Vistas de página en total

sábado, 28 de diciembre de 2019

A mode de balanç del 2019: preocupacions i esperances per al 2020.



Quan en aquestes mateixes pàgines fèiem balanç del 2018 afirmàvem que no seria recordat per la seua bonança, sinó més aviat per la seua adversitat. Tant a l’àmbit internacional com a l’intern, 2018 havia estat marcat per problemes de gran calat que amenaçaven amb agreujar-se en 2019. Així ha sigut.

S’han aguditzat qüestions com ara les migratòries i les mediambientals, si parem compte en l’àmbit internacional; mentre que, a l’intern, s’ha agreujat la crisi d’Estat pel Procés català, tot i que en aquests precisos moments gaudim d’un bri d’esperança pel que fa a la formació d’un nou govern a Madrid; un executiu multi-partidari i progressista que comence a treure pressió de l’olla en la que ens hem passat tot el 2019.

Donald Trump –a més de seguir explotant les pors i les fòbies relacionades amb el fenomen migratori- continua sent un prepotent enemic del planeta, però no està a soles com s’ha pogut comprovar a la Cimera del Clima de Madrid, que hauria d’haver-se celebrat a Santiago de Chile. Tant la Xina com la India, que amb els Estats Units són els països que es neguen a unir esforços des de posicions negacionistes, fan costat el groller Trump.

Passaran els anys, tampoc caldrà massa, i seran milions de terrícoles els que es preguntaran com va ser que no reaccionarem als inicis d’aquest segle en assistir a un desembre amb temperatures de maig, a unes nevades desmesurades que es convertien en desbordaments de rius i inundacions pel desgel, a unes pluges devastadores que ho arrossegaven tot o a l’avanç de la sequera cap a latituds cada cop més septentrionals. Seran els que ens maleiran per la nostra incapacitat per a posar fre a la bogeria contaminadora; per la nostra passivitat davant l’amenaça cada cop més explícita de que avancem cap al desastre climàtic.

El millor amic europeu de Trump, Boris Johnson –també explotant les pors i les fòbies dels britànics- se’n ha eixit amb la seua, i el Brexit és imminent després les eleccions que li han donat una ampla i contundent victòria. Ha resultat que el referèndum en el que els britànics van votar per marxar de la Unió Europea no va ser un accident; no va ser que una bona part del poble britànic va ser enganyat per uns desaprensius que no havien vacil·lat a mentir-los i a prometre’ls coses impossibles. Deixant de costat els escocesos, els britànics han confirmat el resultat d’aquell plebiscit, i de pas han despullat una vegada més un Partit Laborista que no sap ni què dir ni què fer, tal i com el seu líder Jeremy Corbin. Ha quedat clar que el problema de la socialdemocràcia no és si el seu programa és més moderat o més radical; sinó que el vertader problema és que ha perdut absolutament la seua credibilitat, en paral·lel a l’assumpció majoritària dels dogmes neoliberals, convertits en hegemònics per bona part dels electors.

A Espanya tot ha girat durant 2019 al voltant de Catalunya. La conversió dels post feixistes de Vox en la tercera força del Parlament de Madrid n’és una prova definitiva de com el Procés ha polaritzat la política espanyola. Ara, a les portes del 2020, podríem escriure, dalt o baix, paraules semblants a aquelles amb les que finalitzàvem el balanç de l’any 2018 fa dotze mesos, quan afirmàvem que la temptació autoritària de les dretes hispàniques constituïen –i constitueixen- una amenaça a la que caldrà estar atents. Fa un any com ara demanàvem als polítics responsables de les diverses organitzacions partidàries que estan per la distensió i per tornar al terreny de la política –i no de la repressió i de la judicialització- que haurien de fer bondat amb aquella màxima popular valenciana: “el cabet a la faena, i les manetes que no paren”.

Sembla que ara, recentment, estan en eixa lògica. Percebem a hores d’ara uns febles raigs d'esperança als que ens acollim creuant els dits i esperant el favor dels déus. Tant de bo siga així.

Malgrat el que puga semblar a molts, també n’hi ha d’altres motius per a no caure en el pessimisme ni en la melancolia contagiosa, i amb ells volem acabar l’any.

Kiko Llaneras signava fa poc una peça al diari El País sota un suggerent i cridaner títol: El món no empitjora, millora. Llaneras citava 46 bones notícies, òbviament de diferent calat. Vaig a quedar-me amb les deu que em semblen més positives per a començar aquest 2020 que ja tenim ad portas.

1. Moren menys xiquets. En 1960 un de cada cinc es moria abans de complir cinc anys; ara sobreviuen 24 de cada 25. És així a tot arreu. Des de 2000, la mortalitat infantil es va reduir en 96 dels 97 països més pobres del món, amb l'única excepció de Síria. A l'Àfrica la mortalitat es va reduir a la meitat, cosa que no havia passat en els vuitanta i els noranta.

2. La pobresa extrema no para de baixar al món. En els últims 30 anys, el percentatge de persones que viuen en condicions de pobresa extrema s'ha reduït a una quarta part: va passar del 36% el 1990 a un 9% el 2018.

3. Estem més educats. L'analfabetisme ha caigut des del 44% a l'15% en els últims 30 anys, segons dades de l'OCDE i la UNESCO.

4. A l'Àfrica subsahariana hi ha millors cases. Les llars més salubres (amb aigua, bany i espai suficient) es van duplicar entre 2000 i 2015, passant de l’11% al 23%.

5. Hi ha més dones en els Parlaments. Les dones són el 24% dels parlamentaris al món, comparat amb el 13% de 1990. A Europa són el 28% i als països nòrdics superen el 42%. A Espanya són el 43% des de les eleccions de novembre, tot i que a l'abril van arribar a ser el 47%.

6. A la Xina hi ha més dones universitàries. Les dones representen ara més del 50% dels estudiants, mentre que el 1978 no arribaven a la quarta part.

7. A Espanya cada vegada hi ha més energia renovable. L'any passat va produir el 40% de la seua electricitat amb energies renovables, més del doble que el 2007, quan el consum estava en màxims i les fonts netes no arribaven al 20%. Espanya supera la mitjana de la UE.

8. Hi ha països europeus que estan recuperant gairebé el 100% del plàstic que s'usa en envasos. Passa a Àustria, Alemanya, Bèlgica, Països Baixos i Noruega, però a Espanya només es recuperen dues terceres parts. El percentatge que es recicla ha passat del 59% el 2007 al 67% el 2016.

9. Els adolescents espanyols també beuen menys. Només el 8% pren alcohol cada setmana, una tercera part que el 2006. Els joves gasten menys en tabac. Entre 1999 i 2015 els menors de 30 anys van reduir la seua despesa en alcohol (un 33%) i en tabac (50%).

10. Mor menys gent en guerres i atacs terroristes. Entre 1960 i 1990, els conflictes entre estats van provocar 4 de cada 100.000 morts, però des de l'any 2000 han provocat menys d'1 de cada 100.000. Els morts en atacs terroristes es van reduir un 33% el 2018, arribant a la xifra més baixa des de 2011.

Deu raons per a encarar el nou any amb una miqueta d’optimisme. N’hi ha vida més enllà de la formació de govern a Madrid o de la crisi catalana. Totes dues coses hauran de ser resolta i atenuada, respectivament, però si som capaços de mirar més enllà del nostre melic particular potser el 2020 esdevinga propici per a la majoria. És la meua esperança per a l’any que ara encetarem.

sábado, 21 de diciembre de 2019

Un Poder Judicial sense credibilitat.


La recentíssima sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha posat cap per avall l’escenari judicial en general i al Tribunal Suprem en particular. A més, ha enfurismat la dreta política, ha deixat perplexes les esquerres diverses i variades, ha deslliurat les ires malignes de la caverna mediàtica, i el que és el pitjor: ha deixat atabalada bona part de la ciutadania que no sap quasi res de lleis ni de jutges, però que sí necessita confiar en la justícia per a la qual cosa ha d’entendre què és el que sentencien els tribunals.

Si allò que la Justícia dictamina és incomprensible per a un amplíssim sector de la societat en la que actua, eixe poder de l’Estat té un problema molt greu: pateix un dèficit que minva la credibilitat envers les seues actuacions. I si la credibilitat, o la confiança en la rectitud del Poder Judicial està com ara en discussió, i no és cap novetat, tots tenim un problema majúscul.

Està clar que fa molt de temps que la judicialització de la política en España ha enverinat la convivència. També és cert que les actuacions dels tribunals de Justícia, incloent-hi el Tribunal Suprem, han resultat en massa ocasions recents incomprensibles. Un exemple: la sentència relativa als costos dels crèdits hipotecaris de la Banca.

És cert que la Justícia espanyola és molt garantista, però no ho és menys que per a uns ho és més que per a d’altres. Com també és cert que sentències recents, com ara la de l’anomenada Manada de Pamplona, va generar allò que púdicament es diu alarma social. Molta. Uns delinqüents com aquells, unes bestioles, van romandre en llibertat mentre la sentència no es va fer ferma.

Nogensmenys, amb els independentistes catalans no es va tindre la mínima contemplació i Oriol Junqueras i altres dels seus companys han estat dos anys en presó preventiva quan, precisament ells no van fugir –com van fer Puigdemont, Comín i d’altres- de l’acció de la justícia. Ara, quan ja estan amb sentència ferma, és quan el TJUE ha dit allò que ha dit.

Des de la ignorància jurídica, fa la impressió que la justícia espanyola, a més de perdre molta credibilitat, ha fet el més absolut ridícul internacional. On queda el Tribunal Suprem després la resposta del TJUE? Què fer ara amb els drets vulnerats d’Oriol Junqueras i els altres?

El propi Tribunal Suprem tenia dubtes fonamentats quant a la immunitat dels independentistes que havien estat electes per al Parlament Europeu. I com tenia dubtes, com no sabia si sí o si no, va preguntat al TJUE. Però no va esperar la resposta; va jutjar i va condemnar. I ara el tribunal europeu ha dit clar i ras que per a poder jutjar-los, una vegada havien accedit a la condició d’euro-parlamentaris, hagueren arreplegat l’acta o no, ja tenien immunitat i no podien ser jutjats sense l’obtenció de la venia de l’Euro-parlament.

S’ha pogut comprovar, per enèsima vegada, que confondre els desitjos amb la realitat, també en matèria jurídica, pot provocar situacions indesitjables. Des de les actuacions del jutge Llarena en avant, tot ha estat un desastre. Des de la instrucció als suplicatoris. I de les respostes negatives dels seus col·legues europeus mai s’han donat per al·ludits els jutges espanyols. Ni amb les respostes que venien dels seus companys de Bèlgica, d’Alemanya o d’Escòcia. Ells, roda i volta, tot al recte, sense parar-se a pensar una minut en els per què des d’Europa no es compartia allò que ells tenien tan clar des d’Espanya.

I ara, què? La reacció del nacionalisme espanyol –també del nacionalisme judicial- serà l'esperable: sostenella i no enmendalla. Fa anys que estan en la mateixa lògica absurda de negar-se a acceptar la realitat. Fa anys que estan en un bucle; massa anys. Un bucle que ha esdevingut una ceguera que els impedeix comprendre com és realment l’Espanya actual.

Sobta l’actuació del Poder Judicial en aquest cas dels sobiranistes catalans. Amb tants judicis que s’han fet malbé per errors o per dilacions en la fase d’instrucció; o perquè el delicte havia prescrit; o perquè s’havien obtingut proves de forma discutible; o perquè faltava una pòlissa; i en aquesta ocasió sembla que el Poder Judicial es va tirar la manta al coll sense cap prevenció, sense cap preocupació ni per les formes ni pel fons del cas. Està clar que el desafiament del Procés català al marc jurídic espanyol va ser notable, inclús delictiu, però d’aquí a les penes de càrcer i a la llarguíssima presó preventiva que s’ha aplicat a alguns n’hi ha un abisme que sols és explicable per la negació de la realitat que és tradicional en els sectors més nacionalistes de l’Espanya castellana.

Manuel Castells explicava fa poc en una tribuna a La Vanguardia que Espanya, els hi agrade o no els hi agrade als ultra-espanyolistes –també a molts que tenen carnet del PSOE a la butxaca- és un Estat plurinacional, i que aquesta afirmació no és sinó una evidència empírica més enllà de les diferències culturals i lingüístiques entre unes i altres comunitats autònomes. El reconegut sociòleg afirmava que la consciència política diferenciada de, per exemple, els bascos o els catalans pot constatar-se pel vot expressat en les eleccions en aquests dos territoris que s'afirmen com a nació.

Certament. Tant al Parlament català com al Parlament basc tenen majoria absoluta els partits que, programàticament, aspiren a la sobirania pròpia. I cada nova elecció reforça la tendència. En les últimes votacions, les del novembre passat, al País Basc el PNB va obtenir sis escons i Bildu quatre; a més, els tres escons de Podem són partidaris del dret a decidir. En paral·lel, el PSOE va treure quatre i el PP només un. Ni Ciudadanos ni Vox van obtindré res. Pel que fa a Catalunya, els tretze escons d'Esquerra, els vuit de Junts per Catalunya i els dos de la CUP minimitzen els sis escons obtinguts per les tres dretes (PP, C’s i Vox, dos per a cada un). A més, els set escons d’En Comú Podem donen suport al dret a decidir. Mentrimentres, el PSC, amb dotze escons, es manté com a única opció d'un federalisme asimètric que proposa encaixar Catalunya a l'Estat espanyol.

Les dretes espanyoles –i l’esquerra jacobina també- es neguen a acceptar la realitat i divideixen el Parlament espanyol en dos bàndols: els constitucionalistes i els no constitucionalistes; és a dir, els bons i els dolents, els legítims representants dels ciutadans i els il·legítims.

Així resulta que dels 350 diputats elegits per a la Cambra dels Diputats, menys de la meitat, sols 156, són “espanyols com cal”. Es tracta dels del PP (88), Vox (52), Ciudadanos (10), Navarra Suma (2), Coalició Canària (2), PR de Cantabria (1) i Teruel Existe (1). N’hi ha 74 que són indignes, “no són espanyols homologables”, que no són vàlids ni acceptables per a la vida parlamentària des de la visió nacionalista de la dreta espanyola: Unides Podem (35), 13 (ERC), 8 (Junts per Catalunya), 7 (PNB), 5 (Bildu), 2 (Més País), 2 (CUP), 1 (Compromís) i 1 (BNG).

Després està el PSOE (amb els seus 120 diputats), que –per a les dretes espanyoles- és un partit constitucionalista o no, segons bufe el vent o segons els vinga de gust als “españolazos” dels que parla eixa llumenera política que és Isabel Díaz Ayuso. Els socialistes de García Page, Lambán, Guerra, Fernández Vara, Susana Díaz i alguns altres, sí son bons espanyols; i, per tant, es pot comptar amb ells. Els socialistes de Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Francina Armengol, Ximo Puig i alguns altres, no són bons i amb ells no es pot fer sinó denunciar-los i neutralitzar-los.

És a dir, que per a fer una política que no desperte les ires de les dretes hispàniques sols es podria comptar amb 156 diputats confiables, menys de la meitat de la Cambra. On pensen que arribaran per aquest camí? Inclús sumant els 120 diputats socialistes a la causa, farien 276, mentre que 74 diputats serien despullats de representativitat efectiva. D’aquests 74, 23 com a mínim són independentistes catalans; mentre que 12, si més no, són bascos. Fan 35, és a dir, el 10 per cent dels diputats que conformen la Cambra. Un 10 per cent, això sí, concentrat en dues de les regions més dinàmiques de l’Estat en tots els sentits. Cal, doncs, repetir la pregunta: on pensen els nacionalistes espanyols que arribaran per aquest camí?¿ Aspiren a que Espanya es governe des de Madrid deixant al marge els diputats que representen a la majoria de les societats basca i catalana?

La divisió entre constitucionalistes i anti-constitucionalistes és falsa, i és el resultat d’una operació polític-partidària interessada i perversa per part de les dretes. Tots els diputats que n’hi ha a la Carrera de San Jerónimo estan dins de la Constitució perquè tots han estat elegits a la seua empara pels ciutadans que són, legalment, espanyols. Els 350 diputats estan dins el marc constitucional, més enllà que molts d’ells, legítimament, aspiren a superar-lo. Per tant, tots son igual de dignes a l’hora de representar els ciutadans que els han votat.

Passat el terratrèmol judicial amb epicentre a Luxemburg, veurem si els progressistes hispans són capaços de gestionar la situació de forma adequada, i si saben resoldre-la en un sentit favorable als interessos de la majoria i, també, en sintonia amb els procediments jurídics i legals avalats pels tribunals europeus. Cal trobar una eixida immediata a l’atzucac en el que el Tribunal Suprem ens ha ficat amb la seua obstinació.

Amb les dretes, les forces progressistes no podran comptar més que per a que els acusen de traïció, de ser l’anti-Espanya capficada en la destrucció de la sacrosanta unitat.

Així doncs, el PSOE haurà d’agafar el bou per les banyes i haurà d’aconseguir la col·laboració, si més no, d’Unides Podem, del PNB, d’ERC, de Compromís i de Més País, amb els quals suma 178 escons, els suficients per a la investidura i per a aprovar els pressupostos. Són els vots necessaris per allunyar el fantasma de les terceres eleccions i per a tractar d'asserenar la situació, per a restablir un clima de diàleg i de negociacions i pactes que és a allò al que aspira la major part de la ciutadania, tant a Euskadi i a Catalunya, com a la resta d’Espanya. L’altra opció ja sabem quina és: noves eleccions, majoria absoluta de les tres dretes i una sobredosi letal de nacionalisme espanyolista, amb més judicialització i menys diàleg negociador.

sábado, 14 de diciembre de 2019

Ha guanyat el Brexit, però la Unió Europea ha de reforçar-se sí o sí.


Ara que Boris Johnson i el Partit Conservador han obtingut una victòria aclaparadora en les eleccions britàniques, ara que el Brexit està ben a prop, amb uns perjudicis ara per ara incalculables per a tots, els europeus convençuts hauran de prendre mesures per fer costat les institucions continentals i, paral·lelament, per a exigir-les més presència, més eficiència i major implantació en el dia a dia de la ciutadania de la Unió.

Europa, més concretament el territori de la Unió Europea, és la regió més habitable del planeta terra, i amb diferència. Això ho han constatat tots i cadascun dels que han viatjat a qualsevol altre continent. Des de la seguretat a la cobertura social, des de la cultura al marc de llibertats individuals, Europa permet una qualitat de vida als seus ciutadans inigualable enlloc. Dissortadament, com ha quedat palés a les darreres eleccions britàniques –i cal parar compte en els resultats tant d’Escòcia com els d’Irlanda del Nord- la idea de la unitat europea no és tan hegemònica com ens convindria.

La unitat europea és necessària, imprescindible, i no sols per als seus ciutadans. S’ha fet evident en la Cimera del Clima que s’ha celebrat a Madrid, tot i els desacords profunds sobre l'obligació d'endurir les retallades d'emissions i els futurs mercats de carboni. Ho serà per a negociar amb Londres les condicions d’abandó de la UE. Però, més enllà d’assumptes concrets, per rellevants que siguen, que sens dubte ho són, la unitat dels europeus és imprescindible per evitar que els gegants que es disputen el control del planeta –els Estats Units, Rússia, Xina i, en menor mesura, India- ens porten al desastre total.

Malgrat les fortes tensions internes, malgrat els enemics interns i els externs, que es freguen les mans cada cop en que la Unió Europea dóna símptomes de feblesa, els europeus estem obligats a entendre’ns i no sols per raons culturals o per raons econòmiques. Europa, assolada per dues guerres totals durant el segle XX, amb una llarga història d’enfrontaments brutals entre els territoris que la conformen, és tot i amb això la regió del món en la que s’han aconseguit els més elevats nivells de llibertat individual; aquella en la que la capacitat redistributiva de la riquesa per part de l’Estat és més elevada, aquella en la que s’han establert les més altes cotes de protecció social, aquella en la que s’han assolit els més elevats nivells de seguretat personal, aquella en la que l’Estat més s’ha emancipat del confessionalisme religiós.

Aquesta Europa és, sense el menor dubte, el marc jurídic i legal més adequat, més operatiu per a resoldre problemes interns dels diversos estats nacionals o plurinacionals, com és el cas d’Espanya. Des d’Europa és més tangible una comprensió més objectiva dels problemes interns en la mesura que aquelles instàncies o institucions que els han de resoldre no estan llastades per les interferències, els fregaments, el tancament o la mala voluntat dels directament implicats o afectats per ells.

Gran Bretanya marxarà aviat; abandona la Unió Europea. Caldrà acabar de negociar eixa eixida, i sembla que amb la nova composició del Parlament de les illes serà més fàcil arribar a acords, però serà necessari que la Unió tinga una única veu. També caldrà observar amb atenció què passa particularment amb Escòcia, com també amb Irlanda del Nord, que han votat en un sentit diferent al dels impulsors del Brexit.

A més, d’allò que ha passat amb Gran Bretanya, hem de ser conscients que dins la Unió Europea queden molts enemics que voldrien acabar amb ella; particularment l’extrema dreta populista, xenòfoba i racista. Com també hem de ser sabedors que interessos poderosos des de Washington o Moscou faran tot el que estiga a la seua mà per enfortir-los. Caldria, per tant, no sols no baixar la guàrdia sinó, ans al contrari, enfortir Europa, unir Europa, construir més Europa.

És un moment difícil, sens dubte, però també és cert que en els temps complexos és quan cal demostrar fortalesa. Europa presenta un important dèficit de lideratges, especialment si recordem els que va tindre en èpoques anteriors. Però, és en ocasions com l’actual quan els ciutadans han de fer-se càrrec de la seua responsabilitat i han de saber traslladar als diversos responsables polítics que no ens queda una altra opció que Europa, Europa i més Europa. Ara que la Unió ha patit el colp del Brexit, és quan ha de reforçar-se sí o sí. Ens estem jugant molt.





sábado, 7 de diciembre de 2019

Vox i la miopia poregosa de la dreta espanyola.



La Constitució de 1978, ja quarentona i amb evidents símptomes de vellesa, està sent utilitzada des de fa temps com una arma llancívola, una arma amb la qual agredir; una trinxera darrere de la qual s'ha parapetat la dreta espanyola: el PP i Ciudadanos. L’aparició de Vox no va ser ben analitzada per aquests dos partits, que van considerar els d’Abascal com un ariet controlable amb el que atacar l’esquerra i els nacionalistes bascos i catalans. Aquestes dues forces encara no tenen la convicció formada de fins a quin punt pot perjudicar-los la seua incomprensible ceguesa. Però no només a aquesta dreta li costarà car amagar el cap a la sorra quant a l’amenaça dels post feixistes.

L'anti-constitucionalisme de Vox, en tàndem amb les tensions alimentades i mantingudes per l'independentisme confrontacionista català, poden cristal·litzar en què el partit d'ultradreta avance fins assolir cotes de poder encara impensables a la societat tensionada fins al crit en la qual vivim.

El partit de la dreta més extrema persegueix imposar una esmena radical tant al disseny autonòmic com a tot allò disposat en matèria de política social. Pot ser molt perillosa la negativa dels partits majoritaris a actualitzar el text constitucional, a re-sintonitzar-lo amb una realitat social, política i cultural -espanyola i internacional- que és molt diferent de la de 1978.

Ciudadanos ja ha patit una davallada que amenaça la seua supervivència com a partit. El PP ha decidit fugir cap al davant, cames ajudeu-me, i ignorar l’amenaça dels post feixistes. Cap de les dues organitzacions ha comprés que Vox no està donant-los suport allà on els resulten necessaris sols per a fer la política conservadora que elles desitgen. Vox no està per a proposar lleis o normatives, ni per a debatre en cap àmbit de govern; Vox està per a dinamitar tot el que combat: des dels consensos quant a la violència de gènere a les mesures en política mediambiental, des del marc normatiu de la política social a l’encaix de les regions i les nacionalitats dins l’Estat.

Si a això li afegim que una franja de l'independentisme català s'ha emancipat dels partits nacionalistes majoritaris, i ha decidit a tensar la situació al màxim, mentre que aquests no tenen valor de desmarcar d'eixa política de confrontació, coincidirem que la situació política és extremadament embullada, polaritzada i més que preocupant.

Ara per ara, tanmateix, sembla que els partits espanyols majoritaris han decidit que no és moment d’aventurar-se en una reforma constitucional tal i com la que seria necessària. La dreta sistèmica, el PP i Ciudadanos, que es neguen en redó, s’han erigit en els repartidors de l’etiqueta de constitucionalista i no sols li la neguen als nacionalistes perifèrics, sinó que també inclouen en el bloc contrari al PSOE i a Unides Podem. A més –per suposat- d’altres organitzacions d’àmbit regional com ara Compromís o el Bloc Nacionalista Gallec.

Sorprenent i perillosament afirmen, amb tantes evidències com n’hi ha en contrari, que Vox és un partit constitucionalista, constituït i dirigit per espanyols com cal; un partit que defensa el mateix que PP i C’s, tot i algunes diferències formals. Cada dia és més evident què, no sols electoralment, no sols pel que fa a la presència institucional, el PP i Ciudadanos li han posat una catifa per a que els d’Abascal i companyia avancen sense obstacles i amb vent favorable.

Les contradiccions del PP en general i les de Pablo Casado en particular estan resultant particularment evidents cada dia més. L’atemptat –fallit o simulat- amb una granada contra un centre d’acollida de menors immigrants a Madrid ha fet que Vox i el govern regional del PP s’hagen oposat a condemnar-lo. Ha sigut una mostra de la feblesa dels de Casado, de l’extrema fragilitat que senten davant els d’Abascal i Monasterio.

L’alcalde de Madrid va tindre una picabaralla amb el falangista Ortega Smith, era la segona en públic, i en totes dues ocasions al voltant del negacionisme del segon quant a la violència de gènere. Ara ha sigut la presidenta madrilenya, Díaz Ayuso, qui ha censurat la resposta dels de Vox a l’atemptat contra el centre de menors. Però, ni l’un ni l’altra s’han atrevit a ser conseqüents amb les seues paraules de denúncia de l’actitud dels post feixistes. En el pecat duran la penitència, però aquesta haurem de pagar-la tots els demòcrates.

Vox sols vol fer la política de l’anti-política. No l’interessa ni assolir els governs locals o regionals, ni el control de les institucions. Ara per ara es conforma amb ser imprescindible per a la dreta sistèmica; es donen per satisfets condicionant-la com està fent a Sevilla i a Madrid. Ells toquen la música i PP i Ciudadanos ballen.

Més ens val que quan més aviat millor es forme govern a Madrid. Més ens val que les majories heterogènies que poden treure endavant votacions importants al Congrés funcionen. Més ens val que cada organització política progressista sàpiga modular els seus objectius, i adaptar-se a la realitat política per garantir la seua eficàcia. La legitimitat dels programes que cada partit defensa no té res a veure amb la capacitat o la viabilitat per fer-los efectius. Els canvis legals sols necessiten majoria de vots, però els canvis culturals o els consensos amples a més necessiten temps. Convindria no oblidar-ho.

De la mateixa manera que seria un error suprem no tindre consciència que un partit depredador de la convivència política com és Vox constitueix una amenaça més que seriosa per a tots. La dreta partidària està tenallada per la seua miopia i les seues pors, així que no cap contar amb ells per a fer-los front. Són els partits progressistes, els d’àmbit estatal i els de les nacionalitats, tan heterogenis ells, els que estan obligats a col·laborar estretament per a que eixim victoriosos en el desafiament dels post feixistes.