Va ser la d'ahir una bomba informativa: Pablo Iglesias abandona el govern central per a presentar-se a les eleccions madrilenyes.
Des del minut següent a la notícia, les interpretacions, anàlisis, opinions, valoracions, elucubracions, etc., etc., s'han succeït sense solució de continuïtat. Jo també crec, com Javier Pérez Royo, que la decisió d'Iglesias està carregada de sentit. Per diverses raons. La més important, crec, és que la política espanyola passa, massa i tot, per Madrid i pel que Madrid significa i representa.
La batalla electoral que està convocada per al 4 de maig, no és un combat circumscrit a la comunitat autònoma madrilenya, sinó que, precisament, per com Madrid condiciona la política espanyola, és una fita d'una enorme transcendència. Aquella que alguns ja en diuen la Trumpita, la senyora Ayuso, és la cap visible d'una involució política semblant a la de Donald Trump als Estats Units en 2016. No és una conservadora, no és el PP convencional, és una altra cosa. És potent, com Donald Trump amb les seues ximpleries, les seues mentides, les seues simplificacions, fins i tot amb les seues estupideses. Però, així i tot ella no és suficientment forta per a determinar la política madrilenya -i l'espanyola- sense anar de bracet amb VOX. Aquests post feixistes, neo franquistes sense complexos, són un perill no sols per a la democràcia, ho són per a la convivència. Una aliança permanent i triomfadora entre el PP d'Ayuso i VOX, amb l'immens efecte amplificador que té Madrid, és una amenaça per a tots els demòcrates espanyols.
Pablo Iglesias ho ha entés bé, allò de que la partida de Madrid és política espanyola de totes totes. I ha decidit jugar-la. Com? Ho veurem en pocs dies. Són moltes, com ell mateix ha dit, les cicatrius de la relació entre ell i Errejón, entre Podemos i Más Madrid. El partit d'Errejón és més fort en aquella autonomia, i la seua candidata Mónica Garcia és una dona tan potent com puga ser Yolanda Díaz, a qui Iglesias ja ha presentat com la propera cap de cartell d'Unides Podem en les eleccions legislatives. Mónica Garcia ha mantingut una batalla sense descans contra Ayuso, i ha sigut la vertadera opositora al Trio de Colón de l'Assemblea de Madrid. I això mentre el PSOE madrileny, liderat per un home tan valuós com incapaç de jugar a la política imposada per la dreta trumpista madrilenya, ha estat desaparegut sense combatre.
A parer meu, Mónica Garcia és la millor candidata per a una possible coalició entre Más Madrid i Unides Podem. Molt millor que Pablo Iglesias qui, tanmateix, seria un magnífic número dos d'eixa candidatura. Així sí que podria confirmar l'argument que ell fa servir en les darreres hores de forma insistent: un militant ha d'estar allò on se'l necessita.
Ángel Gabilondo i el PSOE de Madrid tenen un paper a jugar més que important, i també una immensa responsabilitat. El temps recent no indueix, precisament, a l'optimisme quant a la seua actuació, però ara que les alarmes democràtiques estan incandescents, és necessari que canvien el guió que han seguit darrerament. Això, i una esquerra més enllà del PSOE unida sota el lideratge de Mónica García, amb Pablo Iglesias en tàndem a la papereta electoral, podria incrementar la participació d'electors que han assolit un nivell de decepció política massa elevat, tant com per a quedar-se a casa el 4 de maig proper.
Veurem si, després del joc d'aficionats, d'amateurs de la política, que s'ha vist a Múrcia, algú posa trellat a l'escenari madrileny. Íñigo Errejón, Mónica García, Pablo Iglesias, Ángel Gabilondo i altres són persones qualificades, intel·ligents, amb experiència política sobrada. Sobre ells recau la responsabilitat de fer front a la senyora Ayuso i els seus amics de VOX. De fer front a uns polítics que entenen que ser feixista és estar en el costat correcte de la Història.
