Escriure en l'aire 2ª Època

Quan en aquestes mateixes pàgines fèiem balanç del 2018 afirmàvem que no seria recordat per la seua bonança, sinó més aviat per la seua adversitat. Tant a l’àmbit internacional com a l’intern, 2018 havia estat marcat per problemes de gran calat que amenaçaven amb agreujar-se en 2019. Així ha sigut. S’han aguditzat qüestions com ara les migratòries i les mediambientals, si parem compte en l’àmbit internacional; mentre que, a l’intern, s’ha agreujat la crisi d’Estat pel Procés català, tot i que en aquests precisos moments gaudim d’un bri d’esperança pel que fa a la formació d’un nou govern a Madrid; un executiu multi-partidari i progressista que comence a treure pressió de l’olla en la que ens hem passat tot el 2019. Donald Trump –a més de seguir explotant les pors i les fòbies relacionades amb el fenomen migratori- continua sent un prepotent enemic del planeta, però no està a soles com s’ha pogut comprovar a la Cimera del Clima de Madrid, que hauria d’haver-se celebrat a Santiago de ...

La recentíssima sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha posat cap per avall l’escenari judicial en general i al Tribunal Suprem en particular. A més, ha enfurismat la dreta política, ha deixat perplexes les esquerres diverses i variades, ha deslliurat les ires malignes de la caverna mediàtica, i el que és el pitjor: ha deixat atabalada bona part de la ciutadania que no sap quasi res de lleis ni de jutges, però que sí necessita confiar en la justícia per a la qual cosa ha d’entendre què és el que sentencien els tribunals. Si allò que la Justícia dictamina és incomprensible per a un amplíssim sector de la societat en la que actua, eixe poder de l’Estat té un problema molt greu: pateix un dèficit que minva la credibilitat envers les seues actuacions. I si la credibilitat, o la confiança en la rectitud del Poder Judicial està com ara en discussió, i no és cap novetat, tots tenim un problema majúscul. Està clar que fa molt de temps que la judicialització de la po...

Ara que Boris Johnson i el Partit Conservador han obtingut una victòria aclaparadora en les eleccions britàniques, ara que el Brexit està ben a prop, amb uns perjudicis ara per ara incalculables per a tots, els europeus convençuts hauran de prendre mesures per fer costat les institucions continentals i, paral·lelament, per a exigir-les més presència, més eficiència i major implantació en el dia a dia de la ciutadania de la Unió. Europa, més concretament el territori de la Unió Europea, és la regió més habitable del planeta terra, i amb diferència. Això ho han constatat tots i cadascun dels que han viatjat a qualsevol altre continent. Des de la seguretat a la cobertura social, des de la cultura al marc de llibertats individuals, Europa permet una qualitat de vida als seus ciutadans inigualable enlloc. Dissortadament, com ha quedat palés a les darreres eleccions britàniques –i cal parar compte en els resultats tant d’Escòcia com els d’Irlanda del Nord- la idea de la unitat europea no é...

La Constitució de 1978, ja quarentona i amb evidents símptomes de vellesa, està sent utilitzada des de fa temps com una arma llancívola, una arma amb la qual agredir; una trinxera darrere de la qual s'ha parapetat la dreta espanyola: el PP i Ciudadanos. L’aparició de Vox no va ser ben analitzada per aquests dos partits, que van considerar els d’Abascal com un ariet controlable amb el que atacar l’esquerra i els nacionalistes bascos i catalans. Aquestes dues forces encara no tenen la convicció formada de fins a quin punt pot perjudicar-los la seua incomprensible ceguesa. Però no només a aquesta dreta li costarà car amagar el cap a la sorra quant a l’amenaça dels post feixistes. L'anti-constitucionalisme de Vox, en tàndem amb les tensions alimentades i mantingudes per l'independentisme confrontacionista català, poden cristal·litzar en què el partit d'ultradreta avance fins assolir cotes de poder encara impensables a la societat tensionada fins al crit en la qual vivim....

L’ex president Aznar ha declarat que viu angoixat per dues raons: una, perquè els comunistes puguen entrar en el govern d’Espanya per primera vegada després la guerra civil; dues, perquè no està disposat a acceptar la possibilitat que la nació espanyola es trenque [sic]. Aznar, un home sempre agre d’aquells que tenen un problema per a cada solució, ha recuperat el concepte, l’etiqueta més aviat, de comunista com a desqualificació, gairebé com a insult. Ell dictamina qui és comunista, el desqualifica i, acte seguit, l’inhabilita com a actor polític acceptable en l’Espanya actual. Al senyor Aznar li semblaria de perles que els post feixistes de Vox formaren part del govern d’Espanya [ell es qualifica de constitucionalistes, que és tindre valor], com ja estan a Andalusia i Madrid amb la vènia del Partit Popular. Però, no pot suportar la idea -d’angoixa parla fins i tot-, que aquells que ell considera els hereus de Pasionaria i Carrillo tinguen responsabilitats ministerials. Afirma, a m...

Evo Morales, el primer president aimara de la història dels països andins va renunciar al seu càrrec fa un parell de setmanes, el 10 de novembre, i va marxar a l’exili mexicà, acollit pel seu col·lega A.M. López Obrador. El detonant final de la caiguda de Morales va ser que l’Exèrcit bolivià “va suggerir” el president que abandonés el càrrec, i això al bell mig d’un clima de tensió i violència creixent. Està en discussió si això va ser o no un colp d’Estat propiciat pels militars, tan freqüents com han sigut en la història del país. No ha sigut un pronunciament convencional, amb les tropes i els carros de combat al carrer, però també és cert que les forces armades no han acomplit amb el seu paper de garantir la legalitat constitucional republicana. Sobta, a més a més, la mansa i asèptica resposta de la comunitat internacional: des de la Organització d’Estats Americans a la Unió Europea, que han acceptat de facto la nova presidenta auto anomenada, Jeanine Áñez. No cal dir que els Esta...

Passat el 10N i la primera ressaca pel que les urnes han dit, ara estem ja en la fase de gestionar eixa resposta. No va a ser senzill, ho mirem per on mirem. Apuntem algunes reflexions sobre com i en quina situació estem una setmana després de votar.  1) El resultat de les eleccions. Contràriament a les previsions de l’inefable José Félix Tezanos (que hauria d’haver dimitit el mateix 10N, si li quedés un residu de vergonya), el PSOE va perdre força electoral respecte d’abril, el PP no va recuperar el que imaginava, Ciudadanos va ensorrar-se, Vox va multiplicar per més de dos la seua força parlamentària, i Podem continuà en la seua pèrdua de suports tot i que més lentament del previst.  Paral.lelament, la marca política d’Errejón no va respondre a les expectatives, i ha aconseguit dos escons al Parlament, atés que el tercer és per al valencianista Joan Baldoví, candidat de Compromís. Els sobiranistes catalans mantenen la seua força global lleugerament a l’alça, però amb ...

Demà diumenge és dia electoral. De nou cal obrir els col·legis i de nou la ciutadania està convocada a manifestar el seu recolzament a una o altra de les candidatures que pugnen per obtindré major representació en el congrés dels diputats de Madrid. Tothom parla del cansament de l’electorat, i és un lloc comú afirmar que estem davant unes eleccions que no haurien d’haver-se convocat. És cert. En les celebrades en abril, els dos partits principals de l’escenari espanyol van rebre un missatge clar de la ciutadania: el PSOE havia de governar, amb una majoria insuficient que obligava a pactes amb altres formacions polítiques; mentre que el PP era castigat amb el pitjor resultat de la seua història, com a resposta de l’electorat conservador a la radicalització reaccionària de Pablo Casado. Pedro Sánchez, candidat socialista a la presidència del govern no va saber gestionar la seua victòria. Ni va voler explorar un camí poc conegut quant al govern central d’Espanya, que és el dels pactes i...

Des de Hong Kong a Quito, des de París a Caracas, des de Barcelona a Santiago de Xile, la violència explícita ha aparegut a aquestes ciutats amb una duresa insospitada en els darrers mesos. Ens han sorprès les imatges dels fortíssims enfrontaments entre manifestants i les forces de seguretat, el nombre de ferits i detinguts, així com les destrosses als carrers i en edificis i instal·lacions públiques i privades. Els sis casos citats s’han produït en tres continents distints i tenen poc a veure quant a l’origen que va provocar-los. Mentre que les armilles grogues parisenques van aparèixer quan el president Macron va anunciar un increment del preu del combustible, i ho va lligar a un avanç cap a l’economia verda, a Equador també va ser una decisió del president Lenin Moreno de pujar els costos de la gasolina en un país que és productor de petroli. A Caracas els problemes socials i els polítics van de la mà, el desabastiment i la inflació, junt amb la incapacitat de govern i oposició de...

Vaig viatjar a Xile per primera vegada en 1992, fa gairebé eixos trenta anys dels que parla la consigna que s’ha fet popular aquests dies. D’aleshores ençà he mantingut uns forts lligams amb aquell país, al qual professe una estima molt especial. Després d’aquella primera estada vam vindre altres i, en paral·lel, Xile es va convertir en una de les meues prioritats professionals. Llibres i articles sobre la seua història recent formen part del meu currículum, i el moment més honorable de la meua vida acadèmica va ser la participació en qualitat de perit de l’acusació –amb l’advocat Joan Garcés- davant el jutge Baltasar Garzón en l’Audiència Nacional, qui aleshores instruïa el Sumari 19/97 Terrorisme i Genocidi 'Xile-Operatiu Còndor', contra Augusto Pinochet Ugarte i altres. Xile acabava d’eixir de la dictadura en 1992. Patricio Aylwin era president de la República després la victòria de la Concertació de Partits per la Democràcia en les eleccions de desembre de 1989, pe...

Em confesse seguidor fidel de l’escriptor Antoni Puigverd, especialment de les seues col·laboracions al diari La Vanguardia. Vaig tindre l’oportunitat de conèixer-lo i conversar amb ell quan, en 2018, va fer una conferència a la Universitat d’Estiu de Gandia. Tenim la mateixa edat, la qual cosa no és una dada banal, i admire la lucidesa i la capacitat d’anàlisi que evidencia en cada article que publica. Doncs bé, dimecres proppassat, 16 d’octubre, l’empordanès va treure una columna més breu de l’habitual sota el títol “Perdre ”, referida a la crisi catalana, aguditzada després la duríssima i discutida sentència del Tribunal Suprem contra els líders del Procés. Aquest article finalitzava així: “Potser hauríem callar. Em pregunto si és honest continuar defensant l'entesa i el diàleg, si ningú els practica. És honrat defensar un patriotisme inclusiu, quan, aquí i allà, ja només importa la llei del més fort?”. He de reconèixer que la pregunta va encorar-se al meu cervell, i fa dies ...

Certament la pregunta és retòrica. L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana està on sempre ha estat: en sintonia inequívoca amb allò que les despulles de Franco encara representen. És per això que no diu aquesta boca és meua a propòsit de tot el laberint que el govern de Pedro Sánchez està recorrent per tal de fer efectiva una decisió del Congrés dels diputats, aprovada per 198 vots a favor i 140 abstencions [del Partit Popular] en maig de 2017. Dos anys i mig d’una cursa d’obstacles, en la que l’Executiu ha pecat d’ingenuïtat en més d’una ocasió anunciant successives dates d’eixida dels ossos del dictador del megalòman monument funerari que va ordenar construir a Cuelgamuros, en la Serra de Guadarrama, a pocs kilòmetres de Madrid. Finalment, després la sentència del Tribunal Suprem, ja n’hi ha data de caducitat i –tret d’algun obstacle insospitat- el Caudillo por la Gracia de Dios –com estava inscrit a les monedes espanyoles durant quaranta anys- deixarà de presidir des de lloc p...