Vistas de página en total

domingo, 28 de diciembre de 2014

En defensa de la Universitat pública.

Encara no fa un mes el catedràtic d'estètica i escriptor Félix de Azúa va publicar un sorprenent article en el diari El País sota el títol Un partit de professors. Arrancant del debat obert per la suposada incompatibilitat entre el vincle d’Íñigo Errejón amb la Universitat de Màlaga i el seu activisme al capdavant del partit Podem, Azúa afirmava que la Universitat [pública] espanyola està tan corrompuda com les finances, els partits o els sindicats, resultant ser una de les institucions més corruptes del conjunt institucional espanyol. D'aquesta xacra es derivaria, −sempre segons Azúa−, que l'ensenyament universitari espanyola és el pitjor d'Europa, cosa que es comprova any rere any “amb gran joia dels partits polítics” [sic].

El text del professor Azúa, que començava sent un atac a Podemos per a convertir-se de seguida en foc d'artilleria pesada contra la Universitat en el seu conjunt,  va despertar simpaties i molts aplaudiments entre aquells que sempre s'apunten a la crítica contra tot i contra tots menys contra allò seu. No tinc notícia que algú s'haja preguntat com Félix de Azúa ha pogut resistir vivint trenta anys en semblant femer, però sí he llegit bastants articles i reportatges periodístics que van vindre, sembla, motivats per la seua columna. Lògicament, uns m'han semblat més encertats que uns altres, però entenc que la gran majoria s'apunten a posar el dit en les nafres universitàries i ningú té interès a destacar les bondats.

És fàcil atacar a la universitat, que té tants punts vulnerables. És massa fàcil. Ara bé, desacreditar-la com fan Azúa i uns altres amb mitges veritats i amb tant de menyspreu resulta impropi en persones a les quals se'ls suposa una intel.ligència desenvolupada. Clar que hi ha problemes en la universitat, faltaria més. I greus. Però cansa el discurs sobre l'endogàmia, tant més quan de forma incomprensible per a qui la coneix des de dins, es pontifica des d'una posició arcangèlica i suposadament virginal, a més d’ahistòrica i descontextualitzada. No tenim, per exemple, la mobilitat de [algunes de] les universitats nord-americanes [que no totes són Harward o Yale], es diu. Doncs sí, és cert, però quines són les diferències quant a la mobilitat territorial i laboral entre la societat nord-americana i l'espanyola?

Malgrat tot, −tornant al text d’Azúa− no podem fer com que no l’hem llegit. Per descomptat que devem parlar de la corrupció que puga haver-hi en la Universitat, igual o més encara de la que puga haver-hi en la política, en la judicatura, en les finances o en el món empresarial. Hi haurà fiscals i defensors, per descomptat. Servidor, pel que fa al sistema universitari s'apunta al grup dels segons. En el moment processal oportú, que no és aquest, demanaré que s'aporten dades objectives que permeten comparar la universitat pública dels primers anys vuitanta amb la de 2010, per exemple. Balanç del resultat obtingut per cada euro invertit en la Universitat, nombre de matriculats i titulats, cost per alumne, producció científica, transferència de resultats d'investigació, patents, publicacions acadèmiques internacionals, beques externes aconseguides per postgraduats, projectes d'investigació amb finançament internacional, projectes europeus plurinacionals, participació en grans consorcis internacionals, taxes d’inserció laboral dels graduats respecte dels no formats, recepció d'estudiants estrangers de grau i postgrau, etcètera, etcètera.

No és el moment de les xifres, però sí potser el de reparar que, ara, que estem com estem, aquesta universitat que alguns jutgen tan ineficient (?), tan endogàmica (?), tan corrupta (?), està exportant graduats i doctors al mercat laboral de països que inverteixen en educació el doble i més del percentatge del PIB que inverteix Espanya. I també està enviant fonamentalment doctors a països que estan invertint a marxes forçades per a millorar els seus sistemes universitaris. Estem exportant gent ben formada que no vol anar-se’n i que segurament no tornarà. Més enllà dels esquinçaments personals i familiars, que pèssim negoci per al país. 

Uns anys més amb Rajoy, Wert i companyia al capdavant del govern i ja ens lamentarem d'haver tornat a una universitat com la de finals dels anys setanta. Reduint la inversió en l'educació pública i amb una taxa de reposició del deu per cent, que tanca la possibilitat de renovar el capital humà, veurem si aquests i altres personatges continuen lamentant-se que no hi haja cap universitat espanyola entre les cent primeres del Rànquing de Xangai.

És imprescindible, no obstant això, que siguem capaços d'obrir un debat ampli sobre la Universitat i sobre el paper que ha de jugar en el desenvolupament (no solament econòmic) del país, de com engreixar les relacions amb els sectors productius d'excel·lència, de com contribuir a crear-ne d’altres, de calcular quant costaria mantindre-la i d'establir unes noves regles de joc, d'esmenar disfuncions i de bandejar corporativismes perversos. Haurà d'aclarir el paper que juguen les universitats privades, subvencionades de forma tan escandalosa com a efectiva amb recursos públics, i enriquint-se com a empreses parasitàries de la Universitat pública.

S'ha pogut llegir aquests dies que els professors [endropits, parapetats en les nostres canongies] no parlem, no diem ni pruna sobre l'Acadèmia. Però si parlem i no ho fem seguint aquest corrent de desprestigi, és que som part de la corruptela acadèmica que tot ho contamina.

Com que ningú discuteix en els campus el paper de la Universitat i dels professors? Doncs clar que es discuteix i se sap que cal reformar la Universitat, com la Constitució, com a tantes altres coses. És que si no es reforma, si no es reinventa, morirà o, pitjor, vegetarà. Ningú des de la Universitat vol això. Tenim els nostres cigrons negres, com molts altres col.lectius professionals, però entenc que és necessari insistir no solament en les ombres, sinó també en les llums. Almenys ho farem els qui desitgem actuar com a defensors del nostre sistema universitari públic. Ho farem aquells que estem convençuts que el nostre treball com a universitaris ha de ser socialment efectiu; que del nostre esforç s'han de derivar beneficis tangibles per a la societat de la qual som part, que és la que ens paga cada mes.

Per descomptat que cal ser autocrítics. Funcionem amb diners públics, i per tant no hi ha excusa per a res que no siga transparència en la gestió dels recursos i en els resultats [mesurats no solament en paràmetres acadèmics] que evidencien l'eficàcia social de la Universitat.


El debat sobre quina universitat tenim i quina universitat necessitem és imprescindible. Cada participant en ell dirà el que millor considere, però seria un molt mal començament arrancar de textos com el reiteradament citat de Félix de Azúa, un catedràtic d'Estètica que, malgrat tot, ha sobreviscut tres dècades [segons conta] entre corruptes i incompetents encastellats en els seus feus i envoltats de vassalls.

sábado, 20 de diciembre de 2014

Nova etapa en la història de Cuba: La alegría ya viene?

Les declaracions sincronitzades de Raúl Castro i Barak Obama han obert una nova i esperançadora etapa no solament en la tortuosa relació entre Cuba i els Estats Units d'Amèrica, sinó, fonamentalment, una nova era per a la petita república del Carib. És oportú, donades les circumstàncies, fer un breu balanç del procés viscut a Cuba durant l'últim mig segle.

Han passat cinquanta-cinc anys des que un aguerrit i cinematogràfic contingent de joves barbuts va irrompre en la història, particularment encara que no solament en la d'Amèrica Llatina. Van enlluernar al món en plena Guerra Freda, tant i més en la mesura que oferien una imatge entre desenfadada i heterodoxa, amb els seus puros sempre fumejants, els seus uniformes verd oliva sense medalles ni condecoracions, i la seua aparent bonhomia.

Malgrat que en els seus inicis aparentaven ser simplement uns nacionalistes quasi romàntics, prompte va canviar l'escenari. Fidel Castro afirmava rotund a l'abril de 1959: “No sóc comunista, no estic d'acord amb el comunisme”; però això no li va impedir declarar amb idèntica convicció al desembre de 1961: “Sóc marxista-leninista, i seré marxista-leninista fins a l'últim dia de la meua vida”. Potser tot obeïa a una tàctica de camuflatge per a burlar la vigilància del Departament d'Estat nord-americà, però la veritat és que el poderós veí del nord no va poder sinó sorprendre's amb estupor quan els soviètics van aparèixer per L'Havana, primer comprant sucre i poc després instal.lant míssils que apuntaven cap als Estats Units.

Transcorregut més de mig segle des d'aquella victòria dels barbuts, una part de la seua cúpula ha mort i els que queden són ancians que donen mostres de no entendre com ha canviat el món, i a quina velocitat, des que ells van prendre el poder en la petita illa del Carib. Apartat i semi ocult el gran líder, el seu germà Raúl ostenta la direcció del procés revolucionari. Des d'un realisme tan descarnat com poc conseqüent, el Primer Secretari del Partit Comunista de Cuba reconeixia el 26 de juliol de 2009 que, malgrat ser un país agrícola, la terra no produeix i que es veuen obligats a importar el 80 per cent dels aliments que consumeixen, mentre es manté sense conrear més de la meitat de les terres que són propietat de l'Estat. En la seua intervenció davant la multitud congregada en data tan assenyalada, el dirigent va endurir el to i va afirmar: “No és qüestió de cridar Pàtria o Mort, abaix l'imperialisme, el bloqueig ens colpeja... i la terra ací, esperant per la nostra suor”.

La historiadora cubana Marifeli Pérez-Stable va escriure fa ja quinze anys que la revolució social havia finalitzat a Cuba, fins al punt que el socialisme autòcton havia marcit l'efervescència popular.

Moltes havien sigut les provatures i no pocs els obstacles a superar. Després del col.lapse de 1970, van recórrer al model del socialisme real per a organitzar l'economia. Aquesta pauta política va donar alguns resultats durant la dècada dels 70 i els 80, però la direcció del PCC va rebutjar tot el que contradeia els principis d'igualtat social i de justícia, imprescindibles per a mantenir la coherència estratègica i la unitat nacional front els Estats Units. El Procés de Rectificació d'Errors de finals dels 80 i el Període Especial en Temps de Pau dels 90 van ser esforços per reverdir, en un món que poca cosa tenia a veure amb l'originari. Aquesta obstinació, condemnada al fracàs per definició, es va enfonsar irremissiblement per la necessitat de captar capital estranger i crèdits internacionals, així com per la urgència de dinamitzar una xarxa comercial efectiva, tremendament dificultada per l'embargament nord-americà. La veritat és que, desaparegudes les subvencions soviètiques, l'economia de l’illa va ensorrar-se. 

En matèria econòmica, Cuba és un altre planeta, i no solament perquè els seus ciutadans usen dues monedes segons l'escenari econòmic en el qual es troben, el pes i el CUC, equivalent al dòlar nord-americà. Segons dades de l'Oficina Nacional d'Estadístiques de Veneçuela, el salari mitjà mensual és d'uns 18 dòlars (13 €), contra els 143 de Bolívia o els 89 d'Haití, per citar dos casos. I això mentre que un quilo de llet en pols costa 5.25 (3.77€), i un litre d'oli de gira-sol 2.40 (1.72€). La cartilla de racionament només cobreix dues setmanes d'alimentació de productes bàsics de la canastra individual. Una dada més per a perfilar aquest panorama de misèria generalitzada: el cost d'una canastra bàsica individual [la ideal, la que seria necessària] oscil.la entre 79 i 108 dòlars; és a dir que serien necessaris cinc salaris mitjans per a aconseguir-la.

Des dels anys 90, els preus dels aliments en les tendes en divisa són superiors als dels països europeus. Es dóna una política extractiva per part de l'Estat, en relació amb les remeses de diners que els cubans reben de familiars de l'exterior; i una política de súper explotació de la força de treball major que en els països occidentals. Es ven al capital estranger un avantatge comparatiu centrat en la força de treball més barata de l'hemisferi occidental, que està cada vegada més endarrerida en els seus nivells d'instrucció, en bona part per les carències materials i també per la restrictiva política del Govern contra Internet i la seua permanent síndrome de fortalesa assetjada.

Malgrat tot, el règim es manté a l'interior i encara gaudeix d'una certa aurèola reconeguda des de l'exterior, la de ser un país menut i valerós que resisteix amb dignitat l'assetjament imperialista. Com podem explicar-nos-ho?

Si el règim cubà resisteix és, a parer nostre, per tres raons: a) El control ferri, propi del sistema, que impedeix quasi qualsevol possibilitat de dissidència interna efectiva; b) La col·laboració inestimable de Washington que, per raons de política interna, ha mantingut un embargament tan injust i tan anacrònic que, en última i paradoxal instància, justifica el discurs de resistència a ultrança del règim castrista; i, c) En l'exterior de la illa, fonamentalment a Amèrica Llatina, el règim segueix comptant amb el segell d’anti imperialista canònic, i açò li genera respecte, tant i més si la situació cubana es valora des dels segments més populars de les grans urbs llatinoamericanes.

A l’exterior, tanmateix, no es coneix la realitat diària de la qualitat de vida cubana. Ni la realitat econòmica ni la vulneració permanent dels Drets Humans bàsics. El règim ha aconseguit que molts el valoren des de fora més pel que el propi sistema diu ser, abans de pel que realment és. Un èxit que no se'ls pot negar.

En la Cimera de la CELAC celebrada en 2014 a L'Havana, l'únic punt de gran consens entre els membres de la comunitat ―malgrat la seua diferent adscripció ideològica― va ser la seua oposició a les polítiques de Washington d'aïllar i castigar a Cuba, vistes com a injustes, anacròniques i improductives. En tota la regió, Cuba és tractada com un país normal, precisament perquè els Estats Units l'han tractat durant dècades com a un pària.
La malaptesa (i la injustícia) nord-americana quant a l'embargament, que encara avui perjudica més als segments socials més vulnerables que al propi règim (al que proporciona dosi de legitimitat), solament pot ser explicada en la mesura en què el govern de Washington està preocupat per Cuba exclusivament mentre que problema intern pels efectes fonamentalment electorals en l'estat de La Florida.

Era impossible no condemnar aquesta històrica agressió dels Estats Units, de la mateixa manera que és obligat elogiar el colp de timó que ha donat Obama.


L'obsessió anti cubana dels Estats Units [injustificable des de la desaparició del bloc socialista], no obstant això, no haguera de ser obstacle per a comprendre ―almenys des de fora de Cuba― quant d'obsolet, inviable i injust és el sistema polític castrista. Ja sabem que, des de dins de la illa, les coses es poden veure diferents per la identificació Pàtria igual a Revolució que el règim de la fortalesa assetjada va inocular en vena als naturals. Amb tot, serà necessari que els diferents actors polítics implicats aprofiten la nova etapa per a millorar de forma efectiva tant la vida material dels ciutadans com els drets humans bàsics. Tant de bo es puga repetir aviat aquell eslògan xilè dels inicis de la tornada a la democràcia, allà per 1988: “la alegria ya viene”!

domingo, 14 de diciembre de 2014

A propòsit de pactes [postelectorals de govern], una història xilena.

Anem a entrar en un any electoral. La cita amb les urnes és sempre transcendental en democràcia, i ho és més quan un país està en situació crítica com és el nostre cas. La crisi econòmica, política, social i ètica en la qual portem instal.lats més de set anys no remet; amb prou faenes milloren les xifres macro, la qual cosa sense ser cosa menor no oculta el 25 per cent de treballadors sense ocupació, la corrupció sistèmica, l'eixamplament de la bretxa de la desigualtat, la patètica incapacitat del govern presidit per Don Tancredo Rajoy, l'acarnissament amb el sistema públic sanitari, educacional i assistencial, i un seguit de desgràcies i desastres més que no és necessari referir.

Primer vindran les eleccions locals i autonòmiques, quan la primavera ja estiga en la seua recta final, i quan s'assente la tardor arribarem a les generals. Això si el calendari no pateix modificacions, cosa que no es pot descartar.

En uns i altres comicis són previsibles resultats que faran difícil la constitució de majories de govern fortes i solvents. Els pactes es faran imprescindibles, tant i més si la majoria dels ciutadans es decanta per recolzar opcions partidàries que tinguen com a objectiu apartar al Partit Popular de qualsevol instància de poder, ja siga local, regional o estatal. El PP de Rajoy és per a una majoria dels ciutadans una barreja insuportable d'incapacitat, despotisme i corrupció, i no són pocs en les seues pròpies files els que intueixen el desastre electoral que se'ls hi acosta.

A Espanya no existeix una cultura del pacte polític entre partits. Aquesta és una evidència que demostra que un sistema democràtic de qualitat necessita temps, molt de temps per a que els canvis legislatius permeabilitzen la cultura política d’una societat. No hem tingut suficient temps, malgrat les dècades transcorregudes des que superem la dictadura franquista. Particularment la dreta política espanyola, encara que no solament ella, té encara massa regustos autoritaris, sectaris, quasi tribals. La percepció de l'altre més com a enemic que com a adversari és el resultat de moltes coses que es troben en la nostra història, però sens dubte una d'aquestes variables és que la dreta sociopolítica espanyola és incapaç, genèticament, de col.laborar en la construcció de res d’allò que no siga propietària, arquitecta i gerent vitalícia.

L'oposició a aquest govern arbitrari, superb, insolidari i protector de lladres de diversa mena, és plural; molt, massa. Entre els seus variats dèficits, aquesta oposició política té una dificultat quasi insalvable per al pacte, per a la col.laboració lleial entre els seus components. L'experiència recent demostra que l'única solució que eixa oposició troba per a superar la seua fragmentació i constituir majories de govern és establir quotes en el repartiment del poder [dit siga això de poder en la seua accepció més col.loquial, que després resulta que la distància entre govern i poder és ben gran].

Les quotes s'imposen ja des del repartiment dels llocs d'eixida en les llistes electorals; ja siga entre partits en coalició, ja siga entre famílies polítiques quan es tracta de partits que concorren en solitari. I és clar, després aquest repartiment es reprodueix, cas d'aconseguir la victòria, en la constitució dels diversos nivells de govern.

Es dedueix, per tant, que el problema més complex no és el de les eleccions, el de les llistes amb els seus equilibris i els seus repartiments; el problema més important és el del dia després. La pregunta a l’endemà dels comicis previstos per a 2015 ben bé poguera ser: i ara, què fem?

Modestament proposem una resposta: el quoteig de nou, no.

En un passatge d'un llibre que vaig publicar farà amb poc més d’un any, Xile en la pantalla, arreplegue l'experiència de Miguel Littin, el famós cineasta xilè, a propòsit dels seus problemes amb les quotes durant els primers mesos del govern de Salvador Allende, aquells en els quals regnava l'entusiasme i tot semblava possible.

Littin va ser convocat pel President per a oferir-li l'adreça de Chile Films. El cineasta, molts anys després, confessava el que li va dir a propòsit Pablo Neruda: “No cometa eixe error. Eixe elefant no l’alça ningú”. No obstant això, desoint el consell del poeta, va acceptar el repte de comandar ―ad honorem― l'empresa pública del cinema xilè. Recorda Littin que va viure moments apassionants, com quan es van constituir els tallers de cinema, en els quals van participar la pràctica totalitat dels actors i actrius del moment, així com cantautors de la talla d'Ángel Parra o Víctor Jara. Es va tractar de tallers de creació dramàtica o documentals, un d'ells dirigit per Patricio Guzmán. També es van fer pel·lícules dirigides per Raúl Ruiz, per Aldo Francia i, recorda Littin, “hi havia un moviment molt fort que ho volia canviar tot i fer pel.lícules diferents”.

Tanmateix, no van tardar a aparèixer els problemes: “…va ser molt apassionant fins que es va produir la burocràcia, fins que es va produir el quoteig, fins que, de sobte en la taula, hi havia un delegat dels diferents partits de la UP i cadascun volia una quota de pel.lícules per al seu partit. Llavors jo els deia: ‘no es poden fer quotes de talent, no es poden fer quotes de pel.lícules. Això no és raonable’. I llavors van començar les lluites molt fortes. Baralles internes perquè jo no vaig cedir. No vaig cedir de cap manera”.

Littin va parlar del tema amb Allende en diverses ocasions, oferint-li la seua renúncia al càrrec. El director explica que en una d'aquelles converses li va dir al President “el que jo vull és fer cinema i que fem un cinema important, un cinema representatiu de Xile, una projecció cap a Amèrica Llatina i no aquesta ximpleria de les quotes”. Conta Littin que Allende coincidia amb ell, “i un dia em va dir —textual― ‘Vaja vostè a fer el seu treball, que jo vaig a arreglar ací a aquests huevones’. Jo em vaig anar allà, però…”.

La situació política interna, no obstant això, no va millorar a Xile Films: “continuarem lluitant contra la burocràcia fins que jo li vaig plantejar a tota la gent, companys meus, cineastes del MIR, del PS, del PC, ‘mireu, deixem les oficines als buròcrates i nosaltres ens anem a fer cinema’”. Littin va visitar a Allende, era ja en 1972, “i li vaig deixar al President una carta de sis quartilles on vaig plantejar les raons de la meua renúncia. Ell em va dir: ‘Allende no dóna renúncies a ningú’. I se’n va anar. Bé, el President era així. Jo vaig deixar la carta i me’n vaig anar de tota manera”.


Què bo seria, pense, que sabérem aprendre de les experiències d'uns altres. Que aprenguérem una mica d'aquesta història xilena que ens va explicar Miguel Littin. No obstant això, francament, no sóc optimista.

domingo, 7 de diciembre de 2014

Cal morir dempeus.

Uns diuen que la frase és d'Èsquil, el dramaturg grec que va lluitar amb gran valor en la Batalla de Marató. Uns altres que és d'Emiliano Zapata. Alguns han afirmat, erròniament, que va ser el Che Guevara qui la va pronunciar. A Espanya, molt abans que l'argentí, durant la guerra civil, Dolores Ibárruri l'havia popularitzat, i a ella se li ha atribuït des de llavors: “Més val morir dempeus que viure de genolls”.

La sentència era, -i és, perquè conserva la seua validesa-, una crida a lluitar per la llibertat, a oposar-se a la tirania, a derrotar a els qui vulguen imposar la dictadura. En última instància, la consigna era, -i segueix sent-, una apel·lació a la pròpia dignitat, a no acceptar el que ens vulguen imposar, siga qui siga, quan amb l'acceptació d'eixa imposició es danye la nostra honra, la nostra autoestima. En síntesi, es tracta d'un imperatiu categòric que ens exhorta a viure amb la dignitat estalvia.

I aquest és un combat que lliurem al llarg de la nostra existència. I ningú pot obligar-nos a flaquejar en la fase última. És necessari mantenir la capacitat de lluita fins al final, fins al darrer moment.

Ara, fonamentalment en les societats desenvolupades, els mitjans tècnics i farmacològics són molts i variats, amb el que eixe final, aquesta última etapa, pot diferir-se, allargar-se, quasi eternitzar-se, sense cap altre objectiu que mantenir-nos amb vida o, dit amb major propietat, conservar-nos administrativament vius. L’acarnissament terapèutic que pot exercir-se sobre nosaltres és una de les possibilitats que hem de contemplar en pensar en la fase final de la nostra vida. En aquest afany previsor, hem de pensar en la possibilitat que se'ns neguen unes cures pal·liatives que ens estalvien el dolor i el sofriment. Un patiment que no tindria una altra fi que mantenir-nos clínicament vius, ja que no hi hauria recuperació possible d'una qualitat de vida raonable.

Aquesta fase final pot ser un infern. Pot ser-ho para nosaltres i per als nostres pròxims. Podem patir fora mida i, a més, fer patir a els qui ens estimen. La lluita per viure, el combat contra la malaltia, el desig de perllongar la vida té sentit quan la victòria és possible, quan vèncer significa viure amb decoro. Viure amb un mateix i amb els altres, amb els qui ens estimen, amb el cap alçat, sense patir la humiliació de l'extrema dependència.

És per això que som milers els partidaris ferms de l'eutanàsia, entesa com l'acció de provocar la mort a un malalt incurable per a evitar-li majors sofriments físics i psíquics. L'eutanàsia és il·legal a Espanya, però creix el nombre dels ciutadans que estem obstinats que es legisle adequadament sobre ella. En aquest procés, no obstant això, exigim la generalització completa i absoluta de la dispensació de cures pal.liatives; és a dir, de la universalització d'un procediment que, segons descriu l'Organització Mèdica Col.legial (OMC), s'utilitza quan el malalt es troba en els seus últims dies o hores de vida per a alleujar un sofriment intens. Aquest procediment, afegeix l'OMC, ha de ser tan continu i tan profund com siga necessari per a alleujar aquest sofriment.

És un dret que, lamentablement, ens veiem obligats a exigir perquè a Espanya gran part de la població segueix sense poder accedir a ell. Segons el president de la Comissió Central de Deontologia de l'OMC, almenys la meitat dels malalts avançats o terminals no té disponible un servei de cures pal·liatives que li preste una atenció adequada, i aquests ciutadans agonitzen durant dies o setmanes patint grans dolors físics i psíquics.

Sembla mentida que avançada la segona dècada del segle XXI estiguem com estem. Però, així són les coses. Per això és necessari que aquelles persones sensibles a aquesta realitat recolzen les accions tendents a revertir completament aquesta situació. Per a fer-ho va sorgir fa trenta anys –que en aquests dies, per cert, es commemoren-, l'Associació Federal Dret a Morir Dignament (DMD). El seu president, el doctor Luis Montes declarava recentment a la premsa  “El ciutadà no és lliure de decidir la seua mort i l'Estat ha de tutelar perquè visca el màxim possible encara que estiga patint”.

Luis Montes opina que les cures pal·liatives segueixen sense arribar a la majoria de ciutadans per qüestions purament ideològiques, que impedeixen el seu desenvolupament: “La majoria de les cures pal.liatives d'aquest país estan en mans d'organitzacions confessionals sense ànim de lucre –entrecometes, perquè és l'Església Catòlica– on no es dóna el mitjà i el ferment per a un exercici lliure per part dels ciutadans del seu dret a acabar amb el sofriment. Hi ha ací un conflicte greu que se sol resoldre molt malament. Depèn del servei, de la sensibilitat del metge i del seu atreviment, actuar conforme a les bones pràctiques mèdiques i dormir al malalt perquè el seu trànsit al Més enllà, bé, al no-res, siga el més pacífic possible”.

Espanya, doncs, resulta un evidència, necessita una nova llei que garantisca una mort digna a tots els ciutadans.

Fernando Pedrós, periodista, filòsof i membre de DMD, escrivia recentment una carta a oberta al nou líder del Partit Socialista. Com que aquest ha parlat d'avançar cap a una democràcia radical, Pedrós li preguntava si l'eutanàsia tindrà el seu reconeixement en ella. Si se li permetrà al ciutadà exercir la seua autonomia i se li reconeixerà el dret d'eixida de la pròpia vida. Li recordava igualment a Pedro Sánchez que Zapatero va prometre una llei reguladora de l'eutanàsia i el suïcidi assistit que no es va materialitzar. Segons el líder socialista no hi havia a Espanya una vertadera demanda social. El filòsof Salvador Paníker, president d'honor de DMD, li va respondre en aquells dies que el poble estava madur, però no així els polítics.

Segons el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), [en el seu Estudi 2.803, de maig-juny de 2009, sobre Atenció a Pacients amb malalties en fase terminal], el 83.3 per cent dels ciutadans estava Totalment d'acord a facilitar al pacient tots els calmants necessaris per a controlar el dolor [a més, el 13.1 per cent Bastant d'acord]. Paral.lelament, el 58.5 per cent estava Gens d'acord a perllongar artificialment la vida quan no existisca esperança de curació [Poc d'acord el 22.7].


És evident, doncs, que n’hi ha, si més no, una demanda social de les cures pal.liatives, i és àmpliament majoritària. En el camí, doncs, cap a la consecució del dret a l'eutanàsia, que no és una altra cosa que el dret a disposar de la pròpia vida quan l'individu considera que la qualitat d'aquesta no li permet gaudir-la sense menyscabar la pròpia dignitat, és necessari universalitzar les cures pal.liatives. Ningú ha de morir en el nostre país patint terribles sofriments físics i psíquics. La dignitat no ha de perdre's mai. Tampoc en el tram final de la nostra existència. Cal morir dempeus.