Escriure en l'aire 2ª Època

Fa fàstic haver de discutir de nou sobre el dret de les dones a la seua llibertat. Fa fàstic –és veritat- però no ens podem retirar del combat contra eixe masclisme integrista i hipòcrita que imaginàvem superat. S’haurà de vèncer el cansanci perquè no ofereixen una altra eixida. Són els carques plens de prejudicis o els amorals professionals del cinisme els qui obliguen els demòcrates. És, paral.lelament, ben trist haver de dedicar energies i paciència a un tema que està resolt des de fa dècades en totes les societats civilitzades, com ho estava a la nostra. Josep Ramoneda, amb una serenitat infinita, ha tornat a apel.lar a la franja liberal de la dreta espanyola, ancorada en aigües de sobirania [del Partit] Popular, per a que es rebel.le contra la deriva integrista i repressiva de la direcció partidària. Admire Ramoneda per diverses raons, particularment per la seua capacitat analítica envers la realitat social que vivim, per la pedagogia de la claredat amb la qual explica els resu...

Si són tantíssimes les persones, els ciutadans, que consideren que la democràcia no pot ser en cap cas el simple exercici del vot cada quatre anys, ¿com és possible que l’estratègia de govern del Partit Popular presidit per Mariano Rajoy no provoque una rebel.lia contundent d’aquella ciutadania? ¿Fins a quan la majoria dels ciutadans van a acceptar viure a un territori assimilat a una caserna militar amb els capellans dictant les pautes de conducta i convivència? El Partit Popular ha defensat des que ve tornar al poder després de la victòria aclaparadora a les darreres eleccions legislatives que ells, vist el que hi havia, coneguda de prop l’herència deixada pels socialistes de Zapatero, havien d’abandonar el seu programa econòmic i havien de salvar Espanya. Fins i tot, fent exàctament el contrari d’allò que havien promès en el seu contracte electoral. Això en matèria econòmica, clar. I no els hi va importar, -ans al contrari-, començar a retallar per ací i per allà, dinamitar el mar...

Una sentència bastant coneguda en segons quins ambients diu que no n’hi ha res més paregut a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Donar per bones afirmacions com aquesta, que no deixen de tindre la seua gracieta en un ambient de broma, és una injustícia i –encara pitjor- un greu error si és que parlem seriosament. I ho és perquè en el previsible empat catastròfic entre sobiranistes catalans i espanyolistes unionistes l’únic espai de convivència possible és el que es pot oferir des del federalisme d’esquerres i en l’escenari europeu.  És lamentablement cert que a hores d’ara la solució federal no apareix com una opció majoritària, ni a Catalunya ni a la resta d’Espanya. Es tracta més aviat d’una mena de quimera dels qui no ens apuntem als corrents dominants, cada cop més polaritzats i enfrontats. Però, per a un nombre creixent de ciutadans, tot i conscients que defensem una opció amb problemes de credibilitat, el federalisme és l’única opció viable i factible per ...

Després de llegir una notícia relativa a les tribulacions financeres d’una entitat de la que sóc soci i seguidor crític des de fa dècades, el València Club de Futbol, vaig canalitzar la meua irritació pel Twitter. Servidor està decidit a no ser comptabilitzat entre la que des de Sinvergüenzas Sin Fronteras en diuen la mayoría silenciosa . Al tweet es podia llegir [sovint faig servir twitter en castellà, per raons que no venen al cas]: “ El PP hundió la CAM, Bancaja, el Banco de Valencia, RTVV y ahora el Valencia CF. ¿Por qué no vender también la paella? Para hacer escuelas ”. El meu sarcasme, demagògic i malintencionat, fou retwitejat per un nombre inusual de persones, però va ser l’amic Toni Mollà el primer que va encetar la conversa tot diguent: “ Si els xotos merengots s'uneixen als treballadors de RTVV caurà el govern. Si no els fem caure, ho vendran tot ”. Li vaig respondre: “ El VCF i RTVV tenen molt en comú. Per a molts xotos el VCF no és com voldríem, però és el nostre. ...

La gestió política de la crisi econòmica ha disparat les desigualtats a tota Europa, -Alemanya inclosa-,  i els seus efectes estan resultant particularment dramàtics en algunes de les regions meridionals del continent, entre d’elles la nostra. Les mesures  i les directius dels governs del Partit Popular, a Madrid i València, estan asfixiant per la via de la desocupació als segments més vulnerables de la ciutadania. Primer van ser els immigrants, i després els autòctons més fràgils, els menys qualificats. A hores d’ara, l’amenaça efectiva de caure per sota la ratlla de pobresa afecta a sectors socials que mai no van sospitar que una cosa així poguera passar-los. Capítol especial mereix la joventut que, amb més intensitat quant més baixa és la seua formació, pateix unes terribles xifres d’atur i una explícita absència de futur que no passe per l’emigració o per una faena precària i mal pagada. A més, la realitat política de la nostra societat, la valenciana, empitjora dia...

Cada dia que passa em resulta més difícil escoltar amb serenitat i sense indignar-me els dirigents del Partit Popular. El mateix em fan els valencians que els espanyols. No aguante les seues mentides, la seua arrogància, la seua hipocresia, el seu cinisme; ni tampoc eixa vocació incontenible de donar-nos lliçons de moral en cada ocasió que tenen. Sovint fa l’efecte que estem davant uns dèspotes poc il.lustrats que pensen que els ciutadans som infants que no entenem que és realment allò que ens convé, ni com de difícil és governar en el món en el que vivim. A casa nostra, la inanitat de Fabra és olímpica. I a Espanya, què dir de Rajoy? És veritat que costa treball distingir la ratlla que separa en ell el que sembla simple estultícia del pur cinisme. També aquí ens enganya. No és un estúpid insolvent; no és un cretí incapaç d’exposar una idea pròpia amb coherència. Ho sembla, però no ho és. Té limitacions verbals òbvies, però no és bobo. Sap on va i on ens porta. És realment un cínic m...

Alberto Fabra farà cinquanta anys en 2014 i segurament –no serà el primer- realitzarà balanç del seu mig segle de vida. Més enllà de les qüestions d’índole personal que no ens interessen, potser es preguntarà com va ser que un jove aparellador (arquitecte tècnic) titulat per la Universitat Politècnica de València als vint-i-tres anys esdevinguera president de la Generalitat Valenciana als quaranta set.  El trajecte és conegut. En 1982, l’any de la desfeta de la dreta espanyola i la victòria dels socialistes de Felipe González, amb la majoria d’edat encara calenteta, el jove va tindre la feliç idea d’afiliar-se a les Noves Generacions d’Alianza Popular, presidida per Manuel Fraga Iribarne. Onze anys després, en 1991, encara amb vint-i-set anys, el xicot va resultar elegit com a regidor de l’Ajuntament de la capital de La Plana. I des d’aleshores ençà tot han estat càrrecs de representació: regidor fins a 2005, alcalde des de 2005 a 2011, diputat a les Corts Valencianes des de 2...

Foto  www.elpuntavui.cat   Fa un temps, sis mesos, vaig escriure un post amb dues preguntes al seu títol: Desperta València? El 3 de maig, un punt d'inflexió política al País Valencià . Tractava de la concentració a la plaça de la Mare de Déu de València de milers de persones per a fer costat els familiars de les víctimes del 3 de juliol de 2006 al metro de València. El programa de Jordi Évole, a La Sexta, havia estat un colp a les consciències, en bona mesura perquè havia mostrat un PP en general i un Juan Cotino en particular absolutament insensibles al dolor de les famílies destrossades pel drama del metro i com a còmplices de la tragèdia. Titule ara com titule aquestes ratlles, per fer un paral.lelisme entre aquella despertada ciutadana i la viscuda aquests dies amb la decisió del MHP Fabra de tancar RTVV.  He anat a RTVV (ràdio i TV) tantes vegades com m'han convidat, i n'han estat moltes. Sempre, això sí a parlar d'Amèrica, particularment de la llatina. En ...

La Llei Wert desapareixerà de l'escenari en el moment que el PP perda la majoria absoluta a les Corts espanyoles. Així serà si, com han dit públicament la resta dels partits del ventall parlamentari, mantenen el compromís que assoliren durant la tramitació imposada per la piconadora majoria absoluta popularista. La nova llei d’educació no sols no millora, sinó que empitjora l’escenari educatiu. És reaccionària perquè destil.la les obsessions conservadores del partit de Rajoy, particularment quant a l’objectiu de deteriorar l’ensenyament públic; no ha generat més que l’oposició de tots els sectors directament implicats en l’educació; ha retornat a fórmules superades del passat; ha recuperat valors confessionals contradictoris amb la Constitució de 1978; és incompleta, tècnicament molt dolenta i –per si faltava alguna cosa- com ha dit el mateix ministre, serà cara d’aplicar. Però, no és l’educació l’únic sector convertit en objectiu estratègic del Partit Popular. La sanitat és un ...

N’hi ha molt a la premsa diària espanyola sobre Catalunya, els catalans, Espanya i els espanyols. Sovint els arguments es reiteren i, amb freqüència, s’abusa dels llocs comuns, de frases fetes més o menys encertades i no falten les desqualificacions i les amenaces. Sabem que a determinats mitjans catalans podem trobar paral.lelismes, però la potència dels altaveus d’uns i altres és incomparable i, justament per això, la capacitat d’influir en l’opinió pública és molt distinta. A més, mentre que els segons queden reduïts a l’àrea catalana, la resta penetren en tot el territori espanyol.  Darrerament, sembla que s’han aguditzat les posicions i la tensió ha pujat en intensitat. Una mostra la trobem en un article de Borja de Riquer i Joaquim Albareda [Todo vale contra el catalanismo] on replicaven a les pàgines d’ El País un text anterior de Gabriel Tortella [El tigre nunca debió de salir de su jaula] . Debat entre historiadors habemus . D’història contemporània i d’història mode...

Acte al Paranimf de la Universitat de València el 4 d'octubre de 2013 Què tindrà aquest govern que és capaç de provocar en contra seua les unanimitats més sòlides en tot el ventall parlamentari? Diumenge 13 d’octubre prop de dos mil alcaldes de totes les forces polítiques, tret els de el PP, han denunciat la reforma local que prepara el Govern de Mariano Rajoy i han anunciat que acudiran al Tribunal Constitucional si l'Executiu no retira el projecte i ho consensua amb ells. És una resposta grossa. Tant com el compromís de totes els partits polítics presents al Parlament de Madrid –amb la notable excepció d’UPyD, que ja està ensenyant prou la pateta, tot siga dit-, de reformar la Llei Wert tan bon punt el PP perda la majoria absoluta a les Corts. Quan s’observa l’activitat legislativa del Partit Popular és lògic concloure que si a Franco li’n sobrava el Segle de les Llums, a Rajoy li’n sobra bona part del segle XX. Pel que fa a la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de...

Ha sigut publicat a la web País Valencià, Segle XXI un escrit que està en bona sintonia amb allò que un servidor creu que cal evitar a casa nostra al voltant del debat polític a Catalunya. Pense –i he escrit sobre l’assumpte− que no sols seria desitjable sinó necessari deixar de costat les desqualificacions i les deslegitimacions dels qui no opinen com nosaltres, en relació a un tema tan sensible en una conjuntura tan complexa com la que vivim. Em mantindré fidel a aquesta línia d’actuació i no entraré a respondre les acusacions que sobre la meua persona van recaure al text al.ludit . Aquells que tinguen interès en llegir els textos que van motivar la resposta francament inamistosa de Pau Viciano, els poden trobar al meu bloc Escriureenlaire . Podran comprovar que, segurament per manca de temps, va llegir-me malament. Un exemple és allò dels federalistes que no són ni carn ni peix , que és exactament el contrari del que diu el meu text. Viciano m'acusa de treure a pass...

Davant la tensa situació política, institucional i social que s'ha obert des de Catalunya i que ha trobat el silenci, la deslegitimació o la desqualificació des de Madrid (i em perdonareu l'esquematisme), els valencians ho tenim malament. Particularment aquells que no ens sentim ni catalans de les terres del sud ni espanyols canònics. Som aquells que ens podríem dir els del mig . Els del mig no són els equilibristes, ni els equidistants, ni els NS/NC, ni els ni carn ni peix. Tal i com ho veig, els del mig tenen dues característiques: no accepten una realitat política binària [unionistes versus sobiranistes]i, paral·lelament, són partidaris de les reformes constitucionals que permeten un encaix de la Nació Catalana [i potser d’altres] en una Espanya federal. Actualment no sols no estan ben valorats, sinó que són els que tenen més números per a emportar-se totes les galtades, les dels adversaris des de l’Espanya canyí i les dels que passen per amics... mentre no opinen dist...

És sens dubte una deformació professional. Tinc la tendencia de trobar referències històriques per a qualsevol cosa. Molts esdeveniments o processos que poden estar passant ara, em fan rememorar allò que he pogut conèixer com a historiador. És per això que l’etiqueta Via Catalana em connecta —deformacions pel mig— amb la Via Xilena [al socialisme]. M’afanye a dir que són dos procesos que tenen poc a veure més enllà del nom. La xilena va ser una experiència emmarcada en la Guerra Freda , i en un país que després de Yalta havia quedat indefectiblement en l’òrbita nord-americana. I això en un món de suma zero, al qual allò que perdia una superpotència ho guanyava l’altra. Catalunya és un país dins la Unió Europea, en un món que ja no és bipolar i al qual la democràcia (de distintes qualitats, això també), és el sistema polític més reconegut. He d’afegir, com a recordatori per al lector, que a Xile es va intentar una revolució social, i que tampoc això ens permetria cap p...