Vistas de página en total

miércoles, 21 de agosto de 2019

Cròniques d'estiu 5: Serà possible? Pablo Iglesias aconsella no fiar-se dels polítics.


Les persones, tots nosaltres, de vegades no som especialment precisos quan emetem algun pensament, alguna idea, alguna hipòtesi, alguna proposta. És necessari, per tant, reservar una porció d’indulgència i de comprensió quan valorem paraules o expressions d’altres, especialment quan les considerem desafortunades. Amb tot, quan l’emissor rebla el clau i repeteix una idea que, objectivament, és un pilar central del seu discurs, aleshores estem legitimats per a jutjar eixe pensament amb la seguretat que l’emissor ha dit allò que vol que el receptor capte.

Així doncs, a l’entrevista d’ahir a un canal de televisió, Pablo Iglesias va dir, va reiterar una idea: els ciutadans no han de fiar-se dels polítics, ell inclòs. Convé ampliar allò que diríem el titular. El líder de Podem va dir els receptors del seu missatge que no es refien mai de la paraula d'un polític: "Fiar-se és el més imprudent" que es pot fer a la vida; "No es fien de cap; de nosaltres tampoc".

Em perdonarà el líder de Podem, en altres ocasions brillant en les seues intervencions, agraden o no les seues posicions, però ahir va cometre no sols una estupidesa impròpia d’un home de la seua preparació, sinó un error polític del tamany del Micalet de la Seu.

La cosa donaria per a una anàlisi multivariable, que podria començar pels excessos verbals que la personalitat del dirigent de Podem evidencia de tant en tant, resultants d’una supèrbia sovint descontrolada. Podria, també, afrontar-se el comentari a aquelles paraules des de l’anàlisi de la conjuntura en la que ell mateix acusa el PSOE i Pedro Sánchez del mateix que aquest i el seu partit acusa Podem: de no poder fiar-se d’ells. Altres opcions de reflexió serien possibles.

Tanmateix, el més irritant de les paraules d’Iglesias és per a un servidor que lluny d’emetre un consell que ningú li havia demanat i que, a tenor del que diuen les enquestes del CIS, ningú necessita, el cavaller abonés dues idees nefandes que els altaveus més reaccionaris difonen a diari: 1) que tots els polítics són iguals; 2) que els qui es dediquen a la política són gent de mal viure a la que no se li pot comprar un cotxe de segona mà.

¿Com és que en una democràcia representativa un líder de l’esquerra, amb milions de vots al darrere, adverteix que ni tan sols ell és un polític en el que es pot confiar? ¡Però si la representació se sustenta, precisament, en la confiança que l’elector diposita en el polític pel qual vota! ¿Com és possible que Iglesias digués el que va dir anit davant les càmeres de la televisió, el mateix dia que havia tornat a oferir un govern de coalició al PSOE del qual no es fia; el mateix dia en el que els socialistes havien dit ràpidament que de cap manera ho acceptarien, precisament perquè no es fien dels podemites?

Pablo Iglesias tirà anit pedres sobre la seua teulada, que és la nostra, la de tots aquells que aspirem a tindre en Espanya un govern de progrés que frene a la dreta corrupta, depredadora i casposa que somnia en fer arrere les fulles del calendari. Amb amics així no ens calen adversaris.

lunes, 19 de agosto de 2019

Cròniques d'estiu 4: Salvini, un indesitjable com a símptoma.


El ministre italià és un personatge al qual se li poden adjudicar una llarga llista d’adjectius qualificatius, i tots ells negatius i dolents, adjectius que una persona com vostè i com jo rebríem com a insults inacceptables que ens feririen en l’ànima. Doncs bé, este cavaller, contràriament, es felicita per les acusacions de ser un home insensible davant el dolor insondable dels refugiats de l’Open Arms en particular, i dels migrant que fugen de la guerra, la fam i la tortura en general. Fa alardó d’eixa insensibilitat, i lluny de penedir-se el que fa és exhibir-se per tot arreu com un polític que no dóna un pas arrere, un servidor públic que resisteix les desqualificacions i les pressions que li arriben quant al drama dels homes i les dones que estan patint la desesperació més absoluta.

Matteo Salvini és el líder d’un partit d’extrema dreta, i és el ministre de l’interior. Però doblega no sols el president del seu govern i el president de la República italiana, sinó que li gira la mà a la Justícia del seu país i bufeteja a mitja Itàlia amb xuleria prepotent de mató de poca monta. Per interessos personals i partidaris, Matteo Salvini ha decidit fer-li un pols a l'Estat italià i a la ciutadania d'aquell país, i és possible que el guanye. Seria, a no dubtar-ho, terrible que vencés.

Però, el problema no és Salvini, i convindria no enganyar-se. Salvini, mal que li pese, no és més que un símptoma.

El vertader i dramàtic problema és la inoperància de la Unió Europea; és la incapacitat de bona part dels dirigents polítics dels països que la formen; és la insensibilitat d’una altra part d’ells o la sintonia que un tercer grup pot tindre amb Salvini. Però, encara n’hi ha un altre problema més gros: som nosaltres, els ciutadans i les ciutadanes d’esta Europa perduda i sense rumb que som incapaços d’assumir la nostra responsabilitat d’éssers humans front al drama, el dolor i l’angoixa d’altres éssers humans que estan sent torturats en les mateixes aigües en les que nosaltres estem prenent el bany o davant les quals estem asseguts a un xiringuito amb una cervesa gelada a les mans.

El problema no és Salvini, doncs. El problema som nosaltres, que no sabem què fer; que no fem res. Almenys, un servidor ni sap què fer, ni fa res concret per ajudar estes persones desemparades a les que cap mandatari vol atendre de forma efectiva més enllà de la pura conjuntura. L'única cosa que se m'ocorre és escriure estes quatre línies avergonyides I, francament, això i res em semblen el mateix.

domingo, 11 de agosto de 2019

Cròniques d’estiu 4: Què li passa al PP de Gandia?

 L'Ajuntament de Gandia ha llançat una campanya per a empatitzar amb els visitants de llengua castellana, en un intent que el valencià (llengua majoritària entre els habitants de la ciutat i de la comarca de La Safor) no siga un obstacle entre els autòctons i els forasters. Ans al contrari, la campanya intenta -mitjançant un cartell que mostra setze paraules o locucions d'ús quotidià- acostar els visitants als saforencs mitjançant coneixement elementalíssim del valencià, tal i com es pot apreciar al cartell que anuncia la campanya. 

Quina ha estat la resposta del PP local? Doncs publicar a les xarxes socials que "els turistes" seran sotmesos a un examen de valencià i que "si el suspenen" potser els castiguen a quedar-se a Gandia en finalitzar la temporada alta.

De què es tracta la iniciativa del Partit Popular? És humor caspós? És auto-odi envers la llengua, que també és la de bona part de la seua militància? És disparar contra tot el que faça l'Ajuntament progressista i valencianista? És allò de Montoro: "que se hunda Gandia que ya la sacaremos nosotros"? És incapacitat mental? És manca de projecte polític per a la ciutat i la comarca? Què és?

N'hi ha coses que si no les veus són difícils de creure.