Escriure en l'aire 2ª Època

Cada dia que passa em resulta més difícil escoltar amb serenitat i sense indignar-me els dirigents del Partit Popular. El mateix em fan els valencians que els espanyols. No aguante les seues mentides, la seua arrogància, la seua hipocresia, el seu cinisme; ni tampoc eixa vocació incontenible de donar-nos lliçons de moral en cada ocasió que tenen. Sovint fa l’efecte que estem davant uns dèspotes poc il.lustrats que pensen que els ciutadans som infants que no entenem que és realment allò que ens convé, ni com de difícil és governar en el món en el que vivim. A casa nostra, la inanitat de Fabra és olímpica. I a Espanya, què dir de Rajoy? És veritat que costa treball distingir la ratlla que separa en ell el que sembla simple estultícia del pur cinisme. També aquí ens enganya. No és un estúpid insolvent; no és un cretí incapaç d’exposar una idea pròpia amb coherència. Ho sembla, però no ho és. Té limitacions verbals òbvies, però no és bobo. Sap on va i on ens porta. És realment un cínic m...

Alberto Fabra farà cinquanta anys en 2014 i segurament –no serà el primer- realitzarà balanç del seu mig segle de vida. Més enllà de les qüestions d’índole personal que no ens interessen, potser es preguntarà com va ser que un jove aparellador (arquitecte tècnic) titulat per la Universitat Politècnica de València als vint-i-tres anys esdevinguera president de la Generalitat Valenciana als quaranta set.  El trajecte és conegut. En 1982, l’any de la desfeta de la dreta espanyola i la victòria dels socialistes de Felipe González, amb la majoria d’edat encara calenteta, el jove va tindre la feliç idea d’afiliar-se a les Noves Generacions d’Alianza Popular, presidida per Manuel Fraga Iribarne. Onze anys després, en 1991, encara amb vint-i-set anys, el xicot va resultar elegit com a regidor de l’Ajuntament de la capital de La Plana. I des d’aleshores ençà tot han estat càrrecs de representació: regidor fins a 2005, alcalde des de 2005 a 2011, diputat a les Corts Valencianes des de 2...

Foto  www.elpuntavui.cat   Fa un temps, sis mesos, vaig escriure un post amb dues preguntes al seu títol: Desperta València? El 3 de maig, un punt d'inflexió política al País Valencià . Tractava de la concentració a la plaça de la Mare de Déu de València de milers de persones per a fer costat els familiars de les víctimes del 3 de juliol de 2006 al metro de València. El programa de Jordi Évole, a La Sexta, havia estat un colp a les consciències, en bona mesura perquè havia mostrat un PP en general i un Juan Cotino en particular absolutament insensibles al dolor de les famílies destrossades pel drama del metro i com a còmplices de la tragèdia. Titule ara com titule aquestes ratlles, per fer un paral.lelisme entre aquella despertada ciutadana i la viscuda aquests dies amb la decisió del MHP Fabra de tancar RTVV.  He anat a RTVV (ràdio i TV) tantes vegades com m'han convidat, i n'han estat moltes. Sempre, això sí a parlar d'Amèrica, particularment de la llatina. En ...

La Llei Wert desapareixerà de l'escenari en el moment que el PP perda la majoria absoluta a les Corts espanyoles. Així serà si, com han dit públicament la resta dels partits del ventall parlamentari, mantenen el compromís que assoliren durant la tramitació imposada per la piconadora majoria absoluta popularista. La nova llei d’educació no sols no millora, sinó que empitjora l’escenari educatiu. És reaccionària perquè destil.la les obsessions conservadores del partit de Rajoy, particularment quant a l’objectiu de deteriorar l’ensenyament públic; no ha generat més que l’oposició de tots els sectors directament implicats en l’educació; ha retornat a fórmules superades del passat; ha recuperat valors confessionals contradictoris amb la Constitució de 1978; és incompleta, tècnicament molt dolenta i –per si faltava alguna cosa- com ha dit el mateix ministre, serà cara d’aplicar. Però, no és l’educació l’únic sector convertit en objectiu estratègic del Partit Popular. La sanitat és un ...