Cobrar sense treballar, en funció d'una nova categoria: la de "socis prioritaris", és allò que l'alcaldesa Català ha inventat per a comprar la complicitat de l'extrema dreta local.
Vistas de página en total
jueves, 27 de julio de 2023
Els socis prioritaris de Català: els de VOX, amb un magnífic jornal per no fer res.
lunes, 24 de julio de 2023
El dia 24. Ni cianur ni cicuta, orxata o granissat de llima.
Va arribar el 23J i vam viure una jornada
intensa. Els resultats de primera hora -al tomb de les vuit, en tancar els
col·legis- van induir a alguns, entre els més compromesos de l’esquerra, a
plantejar-se si seria millor el cianur o la cicuta.
Ara, quan no han passat ni vint-i-quatre hores
de la finalització del recompte i del repartiment d’escons, sabem que el Govern
de coalició, capitanejat per Pedro Sánchez amb Yolanda Díaz com a segona de bord,
va superar l’assalt de PP i VOX que pretenien la derogació (significara el que això
significara) de Pedro Sánchez. Per il·legítim i per vulnerar bona part dels
articles del Codi Penal.
Les forces que fa mesos anunciaven amb fanfàrries
jurídiques, econòmiques i mediàtiques l’arribada de l’Anti-Crist si Sánchez no
era expulsat de La Moncloa havien fracassat. El Maligne, havien anunciat, vindria acompanyat a més a més per unes plagues que
deixarien les d’Egipte en una broma. Ho vam saber cap a les
deu i mitja.
Feijóo, eixe buròcrata gris que falla més que
una escopeta de fira, i el seu escuder, Abascal, que no sap més que enllaçar
una arenga amb una altra, havien aconseguit espantar a molts dels que tenim l’esquerra
com a la nostra terra natal.
Molts ho negaran. No ni poc, i tant que sí; direm altres. Amenaçaven a tort i dret en posar el millor de cada casa en el
govern que eixiria de les urnes. Allò dels toreros al front de la cultura, o els
anti-demòcrates confessos com presidents de parlaments autonòmics anava a ser
un joc d’infants comparat amb el que anava a passar a la Villa y Corte i en el
Regne d’Espanya. Fins el Borbó emèrit anava a tornar.
Feijóo havia afirmat que 2 per 10 n’eren 22, que
Huelva està en la Mediterrània o que el seu amic Marcial era traficant de droga
legal però no de les altres; tot amb tot, donava la victòria per segura. Encara
més, es veia com l’Aznar de la segona legislatura, sense necessitat de parlar
en la intimitat cap dialecte de paletos.
Abascal, que sempre te el parar d’un legionari
en formació de revista, la qual cosa no deixa de tindre mèrit en un patriota
que va escaquejar-se de la mili, anunciava a ple pulmó que s’havien acabat les
tonteries en i amb Catalunya.
Doncs s’han quedat amb un pam de nassos. Els
dos.
Veure les imatges del famós balcó del carrer
madrileny de Gènova, o les de la seu de VOX, ens va fer goig a molts, la veritat.
Havien guanyat, si; però, els balls, la música, les rialles i les abraçades les
trobarem en la pantalla del televisor quan els realitzadors van punxar el
senyal del carrer Ferraz o el de la seu de Sumar. Havien guanyat, si, però no
va ser cap tsunami. Ni tsunami ni cicló ni borrasca, perquè ara n’hi ha la
possibilitat de reeditar un govern com el que anomenarem “d’investidura”.
Ja en parlarem d’això que ningú diu ni imagina
que resulte fàcil.
Però, ara per ara, el 24 de juliol continuem
en 2023, no hem tornat a 1975 i, en conseqüència podem triar entre orxata o
granissat de llima. Res de cicuta o cianur.
Tal vegada va ser el propi Feijóo qui va
pensar en què prendre-se’n quan va ser interromput en el seu discurs de
guanyador fracassat en escoltar com la mutxatxada pepera cridava amb passió
allò d’A-yu-so, A-yu-so, A-yu-so, mentre l’al·ludida no sabia quina cara posar
i s'encongia d'esquenes.
Ja és humiliació, eh!
sábado, 22 de julio de 2023
Demà decidim “qui i com” ens governa. Participa, per favor.
No conec cap persona que no vaja a votar demà,
ves per on. Conec persones què, això sí, coneixen persones que els han dit que
no pensen acudir demà a les urnes a dir la seua respecte del govern que sorgirà
d’elles.
No he pogut tindre cap intercanvi d’opinions
amb cap abstencionista, un tipus de ciutadà, de ciutadana, que per la raó o les
raons que siga, demà es quedarà a casa, marxarà a la platja o farà com si es
tractara d’un diumenge més,
Reconec que no comprenc com és possible no
estar interessat en participar en l’elecció de “qui i com” anem a ser
governants els propers quatre anys, però està clar que n’hi ha gent així.
També és cert que crec que la mobilització
electoral del 23J va a ser de les bones, la qual cosa em fa pensar que els qui
volem dir la nostra sobre el “qui i el com” anem a ser governats som ampla
majoria.
Però, i els altres? Què en pensen, què creuen,
en quina posició social estan, per a que els siga indiferent el “qui i el com”.
M’interessen, ha de quedar clar, aquells que s’auto-identifiquen com a persones
d’esquerra.
Potser una part d’ells pensen que tots els
polítics són iguals i que no paga la pena triar-ne A o B. De veritat? Eixa idea
és el resultat d’una reflexió mínimament fonamentada? Una única pregunta els
faria: Com va gestionar el PP la macro-crisi de 2008 i com va gestionar la
macro-crisi de la pandèmia el govern de coalició?
Tal vegada l’argument d’uns altres és que ningú
està veritablement compromés amb un o més dels elements centrals de la seua
ideologia: ningú és adequadament feminista; ningú és veritablement anti-capitalista,
ningú és efectiu en la causa animalista; ningú és vertaderament actiu en la
causa ambientalista; ningú està compromés amb la dura realitat dels migrants;
ningú es suficientment demòcrata com per acceptar el dret a decidir de les
nacionalitats que conformen l’Estat, etc.
La cosa però, a parer meu, és més simple. No
dic senzilla, dic simple.
Allò que es decideix demà, és “el qui i el com”
se’ns governa els propers quatre anys, i aquesta és una qüestió que està indissolublement
relacionada amb els dèficits particulars que he apuntat; que els inclou a tots
i cadascun d’ells.
Al remat, abstencionistes d’esquerres, la bona
qüestió és que hem de triar si volem ser governants des de la preeminència dels
interessos públics o dels privats; si ens alineem amb als partidaris de la
igualtat entre els homes i les dones o amb els qui la volen subordinada com a esposa
i com a mare; si preferim als qui consideren que l’educació i la sanitat són un
dret de ciutadania o els que entenen que és una mercaderia més amb la qual fer
negocis; si fem costat als qui entenen la pluralitat de la nostra societat o als
qui volen la uniformitat castradora; si optem pels qui estan a favor dels drets
fonamentals que ens alliberen o dels qui volen que els drets bàsics siguen només
els que dicta la seua moral; si preferim als qui faciliten la convivència o als
que la entrebanquen; si estem, en última instància, per donar el poder als qui
fan bandera de la mentida, la falsedat, l’insult, la desqualificació i la manca
absoluta de respecte pels adversaris.
D’això es tracta, del “qui i el com”. I abstindre’s
de participar és una manca de compromís social censurable i, a més a més, un
greu error.
miércoles, 19 de julio de 2023
Preguntes per a l'electorat progressista encara desmobilitzat
Això diuen, sí: que n'hi ha una part de l'electorat progressista i també entre el d'esquerra que no troben la suficient motivació per acostar-se al seu col·legi electoral i votar el proper diumenge 23 de juliol.
Doncs així serà, que els professionals de la demoscòpia saben del que parlen i tenen unes dades que jo ni tinc ni sabria analitzar.
Una altra cosa és que no resulte fàcil entendre el per què n'hi ha un contingent significatiu d'indecisos o, directament, d'abstencionistes.
¿Com és que no els interpel·len les notícies que estem rebent de per on van les primeres decisions dels governs PP-VOX?
¿De veritat no els preocupa que puga ser president del govern de les Espanyes un mentider compulsiu, un home al que convindria posar-li un comptador de falsedats com va fer-se amb Donald Trump?
Es queixen, com ho fem tots, de les temperatures tropicals, dels incendis o de les inundacions cada cop més freqüents, ¿romanen impassibles davant la possible arribada al poder de negacionistes del canvi climàtic?
¿Els resulta acceptable el masclisme negacionista d'una violència de gènere que mata dones amb una perseverància que commou a qualsevol ser humà?
¿Són impermeables a l'amenaça indiscutible de fer arrere bona part dels drets fonamentals que hem aconseguit durant les darreres dècades?
¿No els importa que s'estigmatitze i margine persones per la seua orientació sexual?
¿Els importa un rave que es derogue la memòria de la guerra i del franquisme i que tornem a privar treure les vícitimes de les cunetes als ancians que no volen morir sense recuperar les despulles dels seus pares, fills o germans?
¿No els espanta la reducció d'impostos que anuncien que posarà en escacs la sanitat i l'educació pública?
¿Que passarà amb les pensions? ¿No els afecta ni a ells ni als seus pares?
¿Estan disposats a tornar a obligar a una mort indigna en abolir la Llei d'Eutanàsia?
¿No els commou criminalitzar els immigrants que fugen de la guerra, de la fam i busquen una vida més digna com ha fet el ser humà des de sempre?
¿No recorden com la dreta va gestionar la crisi econòmica de 2007, amb l'austericidi que descarregar sobre els més dèbils? ¿No troben diferències amb com va gestionar l'actual govern de coalició la pandèmia i els efectes de la guerra d'Ucraïna?
¿Els resulta raonable que un Feijóo que es passejava amb un conegut narcotraficant quan la droga delmava la població juvenil de Galicia?
¿Pot ser president del govern un home com Feijóo que insulta i desqualifica el periodisme que li resulta incòmode i que es nega a participar en els debats amb els altres candidats en un alardó de covardia?
Tantes i tantes preguntes deixe en el tinter, però no vull finalitzar sense referir-me a una última:
La meitat dels hipotètics abstencionistes són dones, llavors... ¿són impermeables al masclisme caspós i anacrònic però feridor, insultant i humiliant que considera la dona com a mare i esposa o, en el millor dels casos, com a subordinada a l'home?
¿De veritat que no trobem per a motius suficients per a anar a votar per l'opció de progrés que millor consideren?
Doncs bé, si cap d'aquestes preguntes no els impulsa a votar... que no voten. Però, que després no es queixen.
martes, 18 de julio de 2023
Derogar també la història?
[Foto Eva Máñez]
Hui Alfons Cervera aborda, una vegada més perquè és impossible no fer-ho amb freqüència, la complicada relació entre la dreta espanyola i la història. Ho fa l'escriptor insistint en l'ominosa insistència, del PP en general i de Feijóo en particular, en què parlar de la memòria històrica de la guerra i del franquisme és reobrir ferides. "Otra vez la burrica al trigo", escriu Cervera. Roda i volta, afegiria jo.
Reobrir ferides? Ja he dit en alguna ocasió que Feijóo no sols vol derogar Pedro Sánchez; també vol derogar la història. La que a ell li destorba, clar. Vol derogar la història de la Espanya de la que ell no en forma part; de l'Espanya que no quadra amb el seu relat, en l'ús polític que ell i els seus fan de la història d'aquest país.
Voldria saber jo si Feijóo seria capaç de mirar els ulls a eixes ancianes, a eixos vells, que ha retratat Eva Mañez amb la caixeta coberta per la bandera tricolor amb les restes del seu pare, de la seua mare, del seu germà... i dir-los a la cara què ja n'hi ha prou d'obrir fosses, que ja n'hi ha prou de plorar davant les restes dels seus, que ja n'hi ha prou de reobrir ferides.
Vull pensar que no, que no tindria valor. Cap ser humà podria fer-ho.
Però, també està clar que el senyor Feijóo vol governar per a tornar a tancar eixes fosses, encara que queden obertes les ferides d'aquells -els que encara viuen- que les pateixen des d'aquell terrible 18 de juliol, avui 87 anys.
Tant de bo poguem impedir-lo.
lunes, 17 de julio de 2023
23J: Cal no posar-nos d’esquenes a la vida.
De vegades cal llegir, explicava ja fa molts
anys Enrique Tierno Galván, com beuen aigua les gallines: aixecant el cap de
tant en tant. Ara, com no podria ser d’una altra forma, “la democràcia” està en
boca de tots els actors polítics rellevants, i també en boca d’una opinió
pública sensibilitzada per la cita electoral. Seria bo recordar Tierno Galván
quan llegim segons quins discursos electorals.
Convé recordar algunes idees senzilles, bàsiques diria jo, al voltant del que és un sistema democràtic, un règim polític democràtic, una vertadera democràcia.
1) La democràcia és un règim polític que resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l'Estat i com es canalitzen els conflictes i les demandes socials.
Al final, no obstant, certificats aquests
requisits bàsics. La pregunta que haurem de respondre és la de la qualitat de
la democràcia realment existent. I això és el que està en discussió en les
eleccions del proper diumenge.
N’hi ha dues posicions bàsiques, majoritàries
arreu les Espanyes, en concurs.
Una que demana menys Estat social, més pes del
mercat com a mesura de totes les coses; un Estat en el que tot és una
mercaderia, incloent-hi la salut i l’educació. Una societat en la que les
llibertats fonamentals estan modelades per les creences, les supersticions i els
valors conservadors; fins i tot, com és el cas, arribant a la supressió de
totes aquelles llibertats que no sintonitzen amb les seues posicions (com és el
cas de VOX).
Altra que proposa més Estat social, millorant més
i més la seua capacitat redistributiva per a equilibrar els dèficits de partida
dels més vulnerables, i assegurant un marc de llibertats fonamentals quant més
ample i protegit millor. Un marc que emfatitza la igualtat entre dones i homes,
la protecció dels col·lectius minoritaris (LGTBI, migrants), i vol preservar el
medi ambient.
Els/les qui s’ubiquen en la primera posició,
tenen dues grans opcions: votar per Feijóo (PP) o per Abascal (VOX). El PP de
Feijóo renega de boqueta de VOX, afirma que no el vol de soci, però és mentida
com els fets han demostrat.
Els/les que s’identifiquen amb la segona,
poden votar per Sánchez (PSOE) o per Díaz (Compromís SUMAR, en el cas
valencià). Tots dos són transparents i anuncien que governaran junts.
També n’hi ha per als que la cosa no va amb
ells o elles; consideren que no els afectarà passe el que passe en la nit del
23J. S’equivoquen, però estan en el seu dret de no participar en la decisió
inicial de triar “qui i com es governa, com es relacionen les persones amb
l'Estat i com es canalitzen els conflictes i les demandes socials”.
S’auto-exclouen, i és legítim. Però, renunciar
voluntàriament a exercir com a ciutadans i ciutadanes de ple dret és posar-se d’esquenes
a la vida.
domingo, 16 de julio de 2023
Las gentes de izquierdas ante el 23J.
L'article comença així:
Estamos en vísperas de una cita transcendental con las urnas. Quizá las elecciones más determinantes de las últimas décadas, en las que las izquierdas quieren reeditar un gobierno de coalición, el primero de nuestra historia reciente, ante el ataque de unas derechas que presentan una enmienda a la totalidad a lo que han sido los avances económicos, sociales, legales y culturales de la legislatura que ahora concluye.
Es evidente que el balance de lo que ha sido la coalición de las izquierdas tiene sus luces y sus sombras, pero me encuentro entre quienes piensan que son sustancialmente más las primeras que las segundas. También creo que se puede afirmar sin temor a errar que las amenazas de las derechas de desandar todo lo avanzado en estos años son muy verosímiles.
Es por ello que anoto algunas reflexiones en torno a la izquierda política de los últimos cincuenta años. Las sintetizo en una decena de apuntes que me permitirán una conclusión final que, creo, se desprende de estos.
El contingut total de la peça està en el següent enllaç:
Article que vaig publicar el dia 14 de juliol de 2023 al diari LEVANTE-EMV
PELS NOSTRES DRETS, NI UN PAS ENRERE!
Ara torna i ho fa amb la intenció de col·laborar a mantindre [i contribuir a millorar] la qualitat de la nostra democràcia.
No ens enganyem: la qualitat de la nostra democràcia està en franc i versemblant procés de deteriorar-se de forma dràstica si el tàndem PP-VOX, Feijóo-Abascal, aconseguieixen imposar-se a les eleccions del proper 23J.
En aquest sentit, avui he publicat algunes notes al Facebook. Trasllade una a aquest blog, tot recordant als interessats que és ben fàcil accedir a la versió en altres llengües, singularment el castellà, amb el traductor que el propi bloc incorpora.
Article, a Levante-EMV, d'avui diumenge 16 de juliol d'Alfons Cervera:
El meu comentari: Com m'agradaria que la columna d'avui d'Alfons Cervera arribara a eixes dones que dubten si votar o no el proper dia 23.