l’ establishment ...

Després del colossal fracàs de la gran esperança generada per l'acord signat a l'Havana, és a posteriori que els més importants actors polítics colombians actuen com haurien d'haver fet a priori . Ningú tenia un Pla B, com han reconegut tant des del govern de Santos com des de les FARC-EP. Tampoc Uribe, qui més enllà d'aconseguir tombar els acords ensopega amb grans dificultats per gestionar la seua victòria, més encara després de la concessió del Nobel de la Pau al seu enemic. Ara, per diferents raons, després de la immensa decepció, s'han activat unes negociacions que s'haurien d'haver produït abans de cridar a la gent a votar sobre un tema tan sensible com emotiu, aferrissat i complex. Després de més de mig segle de guerra interna, una lectura superficial del plebiscit recentment celebrat a Colòmbia pot portar-nos a entendre que una societat afectada d'una greu patologia social va votar a favor que siguen les armes les que continuen parlant; q...

Després de mesos de sords però cruents combats al seu interior, finalment, el primer partit de l'esquerra hispana, el PSOE, s'ha suïcidat en un reality show tan lamentable com patètic. Com aquelles estrelles desaparegudes de les que encara rebem la seva llum, durant un temps seguirem percebent senyals cada vegada més febles del partit dels socialistes espanyols. Però, el que vam conèixer des de la segona meitat dels anys setanta, aquest, ja no existeix. Un obrer tipògraf, de nom Pablo Iglesias [ironies de la història], el va fundar en 1879 com un partit per a la classe obrera, inspirat en la doctrina de l'alemany Karl Marx. Un segle i un any després, aquest partit va decidir abandonar la inspiració marxista i es va sumar amb entusiasme a la idea d'ampliar la seua base electoral a costa del que fera falta. Aquesta barreja de pragmatisme i poca vergonya política va tindre una bona acceptació entre la ciutadania, que el 1982 li va donar una majoria aclaparadora en ...