Escriure en l'aire 2ª Època

Cobrar sense treballar, en funció d'una nova categoria: la de "socis prioritaris", és allò que l'alcaldesa Català ha inventat per a comprar la complicitat de l'extrema dreta local. Dic comprar perquè no trobe un verb més adequat. I n'ha comprat car, francament: 74.431 euros bruts a l'any per no fer res "amb dedicació exclussiva" és un balafiament de recursos públics que clama al cel. Els regidors de VOX van a dedicar-se de forma exclussiva a no fer res, i això per a que siguen socis prioritaris, és a dir, que callen i aproven el que més li vinga de gust a la senyora Català. Això sí, la brillant i feliç iniciativa (per als de VOX) no la paga ella a l'estil del Capità moro, la paga tota la ciutadania del Cap i casal. No és massa sorpresa, tanmateix. Així són les coses sempre amb el Partit Popular, encara que n'hi ha molta gent a la que estes coses se li obliden. [ Ho ha explicat molt bé @miguelrosg_   en Infolibre ]

  Va arribar el 23J i vam viure una jornada intensa. Els resultats de primera hora -al tomb de les vuit, en tancar els col·legis- van induir a alguns, entre els més compromesos de l’esquerra, a plantejar-se si seria millor el cianur o la cicuta. Ara, quan no han passat ni vint-i-quatre hores de la finalització del recompte i del repartiment d’escons, sabem que el Govern de coalició, capitanejat per Pedro Sánchez amb Yolanda Díaz com a segona de bord, va superar l’assalt de PP i VOX que pretenien la derogació (significara el que això significara) de Pedro Sánchez. Per il·legítim i per vulnerar bona part dels articles del Codi Penal. Les forces que fa mesos anunciaven amb fanfàrries jurídiques, econòmiques i mediàtiques l’arribada de l’Anti-Crist si Sánchez no era expulsat de La Moncloa havien fracassat. El Maligne, havien anunciat, vindria acompanyat a més a més per unes plagues que deixarien les d’Egipte en una broma. Ho vam saber cap a les deu i mitja. Feijóo, eixe buròcra...

  No conec cap persona que no vaja a votar demà, ves per on. Conec persones què, això sí, coneixen persones que els han dit que no pensen acudir demà a les urnes a dir la seua respecte del govern que sorgirà d’elles. No he pogut tindre cap intercanvi d’opinions amb cap abstencionista, un tipus de ciutadà, de ciutadana, que per la raó o les raons que siga, demà es quedarà a casa, marxarà a la platja o farà com si es tractara d’un diumenge més, Reconec que no comprenc com és possible no estar interessat en participar en l’elecció de “qui i com” anem a ser governants els propers quatre anys, però està clar que n’hi ha gent així. També és cert que crec que la mobilització electoral del 23J va a ser de les bones, la qual cosa em fa pensar que els qui volem dir la nostra sobre el “qui i el com” anem a ser governats som ampla majoria. Però, i els altres? Què en pensen, què creuen, en quina posició social estan, per a que els siga indiferent el “qui i el com”. M’interessen, ha de...

  Això diuen, sí: que n'hi ha una part de l'electorat progressista i també entre el d'esquerra que no troben la suficient motivació per acostar-se al seu col·legi electoral i votar el proper diumenge 23 de juliol.  Doncs així serà, que els professionals de la demoscòpia saben del que parlen i tenen unes dades que jo ni tinc ni sabria analitzar.  Una altra cosa és que no resulte fàcil entendre el per què n'hi ha un contingent significatiu d'indecisos o, directament, d'abstencionistes.  ¿Com és que no els interpel·len les notícies que estem rebent de per on van les primeres decisions dels governs PP-VOX? ¿De veritat no els preocupa que puga ser president del govern de les Espanyes un mentider compulsiu, un home al que convindria posar-li un comptador de falsedats com va fer-se amb Donald Trump? Es queixen, com ho fem tots, de les temperatures tropicals, dels incendis o de les inundacions cada cop més freqüents, ¿romanen impassibles davant la possible arribada al p...

                                                                                [Foto Eva Máñez] Hui Alfons Cervera aborda, una vegada més perquè és impossible no fer-ho amb freqüència, la complicada relació entre la dreta espanyola i la història. Ho fa l'escriptor insistint en l'ominosa insistència, del PP en general i de Feijóo en particular, en què parlar de la memòria històrica de la guerra i del franquisme és reobrir ferides. "Otra vez la burrica al trigo", escriu Cervera . Roda i volta, afegiria jo.  Reobrir ferides? Ja he dit en alguna ocasió que Feijóo no sols vol derogar Pedro Sánchez; també vol derogar la història. La que a ell li destorba, clar. Vol derogar la història de la Espanya de la que ell no en forma part; de l'Espanya que no q...

  De vegades cal llegir, explicava ja fa molts anys Enrique Tierno Galván, com beuen aigua les gallines: aixecant el cap de tant en tant. Ara, com no podria ser d’una altra forma, “la democràcia” està en boca de tots els actors polítics rellevants, i també en boca d’una opinió pública sensibilitzada per la cita electoral. Seria bo recordar Tierno Galván quan llegim segons quins discursos electorals. Convé recordar algunes idees senzilles, bàsiques diria jo, al voltant del que és un sistema democràtic, un règim polític democràtic, una vertadera democràcia. 1)     La democràcia és un règim polític que resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l'Estat i com es canalitzen els conflictes i les demandes socials.   2)     Conflictes sempre n’hi ha, sempre. El que la democràcia facilita és com abordar-los i és, sense discussió, el millor sistema conegut per a fer-ho.   3)     Tot això s'aborda des de la sob...

  L'article comença així:  Estamos en vísperas de una cita transcendental con las urnas. Quizá las elecciones más determinantes de las últimas décadas, en las que las izquierdas quieren reeditar un gobierno de coalición, el primero de nuestra historia reciente, ante el ataque de unas derechas que presentan una enmienda a la totalidad a lo que han sido los avances económicos, sociales, legales y culturales de la legislatura que ahora concluye.  Es evidente que el balance de lo que ha sido la coalición de las izquierdas tiene sus luces y sus sombras, pero me encuentro entre quienes piensan que son sustancialmente más las primeras que las segundas. También creo que se puede afirmar sin temor a errar que las amenazas de las derechas de desandar todo lo avanzado en estos años son muy verosímiles. Es por ello que anoto algunas reflexiones en torno a la izquierda política de los últimos cincuenta años. Las sintetizo en una decena de apuntes que me permitirán una conclusión final...

  Aquest blog va estar actiu de forma continuada y quasi amb freqüència setmanal entre 2013 i 2020. Després, de forma esporàdica, entre 2021 i 2022.  Ara torna i ho fa amb la intenció de col·laborar a mantindre [i contribuir a millorar] la qualitat de la nostra democràcia.  No ens enganyem: la qualitat de la nostra democràcia està en franc i versemblant procés de deteriorar-se de forma dràstica si el tàndem PP-VOX, Feijóo-Abascal, aconseguieixen imposar-se a les eleccions del proper 23J.  Hem de fer tot el que estiga a les nostres mans per a no perdre qualitat democràtica. En aquest sentit, avui he publicat algunes notes al Facebook. Trasllade una a aquest blog, tot recordant als interessats que és ben fàcil accedir a la versió en altres llengües, singularment el castellà, amb el traductor que el propi bloc incorpora.  Article, a Levante-EMV, d'avui diumenge 16 de juliol d'Alfons Cervera: El meu comentari:  Com m'agradaria que la columna d'avui d'Alfons Cer...