Escriure en l'aire 2ª Època

La realitat és tossuda. I tant que ho és. Açò han de pensar en Zarzuela els del gabinet de comunicació de la Casa Reial. La darrera enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques torna a suspendre a la monarquia: aquesta vegada amb un 3.72 sobre 10. És cert que ha pujat 0.04 des del 3.68 de l'any passat, així que ―com diuen els mals estudiants― no es pot negar que ha millorat. El que no es consola és perquè no vol, com sabem. En qualsevol cas, molt lluny encara d'un suspens que avui sembla un notable alt: el 4.89 de 2011. La crua realitat, no obstant açò, és que la Reial Família no alça cap. No es pot dir que no hi haja forces poderoses que estan intentant aixecar-la. A més dels de sempre, dels monàrquics per convicció i per genètica política, fins al diari El País sembla compromès a fons amb l'operació, i publica articles que avergonyeixen a molts dels seus periodistes, que com a molts dels lectors els consideren propis de les revistes del cor, i estranys e...

Vivim una època de degradació de la política, entesa aquesta com   l'art, la doctrina o l'opinió referent al govern dels estats, les regions o les ciutats. I convé distingir-la del partidisme, és a dir l'adhesió o la submissió a les opinions d'un partit amb preferència als interessos generals. I la distinció ve al cas per la facilitat amb la que tant els mitjans de comunicació, com els propis professionals de la gestió de la cosa pública, com els mateixos ciutadans en general solen utilitzar tots dos conceptes com a sinònims. Evidentment no ho són, i és per això que sorprèn molt com es confonen tant. No és infreqüent que en l'intercanvi de desqualificacions que diàriament es produeix en l'àmbit de govern que siga, un representant partidari acuse a un altre de polític , o desacredite una idea o una acció d'aquest per ser política . Després, clar, tots es lamenten del descrèdit dels polítics i de la desafecció dels ciutadans cap a la política. Llàgrimes de ...

Fa temps que Europa no és el que era. Sembla, a més, que massa europeus no estan convençuts de les grans i contrastades bondats d'aquesta confederació d'estats que coneixem com la Unió Europea. Falta saber si són majoria els ciutadans que prefereixen preservar les seues particularitats nacionals en detriment de l'enfortiment del conjunt. Una opció suïcida, al meu entendre, a mitjà termini. Europa ha de decidir, i prompte, si vol ser un actor polític i econòmic protagonista, o si prefereix limitar-se a ser un actor secundari del pròxim futur del planeta. Fronteres i banderes, llengües i idiosincràsies, història i memòries separen als europeus actuals, és veritat. Però el que més ens separa és la ideologia . Les diferències de model, la controvèrsia de quina Europa volem, pot fer malbé l'espai ―comparativament, clar― més habitable del món, encara el més igualitari, el més just i el més lliure de tot el planeta. En última instància, si fórem capaços de veure un...

A Gandia, en 2005 Eduardo Galeano és un ésser humà molt singular i molt càlid en el tracte directe. A aqueixa conclusió vaig arribar quan vaig tenir la fortuna de passar quasi dos dies amb ell, allà per l'estiu de 2005. Ho havíem convidat al Centre Internacional de la Universitat de València a Gandia, que aleshores jo dirigia. Abans i després de la conferència que va impartir, ―que va gaudir d’un immens èxit de públic, amb moltíssims ciutadans que es van desplaçar a escoltar-lo des de molts quilòmetres a la redona―, titulada Pors i contrapors , va demostrar als qui ho vam tractar de prop que és un home lúcid, irònic, mordaç fins i tot, i també pròxim i afable. La periodista Eva Batalla el va entrevistar per al diari El País (7/06/2005), i de la seua crònica destaque un paràgraf: "En el món actual la por mana, i està en les nostres mans combatre-la i superar-la", va manifestar Galeano. Per a l'escriptor, "el mercat és el gran paralitzant, el Déu del nostre t...