Acaba un any que no serà recordat per la seua bonança, sinó més aviat per la seua adversitat. Tant a l’àmbit internacional com a l’intern, 2018 ha estat marcat per problemes de gran calat que amenacen amb agreujar-se en 2019. A risc de sintetitzar en excés, podríem dir que els problemes migratoris són el referent de fons a l’escenari mundial, mentre que al casolà ho és el Procés català.
La política migratòria, la por als estrangers, als pobres immigrants pobres, ha estat explotada amb èxit pels nous nacional-populismes de dreta i d’extrema dreta. Ahí està Donald Trump des de gener de 2017 agitant la bandera del rebuig als migrants, als que ha atorgat el paper de gran amenaça per a l’Amèrica WASP; un discurs que encara dos anys després d’accedir a la Casa Blanca sustenta el Tancament de Govern decretat pel president per la negativa del Partit Demòcrata a aprovar una partida de milers de milions de dòlars per a la construcció del mur a la frontera mexicana.
També a la Gran Bretanya o a Itàlia, com a d’altres països europeus, el mal anomenat problema migratori ha tingut –i continuarà tenint-ne- efectes importants. El BREXIT, a hores d’ara una moneda que gira en l’aire però que aviat eixirà cara o creu, també va estar al centre del resultat del referèndum de 2016, en el que una ajustada majoria de britànics va votar per abandonar la Unió Europea. En paral·lel, que una figura com Matteo Salvini haja arribat a ser vicepresident del govern italià n’és una altra mostra de com d’advers ha sigut el 2018. A Espanya, Pablo Casado vol emular-lo i insisteix, contra tota evidència, en fer bandera d’una suposada invasió d’africans que, per milions, cauran sobre Espanya cridats explícitament per Pedro Sánchez.
Veurem què passa en 2019, any d’eleccions al Parlament Europeu. Si l’euro escepticisme avança, si els enemics de l’Europa unida es consoliden, i si fan trontollar encara més els valors fundacionals de la més gran i atrevida aventura política superadora dels vells antagonismes que ha conegut el nostre continent. L’extrema dreta europea malda per traduir la por dels més vulnerables d’entre els europeus en xenofòbia que done cohesió al seu discurs nacionalista i supremacista. Ara per ara, la dreta convencional es limita a intentar tancar la via d’aigua de la pèrdua de vots assumint bona part del discurs ultra.
Alguna cosa semblant ha passat en 2018 a propòsit de la crisi d’Estat que patim a Espanya des de fa uns anys però, de manera molt més acusada des del darrer terç de 2017. Des de 2010, quan va produir-se la primera resposta massiva de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que va invalidar l’Estatut aprovat per la ciutadania de Catalunya en 2006, venim arrossegant un problema que el govern de Mariano Rajoy no sols no va saber enfrontar, sinó que encara va empitjorar-lo de valent. El govern de Rajoy i la seua incapacitat i el d’Artur Mas i la seua fugida cap endavant, com explica molt bé Lola García al seu llibre “El naufragio. La deconstrucción del sueño independentista”. Va ser al discurs d’investidura del president Mas, després les eleccions de 2012, quan va anunciar que fixava “rumb de col·lisió” [amb el govern d’Espanya].
L’any que ara finalitza ha estat condicionat completament per la crisi catalana, i els efectes que la seua perdurabilitat puga tindre en 2019 són encara difícils de calcular. Tota la política espanyola pivota sobre aquella, deixant en segon plànol qualsevol altre assumpte per important que aquest siga.
Després la moció de censura que va acabar amb Mariano Rajoy, l’alineació dels sobiranistes catalans amb els socialistes, Podem, Compromís, el PNB i d’altres grups menors va deslliurar tots els dimonis que habiten en les coves del nacionalisme espanyol.
L’entrada rotunda de l’extrema dreta al Parlament andalús i la més que previsible constitució d’un govern del PP i Ciudadanos, amb el suport imprescindible de Vox, no sols ha posat final a l’hegemonia del PSOE a la regió, sinó que s’ha convertit en una amenaça per a la democràcia espanyola. Les eleccions locals, autonòmiques i europees del maig vinent, més la imprevisible durada de la legislatura de Sánchez, han provocat ja a hores d’ara que les tres dretes espanyolistes premen l’accelerador per acorralar i atacar al govern amb l'objectiu declarat de fer-ho caure com més aviat, millor. Al preu que calga.
La celebració del judici als dirigents independentistes no farà –en unes dates molt coincidents amb la cita amb les urnes- sinó posar més carbó a la caldera política espanyola. És molt preocupant com els nacionalistes espanyols estan sobre excitats i decidits a explotar la qüestió catalana i l’amenaça a la unitat d’Espanya com els únics problemes que han d’interessar a la ciutadania. De la mateixa manera, amb una sobredosi emocional, des de l’independentisme es parla molt de negociar amb Madrid, però se li demanen impossibles al Govern de Sánchez. Dues posicions enrocades que deixen poc espai per als qui no participen ni de l’una ni de l’altra.
Són negres els núvols que anuncien el nou any. Si el 2018 que ara finalitza ha s’ha fet massa llarg i feixuc, 2019 no presagia un canvi a millor sinó, ans al contrari, dotze mesos sobrecarregats de tensió, polarització i confrontació política. La temptació autoritària de les dretes hispàniques constitueix una amenaça a la que caldrà estar atents. Els polítics responsables de les diverses organitzacions partidàries haurien de fer bondat amb aquella màxima popular valenciana: “el cabet a la faena, i les manetes que no paren”.
Les principals capçaleres periodístiques en paper, les més convencionals i de major tirada, estan clarament dividides entre les que evidencien, si més no, una pretensió d’objectivitat i les que han apostat per fer costat els interessos més foscos de la dreta política espanyola.
És cosa que fa temps pot comprovar-se a diari quant a dos ítems informatius: el dia a dia del govern de Pedro Sánchez i la situació a Catalunya. L’actuació de l’Executiu, amb freqüència vacil·lant i dubitativa, afectada d'una forta tendència a realitzar anuncis que no es compleixen o que els obliguen a rectificar sobre la marxa, és castigada sense pietat des de la premsa conservadora. La crisi catalana és el punt més dèbil de Sánchez i el seu gabinet, i com en un combat de boxa, el púgil que observa el deteriorament de l'ull del seu contrari es dedica a matxacar-li-lo sense misericòrdia buscant el K.O. d'aquest. Es tracta, clar, de perseverar en una línia d’actuació que els hi ha donat fruïts sucosos en Andalusia, així que la idea està clara: el palau de San Telmo ha de ser la nova Covadonga des d’on el trio de nous Don Pelayo –Casado, Rivera i Abascal- s’han llançat a la reconquesta del poder.
És cosa que pot comprovar-se amb facilitat: El Mundo, La Razón i l’ABC competeixen entre ells en fer servir els adjectius més durs, més des qualificadors, àdhuc més insultants, per a denigrar els intents de Sánchez de rebaixar la tensió a Catalunya tot intentant fer política amb els sectors més realistes de l’independentisme. El Govern que presideix vol treballar amb aquells que –com Sánchez, Iglesias, Urkullu o Junqueras- saben que de l’enfrontament total i sense concessions entre l’Estat i els sobiranistes no resultarà més que un desastre total de proporcions inassumibles.
Amb motiu del Consell de Ministres celebrat a Barcelona, el 21 de desembre, la campanya quasi militar contra el govern de Sánchez ha arribat al paroxisme: rendició, traïció, humiliació, claudicació, subordinació, segrest, etc., etc., són els bramits d’aquesta premsa que sap com pot afavorir els interessos partidaris amb els que combrega. El seu objectiu busca, també, mantindré mobilitzat i tronant l’electorat més conservador i espanyolista.
Treballen fonamentalment amb dues idees: Sánchez és un governant indigne que està disposat a vendre Espanya als enemics separatistes, amb la col·laboració dels comunistes de Podem i dels incorregibles secessionistes del Partit Nacionalista Basc, tots dos sempre en disposició de treballar pel mal d’Espanya. La segona és potenciar les contradiccions internes del partit dels socialistes, tan explícites i tant explotables gràcies a l’anacrònic jacobinisme d’alguns dels seus dirigents, molts dels quals podrien apuntar-se al PP sense haver de fer cap modificació substancial en els seus principis.
No és fàcil saber on va aquesta dreta nacionalista espanyola, que fa servir la premsa afí com l’artilleria que agrana les trinxeres enemigues abans que actue la infanteria. Objectivament no els importa res més que fer caure el govern a costa del que faça falta; ni tan sols els importen una bleda els milions de ciutadans de Catalunya, inclosos els no independentistes, que no accepten una voladura dalt o baix controlada de l’autonomia catalana. Com va dir Montoro en una intervenció programàtica com a poques s’han escoltat a la madrilenya Carrera de San Jerónimo: que s’enfonse Espanya, que ja l’aixecarem nosaltres. Eixa és l’estratègia del PP, a la que s’han sumat amb entusiasme Ciudadanos i Vox.
Encara que Torra, Artadi, Tardà, Puigdemont i companyia es deixaren caure per TV3 als compassos del Viva España o del Porompopero, ni la premsa de la caverna, ni el trio de Don Pelayos tindria prou. Voldrien que Pedro Sánchez instal·lés la guillotina a la Plaça de Catalunya i un darrere l’altre –ell inclòs-anaren passant.
Sánchez està intentant jugar a allò que hauria d’haver intentat jugar Rajoy fa dos o tres anys, si més no: a rebaixar la tensió fins a poder seure en una taula, a intentar convèncer una part del sobiranisme de que és possible assolir un marc competencial de convivència harmoniosa entre Catalunya i Espanya. Convindria dir-ho amb claredat: encara a hores d’ara, és possible seduir una part majoritària dels ciutadans de Catalunya, per a que siguen participants i beneficiaris d’una nova forma d’encaixar el seu país dins l’Estat plurinacional.
No n’hi ha més que llegir la premsa que vol informar i no intoxicar per a acceptar que el 21 de desembre, amb la presència del Govern espanyol a Barcelona i amb el fracàs dels sectors més radicals del separatisme s’ha obert una finestra a l’esperança de la distensió.
Més enllà de les interpretacions, de les formes –èpiques i encoratjadores- en que l’independentisme utilitze per a explicar què està passant a Catalunya; més enllà que Sánchez presente un balanç de resultats que puga pecar d’optimista; el ben cert és que el Govern de Madrid i el de la Generalitat catalana van emetre un comunicat segons el qual les dues administracions aposten "per un diàleg efectiu que vehicule una proposta que compte amb un ampli suport en la societat catalana".
Això és el que importa: un compromís de treball conjunt per tal de desenvolupar unes converses per arribar a un acord que compte amb el recolzament majoritari dels ciutadans de Catalunya, dels sobiranistes i dels que no ho són.
Ni la premsa ultradretana i tòxica ni els partits que l’aplaudeixen acceptaran fàcilment la situació que s’ha obert, i continuaran amb el foc d’artilleria. No convé esperar d’ells ni un respir. El que cal és veure com es respon i es treballa des dels sectors que aposten per una solució política a les demandes catalanes “en el marc de la seguretat jurídica”. Un gran pas, insuficient però gran, el que s’ha donat a Barcelona. No esperem, però, que la caverna mediàtica ho reconega. Convindria, això sí, que el govern de Sánchez neutralitzés el foc amic amb el que des d’algunes regions estan atacant-lo els seus barons.
Prudència i realisme són, tant en política com en altres circumstàncies de la vida, dues virtuts que convé tindre sempre en ment. Les circumstàncies excepcionals que vivim a propòsit de la crisi catalana les han convertit en imprescindibles, tant per al govern de Madrid com per al de Barcelona.
Que a Catalunya n’hi ha un sector que voldria ulsteritzar el Principat és una evidència, tal i com reconeix el diari ARA, un mitjà sobiranista que aposta per un catalanisme que ha sigut històricament inclusiu, profundament democràtic, convivencial i europeista. Però n’hi ha més, d’evidències. La de que el procés català ha fet ressorgir a Espanya, amb potència i sense complexos, una extrema dreta que estava electoralment ancorada sota les sigles PP, i que ara navega en solitari constituint una amenaça extraordinària per a les properes eleccions –totes elles- en la mesura que ha reviscolat la idea d’una Espanya inequívocament castellana, autoritària, centralista i enemiga de qualsevol interferència nacional que vaja més enllà del ”sano regionalismo”. També podem apuntar –com a tercera evidència- la reactivació de les tensions entre els socialistes respecte de la crisi catalana, propiciada pels barons territorials que acusen Pedro Sánchez de connivències amb els sobiranistes catalans i d’estar fent-los concessions que consideren traïció a la seua idea d’Espanya.
Ara, després de l’amarga derrota a Andalusia, els socialistes de Sánchez s’han vist obligats a canviar parcialment el discurs, endurint-lo, tant per oferir una imatge de major fermesa com per a intentar trencar el front independentista, obligant tant al que queda del PDCat com a ERC a desmarcar-se i a aïllar els partidaris dels avalots que volen donar raons als neofeixistes de Vox i als falcons del PP i de Ciudadanos per allò del quant que pitjor, millor.
Tanmateix, els socialistes espanyols cometrien un greu error, tàctic i estratègic, si es deixaren arrossegar per l’espanyolisme radical i abandonaren el difícil paper que han d’interpretar en l’escenari actual de les Espanyes. No n’hi ha més alternativa que una nova articulació de l’Estat –que encara està per definir- amb les diverses nacions hispàniques, però és clar que el nombre dels federalistes per kilòmetre quadrat a Espanya és molt baix a hores d’ara. Tot amb tot, caldria molta prudència i molt de realisme en el PSOE i, també, en la resta de les esquerres existents a Ibèria.
Per a l’independentisme català n’hi ha una frase mítica dels anys de la Transició: “Que la prudència no ens faci traïdors”. La va pronunciar un dirigent històric del republicanisme, Jordi Carbonell, en un acte de l’Assemblea de Catalunya a Sant Boi, l’11 de setembre de 1976. La màxima és magnífica com a encoratjadora en moments excepcionals en els què, com era el cas, el franquisme encara estava en condicions d’amenaçar i espantar els demòcrates –a Catalunya i arreu Espanya- que tenien la ferma intenció d’acabar amb ell. També darrerament s’ha fet servir la dita de Jordi Carbonell per recolzar i empentar el desafiament sobiranista que acaba de creuar una ratlla de la mà del president Torra; una ratlla, la de plantejar la via eslovena, que –malgrat haver sigut negada després- ve fer explícit que el Molt Honorable ha abandonat qualsevol mena de contacte amb la realitat.
No cal dedicar-li massa atenció a posar negre sobre blanc les diferències entre 1976 i 2018, i n’hi haurà prou en recordar que després la mort del dictador la voluntat democratitzadora de la ciutadania catalana era aclaparadora, total i completa, mentre que ara la societat del Principat està trencada per la meitat. A hores d’ara, la prudència i el realisme no sols no convertiran ningú en traïdor, sinó que ans al contrari el que cal és que bona part dels dirigents del sobiranisme tinguen el valor de plantar cara a aquells que, amb el president Torra al front, han decidit conduir Catalunya cap a l’abisme.
Seria bo i convenient que Torra i els que li fan costat llegiren l’article de Kepa Aulestia, un home lliure de tota sospita d’espanyolisme, qui va escriure a La Vanguàrdia: "L'independentisme ha traçat un arc inèdit en arquitectura, compost d'estructures disjuntes que per moments semblen la mateixa cosa. L'arc independentista no se suporta ni a si mateix, i molt menys està en condicions de sostenir la construcció d'una república pròpia. El més desconcertant del seu dibuix és que no se sap amb exactitud on comença i en què s'acaba". No seran pocs els qui estaran d’acord amb el basc des de les files sobiranistes a Catalunya.
És possible, encara que improbable, que Catalunya s’independitze d’Espanya en un futur, algun dia. Potser això passe, però no serà ni ara ni en un temps pròxim. Ni la força social de l’independentisme, ni la fractura que travessa la societat catalana, ni la realitat política espanyola, ni l’europea, fan que siga factible una declaració unilateral d’independència. Un Catexit a la valenta és inviable, ara per ara si més no, i els seus promotors haurien de preguntar-se moltes coses només observant el que està passant amb la senyora May i la seua gestió del resultat del que va ser una bogeria irresponsable del seu predecessor Cameron.
El diari ARA, que de vegades juga a la puta i la Ramoneta, editorialitzava dies arrere amb dues idees clares: una de crítica a Pedro Sánchez i al PSOE per no desmarcar-se de la dreta espanyolista, i altra tot cridant l’atenció del secessionistes a propòsit del pèssim negoci que podria resultar de fer caure el govern actual de Madrid.
Tot i entendre que per al govern de Sánchez la situació catalana és molt complicada, i darrere d’assumir que l’independentisme ha comés errors [“que són magnificats per la dreta”, diu el diari], l’ARA entén que Pedro Sánchez ha de resoldre un dilema: o intentar “consolidar una majoria de canvi a Espanya amb una aliança entre l'esquerra i els nacionalistes” o, contràriament, “fer d'escolanet d'una dreta que frisa per arribar al govern, acabar amb l'estat de les autonomies i imposar la seua agenda retrògrada i regressiva”. El que no diu l’ARA és què, ara per ara, eixa aliança de la que parla és impossible d’assumir per a l’esquerra d’àmbit estatal en la mesura que des de Catalunya no s’accepta cap altra cosa que no siga l’autodeterminació.
A més a més, el sobiranisme pateix una pugna a tres bandes entre l’heterogeni sector que constitueixen Crida/PDCat [amb Torra i Puigdemont més Artadi en un equilibri inestable], la més homogènia ERC [que té el seu líder a la presó des de fa massa] i la franja més radical i essencialista dels independentistes anti-sistema [CUP/CDR]. Tots tres estan patint, amb distinta intensitat, fortes contradiccions internes alhora que competeixen entre elles per ser la referència hegemònica en el camí cap a la república.
Des de la vora independentista alguns haurien d’afanyar-se a rectificar eixa estratègia del tot o res. Potser estan infravalorant els recursos de l'Estat i aquests són molts i poderosos. La societat està trencada al 50/50, la qual cosa nega qualsevol legitimitat en l’escenari internacional als secessionistes. A més, si realment volgueren una negociació amb l’Estat, haurien d’entendre que en una negociació mai s’ha de xifrar l’èxit en aconseguir una cosa que l'altra part no pot donar-ne. Ara bé, si no es vol negociar, sinó que allò que es vol és imposar-se, no es pot seure a la taula de negociació amb un recolzament de només eixa meitat de la ciutadania, sinó que s’ha d'anar amb una majoria incontestable al darrere que, ara per ara, està prou lluny. N’hi ha molts, entre els secessionistes, que fa temps que això ho tenen clar.
El diari ARA, al mateix editorial també sosté l’altra idea assenyalada, i diu que des de l'independentisme també s'ha de calcular el risc de fer caure Pedro Sánchez “i obrir la porta a una eventual majoria de dretes entre PP, Cs i Vox al Congrés espanyol”, i això perquè “aquest escenari seria molt pitjor per a Catalunya, ja que el 155 que va aplicar Rajoy seria una anècdota en comparació amb el que somien Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal”. L’editorialista de l’ARA entén, amb bon criteri que “la primera obligació dels independentistes és la defensa de les institucions i no posar-les en risc”. La prudència, i el realisme, comptat i debatut, haurien de fer-se explícits en els discursos i l’acció política efectiva de, si més no, els segments més assenyats dels partidaris de la independència de Catalunya. De cap manera preservar les institucions catalanes del risc efectiu de l’arribada al poder d’una dreta venjativa i re centralitzadora seria trair l’independentisme; seria, contràriament, un exercici virtuós de prudència i realisme.
Reconforta constatar que en un diari independentista es pose negre sobre blanc que, contràriament a allò que defensen els sectors més radicalitzats, no és ni paregut el que significa tindre Sánchez a La Moncloa del que significaria tindre Casado o Rivera i amb el suport de Vox. Haurien, llavors, de valorar i acollir les possibilitats d’entesa que pot oferir Madrid, analitzant els costos que la situació a Catalunya han tingut per a l’esquerra estatal en general i per al PSOE en particular en les recents eleccions andaluses; així com les que podrien tindre en les pròximes que van a desenvolupar-se durant 2019.
Les esquerres hispàniques, és a dir el PSOE, Podem i les seues confluències, però també ERC, Compromís i d’altres organitzacions de l’Espanya perifèrica haurien de parar compte en l’anàlisi que recentment realitzava Paul Mason –originalment a The Observer- a propòsit del Brexit i el Partit laborista britànic. Davant el laberint en el que, a propòsit del problema, es troba el partit de Jeremy Corbyn, fa una pregunta clara i concisa al propi partit i ofereix una resposta igualment explícita. Són una pregunta i una resposta que, en relació amb el problema a Catalunya, també podria formular-se al partit dels socialistes espanyols [i a la resta dels partits de l’esquerra hispana]. És aquesta: A qui representa el Partit Laborista avui? [A qui representa avui el PSOE?] La resposta hauria de ser evident, diu Mason: “Als que estan disposats a anteposar dades contrastables enfront de prejudicis, als que volen lluitar per la justícia social i salvar la globalització reduint la seua intensitat, als que no es presten a tirar als seus col·legues d’altres races sota el tren de la xenofòbia. El Partit Laborista representa les dones i no als misògins. Als internacionalistes i no als nacionalistes". Doncs sí, d’eixa mena hauria de ser la resposta de les esquerres al desafiament, al laberint de la crisi d’Estat que patim a Catalunya. Prudència i realisme també a les esquerres és el que fa falta.
A les dues vores de l’Ebre són imprescindibles.
La ressaca de les eleccions andaluses ha coincidit amb el 40 aniversari de la Constitució de 1978, amb les dificultats operatives del govern de Pedro Sánchez amb els pressupostos; amb la vaga de fam d’alguns dels presos independentistes catalans en el confús panorama del Procés; amb l’entrada en escena de Vox i el seu intent de fer tornar Espanya a 1975; i amb l’ansietat indissimulada del PP i de Ciudadanos per tombar Sánchez i anar a eleccions legislatives.
Quant a la Constitució de 1978 és molt el que es podria dir, però ens quedarem amb allò que cal subratllar en aquests moments: tot i que ha envellit malament, convé no oblidar que va ser el gran pacte civil que ha permés dècades de convivència abans no coneguda en Hispania. És cert que està demanant reformes amb urgència, como ho és que les dretes que per genètica s’oposen sempre als canvis no estan per la faena. Així i tot, cal perseverar en la seua actualització, en la seua sintonització amb l’Espanya del segle XXI.
No serà gens fàcil, però. PP i Ciudadanos diuen que no és el moment de cap revisió del text constitucional per manca de consensos, oblidant que aquests han de produir-se al final de les negociacions i no al principi. Mentrimentres, des del PSOE parlen de federalisme, però ni el defineixen ni expliquen quin model dels diversos existents en Occident tenen en ment. Podem, al seu torn, parla d’incloure al text compromisos socials avançats i vol obrir el debat sobre la república, la qual cosa irrita la dreta casadoriverista i la reforça en la seua negativa a modificar res.
Els nacionalistes perifèrics aspiren, com és comprensible, a eixamplar els seus marges de maniobra respecte de l’Estat. Però, aquí rau un dels grans obstacles per a la reforma de la Constitució de 1978: la situació catalana, en la mesura que polaritza bona part de l’atenció dels actors polítics i de la ciutadania en general. Tanmateix, siga com siga el camí de la reforma constitucional, la vida política continua i aviat entrarem en una marató d’eleccions.
En l’escenari que vivim les dretes [també l’extrema, que està per a actuar a demanda i amb mètodes contundents] sempre gaudeixen d’un avantatge: el seu objectiu és el poder, i estan disposades a fer el que més convinga per mantindre’l quan el tenen i aconseguir-lo quan l’han perdut. Ara no és distinta la cosa: volen fer caure Pedro Sánchez, siga com siga, i pactaran amb els neofeixistes de Vox tot el que siga menester. El preu d’eixe pacte, clar, el pagarem els demòcrates, també els conservadors.
Les esquerres, al seu tomb, sempre ho tenen més difícil: saben perfectament allò que no volen, però tenen dificultats gairebé insalvables per a definir allò que volen. Una indefinició que sovint les fa navegar entre la utopia i el possibilisme, entre els bons sentiments i la complexa gestió de la sempre crua realitat. A propòsit de l’esquerra del seu país, el filòsof i historiador nord-americà Mark Lilla diu que a "L'esquerra li agrada resistir, no governar, perquè té una visió teatral de la política". No és possible traslladar eixa sentència a Europa, però sí és cert que les nostres esquerres estan més preparades per a resistir que per governar.
A més, malauradament, les esquerres tenen en el seu ADN alguns automatismes que l’experiència històrica hauria d’haver-les fet abandonar. El més cridaner és la tendència a explicar-li a les dretes què haurien de fer i com haurien d’actuar, abans que no preguntar-se pels errors o les insuficiències pròpies. Una altra, no menor, és respondre a problemes del present amb receptes del passat, tot i que aquestes hagen estat fracassades. Manca, a parer meu, més anàlisi, més reflexió, més debat, més innovació en la praxis política dels partits d’esquerra.
La nova realitat oberta a Andalusia és un exemple recent del que diguem. No són pocs els dirigents de les esquerres als que hem escoltat aquests dies, després els inesperats resultats de les eleccions, exigir al PP i a Ciudadanos que facen o que no facen allò o allò altre amb Vox. La senyora Susana Díaz, per exemple, que en compte d’explicar el seu fracàs es dedica a pontificar sobre què han de fer els demés. Teresa Rodríguez, la cap de llista d’Adelante Andalucía, tampoc no explica com és que mentre el partit dels socialistes andalusos s’ha ensorrat (n’ha perdut vora de 400 mil vots), la seua coalició no n’han arreplegat ni un i, a més a més, n’ha perdut vora de 300 mil. Cap de les dues donen raó del per què el 40 per cent dels convocats a les urnes va quedar-se a casa, més enllà de parlar d’un electorat desmobilitzat. Per què estava desmobilitzat, l’electorat?
Preguntes sense resposta a banda, diversos analistes ja han avançat valoracions a tindre en consideració. Ignacio Escolar explicava, de manera molt pedagògica, la dimensió del problema: L'esquerra en el seu conjunt hauria de preguntar-se què ha passat perquè una important part del seu electorat l’haja abandonat. I afegia: qualificar a centenars de milers de votants de Vox simplement com feixistes serveix de poc per comprendre el que ha passat. A parer del periodista: una gran causa és el rebuig a l'Espanya interior a l'independentisme català. Una altra, el desgast de la representació política i la manca de resposta dels partits davant les conseqüències de la crisi, que encara no està resolta per a molts sectors de la societat. Al seu torn, el politòleg Antón Losada aportava una idea tan suggeridora com pertorbadora: L'esquerra segueix instal·lada en la idea que agitar la por a l'extrema dreta serà el seu millor combustible per a les eleccions que vénen. Si no pots mobilitzar-los amb les teues polítiques, mobilitza’ls amb les seues pors; aquesta sembla ser l'estratègia.
No tot és silenci o foscor entre els responsables polítics tanmateix. Cal valorar com mereix l’aportació d’Íñigo Errejón, que ha afirmat que cal aplicar-se una alta dosi d’humilitat en l'anàlisi de l'entrada de 12 diputats de Vox al parlament andalús. Afirma el jove dirigent de Podem que no és cert què, de cop i volta, hagen aparegut quatre centenars de milers de feixistes a Andalusia, i que els elements a considerar respecte d'aquest fenomen son molts i diversos.
Efectivament. És molt el que cal analitzar i debatre al sí de les esquerres hispàniques, les estatals i les de les diverses nacionalitats. Mentrimentres, convindria ser prudents amb la promoció de respostes emotives del segle passat davant l’amenaça de l’extrema dreta [com ara el No passaran o Andalusia serà la tomba del feixisme, per citar-ne dues], que van tindre un èxit més que discutible en el passat, quan no el fracàs més rotund.
A més d’això, posar al centre de les actuacions de les esquerres als neofeixistes de Vox és un error tàctic i estratègic. No és una bona idea atorgar-los tal dosi de protagonisme. Una part de la potència amb la que han emergit obeeix més a errors propis que a èxits d’ells, així que és necessari centrar-se en solucionar eixes mancances, eixos errors, eixes insuficiències de les propostes polítiques fetes des de l’esquerra. I no serà prou en fer crides a l’antifeixisme si aquestes no van acompanyades de propostes concretes davant els problemes reals i concrets dels ciutadans que s’ubiquen en la regió de l’esquerra partidària. Caldria tindre idees clares al respecte de cara la marató electoral que viurem al 2019.
La Unió Europea fa temps que està donant mostres inequívoques de la seua fragilitat i de la seua vulnerabilitat, tant que l’edifici comú dels europeus amenaçarà ruïna si no s’introdueixen canvis importants en la seua estructura. Les discrepàncies insalvables quant a les cessions de sobirania entre els països membres, la manca d’una política exterior conjunta, la pervivència de les desconfiances entre el nord i el sud, la burocràcia de vegades tan asfixiant com improductiva de Brusseŀles, la manca de voluntat de generar un sentiment veritablement europeu que contrareste l’euro escepticisme o el nacionalisme particularista, les ferides del Brexit que encara no sabem dimensionar, l’obsessió pel dèficit fiscal, la mala gestió del problema immigratori i, sobre tot la manca de sensibilitat social, l’absència d’eficàcia social de la democràcia europea, són causes a tindre en consideració per a explicar l’actual realitat que vivim.
Ara que coneguem els resultats de les eleccions a Andalusia, una de les regions perifèriques de la UE, que a més és frontera sud d’aquesta amb Àfrica, ens hem tirat les mans al cap, espantats. Quantes coses han fallat per a que el nou feixisme que representa VOX haja aconseguit gairebé 400 mil vots? ¿Han emergit del no res tants milers de feixistes a Andalusia dels que no teníem notícia de la seua existència? No, no és tan simple la cosa.
D’entrada haurem d’acceptar que les previsions de la sociologia electoral han fet sinistre total en la seua col·lisió amb la realitat. No sé a hores d’ara si l’inefable José Félix Tezanos ha dit la seua, però tot el que no siga la dimissió no interessa. Com la de Susana Díaz. Però no sols han fallat els sociòlegs i els politòlegs, als analistes i els experts electorals. El més greu, tanmateix, és que han fallat els polítics i els partits; com hem fallat els ciutadans. ¿Quina és l’explicació de tan escàs fervor democràtic que la meitat de l’electorat va quedar-se a casa?
Del PSOE, d’Esquerra Unida i de Podem [com també de Compromís a casa nostra], esperem explicacions que vagen més enllà de frases fetes i d’excuses buides de contingut, més enllà de jaculatòries del tipus del No passaran. Sempre convé recordar Eric Hobsbawm: és imprescindible no confondre l’activisme militant amb la transformació social. És a dir, tal i com jo entenc el mestre britànic: menys agitar banderes i aixecar els punys, i més reflexió i acció efectiva.
Esperem anàlisis seriosos i esperem respostes. Però també esperem altura de mires, estratègia democràtica, enfortiment de les institucions, abandó del càlcul partidari mesquí i miop. Alguna dimissió també estaria bé, però sobre tot esperem que sàpiguen mobilitzar la ciutadania demòcrata, que és majoritària, per a la qual cosa caldrà altes dosis d’innovació en els discursos, en les propostes i en la praxi política del dia a dia. Del PP i de Ciudadanos no esperem res, francament, per a què anem a enganyar-nos.
Calia veure anit a Casado i a Rivera, tan cofois ells, sense cap ombra de record a allò de que governe la llista més votada com a exercici de la màxima democràcia, ni de la coalició de perdedors, que repetien a tort i dret sense que ningú els preguntés. Els principis són extraordinàriament elàstics en aquests cavallers, i els exhibeixen o oculten, els afirmen o els neguen, els maquillen o els afaiten, segons els convinga. Així són, i així els accepten els seus votants. Per tant, tret que des d’Europa els seus correligionaris els apreten les cordes quant a exigir-los que no col·laboren amb VOX, no podem comptar amb ells per fer front als ultradretans.
Les esquerres hispanes, les moderades i les més radicals, les estatals i les regionals, estan a soles davant la nova conjuntura oberta a Andalusia. Els homes i les dones de progrés, els europeistes, els partidaris de l’Estat Social de Dret, els que no volem fer ni un pas enrere respecte dels avanços aconseguits en les últimes dècades, també estem a soles; no comptem més que amb les nostres forces per a fer malbé el desig involucionista que, per vertadera ideologia feixista d’alguns o per la por a la complexitat del temps que vivim d’altres, ha pres cos ahir a Andalusia.
Cal reflexionar, cal ser realistes però no conformistes i cal no dividir, no fragmentar ni enfrontar els demòcrates. Allò que ha passat a Andalusia és un fenomen nou a Espanya, però no a Europa. Ni a Amèrica. El populisme neofeixista ha assolit el poder, com sabem, a Washington i a Brasilia, a Sofia, a Viena, a Varsòvia i a Roma; i amenaça amb eixamplar-se.
Convindria que els demòcrates, organitzats i representats per les diverses opcions partidàries, repassarem algunes experiències històriques en les que es van cometre errors de coordinació, de col·laboració, de divisió. Errors que van obrir la porta, de bat a bat, al feixisme. És necessari distingir entre allò essencial i allò secundari. És la llibertat i la democràcia, els valors constitutius de la Unió dels europeus allò que està amenaçat.
S’ha obert, per tant, un temps de reflexió i canvi en les pautes de l’esquerra que coneguem. Han estat molts els errors, massa les insuficiències, massa els personalismes. Caldrà parlar menys i treballar més. I caldrà que molts ciutadans, molts, ens impliquem a fons en la defensa dels nostres valors, dels nostres principis de llibertat, igualtat i solidaritat.
L’actor i humorista -pallasso s’ha auto-titulat ell- Dani Mateo ha sigut imputat per mocar-se amb una bandera d'Espanya en el programa El Intermedio, que dirigeix El Gran Wyoming en La Sexta. Un jutge d'Instrucció va admetre la denúncia que l'organització Alternativa Sindical de Policía [sic] va presentar davant el jutjat de guàrdia contra el còmic per "ofensa a Espanya, els seus símbols i, per tant, a tota la societat democràtica". Un portaveu d’aquest col·lectiu policial ha declarat que –en ser policies- estan "obligats a perseguir tot tipus de delictes".
El jutge Carretero va citar Mateo per decidir si el còmic va cometre un delicte d'ofenses o ultratge a símbols d'Espanya amb publicitat [article 543 del Codi Penal], castigat amb una multa i fins a 12 mesos de reclusió; i, a més a més, per un delicte d'odi, [article 510], penat amb fins a quatre anys de presó. L’humorista es va negar a declarar, acollint-se al seu dret. A les portes del jutjat, Mateo va dir: "Estem portant davant un jutge a un pallasso per fer la seua faena".
No és la primera vegada que Mateo ha de comparèixer en seu judicial per un sketch d'humor del programa El Intermedio. Ja va ocòrrer amb un altre sobre El Valle de los Caídos, en el que va ser imputat junt amb El Gran Wyoming; però, tots dos van ser finalment absolts. Veurem si en aquesta ocasió passa el mateix, que seria el més lògic i pertinent. L’assumpte, no obstant, hauria de fer-nos pensar en alguna cosa important. Anem a pams.
Tenim tres persones que intervenen en la seqüència: un policia, un jutge i un còmic. Sorprén que un agent de la llei que declara ser deutor de l’obligació de “perseguir tot tipus de delictes” comence per un que, presumptament, ha estat comés per un pallasso en un programa humorístic a la televisió. No n’hi ha altres delictes més importants per a Alternativa Sindical de Policía [sic], ni més urgents d’aturar o investigar, pel que sembla. S’ha ofès a Espanya i, per tant, diu el policia, “a tota la societat democràtica”. Si deixem de costat la hipèrbole, el que podem imaginar és que l’agent policial identifica afectivament eixa bandera amb Espanya, i allò que considera l’ofensa de Mateo la fa extensiva a tots els demòcrates espanyols. Una identificació excessiva, es mire com es mire. Però és la seua opinió, i la del seu col.lectiu; són els seus sentiments, o els seus interessos, ves a saber, allò que està al darrere de la denúncia.
Tot amb tot, més sorprenent és encara que el jutge, un funcionari de carrera, dels que formen l’elit dels funcionaris de l’Estat, que ha arribat on ha arribat després de molt d’estudiar, de molt de memoritzar articles i articles de tots els drets imaginables, de penal, de civil, d’internacional, d’administratiu, de constitucional, de processal, de laboral... confonga ficció i realitat. Allò d’El Intermedio era un sketch humorístic, en el que l’actor i pallasso Dani Mateo interpretava un gag ideat per l’equip de guionistes del programa. En qualsevol cas es tractaria d’un delicte de ficció, és a dir, no real; un hipotètic delicte al marge de la realitat, en un altre plànol distint del dels delictes concrets, tangibles, efectius. Algú podria pensar que poca faena tindrà el jutge Carretero si no despatxa la denúncia ràpidament i la desestima. Com que no ho ha fet, com que no l’ha arxivat, i és segur que té la taula plena de casos que jutjar, és lícit pensar que darrere de la decisió del magistrat n’hi ha alguna raó que potser se’ns escapa.
El tercer intervinent en la seqüència és l’actor, Dani Mateo. Va ser un sketch dolent, mancat de gràcia, inoportú, excessiu? És possible. És cosa de gustos i, com sabem, per a gustos, colors. El propi Wyoming fa sovint broma amb la mala qualitat dels seus guionistes, que no es mereixen allò que els paga. No és infreqüent què, com a part de l’acudit, de la broma, Wyoming reconega a càmera que allò que acaba de dir no té ninguna gràcia. També és recurrent que el propi Dani Mateo es burle del presentador, o que la pròpia Sandra Sabatés, que és l’única periodista del trio, faça carasses davant la gràcia inoportuna o fallida de Wyoming. Tot forma part de la ficció del programa. Un programa que obeeix a un lema que el jutge hauria de tindre en consideració: “Ja coneixen les notícies, ara els contarem la veritat”. Efectivament, la gràcia del programa està, en bona mesura, en pegar-li la volta a la notícia, en caricaturitzar-la, en interrogar-la, en treure-li punta amb afany de fer denúncia, sí, però també amb el desig de fer-ho amb humor, de vegades amb humor negre, de vegades amb burla i sarcasme, de vegades amb veritable acarnissament contra aquells a qui denuncien.
El quart element de la seqüència es la bandera i aquí és on, vertaderament, rau el problema. Quina bandera és aquesta i quin és el grau d’identificació que els ciutadans amb passaport espanyol senten per ella. No estaria mal que el CIS preguntés per això.
És en aquest context en el que Almudena Grandes va posar el dit en la nafra en la seua columna de veu a la Cadena SER. L’escriptora va dir: “Una bandera és en si mateixa un símbol de naturalesa fictícia, ja que un tros de tela no pot encarnar un país sencer, amb tot el seu territori i els seus habitants, sobretot quan, com a Espanya, una bona part de la població no s’identifica amb ella. Això és així, els agrade o no als jutges, ofenga o no a uns pocs policies”.
Vet aquí el problema: una bona part de la població no s’identifica amb eixa bandera, tot i que l’accepte –molts per imperatiu legal- com l’ensenya oficial d’Espanya. Acceptació no és afecte, no és identificació, no és assumpció d’aquesta representativitat amb caràcter universal. Fet i fet, és molt difícil que allò que provoca escàndol als membres d’Alternativa Sindical de Policía [sic] siga extensible, si més no, a una bona part de la ciutadania.
Qualsevol persona mínimament observadora constata que la bandera no juga en l’Espanya plurinacional el paper que juga en altres països europeus. Només el futbol, i no sempre, genera una proliferació de banderes en l’escenari públic. Però, si ho comparem amb el que passa als països veïns, és evident que alguna cosa no funciona respecte de la “banderita tu eres roja / banderita tu eres gualda”.
Si alcem la mirada i ens allunyem mar enllà, a Amèrica per exemple, ja siga al nord o al sud, als Estats Units o a les repúbliques llatinoamericanes, la respectiva bandera nacional està per tot arreu, en espais públics i privats, i és freqüent constatar una exhibició ad nauseam de les respectives banderes que no són, en cap cas, motiu de fricció o manca d’afecte, sinó tot el contrari.
No som pocs els que tenim clar per què no passa això a casa nostra; i podríem opinar sobre per què no existeix eixa identificació amb la bandera que el franquisme, els franquistes i els seus hereus patrimonialitzaren i continuen patrimonialitzant. Són aquests els que farien bé en reflexionar al voltant del per què eixa bandera no és el símbol universal que ells voldrien; per què els sentiments que desperta en una bona part de la ciutadania no són els dels policies de la denúncia a Dani Mateo.
Malauradament, sabem que aquests sectors són poc proclius a la reflexió. A bona part d’ells encara se’ls escauen els versos amargs d’Antonio Machado: “De diez cabezas, nueve / embisten y una piensa. / Nunca extrañéis que un bruto / se descuerne luchando por la idea”. En aquesta ocasió li ha tocat a Dani Mateo l'envestida. Esperem que el jutge dimensione adequadament la pretesa ofensa amb delicte d’odi afegit, i el pallasso puga continuar guanyant-se honradament la vida. Que la ficció és la ficció, i això ho saben Agamèmnon i el seu porquer.
