El València CF va tindre fa alguns anys un entrenador argentí, home seriós i discret, anomenat Héctor Cúper. Tenia un lema personal que aplicava a la seua professió i procurava inculcar-li-ho als seus jugadors: “Treball, silenci i sort”. Tornarem més tard sobre la consigna.
L'actual govern de coalició, el de Sánchez i Iglesias, acaba de donar amb l'aprovació de l'Ingrés Mínim Vital un pas històric en la legislació social espanyola, comparable a altres que van ser el resultat de les lluites obreres recolzades, inspirades i, de vegades, apadrinades per sectors polítics liberals i progressistes, sovint republicans.
Des de l'últim terç de segle XIX sorgeix amb força a Espanya la preocupació per l'anomenada "qüestió social". En 1883, el govern liberal de José Posada Herrera va crear la Comissió de Reformes Socials [CRS] amb la missió d'estudiar "les qüestions que interessen a la millora o benestar de les classes obreres, tant agrícoles com industrials, i que afecten les relacions entre el capital i el treball". Tot i que les organitzacions socialistes i anarquistes es van mostrar en principi contràries a la CRS, els republicans i els sectors obrers vinculats a ells sí van recolzar la iniciativa.
Des de llavors hi ha hagut avenços legislatius que han marcat fites en la construcció d'una realitat social avançada, com és l'actual, encara amb les seues llums i les seues ombres. De la Llei de Protecció de la Dona i el Xiquet de 1900 o la Llei de Descans Dominical de 1903 fins arribar a la Llei de Dependència de 2006, per citar-ne algunes.
Doncs bé, l’aprovació d'aquest Ingrés Mínim Vital és, a no dubtar-ho, un enorme pas endavant en aquella senda oberta fa gairebé segle i mig, i constitueix un dels avenços més notables en la redistribució de la renda que ha de realitzar qualsevol estat democràtic socialment eficaç, a més de ser un dels cops més contundents contra la pobresa a Espanya. Amb això, el país deixa de ser l'únic de la Unió Europea sense aquesta eina, imprescindible ara per contrarestar l'impacte de la crisi econòmica provocada pel Coronavirus en els sectors més vulnerables. És veritat que és una quantitat modesta, entre 462 i 1.100 euros al mes per llar, molt llunyana a les prestacions d'altres membres de la UE, però constitueix indiscutiblement un gran esforç pressupostari que no hi ha més que assumir. Justícia social, es diu.
Les dretes s'han declarat contràries, seguint en la seua tradició inveterada. La patronal i els seus amics polítics ja van bramar contra aquella llei que impedia treballar en diumenge però que establia l'obligatorietat de pagar el salari.
Ara, aquestes dretes de sempre tampoc descansen. Clamen al cel, s'esquincen les vestidures, intriguen, calumnien, amenacen de manera explícita o al·legòrica, demanen cessaments, dimissions, fan tot el que poden, acompanyats pels seus cors i palmers mediàtics per generar extrema agitació política, polarització ideològica i enfrontament que procuren disseminar sense descans de dalt a baix. Ni descans dominical, en fan.
És difícil mantindré la calma, cal comprendre-ho humanament. De vegades es necessita una paciència franciscana per no embrancar-se en discussions pujades de to o en enfrontaments que a res condueixen. El vicepresident segon, Pablo Iglesias, o el ministre Grande Marlaska han participat aquesta setmana en més d'un episodi del que han sortit masegats. I amb ells tot el Govern.
Quan determinada diputada popular -que salta al terreny de joc quan es tracta d'enfangar-lo- es va permetre anomenar-lo "fill de terrorista" des de la tribuna del Congrés, Iglesias li va dir sense aixecar la veu que si esperava que perdés la compostura anava molt desencaminada. No obstant això, hores després va tenir una picabaralla completament absurda i evitable amb un altre provocador nat, que només juga a això, a polaritzar, a sembrar odi: Iván Espinosa dels Monteros.
La setmana ja estava sent intensa amb l’obligat cessament de coronel de la Guàrdia Civil al front de la comandància de Madrid, i amb l’explicació inversemblant del ministre Grande Marlaska. Què està passant en determinats cercles de Madrid en aquests dies? No ha faltat qui haja parlat de cop d'Estat amb una lleugeresa que sembla inconcebible. A qui beneficien aquests falsos debats, sinó als sectors més radicals i extremats de les dretes?
Espanya no està ni en 1932, ni en 1981, sinó en 2020. Hi som part d’una Unió Europea que té establertes unes regles de joc que fan impossible aventurismes d'altres èpoques. És cert que hi ha poderosos interessos associats en contra de l'actual govern. És cert que des del primer minut alguns van dir que el de Sánchez és un govern il·legítim, d'on conclouen que combatre'l és una obligació moral per a ells.
Però aquest és el seu joc, enfangar el camp, provocar la tangana allà on puguen, col·lapsar tot el colapsable, boicotejar i judicialitzar l'acció de govern, fer com més soroll, millor. Eixa és la seua tàctica: dividir, polaritzar, generar desconfiança cap als prenedors de decisions, ja siga en matèria sanitària, econòmica o social. Negar el pa i la sal a aquest govern que està en una precària situació parlamentària, que té dies bons, dies dolents i dies que valdria la pena que es quedés al llit. Algú deia l'altre dia que sembla que aquest govern té una màquina de crear(-se) problemes, i no li faltava raó.
El camí encertat no és entrar en aquest joc de les provocacions, les tibantors i la polarització; en aquesta dinàmica que no condueix a res de bo. L'èxit vindrà de la mà de prendre decisions que beneficien la majoria, que siguen solvents i ben fonamentades. L'error serà caure en el joc de les dretes.
"La pagueta" han anomenat a l'Ingrés Mínim Vital els sectors de la ultradreta i els de la dreta ultra. Fins l'Església Catòlica s'ha oposat irada, amb la seua jerarquia tan poc cristiana al capdavant, tan poc de l'Església dels Pobres del Papa Roncalli, d'Hélder Càmara o de Pere Casaldàliga, i tant de l'Església dels Rics de el Papa Vojtyla, de Rouco Varela o de Cañizares. Només veuen bolxevics, comunistes de tot tipus i bolivarians rabiosos per tot arreu.
Sempre ha estat així, des de fa segle i mig. Ara les dretes també se senten amenaçades per l'establiment de l'Ingrés Mínim Vital que es proposa arribar a 850.000 famílies en situació de pobresa extrema, que veuran alleujada la seua situació i que, a més, dinamitzarà el consum, cosa més que desitjable en aquests moments.
Les forces polítiques presents al Parlament que no combreguen amb les tesis de persecució implacable al Govern, les que són partidàries dels avenços socials, haurien de avaluar adequadament la situació en què estem. Amb les dretes actuals no es pot comptar per a res. Serien necessàries i la seua col·laboració més que positiva, si més no alguna d'elles, però els pot la set de poder. Està en el seu natural, com aquell escorpí que va picar a la granota que l'ajudava a passar el riu.
Els partits que van recolzar la moció de censura contra Rajoy, els que van possibilitar l'actual Govern, haurien de fer de la necessitat de parar-li els peus a aquestes dretes enfervorides virtut democràtica de col·laboració i cooperació. Pel que fa als seus legítims interessos particulars, haurien de mirar, com a mínim, a mig termini, que ara són massa les urgències. L'Executiu de Sánchez i Iglesias, per la seua banda, faria més que bé si, a més de comptar més i millor amb els seus socis d’investidura, s'apliqués el lema d'aquell entrenador argentí del València CF: "Silenci, treball i sort". Cal seguir per la senda de la reforma social i no caure en les provocacions, ni alimentar la polarització.
No és fàcil qualificar l'episodi viscut aquesta setmana a propòsit del document signat pels portaveus parlamentaris de PSOE, Unides Podem i EH Bildu. Desqualificar-ho, si.
S'han pogut llegir i escoltar tot tipus d'adjectius negatius sobre ell. I s'ha constatat que fins a les veus més pròximes al govern de coalició balbucejaven intents d'explicació i jaculatòries diverses per intentar treure ferro a l'assumpte. No són pocs els opinadors professionals progressistes que han passat molt mals tràngols en les seues intervencions públiques. Com tampoc són pocs els reaccionaris que s'han fregat les mans a base de bé.
La cosa és que han passat alguns dies i cada vegada està més clar que no hem viscut un error, sinó que ha estat un horror de gestió política per part dels dos socis de govern. Per què? Era necessari aquest acord ? Com és possible que les ministres encarregades -Economia (PSOE) i Treball (UP)- s'assabentaren gairebé per la premsa de la barrabassada? A què es deu el moviment d'altivesa cristal·lina de Pablo Iglesias? Quin tipus de lideratge exerceix Pedro Sánchez en el seu govern?
A última hora d'un dia de ple al Parlament, els tres portaveus signaren un acord per derogar integralment la Reforma Laboral que el 2012 havia imposat de manera absolutament unilateral el PP, emparant-se en la seua majoria absoluta. Rajoy havia exigit un acord urgent als agents socials, però no ho va obtindre en els termes que desitjava en matèria de contractes i acomiadaments de treballadors. Va ser aquella una reforma de la que el mateix Luis de Guindos, llavors ministre d'economia, va dir que era "extremadament agressiva".
Que la Llei va ser altament lesiva per als treballadors de qualsevol sector és una cosa que no es discuteix. Com tampoc ho és que en el pacte d'investidura signat pel PSOE i Unides Podem es parla de la seua derogació d’una manera oberta a diverses interpretacions. El que es discuteix ara és si el pacte signat amb EH Bildu aquesta setmana era necessari i urgent en la conjuntura que ens trobem. I la resposta només pot ser negativa.
Quina ha estat la relació cost / benefici de l'acord? Benefici, cap. Tot han estat costos. S'ha generat una fractura insondable en el propi consell de ministres; el PSOE va haver de fer pública de matinada una nota en què es distanciava del document signat, mentre que Bildu i Pablo Iglesias treien pit per la seua suposada gesta; el propi Partit Socialista ha acusat internament el desficaci; el PNB, ja en precampanya electoral, ha pres bona nota del comportament i de la poca fiabilitat de Sánchez; els sindicats es van assabentar per la premsa, com els empresaris, i si els primers han estat més discrets, els segons s'han despatxat a gust en contra del Govern; el Parlament ha estat devaluat perquè en dia de ple no es va dir gairebé res del que s'estava forjant en un despatx; ha saltat pels aires la Comissió per a la Reconstrucció, i les dretes han tingut una raó més -aquesta no inventada, a diferència de tantes altres- per al seu foc artiller contra Pedro Sánchez i companyia; la imatge d'Espanya a Europa ha quedat seriosament avariada, i això en moments en què s'ha de negociar quants i com arriben els fons d'ajuda i cooperació europeus.
L'electorat progressista no pot per menys que experimentar estupefacció. Entre aquest està generalitzat el convenciment que, d'haver estat el PP al govern de Espanya, la tremenda crisi sanitària i l’espantosa crisi econòmica i social provocada per la pandèmia hagués estat força més terrible del que està sent [només cal recordar com va gestionar Rajoy la crisi de 2007].
Aquesta mateixa ciutadania ha estat fins ara indulgent i comprensiva amb els errors, les improvisacions i els titubejos del Govern en entendre que el tsunami és de tal magnitud que només cabia fer pinya al voltant d'un govern de progrés, i desitjar-li encert i sort. Un Executiu que, a més de als estralls de la pandèmia, havia de fer front a una dreta desbocada i agressiva -indistingibles el PP i Vox- que ha dedicat tota la seua artilleria política i mediàtica a denigrar cada mesura del govern de Sánchez. A no assumir cap responsabilitat ni tan sols allà on governen, i a atacar amb acarnissament sense oferir en cap moment res semblant a propostes efectives per pal·liar els danys causats pel virus.
La por a perdre la votació sobre la pròrroga de l'Estat d'Alarma sembla ser la causa que explica que el PSOE oferís l'acord a EH Bildu, però això ni l'eximeix de responsabilitat ni explica la jactància de Pablo Iglesias al reivindicar la validesa del document signat. Tant i més en comprovar la mida de l'esvoranc a la línia de flotació del govern del què és vicepresident segon.
La ciutadania progovernamental, unida pels aplaudiments de les vuit als sanitaris i indignada per les cassolades i les provocacions diàries de les dretes, passa per hores molt baixes. La relliscada del pacte a tres bandes és indigerible, i encara és prompte per avaluar els danys que provocarà, dins i fora del mateix Govern Sánchez. L'immens error ha de ser esmenat amb rotunditat i ha de ser una rectificació que vaja més enllà de les bones paraules.
Convindria, malgrat tot, que no s'oblidés que, amb tot el que s'ha fet malament per part d'aquest govern, és el mateix que ha implementat una cobertura social que hagués estat impensable amb un govern conservador en allò polític i neoliberal en allò econòmic. Ningú pot imaginar que un govern presidit per Pablo Casado hagués prohibit els acomiadaments, els desnonaments o els talls de subministraments; que hagués posat en marxa les prestacions per a autònoms, pimes, temporers o empleades de la llar; que hagués posat en marxa uns ERTO als quals s'han pogut acollir quatre milions de treballadors i treballadores. Molt menys imaginable és que Pablo Casado i José María Aznar estigueren treballant a hores d'ara per posar en marxa un Ingrés Vital Mínim, destinat als segments més vulnerables de la societat.
Encara en plena dictadura de Pinochet a Xile, al maig de 1986, Gabriel García Márquez va escriure un article a El País al qual recordava una anècdota molt coneguda sobre Salvador Allende en 1972 que, potser, avui tinga interès en ser recordada. Escrivia el magistral colombià: "Sent ja president, un home va desfilar davant seu en una manifestació portant una pancarta insòlita: 'Aquest és un Govern de merda, però és el meu Govern'. Allende es va aixecar, el va aplaudir i va baixar per a encaixar-li la mà".
Convindrà que la gent que vol donar suport a l’actual Govern no tinga que arribar a aquests extrems i que el Govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem no exigeixca als seus partidaris la sòlida resignació d'aquell treballador xilè. El PSOE hauria de comprendre que depèn de suports diversos i complexos d'harmonitzar i que ha de fer política de la bona; Unides Podem, al seu torn, hauria de interioritzar que és un greu error confondre l'activisme militant amb la transformació social. Ells i la resta dels partits que van donar suport a la investidura de Sánchez haurien d’assumir que l'agenda política que manejaven al gener de 2020 ja no serveix, que ara és una altra, i que aquesta té un únic objectiu: treure al país de la crisi en la que estem, rectificar els greus errors del passat i construir uns nous paradigmes per intentar posar en marxa una societat més lliure, més justa, i més solidària.
Tots sabem que això seria impossible amb un govern de les dretes. Hauríem, doncs, fer de la necessitat virtut.
Una mobilització tan ampla com la que ha aconseguit que milers de persones hagen estat seixanta sis dies compareixent als balcons a una mateixa hora no pot allargar-se indefinidament. Qualsevol mobilització que tinga una vocació tan multitudinària ha de tindre etapes i objectius tangibles i verificables. No és possible mantindré a la ciutadania als balcons de manera indefinida.
Des del passat 14 de març, milers de ciutadans i ciutadanes hem estat eixint cada dia als balcons i finestres de les cases en les que estem confinats: ha sigut la conseqüència d’un desig extraordinàriament extés de donar les gràcies a tot el personal sanitari que estava -i continua estant- defensant-nos dels estralls de la pandèmia. Quan començarem, a les 20.00 era de nit; ara, quan toca que posem punt i final a la convocatòria dels aplaudiments, el sol encara és ben present. Hem de passar a una altra fase.
Els “aplaudiments de les vuit” han tingut una extraordinària força. És cert que aplaudíem el personal sanitari, però sense dubte també han constituït una forma de donar-nos ànims a nosaltres mateix, de comprovar que estàvem junts amb el veïnat, units per la por als efectes del virus i per l’esperança de vèncer-lo, d’eixir endavant tot mantenint-nos sans i estalvis.
El 17 de maig seran 66 les vegades en les que hem volgut abraçar agraïts al personal sanitari; als metges, infermeres, auxiliars, zeladors, personal de neteja, personal d’administració i manteniment, personal de les ambulàncies, etc. Però l’abraçada també ha significat una mena de confluència de tants ciutadans i ciutadanes que compartim una idea transversal, central, inequívoca: que som i serem aferrissats partidaris i defensors d’una Sanitat Pública Universal, d’una sanitat pública que considerem la joia de la corona de l’estat democràtic avançat en el que volem viure.
La força cívica i política d’aquesta trobada de cada dia no va passar desapercebuda per a ningú, és clar; i tampoc per als que estan en les nostres antípodes ideològiques: aquells que consideren que la salut i la sanitat són una mercaderia més, un objecte de negoci tan indiscutible com qualsevol altre, i això amb una característica afegida: que tots, absolutament tots, som clients potencials d’aquest nínxol de negoci.
Aviat van sorgir les crítiques als aplaudiments des dels balcons, i els participants vam rebre tot tipus de desqualificacions, de deslegitimacions i, fins i tot d’insults. Van voler contrarestar la massiva mobilització amb una convocatòria a les 21.00, explícitament declarada contra el Govern central. Però, tot i la perseverança militant d’alguns, la comparació els hi ha resultat sempre desfavorable quant a la participació del veïnat.
Ara, a Madrid, estem assistint a la sublimació d’aquesta corrent contrària als “aplaudiments de les vuit”, i segurament no tardaran en aparèixer alguns imitadors arreu les Espanyes. Al Barri de Salamanca madrileny, allò que una part dels seus veïns han dit sempre la “Zona Nacional”, han aparegut uns centenars de persones, amb bona cosa de banderes espanyoles, armats amb olles i cassoles i amb cassons per a colpejar-les. Fins i tot hi ha hagut qui ha baixat de casa amb un pal de golf per a colpejar les senyals de trànsit. Encara més, alguna senyora ha baixat acompanyada de la criada, amb el seu uniforme de treball, perquè fos aquesta la que colpegés la cassola. Els concentrats de la Zona Nacional criden enfurismats, en el castellà que els propi, dues consignes sobre tot: "Sánchez, dimissió" i "llibertat, llibertat" [sic].
En aquest escenari de confrontació que les dretes alimenten sense solució de continuïtat, un grup d’amics vam posar en marxa una campanya en change.org sota el títol “Aplaudiments per al Dr. Fernando Simón”. Estàvem escandalitzats per la maniobra de descrèdit i d’insults a la que la dreta política i partidària espanyola ha sotmès el director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat, del qual han arribat a dir que és un "suposat expert que es riu dels morts i que està a el servei del social-comunisme".
Doncs bé, ara que considerem necessari passar a una altra fase en la defensa de la Sanitat Pública, el diumenge 17 tancarem la campanya de petició de signatures en modest homenatge al Dr. Simón, i ho farem en paral·lel amb la finalització dels “aplaudiments de les vuit”.
Hem ultrapassat les 70.000 adhesions. Xifra que constitueix una bona prova del reconeixement envers la tasca del metge aragonés. Diversos mitjans de premsa escrita i de televisió s’han fet ressò de la iniciativa, i els qui la vam impulsar hem donat públicament les gràcies a tots els que van fer-la seua, als que van adherir el seu nom als nostres com a promotors.
Les més de 70.000 adhesions han arribat fonamentalment d’Espanya, però també de països com ara els Estats Units o el Regne Unit i d’altres d’Europa, Amèrica i, àdhuc, Àsia. Com és lògic, la major quantitat de signatures han vingut dels territoris més poblats de la península, València, Barcelona, Sevilla...
La sorpresa per als promotors de la campanya ha sigut que ha estat, curiosament, Madrid d’on han vingut quasi vint mil reconeixements a la tasca del Dr. Simón. No tot és Zona Nacional a Madrid, per si algú ho pensava: d’allí han vingut quasi el 29 per cent dels que han signat en favor del petit homenatge al Dr. Fernando Simón.
Així doncs, podem dir que els promotors hem assolit el nostre objectiu inicial, per això el diumenge 17 de maig eixirem per darrera vegada als balcons a aplaudir a tots els sanitaris que han estat els valents que ens han defensat del Covid 19.
Però, no ens enganyem: ni acaba la lluita contra la pandèmia ni podem deixar de lluitar amb coratge per una Sanitat Pública Universal de la màxima qualitat.
A partir del 17 de maig el repte és majúscul: es tracta de convertir eixa força col·lectiva, expressada des de cada balcó, des de cada finestra, des de fa sixanta sis dies, en una defensa ferma i efectiva de la nostra Sanitat i del nostre personal sanitari. Continuem.
Els esdeveniments d’aquesta mateixa setmana han estat durs d’encaixar per al Partit Popular, dirigit per la parella Casado-Aznar. La sessió en la que el Govern de Pedro Sánchez va revalidar l’Estat d’Alarma, dimecres passat, va despullar un Pablo Casado perdut i espantat perquè la seua ofensiva per terra, mar i aire contra la coalició de govern no dóna fruïts. Va decantar-se per l’abstenció de manera incomprensible, ja que la conclusió lògica del seu discurs hauria estat el No.
Les fortes tensions en el govern de la comunitat de Madrid entre el PP i Ciudadanos han estat el pròleg de la negativa del Ministeri de Sanitat a aprovar que Madrid passe dilluns dia 11 a la Fase 1 en la superació del confinament. En un altre plànol, Casado tampoc ha aconseguit situar Ana Pastor en la presidència de la Comissió de Reconstrucció del Congrés dels Diputats, així que n’hi ha nerviosisme a Gènova 13, a FAES, als alts cercles empresarials i a la premsa addicta. Ha sigut, vertaderament, una septimana horribilis per a la direcció popularista.
Casado i Díaz Ayuso, la pintoresca -diguem-ho així- presidenta de la Comunitat de Madrid, han estat els responsables visibles de la soledat i la desorientació d’un partit que fa temps que ha perdut la brúixola. Els dos líders, home i dona, sobre els que el PP ha fet pivotar la seua embranzida contra la parella Sánchez-Iglesias no donen la talla. Una sospita cada vegada més compartida dins el propi partit.
Pablo Casado és massa inexpert i el seu nerviosisme creixent delata que li falten recursos per a comandar una formació política de les dimensions i la complexitat del PP. A més, el seu equip de confiança pateix del mateix mal. Teodoro García Egea és, com el seu cap de colla, un home de paraula fàcil, però sense substància. Cayetana Álvarez de Toledo és una portaveu que sols sap jugar a la desqualificació de tots i de tot. Els tres tendeixen a la sobreactuació, a la transcendència banal i a fer servir la darrera ocurrència com argument irrefutable.
La idea d’Aznar de reconstruir la dreta espanyola a la forma i manera que van presentar fa mesos a la madrilenya Plaça de Colom no ha funcionat. No estava previst que Abascal i la seua colla assoliren la presència que tenen a la Carrera de San Jerónimo, mentre que Ciudadanos ha pagat molt car el seguidisme de Rivera a les tesis de la dreta més carrinclona que s’ha vist des de fa molt.
Una altra peça important de l’estratègia de FAES per fer caure el govern de la coalició PSOE-Unides Podem, incomprensiblement estel·lar, es Isabel Díaz Ayuso.
Que alguns hagen pogut imaginar que la senyora en qüestió siga una mena de versió castissa del populisme d’extrema dreta que trobem exitós a d’altres països és cosa difícil d’entendre. És cert que li van posar un pes pesat com Miguel Ángel Rodríguez al costat, però MAR no pot fer miracles. No és sols que cada compareixença de Díaz Ayuso que no siga davant Jiménez Losantos o un altre per l’estil acaba en desastre. No és que les seues intervencions a l’Assemblea de Madrid siguen surrealistes. És que la gestió de la pandèmia a la Comunitat ha sigut dolorosament horrorosa. Un parell de dades: Madrid presenta el 29 per cent dels contagis per Coronavirus d’Espanya i el 33 per cent dels morts.
La gestió del PP durant els darrers vint anys que ha governat Madrid, amb una obsessió malaltissa contra la sanitat pública mentre s’ha primat la privada ha donat els resultats que es podien imaginar: és la penúltima regió en inversió d’euros per habitant, darrere d’Andalusia, i això s’ha notat i molt a l’hora de fer front al virus.
El darrer episodi, el de fer arribar al Govern de Sánchez la petició de passar a Fase 1 el dilluns 11, ha superat tot el que era imaginable. Van presentar un document en el que no s’hi donava la informació demandada i, a més a més, el document es va lliurar sense la signatura de cap responsable. Encara més: es va produir la dimissió prèvia de la Directora de Salud Pública per negar-se a presentar la petició en atenció a la situació sanitària del territori. La presidenta Díaz Ayuso no sols no ha sabut explicar el per què d’aquesta dimissió, és que ha afirmat que feia setmanes que no es reunia amb la responsable mèdica de la pandèmia en la regió [sic].
Díaz Ayuso arribà dues hores tard a una reunió de Sánchez amb tots els presidentes autonòmics perquè estava a l’aeroport fent-se fotos amb un avió que havia dut material sanitari de Xina. A la setmana següent, s’absentà de la vídeo conferència dels seus col·legues autonòmics perquè havia d’anar a missa a la Catedral de l’Almudena, ella i unes poques persones més.
Fa uns mesos va dir que enyorava els embussaments de Madrid perquè els considerava un senyal d’identitat de la ciutat. A l’Assemblea regional va afirmar que els menús de pizzes i hamburgueses les encanten als xiquets [en risc d’exclusió] i que son molt millors que els de Veneçuela. I així cada vegada que parla en públic. Va convertir el tancament de l’hospital d’IFEMA en una festa irresponsable, donant idea cabal de fins on estan disposats a arribar la parella MAR-Ayuso en l’obsessió per la publicitat i el marketing polític a qualsevol preu.
Sorprèn que, ara per ara, les enquestes no acusen la lamentable gestió de la crisi ni les clavades de pota continues de la presidenta, però més enllà de la perseverança de tants madrilenys en votar PP malgrat E. Aguirre, I. González o C. Cifuentes, tot fa pensar que “el model Madrid” del que parlava Pablo Casado no tindrà tiró en la resta d’Espanya.
El passat 2 de maig, festa de la Comunitat de Madrid, Pablo Casado va afirmar que "Isabel Díaz Ayuso està encertant en com es fa política. Amb proximitat, transparència i eficàcia”. No són pocs els que van recordar elogis de tenor paregut, fa anys, de Mariano Rajoy a personatges com Francisco Camps o Jaume Matas.
Si les coses continuen així, potser dins de no massa temps Díaz Ayuso estarà en situació similar a la dels ex presidents valencià i balear, i Casado haurà segut substituït per un altre líder en la direcció del Partit Popular, un partit que sembla perdut en la boira; perdut i comandat per uns personatges que tenen els peus de fang.
No és una bona notícia, però, que la dreta convencional espanyola es trobe desarborada i mancada d’una direcció qualificada. En la seua fugida cap al davant de Casado i companyia estan potenciant la polarització i la fractura política del país. Això, a més de beneficiar l’extrema dreta que sap rendibilitzar més i millor la crispació, entrebanca la viabilitat d’un gran pacte d’Estat per a fer front a les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia. Un greu problema sens dubte.
En els temps difícils que vivim, i en els que anem a viure, ens convindria saber barrejar rigor i indulgència, segurament a parts iguals. I aplicar-les als demés i auto aplicar-nos-les personalment. Tots, o la immensa majoria, tenim dificultats per a continuar respirant amb normalitat quan les incerteses i les pors campen completament deslliurades a la nostra rodalia.
Sabem, també és cert, que hi ha un segment del personal que no dubta, que està carregat de coneixements i de certeses, que uneixen la condició de perits especialistes en qualsevol tema i de jutges implacablement justiciers. És per això que no dubten a irrompre en l’escenari públic amb formes, àdhuc, de violència verbal. Insulten i desqualifiquen a tort i dret, però especialment a aquells que tenen responsabilitats de prendre decisions que ens afecten a tots. Són aquell grup d’homes i dones que, podríem dir-ho així, tenen un problema per a cada solució.
Ha circulat per les xarxes un esquema, la paternitat del qual ignore, extraordinàriament sintètic però molt explícit del que podria ser la carta de navegació que estan fent servir des de fa setmanes tant el Partit Popular com Vox, que podria haver estat creat a la FAES que dirigeix Aznar, un organisme que subministra teoria als dos partits. A més, el quadre constitueix una mena de manual de funcions per a aquelles persones que poden oferir un problema a qualsevol solució que se’ls hi done.
A aquest full de ruta es formulen sis preguntes i es proposen dotze respostes, dues per cada una d’aquelles. Vegem-ne com a mostra un parell d’elles.
Pregunta 1: S’aixecarà l'estat d'alarma? Si la resposta és No, la rèplica serà: “Irresponsable, genocida, comunista, bolivarià, pensa en les vides!”. Paral·lelament, si la resposta és Sí, la rèplica també serà negativa: “Va contra els drets humans, la democràcia i la llibertat. ¡Dictador!”.
Pregunta 2: ¿Tornen els treballadors a l'activitat? Si la resposta és No, la rèplica serà “Empobriràs al país per generacions. Zapatero 2.0!” Paral·lelament, si la resposta és Sí, la rèplica també serà negativa: “Anteposa l'economia a la salut. Tirà, ens envia al gulag!”.
Siga quina siga la pregunta, sempre la resposta és condemnatòria. Igualment passa amb les altres quatre preguntes quant a decisions a prendre per l’Executiu: Poden sortir els xiquets al carrer? Va a pagar alguna renda universal? Deixa a les autonomies en llibertat? Pren les mesures segons dades i els consensua? Si la resposta és No, mal; si és Sí, també mal.
Deixem de costat per un moment als polítics professionals, i pensem en aquell contingent de ciutadans que per diverses raons sempre juguen a la contra, sempre tenen la raó al complet, sempre basen les seues posicions en la deslegitimació dels qui no pensen com ells i, en paral·lel, arranquen d’uns suposats coneixements que en cap cas demostren. No som pocs els que ens ho preguntem: què els passa a aquestes persones?
Més enllà de les raons de tipus ideològic o partidari, mostren una feridora incapacitat per a posar-se en el lloc dels qui han de prendre decisions que afecten a milions de persones, i que han de fer-ho triant les més de les vegades entre una opció dolenta i altra pitjor. ¿Qui, en aquests moments turbulents voldria ser alcalde, conseller o president de res? ¿Qui voldria ser responsable d’una petita o d’una gran empresa, amb pocs o molts treballadors al seu càrrec? Qui voldria dirigir un hospital? Qui voldria ser rector d’una universitat?
Els ciutadans que no hem de prendre grans decisions hauríem de ser més comprensius amb els que sí tenen responsabilitats de gran calat, i hauríem de saber combinar rigor i indulgència de forma equilibrada. La realitat no pot gestionar-se amb sil·logismes o amb esquemes binaris; la realitat és un complicadíssim polinomi que no pot abordar-se des de la ximpleria de creure que tot allò desitjable és possible i, a més a més, ho és de forma immediata.
El dret a criticar aquelles disposicions que ens afecten o que ens interpel·len és sagrat, però confondre crítica amb deslegitimació és un error en el que no hauríem de caure. Aquest territori és el propi d’aquells que tenen interessos inconfessables, d’aquells que critiquen i des legitimen, que acusen i difamen sense aportar cap proposta alternativa. Com és el d’aquells ciutadans que sempre s’esforcen per trobar problemes a cada solució que se’ls hi propose.
El que haurem de saber és com de nombrós és aquest grup, si és majoritari o no. Tot fa pensar que no, que són minoritaris; que el segment majoritari de la societat és el de la gent assenyada que sap exercir la crítica sense caure en la deslegitimació de l’altre, que combina rigor i indulgència, que sap posar-se en lloc de l’altre.
Aquell grup per al que tot és negatiu; eixos que tenen un problema per a cada solució són molt sorollosos i són molt invasius, així que de vegades podem pensar que en són més dels que en realitat són. Ara que sembla que la borrasca sanitària comença a escampar, ara que començarem a fer passes envers la nova normalitat que a poc a poc anirem descobrint, serà el moment de demostrar-los que són, efectivament, una minoria.
