Vaig viatjar a Xile per primera vegada en 1992, fa gairebé eixos trenta anys dels que parla la consigna que s’ha fet popular aquests dies. D’aleshores ençà he mantingut uns forts lligams amb aquell país, al qual professe una estima molt especial. Després d’aquella primera estada vam vindre altres i, en paral·lel, Xile es va convertir en una de les meues prioritats professionals. Llibres i articles sobre la seua història recent formen part del meu currículum, i el moment més honorable de la meua vida acadèmica va ser la participació en qualitat de perit de l’acusació –amb l’advocat Joan Garcés- davant el jutge Baltasar Garzón en l’Audiència Nacional, qui aleshores instruïa el Sumari 19/97 Terrorisme i Genocidi 'Xile-Operatiu Còndor', contra Augusto Pinochet Ugarte i altres.
Xile acabava d’eixir de la dictadura en 1992. Patricio Aylwin era president de la República després la victòria de la Concertació de Partits per la Democràcia en les eleccions de desembre de 1989, però el general Pinochet era comandant en cap de l'Exèrcit i els seus partidaris encara no acabaven de digerir la derrota en el Plebiscit de 1988, que l’havia obligat a abandonar el Palau de La Moneda. Tal i com estava previst a la Constitució de 1980, redactada durant el període militar, el dictador en deixar la presidència de la república passava a comandar les forces armades, com en 1998 passaria a convertir-se en Senador Vitalici de la República. Poc després va viatjar a Londres on va ser detingut per ordre del jutge Garzón. 500 dies més tard, el dictador xilé va tornar a Santiago, però llavors era ja un cadàver polític.
En aquell temps inicial de la dècada dels noranta, Xile era un país traumatitzat per les violacions massives dels drets humans que s’havien produït durant els disset anys del règim militar i per una política econòmica rabiosament neoliberal amb duríssims efectes socials. Era, o així el vaig percebre, un país gris, trist i, sobre tot, cruel amb els més dèbils i vulnerables.
Com vaig escriure anys després [Chile en la pantalla, 1970-1998, PUV], en la dècada dels noranta l'escenari polític xilè es va caracteritzar per una inequívoca tranquil·litat però, també, per un increment dels decebuts per la democràcia. Aquests, als quals l’historiador Alfredo Riquelme va anomenar “els electors de ningú” (els que van votar nul en les eleccions), van pujar fins al 18 per cent entre els inscrits en el cens. Aquesta desafecció quant a la participació democràtica va tenir, lògicament, les seues causes. D'una banda la autocomplaent actitud dels dos governs de la Concertació, que van fer ostentació dels seus innegables èxits econòmics (la reducció dels paràmetres de pobresa i els elevats nivells de creixement), però que van eludir qualsevol indici d'autocrítica. Per una altra, l'immobilisme polític del país i la creixent despolitització d'amplis sectors de la ciutadania: aquells a qui el sociòleg Tomàs Moulian va denominar “ciutadans weekend” i “ciutadans credit card”, dos models conservadors, instal·lats en l'individualisme i el consumisme, molt funcionals en el Xile d'aquests anys.
No obstant això, tota la responsabilitat de les debilitats democràtiques no es pot carregar en el compte del centre i de l'esquerra reformista xilena que van governar després la dictadura. El sociòleg Juan Enrique Vega es preguntava a la fi de la dècada dels noranta si existia una dreta democràtica a Xile. Vega va resultar molt contundent en la seua valoració. Així, va emfatitzar el fet que mentre els partits progressistes havien estat autocrítics respecte als seus errors del passat, -errors que van afeblir el sistema democràtic xilè durant el període de la Unitat Popular-, la dreta en cap moment va donar senyals de reconeixement dels errors i els horrors del període de la dictadura.
Aquesta dreta vivia una aparentment còmoda esquizofrènia vital. Cosmopolita i mundana en matèria econòmica, era provinciana i gairebé vuitcentista en matèria política, i en matèria social i cultural. Tan partidaris com es confessaven de la globalització econòmica i financera i de la integració capitalista mundial, es negaven en rotund a acceptar que no només circulen les mercaderies, sinó que també les idees viatgen i que, a més del dret de propietat, altres drets encara més importants també s'han de preservar.
Ara, a finals de 2019, l’esclat de protestes i violència que s’ha produït a Xile, al que estem assistint aquests dies, és el resultat d’aquells trenta anys dels que parlen a la consigna que encapçala aquestes ratlles. Aviat, el 14 de desembre, es compliran tres dècades d’aquelles eleccions de la recuperació de la democràcia després la cruenta dictadura terrorista de Pinochet. El politòleg Manuel Antonio Garretón parlaria poc després d’aquella democràcia recuperada com una democràcia de baixa qualitat.
El propi Garretón ha tipificat quatre fases en les dictadures de seguretat nacional llatinoamericanes, un esquema que val per a la comandada per Pinochet. En la segona de les fases, la que ell anomena fundacional, és en la que es posa en marxa allò que es coneix com el model xilé. Un nou tipus d'economia de mercat implantat per la dictadura que va significar una ruptura radical amb el model de desenvolupament que havia estat vigent abans del colp de l’11 de setembre de 1973. Es va produir una re fundació del país, una revolució capitalista que tindrà enormes repercussions sobre els diversos plànols de la realitat xilena. En termes generals, el programa aplicat durant setze anys de dictadura va significar la híper apertura de l'economia al capital internacional, la reorientació de la producció cap al mercat mundial i l'adopció d'un enfocament de lliure empresa mitjançant la massiva privatització dels mitjans de producció, paral·lela a una dràstica reducció de les despeses públiques.
Ara, els analistes s’afanyen a explicar què està passant aquests dies al país andí; com és que s’ha produït un esclat com el que s’està desenvolupant a Xile.
Són sis els problemes que els especialistes citen a hores d’ara: el sistema de pensions de capitalització privada, que implica misèria per a la major part dels jubilats; un sistema de salut dual i de molt distinta qualitat segons el status social dels ciutadans; els dèficits de tot tipus del transport en ciutats tan extenses com Santiago; els greus problemes en el sector de l’educació, on es potencien els condicionants de classe dels estudiants; les privatitzacions de serveis bàsics com ara l’aigua, absolutament insuportables; i un llarg llistat d’abusos i corrupció que afecta a la majoria de les institucions xilenes, des dels partits polítics als militars o a Carabineros de Xile, la policia militaritzada.
Tot i que ha rectificat i va fer una mena de tímida disculpa, mai podrà oblidar-se el diagnòstic inicial que l’actual president Sebastián Piñera va fer en compareixença davant la premsa: "Estem en guerra contra un enemic poderós i implacable que no respecta a res ni a ningú i que està disposat a usar la violència sense cap límit, fins i tot quan significa la pèrdua de vides humanes, amb l'únic propòsit de produir el major dany possible". Unes declaracions que responsabilitzaven els que protestaven de la mateixa manera que la dictadura dels anys setanta i vuitanta parlava de “l’enemic interior”, o dels “comunistes infiltrats al servei de Moscou”, que no tenien més objectiu que convertir Xile en una nova Cuba.
És impossible no lligar aquesta intervenció de Piñera amb una molt coneguda de Pinochet en 1985, durant la commemoració del colp de l'11 de setembre. El general es dirigia a un públic entregat en una magna concentració que volia connectar la independència del país, en 1810, amb l’inici del seu règim, en 1973. El general, amb la seua inconfusible prosòdia, va aixecar molt la veu per dir: "L'únic país del món, l'únic que pot aixecar el cap, que pot dir traguérem als cuba... [Ha estat un lapsus i rectifica], als comunistes d'aquí, som nosaltres". A continuació, com en ell era habitual, va dialogar de manera retòrica amb els assistents: "Però, un momentet, vostès diran, però bé ... ¿per què ens porta tot això? [Elevà el to encara més, la seua veu es va fer més aguda, gairebé histriònica] Ho porte per despertar-los, senyors!, perquè pensen que estem en una guerra!!!, que no s'ha acabat la guerra!!!, que estem lluitant diàriament!!!".
Han passat trenta anys, efectivament, des que es va recuperar la democràcia a Xile. Però, en bona mesura les reclamacions de la societat xilena d’avui són resultat d’aquella fase fundacional, d’aquella revolució capitalista en la que el mercat va convertir-se en la mesura de totes les coses.
La democràcia xilena ha continuat tenint una eficàcia social molt discutible. S’han millorat paràmetres de pobresa respecte dels existents quan Pinochet va ser obligat a abandonar La Moneda, pel resultat del Plebiscit de 1988, però la desigualtat interna de la societat xilena és feridora. Segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), l'1% més ric del país es va quedar amb el 26,5% de la riquesa en 2017, mentre que el 50% de les llars de menors ingressos va accedir només al 2,1% de la riquesa neta de Xile.
L’espurna de la pujada de les tarifes del transport -els 30 pesos- va encendre en flames el país, però ho va fer de manera relativament gradual quant als nivells de violència i ràbia. El govern de Piñera, amb la seua al·lusió a la guerra interna, no sols va recordar Pinochet, sinó que va respondre amb la mateixa lògica de la dictadura: amb tecnocràcia i amb repressió. El nombre de morts, ferits i detinguts és esgarrifós, i obliga a atendre a una variable important: la violència latent en la societat xilena.
És molt difícil entendre –si més no des de lluny- l'extrema violència dels soldats xilens –xicots que no són professionals de la milícia ni, encara menys, de l’ordre públic- envers la població desarmada. N’hi ha una ingent quantitat d’imatges que evidencien que han actuat com una mena d’exèrcit d'ocupació desitjós de sembrar el pànic entre els civils dels país envaït. ¿D’on ve aquesta violència que fa que un simple soldat dispare a boca de canó contra un jove estudiant desarmat i amb les mans en l’aire? ¿Com explicar que un escamot de soldats dispare a discreció sobre persones que fugen espantades per no haver respectat el toc de queda? ¿Què significa que una camioneta de Carabineros de Xile a tota velocitat llance el cos d’una persona –viva o morta?- pel portó de darrere?
A hores d’ara, quan la xifra de víctimes mortals per la violència de les forces de seguretat de l’Estat està quasi en les dues desenes, ¿com explicar que al que semblava el país més estable d’Amèrica Llatina hi haja hagut un esclat de sang, por i llàgrimes de les dimensions que estem comprovant?
No és senzill d’entendre la conjuntura actual de Xile. Però, sembla evident que allò que n’hi ha darrere d’aquesta és un seguit de problemes estructurals que el país arrossega, si més no, des de fa tres dècades. És per això que és tan expressiva com encertada eixa sentència que encapçala aquestes ratlles: No és per 30 pesos, és per 30 anys.
Em confesse seguidor fidel de l’escriptor Antoni Puigverd, especialment de les seues col·laboracions al diari La Vanguardia. Vaig tindre l’oportunitat de conèixer-lo i conversar amb ell quan, en 2018, va fer una conferència a la Universitat d’Estiu de Gandia. Tenim la mateixa edat, la qual cosa no és una dada banal, i admire la lucidesa i la capacitat d’anàlisi que evidencia en cada article que publica.
Doncs bé, dimecres proppassat, 16 d’octubre, l’empordanès va treure una columna més breu de l’habitual sota el títol “Perdre”, referida a la crisi catalana, aguditzada després la duríssima i discutida sentència del Tribunal Suprem contra els líders del Procés.
Aquest article finalitzava així: “Potser hauríem callar. Em pregunto si és honest continuar defensant l'entesa i el diàleg, si ningú els practica. És honrat defensar un patriotisme inclusiu, quan, aquí i allà, ja només importa la llei del més fort?”. He de reconèixer que la pregunta va encorar-se al meu cervell, i fa dies que la rossegue.
Puigverd ha confessat públicament haver patit molt pel Procés català dels darrers anys. De fet, a juliol passat va decidir deixar de col·laborar amb TV3, on des de feia quinze anys participava com a tertulià al seu programa Els matins. En el seu comiat, en pantalla, l’escriptor va explicar els motius de la seua decisió: "Ja no estic per discutir. El procés m'ha fet patir molt i he quedat molt esqueixat. La discussió ja no m'aporta res personalment i em fa patir massa, i he decidit plegar. També per edat ja potser comença a tocar que passi altra gent". Això sí, va assegurar que continuarem podent llegir-lo a les pàgines de La Vanguardia.
Dos dies després, el divendres 18, el columnista va anunciar que abandonava el seu compte a Twitter, i ho va explicar així: “Aprofitant que avui tothom està molt entretingut [era el dia de la gran manifestació contra la sentència], aprofito l’ocasió per sortir de Twitter. D’aquí a unes hores, plegaré. Gràcies als amables seguidors. Gràcies també als detractors. Bon vent. A reveure!”.
Lamente, és clar, l’abandó de la xarxa del piulet. Ara bé, comprenc que estiga més que fart de tanta gent que fa servir les xarxes per fer mal, per insultar, per difamar, per amenaçar.
Fa vuit anys que publique una columna setmanal –en català i en castellà- per diversos mitjans, dins i fora d’Espanya. Doncs bé, en eixe temps he dedicat més de cinquanta articles a la crisi d’Estat que n’hi ha entre Espanya i Catalunya. Allò que servidor aporta no resisteix una mínima comparació, ni per la qualitat ni per la difusió que assoleixen, amb les col·laboracions d’Antoni Puigverd. Però, jo també dubte sobre si pagaria la pena callar-me. L’escriptor català, pel seu costat, ha decidit no fer-ho totalment, encara que ha abandonat plataformes com ara TV3 o Twitter.
En la breu columna del dia 16, escrivia Puigverd: "No vull parlar de la tristesa o abatiment que a molts ens embarga. Seria ridícul parlar de la nostra tristesa quan uns amics o coneguts, havent comès segurament greus errors polítics i havent desobeït de manera clara, reben, no un càstig proporcional als seus errors, sinó una condemna anàloga a la d'un assassí. Ara, mentre els líders espanyols competeixen en sadisme exigint als condemnats el que no es va exigir ni a Tejero, l'independentisme passa un duel que jo desitjo que no acabi tan malament com els esdeveniments que hem viscut fins ara".
Pel que a un servidor respecta, faltaria més, tampoc tinc ganes de parlar de tristesa ni d'abatiment, però sent amb claredat totes dues.
Puigverd també afegia: "Una vegada més, els moderats ens quedem sense marge”. I rematava poc després: "Els moderats sempre perdem". Doncs potser té raó, i els que no ens adscrivim a cap dels dos blocs en pugna estem condemnats a perdre per definició en la batalla entre dos tipus de nacionalismes, tan essencialistes i irredempts que esdevenen quasi religiosos.
Han passat sis anys des que vaig publicar [29.09.2013] una columna titulada Els del mig, als que veig com una mena de cosins germans dels “moderats” de Puigverd. En ella, apuntava que “davant la tensa situació política, institucional i social que s'ha obert des de Catalunya i que ha trobat el silenci, la deslegitimació o la desqualificació des de Madrid (...) els del mig no són els equilibristes, ni els equidistants, ni els NS/NC, ni els ni carn ni peix. Tal i com ho veig, els del mig tenen dues característiques: no accepten una realitat política binària [unionistes versus sobiranistes] i, paral·lelament, són partidaris de les reformes constitucionals que permeten un encaix de la Nació Catalana [i potser d’altres] en una Espanya federal. Actualment no sols no estan ben valorats, sinó que són els que tenen més números per a emportar-se totes les galtades, les dels adversaris des de l’Espanya canyí i les dels que passen per amics... mentre no opinen distint d'ells. Els del mig són, bàsicament, allò que en diguem els federalistes.
Han passat els anys, les coses estan més que tibants a hores d’ara a Catalunya; estem a les portes d’unes eleccions que alguns irresponsables no han volgut estalviar-nos i, un servidor també, sent molt forta la temptació de callar-me, de no tornar a dir res sobre l'assumpte.
De fet, com Antoni Puigverd, em faig la mateixa reflexió que ja he citat al principi d’aquesta columna: "Em pregunto si és honest continuar defensant l'entesa i el diàleg, si ningú els practica". Francament, jo tampoc estic segur que pague la pena, però em fa la impressió que el silenci dels del mig, dels moderats, dels dialogants [que no equidistants], no faria sinó aguditzar la polarització fins a fer-la esclatar. En la mesura que sóc historiador de professió, que he investigat processos d’híper polarització política i que sé com poden acabar, crec que els moderats, els partidaris de la negociació i el pacte, els del mig, els federalistes, hem de continuar intentant posar un poc de reflexió a l’abast d’aquells que ens llegeixen cada setmana. Un servidor, des de la humilitat i la modèstia dels meus altaveus, procuraré seguir aportant alguna que altra idea per a la reflexió i el diàleg.
Certament la pregunta és retòrica. L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana està on sempre ha estat: en sintonia inequívoca amb allò que les despulles de Franco encara representen. És per això que no diu aquesta boca és meua a propòsit de tot el laberint que el govern de Pedro Sánchez està recorrent per tal de fer efectiva una decisió del Congrés dels diputats, aprovada per 198 vots a favor i 140 abstencions [del Partit Popular] en maig de 2017.
Dos anys i mig d’una cursa d’obstacles, en la que l’Executiu ha pecat d’ingenuïtat en més d’una ocasió anunciant successives dates d’eixida dels ossos del dictador del megalòman monument funerari que va ordenar construir a Cuelgamuros, en la Serra de Guadarrama, a pocs kilòmetres de Madrid. Finalment, després la sentència del Tribunal Suprem, ja n’hi ha data de caducitat i –tret d’algun obstacle insospitat- el Caudillo por la Gracia de Dios –com estava inscrit a les monedes espanyoles durant quaranta anys- deixarà de presidir des de lloc privilegiat la més gran fosa comuna d’Espanya.
33.833 cadàvers n’hi ha a l’anomenat Valle de los Caídos, inclòs el de Franco. D’ells, només 21.423 estan identificats, segons fonts del Ministeri de Justícia. La resta, figuren com a desconeguts. Segons proves realitzades pel CSIC en 2018, seria impossible exhumar els milers de cadàvers existents ja que bona part d’ells formen part de la pròpia estructura de l'edifici, en haver estat emprats per omplir cavitats internes de les criptes. El temps i la humitat, diuen, ha acabat conformat una mena de “cadàver col·lectiu indissoluble”.
Aquest és el tamany de la ignomínia que representa aquell horripilant mausoleu monumental, construït en bona part per presos polítics entre 1940 i 1958, per retre honor i enterrar aquells que van caure lluitant en la "gloriosa croada". Aquest propòsit inicial es va modificar en 1957, en establir-se per llei que el monument havia de ser un monument a “tots els caiguts” en la guerra. Ningú s’ha cregut això mai, i el Valle de los Caídos ha sigut i és un insult a la memòria dels vençuts i de les víctimes de la guerra i la dictadura.
En juliol de 1958, vint monjos arribats de Silos van constituir una nova comunitat benedictina a Cuelgamuros, i des de llavors fins avui s’han encarregat de gestionar l’Abadia i la Basílica. El prior d’aquesta és Santiago Cantera, un falangista reconvertit en monjo sense matisar la seua ideologia, que ha fet tot el que ha pogut per entrebancar l’execució de la decisió del govern en acompliment de l’acord del Parlament, amb un explícit treball d’equip amb la família del dictador i amb la Fundació que l’honora encara.
Segons ha informat fa unes hores la publicació eclesial Vida Nueva, Cantera no s'oposarà a l'exhumació de Franco "fora de la legalitat". Això, segons interpreta el periòdic, significa que el Prior executarà la sentència del Tribunal Suprem i no arribarà a l'extrem d'atrinxerar-se a la basílica. Tanmateix, Vida Nueva afegeix que la comunitat benedictina se suma a la postura de la Santa Seu, però buscarà esgotar totes les vies judicials del Tribunal Constitucional i del d’Estrasburg.
Cantera i els seus col·legues han sigut la darrera trinxera del franquisme militant, incombustible, impermeable a tot, inclòs a la caritat cristiana pròpia de la seua doctrina religiosa. Abans, però, la trinxera havia estat judicial, i ha sigut ben efectiva per a demorar mesos i mesos l’aplicació de la decisió del Parlament.
Tanmateix, el més cridaner, el més lamentable, el més insuportable per a les víctimes del dictador ha sigut el silenci vergonyós de l’Església Catòlica.
Què ha dit l'Església durant tot el procés? ¿Què ha dit del numantinisme de Cantera i la colla de monjos feixistoides que porten seixanta anys vivint de l’erari públic? Quant a Cantera, parlen soto voce de malestar intern, però la jerarquia, tan bocamolls com són els seus dignataris quan intervenen en assumptes que no els pertoca, calla. Van jugar, àdhuc, a defensar el desig de la família Franco de traslladar les despulles del dictador a la Catedral de l’Almudena, al pur centre de Madrid. Cal recordar-ho.
Ara, fa setmanes que practiquen un silenci irritant, que no és cap sorpresa per a ningú que tinga uns coneixements mínims de la història d’Espanya i sàpiga que vol dir allò de nacionalcatolicisme.
L’Església catòlica espanyola, com la dreta política hispana, porten el gen franquistoide al seu ADN, i no tenen la menor intenció de desfer-se’n d’ell; ni tan sols de matisar-lo. És molt trist i preocupant que, com va escriure Julián Casanova, aquesta Església no tinga cap problema en seguir humiliant els familiars de les desenes de milers d'assassinats pels franquistes, els que encara no han trobat la reparació moral ni el reconeixement jurídic i polític després de tants anys de vergonyosa marginació.
¿Com anomenar eixa voluntat manifesta i comprovada de les tres dretes hispàniques de fer girar cap arrere el rellotge de la historia recent? El Trio de Colom -Casado, Rivera i Abascal- va ser un dels resultats immediats de les eleccions autonòmiques andaluses en les que Susana Díaz va passar-se de frenada, i va perdre no sols el govern d’aquella regió sinó, probablement, la seua carrera política.
Posteriorment, les tres dretes van confirmar la seua viabilitat en aconseguir el control de l’Ajuntament de Madrid i el govern de la Comunitat del mateix nom. Aquí van repetir la fórmula andalusa, però amb personatges que, si més no a primera vista, semblaven més uns frikis que no uns polítics convencionals. Madrid és Madrid, i els focus mediàtics estan permanentment encesos sobre la capital del regne.
Tres parelles convencionals, d’home i dona, van situar els partits dretans per a aspirar a garantir-se el control de l’aparador que ha de transmetre vint i quatre hores al dia que són i com funcionen les dretes mancomunades en el govern regional i municipal madrileny.
L’alineació és sucosa: Díaz Ayuso i Martínez Almeida pel PP, Aguado i Villacís per Ciudadanos, amb Monasterio i Ortega Smith per Vox. Tres parelles que ja voldrien replicar allà on pogueren.
Cal reconèixer, però, que la parella més potent –informativament parlant- és la que formen l’alcalde i la presidenta de la Comunitat, José Luis Martínez Almeida i Isabel Díaz Ayuso. Cada vegada que apareixen en públic i obrin la boca els titulars brollen incontenibles, provocant en bona part de qui els escolta sensacions de sorpresa, incredulitat o consternació. Abans eren més aviat rialles el que provocaven amb les seues intervencions, com amb aquella tan memorable de l’aleshores aspirant a alcaldessa que culpava Manuela Carmena d’haver acabat amb els embussaments de trànsit a la capital.
A hores d’ara, però, ja no fan riure. Els frikis maldestres i desencertats van aconseguir fer-se amb el control polític de Madrid i la seua regió, controlen milers de milions de pressupost i desenvolupen polítiques agressives, irrespectuoses i perverses. I ho fan des de la impunitat més feridora, si més no ara per ara.
Que es farà de les imputacions que recauen sobre Díaz Ayuso i la seua relació amb Avalmadrid és cosa que veurem en un futur, però el que ja sabem és que els tres socis estan conjurats per a tirar terra sobre l’assumpte. Caldrà estar molt atents a com evoluciona el cas. De moment, PP, Ciudadanos i Vox estan interessats en que el Banc d’Espanya no puga dir res en la investigació sobre la praxi creditícia d’Avalmadrid.
Dia rere dia fan declaracions que, a primera vista, freguen el ridícul però que donen idea cabal del sostrat ideològic dels mandataris. Així, Almeida va tindre una intervenció ridículament menyspreable en un col·legi de la capital: va explicar els infants que l’esquerra sempre els voldria enganyar, i va respondre que ell –posat a triar- preferiria reparar Notre Dame abans que l’Amazonia. La xiqueta li va repreguntar, insistint-li que aquella regió brasilera és el pulmó del planeta, però l’Alcalde va respondre-li que nosaltres vivim en Europa. Argument irrefutable per a decantar-se per invertir a París.
Ara que el Tribunal Suprem ha fallat quant al trasllat de les despulles de Franco, la resposta de Díaz Ayuso ha causat sorpresa i preocupació en els estrategues de la publicitada tornada a la sempre esbombada centralitat del PP. La Presidenta va preguntar-se retòricament durant una intervenció llegida a l’Assemblea de Madrid si, després de treure Franco de Culegamuros, el següent serà que l’esquerra comence a botar-li foc a les esglésies com en 1936.
Alguns des del carrer de Génova han eixit amb l’extintor; i Pablo Casado ha recordat que fa anys Rita Maestre, ara amb Més País, va assaltar la capella de la Complutense, com si fos comparable una discutible –i jutjada- actuació estudiantil de fa una dècada -en la que Maestre no va dir res comparable- que amb la intervenció en seu parlamentària de la presidenta de la Comunitat de Madrid.
També Ciudadanos, per boca d’eixe personatge difícilment qualificable que és Ignacio Aguado ha eixit en defensa de Díaz Ayuso. Però, sens dubte, la resposta més indigna i repugnant ha vingut de la mà del regidor de Vox Javier Ortega Smith. Aquest va afirmar que “durant la Guerra Civil va haver-hi crims de tots dos bàndols” i com a exemple de la seua afirmació va assegurar que les 13 dones militants de la JSU i afusellades en acabar la guerra, conegudes com les 13 Roses, "torturaven, assassinaven i violaven vilment" en les txeques de Madrid.
N’hi ha qui afirma que la por a Vox, que va estar en la base de l’alta participació electoral d’abril, ja no és vigent i que, per tant, l’abstenció pujarà ostensiblement i perjudicarà les opcions electorals de l’esquerra. Caldrà veure-ho. Però sí sembla clar que els tres partits que governen Madrid, el Trio de Colom, faran tot el possible per madrilenyitzar-nos tot el que puguen. De la participació electoral i del suport que reben les candidatures de l’esquerra dependrà que ho aconsegueixen o no.
