El Procés català com un llarguíssim i extenuant pla-seqüència.

1917 és la darrera pel·lícula de Sam Mendes, i està tenint un gran èxit entre la crítica cinematogràfica i, pel que sembla, també entre un amplíssim sector del públic entre el que no em trobe. A més que ja n’ha obtingut dos Globus d’Or (millor pel·lícula i millor director), està nominada en deu categories dels Premis Oscar (a més de millor pel·lícula i director, al millor guió). Una de les característiques més brillants que tothom destaca de 1917 és que Mendes ha elaborat dues hores de cinema en unir dos plans-seqüència que submergeixen l’espectador en l’horror de la I Guerra Mundial de la mà de dos simples soldats, els quals reben una orde quasi impossible que -en una cursa contrarellotge- els obliga a travessar les línies enemigues. Mendes porta a l'espectador a arrossegar-se pel fang i la sang, entre els cadàvers d'homes i animals, i a suportar el terror de l’artilleria i els franctiradors.

Segons els que saben de cinema, un pla-seqüència és una tècnica de rodatge que consisteix en la realització d'una presa sense talls durant un temps bastant dilatat. L’objectiu de Mendes en 1917 és filmar el seguiment exhaustiu i detallat dels personatges en un escenari tan terrible com el descrit.

Trobe que allò que en diguem el Procés català és una mena de gegantesc pla seqüència que dura ja anys, en el que els nombrosíssims personatges no es mouen en un escenari bèl·lic però sí en el d’una dura i terrible confrontació. Si fos una pel·lícula, podríem dir que el director no vol donar ni un minut de descans els espectadors, i els actors principals posen tot el seu empeny en que així siga.

Ni els independentistes ni els seus adversaris donen treva al públic, és a dir els ciutadans. No n’hi ha dia en el que no tinguem un sobresalt, una desqualificació, una amenaça, una fanfarronada, un nou element de tensió, ja siga en el terreny de les declaracions pujades de to o en el de la legislació vigent. Els tribunals de justícia no són tant una instancia d’esclariment de la legalitat o la justícia, sinó més aviat una eina contra els adversaris (per a alguns els enemics); ja siga amb l’amenaça d’una sentència, ja siga amb l’amenaça de desobeir-la.

Els darrers fotogrames del pla-seqüència han estat les declaracions del major Trapero davant l’Audiència Nacional, encara acusat de rebel·lió, i la confirmació de la pèrdua de la condició de diputat de Quim Torra després la confirmació per part del Tribunal Suprem de la més que discutible decisió de la Junta Electoral Central. El nexe d’unió entre aquests fotogrames han sigut unes sorprenents declaracions des de la presó de Lledoners d’Oriol Junqueras, en entrevista al diari El País.

Més enllà que des d’algun sectors de l’independentisme s’ha volgut llevar importància al que Josep Lluís Trapero està declarant a Madrid, tot qualificant-lo d’opinions personals d’un senyor –temps arrere un heroi venerat, ara un traïdor miserable- que no és independentista, són massa coses les que ha dit el Major que van molt més enllà del terreny de l’opinió d’un ciutadà tan rellevant com era el comandant en cap dels Mossos d’Esquadra. A més d’altres consideracions a propòsit del dia a dia de la relació entre el Govern de la Generalitat i els Mossos, a més de les virtuts públiques i dels vicis privats, potser el més destacable que Trapero ha dit en seu judicial són dues coses: que va advertir el Govern de Puigdemont que no comptés amb el Cos policial per fer la independència, i que els Mossos tenien preparat l’operatiu per detindre tot el govern, incloent-hi el Molt Honorable President si rebien ordes del poder judicial. Això no són opinions, això són dues afirmacions que, a més de no derivar-les olímpicament a massa, convindria conservar vives a la memòria. 

Conservar-les pel seu valor intrínsec i perquè confirma que amb els Mossos d’Esquadra, si més no amb els que ara són, Catalunya no podria sumar-se a la llista dels fins ara vint països del món que no compten amb exèrcit. Costa Rica és el més citat quan es parla del tema, però comparar el Principat amb el petit país centreamericà o amb Islàndia (que té un acord de defensa amb els Estats Units) resulta poc aconsellable. No diguem ja comparar Catalunya amb el Vaticà, Andorra, Mònaco, Panamà o altres països de pareguda envergadura.

L’entrevista a Oriol Junqueras que va publicar El País hauria de ser conservada al costat del testimoniatge de Trapero. Llegir-la causa certa perplexitat per dues raons: pel to incomprensiblement groller i impropi d’un home que passa per estadista, i per l’afirmació/amenaça quan, a pregunta del periodista, respon: "La lliçó de 2017 és que ho vam fer per poder tornar a fer-ho". El líder d’ERC, a més, connecta la posició del seu partit envers l’aprovació dels pressupostos de 2020 a com vagen les negociacions amb el govern de Pedro Sánchez, aquelles que van pactar a canvi de l’abstenció en la investidura.

Més enllà que Junqueras porta més de dos anys injusta i innecessàriament en presó, i això ha d’haver-li afectat com afectaria a qualsevol; i més enllà que té raons sobrades per a desconfiar de Pedro Sánchez en particular i dels socialistes en general, és difícil acceptar que el líder d’ERC no siga plenament conscient que l'única via per tornar a la política de pactes sobre Catalunya és la que s'ha obert amb el nou govern.

Molt probablement, arribarà un moment en el que ERC haurà de decidir-se per un dels dos papers que està representant alhora des de fa massa i que, segurament, tenen una explicació en clau interna catalana, però que no són comprensibles de l’Ebre ençà. Al debat d’investidura, Gabriel Rufián va aparèixer com un home d’Estat sense perdre un gram de contundència i claredat, però la diputada Montse Bassa es va confondre d’escenari per a realitzar un alleujament personal quan estava en ús de la paraula en nom del seu grup. I això va ser una alegria inesperada per a les tres dretes que encara estaven desconcertades pel fons i la forma emprada per Rufián.

ERC ha d'assumir els inevitables costos polítics per tindre la valentia de reconduir el problema català a les meses negociadores, si realment és això el que desitja com afirma sovint. Amb la tossuderia de mantindre dos discursos, els republicans posen al Govern de Madrid als peus dels cavalls, i poden acabar per fer malbé l’única eixida que és imaginable –encara que amb un munt d’obstacles i d’enemics a superar- quant a la situació a Catalunya mitjançant l’inici de la desescalada de tensió que a ningú beneficia, tret dels més radicals dels confrontacionistes de les dues vores del riu.

El procés català no podrà ser com un pla-seqüència que comença en 2012 i finalitza amb el reconeixement internacional de la República Catalana.

No serà possible, ni raonable, una nova DUI. Amb la població catalana dividida quant a la independència en un 50/50, una confrontació a camp obert amb l’Estat, a més de suïcida, seria el desastre per a Catalunya i per a Espanya. ¿Algú creu, seriosament, que qualsevol govern de Madrid pot negligir les seues obligacions amb la població no independentista? ¿I què hauria de fer eixe Estat en una situació de desobediència radical i després que s’arriés la bandera espanyola a la Plaça de Sant Jaume?

Una conjuntura com l’actual, amb un govern de coalició a Madrid com l’actual és –diguem-ho clar- un bé valuós per a tota la ciutadania progressista que els d’ERC haurien d’ajudar a preservar. Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i la resta de ministres estan jugant fort a diversos fronts, tant i més perquè les dretes polítiques, periodístiques i judicials estan decidides a tot per tal que la legislatura siga el més curta possible. No parlem dels elements del PSOE, com el manxec Page que és un quintacolumnista declarat de La Moncloa, o dels problemes que vindrien de la mà de noves desobediències al Tribunal Suprem (veurem què passa amb Quim Torra) o de nous desafiaments al poder polític o el judicial (veurem que passa amb Roger Torrent).

Ara per ara, en l’escenari macro, l’espanyol, tota la despesa política, tot el desgast està correguent a càrrec del PSOE i d’Unides Podem. El Govern Sánchez no pot aparèixer davant l’opinió publica com el pagafantas dels republicans catalans. El país necessita una legislatura quant més llarga millor. Necessita aprovar pressupostos. Necessita derogar, tot i que no siga en la seua totalitat, la reforma laboral de Rajoy. Necessita modificar el Codi Penal, i sintonitzar-lo amb la legislació europea. Necessita continuar amb el desenvolupament de polítiques socials que pal·lien de forma sensible la injusta distribució social de la càrrega de la crisi de 2007 que va fer Rajoy. Necessita estabilitat i tranquil·litat per afrontar amb forces i ànim com negociar i com pactar el que més convinga amb els sobiranistes catalans.

Res d’això serà possible si l’actual govern de Madrid cau i ens aboca a eleccions. El PP de Pablo Casado avança sense carta de navegació seguint la popa de Vox, i Ciudadanos està pràcticament amortitzat com a partit. Si ERC no es desmarca de Junts per Catalunya; si no assumeix la seua part dels costos, entenent que una bona part de la ciutadania de Catalunya prefereix pactar abans que confrontar, el pla-seqüència del Procés acabarà com el ball de Parra: sense cordes ni guitarra.

Cuba, un vaixell amb rumb de col·lisió contra un iceberg.

Foto: Eduardo Palomares (Granma)

Espanta llegir notícies que arriben de Cuba. La darrera, la de la carència de gas liquat del petroli (GLP) per a consum domèstic, segons ha reconegut fins i tot el diari oficial Granma. L’únic diari del país ha reproduït una nota de la Unión Cubapetróleo i del Ministerio de Energía y Minas: “Els inventaris que actualment hi ha al país no cobreixen el consum, pel que han existit afectacions a la venda normada i alliberada de GLP i només es pot garantir per als centres que brinden serveis bàsics a la població”.

Granma, com sempre, culpabilitza als Estats Units i a l’enduriment de la seua política decretat per Donald Trump, qui fa tot el possible per donar satisfacció als republicans anti-castristes de Florida i, a més, per desviar els focus que l’apunten en el procés d’impeachment al que està sotmès.

A l’òrgan del Partit Comunista de Cuba (PCC) podem llegir: "Com sap la població, el 26 de novembre de 2019 va ser publicat que EE. UU. sancionava injustament a la Corporació Panamericana S.A. (...) [Aquesta] tenia contractat el subministrament de GLP que garantiria sense afectacions el consum de la població i dels sectors estatal i no estatal, però els proveïdors es van negar a realitzar els lliuraments planificats per a finals de desembre i inicis de gener. Des del moment en què la Corporació Panamericana S.A. va ser sancionada s'han estat realitzant gestions per aconseguir el subministrament de GLP des d'altres mercats, la qual cosa no s'ha aconseguit concretar. Continuen les accions per aconseguir la importació de GLP. Finalment, la Unió Cubapetróleo exhorta la població a adoptar mesures d'estalvi i ús eficient del gas liquat".

A les mancances de tot tipus que pateix de forma crònica la població de l’illa caribenya, amb major cruesa des de la desaparició de la Unió Soviètica en 1991 -fet que va encetar el duríssim Període Especial del que Cuba no ha acabat de recuperar-se-, ara s’ha afegit la manca de combustible per a poder cuinar a les llars cubanes.

És terrorífic –i escandalitza- llegir notícies de premsa de fa trenta anys, com la que publicava el diari El País el 15 de desembre de 1990, sota el títol Enero en Cuba. El Mur de Berlín ja havia caigut, però ni els més reconeguts sovietòlegs imaginaven que a la URSS a penes li’n quedaven dotze mesos de vida. En la notícia, informava el diari espanyol que els governs de L'Havana i Moscou no havien signat encara el nou acord comercial, particularment sobre farina i petroli, indispensables per a la vida quotidiana de Cuba. A més, es donava compte de la visita del Cap de Departament d'Amèrica Llatina del Ministeri soviètic d'Afers Exteriors, Valeri Nikolalenko, qui havia afegit nous interrogants sobre les relacions comercials entre els dos països en afirmar que la URSS aplicaria a Cuba "el més suaument possible, les seues noves normes per no perjudicar massa l'economia de l'illa”. Les "noves regles" del comerç amb la Unió Soviètica –que representava ni més ni menys que el 80% dels intercanvis cubans amb l'exterior-, consistien en pagar els subministraments de Moscou en divises, i d'acord amb els preus de les diverses mercaderies en el mercat internacional.

El diari El País informava que persistia la incertesa per les dificultats internes del govern de Gorbatxov, les que no havien permès a la URSS complir els compromisos que tenia signats amb L’Havana per a 1990. Era lògic, per tant, que per a 1991 hi hagueren dubtes sobre la capacitat de la Unió Soviètica per complir amb futures entregues.

Els soviètics asseguraven mantenir el seu suport polític a L’Havana, i havien comunicat als dirigents cubans que tenien la intenció d'incloure la situació del país en l'ordre del dia de la propera cimera que anava a celebrar-se entre George Bush i Mijail Gorbatxov a Moscou. Des del convenciment que l'hostilitat de Washington cap a Cuba ja no tenia sentit en un hemisferi occidental que havia superat la guerra freda, la URSS volia alleugerir-se del que li significava la càrrega cubana amb l'aixecament del bloqueig econòmic nord-americà, imposat 30 anys arrere.

Han passat tres dècades des d’aquell 1989, ha mort Fidel Castro i el seu germà Raúl que el va succeir deixà la presidència de la República a Miguel Díaz-Canel en 2018, però el govern cubà continua sense resoldre problemes centrals, estructurals, essencials per a la població del país; i continua descarregant tota la responsabilitat en l’enemistat bel·ligerant de Washington, com si ells no pogueren fer cap altra cosa que resistir les envestides i les agressions del govern de torn a la Casa Blanca; com si les dues úniques possibilitats per a Cuba i els cubans foren resistir o morir. “Socialisme o mort” va ser la patètica i dramàtica consigna establerta per Fidel Castro des dels anys del Període Especial.

Raúl Castro digué en 2009, quan ja era president i quan havien minvat els efectes més durs del Període Especial, que era imperiosa la necessitat de tornar-se’n cap a la terra, de fer-la produir més. Havia insistit en que bona part de la terra de conreu estava ociosa, o deficientment explotada, i que no podrien sentir-se tranquils mentre hi hagués una sola hectàrea sense ocupació útil. Va ser en aquell discurs, commemoratiu dels cinquanta anys de la Revolució, quan el dirigent va afirmar, per a sorpresa de molts dels que l’escoltaven: "No és qüestió de cridar Pàtria o mort, a baix l'imperialisme, el bloqueig ens colpeja i la terra aquí, esperant per la nostra suor”.

Doncs bé, una dècada després, avui, el règim cubà no sols no ha resolt el problema de la producció agrària, ni el de l’alimentació en general, sinó que ha esclatat el de la carència de GLP, essencial per al consum domèstic.

El Granma no parla ni de terminis ni de vies de solució del problema, i es limita a informar que des del govern s’estan “realitzant gestions” amb altres mercats [sense explicar com aquests superaran les sancions de Washington], però sense identificar-los i, encara menys, sense establir terminis de resolució del greu problema. El diari oficialista es limita a demanar mesures d’estalvi a la població.

No és difícil imaginar les tremendes conseqüències que una situació així tindria per al govern de qualsevol país. A Cuba, sembla, no passa res. Però sí està passant i el descontentament ja és evident als carrers, tot i la por a la mà repressora del règim. Tot amb tot, no estem davant una situació novedosa.

Fa trenta anys, en 1989, la notícia d’El País sobre les converses cubano-soviètiques ja parlava del descontentament de la població davant la falta de productes a la venda, que s'expressava per tot arreu, a les cues, als transports col·lectius, etcètera; fins i tot en les assemblees de base del partit comunista. Les crítiques, semblaven –segons El País- haver superat els límits tolerables pels dirigents cubans. Carlos Aldana, llavors secretari del Comitè Central del PCC, encarregat de la ideologia i de les relacions internacionals, va intervindré per aplacar els ànims encesos i per demanar que s’evités l’error de “teoritzar sobre el que ens falta, [i] negar o injuriar el que hem aconseguit".

Trenta anys després, el 16 de gener de 2020, Granma recull declaracions del president Díaz-Canel, qui –sense abordar el problema concret del GLP- ha fet èmfasi en “la necessitat de mantenir anàlisis rigoroses, detallats i sistemàtics durant tot l'any, [sobre] les qüestions rellevants per al treball de Govern en les seues diferents instàncies (...) Tot això sense descuidar ni un minut les quatre prioritats fonamentals definides per a l'any: l'enfrontament a la plataforma colonitzadora de l'imperi; la defensa del país; l'intens exercici legislatiu que permetrà implementar el que preveu la Constitució; i la batalla econòmica, dins la qual les mesures d'estalvi tenen un paper decisiu”.

Més i més de la mateixa medicina de sempre: xerrameca. Resistir i resistir, sense saber ni com ni fins a quan, i sempre eludint qualsevol tipus de responsabilitat.

Cuba resisteix, però no serà indefinidament que ho aconseguirà. Tard o d’hora haurà de variar el rumb. El vaixell –acceptem la metàfora- va directe contra un impressionant iceberg, però el capità i els seus oficials es neguen a acceptar què, efectivament, és un iceberg. Venen a dir que és una creació virtual, un efecte òptic creat pels enemics de la naviliera, que volen desviar el vaixell de la seua ruta. Però el iceberg és real, i el vaixell Cuba xocarà més prompte que tard amb la impressionant massa de gel i s’enfonsarà. Els costos, de tot tipus, seran incalculables.

Sempre ha tingut problemes amb la realitat el règim cubà. Fa massa anys que tot es carrega a l’enemiga relació amb els Estats Units; àdhuc ara. És cert que l’embargament, anacrònic i injust està encara vigent, però no explica tot el que passa a l’illa. Com sempre s’ha fet, denunciar l’origen extern dels problemes interns ha eximit el règim d’enfrontar-se amb la realitat de la seua inviabilitat en el món de l’era post-soviètica.

El problema amb el GLP n’és una bona mostra de la incapacitat per a entendre de manera efectiva la realitat de l’economia cubana i, alhora, de la voluntat per negar les seues mancances. És cert que l’agressiva política de Trump explica una part del problema amb el gas liquat, però n’hi ha més.

L’economista Elias Amor Bravo, fent servir dades de l’Oficina Nacional d’Estadistica i Informació (ONEI) del govern cubà ha escrit que, en el període 2012-2017 (que són les últimes dades publicades), la producció nacional de GLP va ser de 53,3 mil tones/any, una xifra clarament insuficient per al consum intern, estimat en 129 mil tones/any; per la qual cosa Cuba s’ha vist obligada a importar la resta. S’ha hagut d’importar una mitjana de 87 mil tones/any, gairebé el doble de la producció interna cubana. Hem de dir que el GLP es fa servir en la seua totalitat en el consum de les llars, ja que no té aplicacions a la indústria o els serveis. Sorprèn, i molt, que el govern no haja tingut una política de generació de reserves de GLP per a fer front a situacions com l’actual.

La conclusió d’Amor Bravo és contundent. Tot i que les famílies cubanes van augmentar sensiblement el consum de GLP entre 2010 i 2017, el proveïdor del servei, l'Estat, ha sigut i és incapaç d'atendre les necessitats de la població, i el desabastiment està provocat pels límits de la capacitat productiva interna i per les dificultats per a comprar-lo a l’exterior. Aquesta –conclou Amor Bravo- “és la història, ben coneguda per tots els cubans. Una societat que no només no pot triar lliurement el que vol consumir, sinó que viu racionada perquè qui s'encarrega de produir és ineficient i improductiu”.

Aquest mateix economista ja havia insistit en 2019 en una idea que no és nova, però que –continuem amb la metàfora- sembla un iceberg virtual per a la direcció del PCC: que el model econòmic cubà no ne dóna per a més, que l’economia està en fallida completa, absoluta i irrecuperable. Els quatre motors de l’economia cubana estan parats o quasi: l’intercanvi comercial, la inversió estrangera, el turisme i les remeses dels que van marxar i envien recursos als familiars que queden a l’illa.

Les exportacions, incloent-hi entre elles les persones que ixen en missió com a mà d’obra qualificada i barata (a Veneçuela i altres països), estan a la baixa: en 2018, la relació entre exportacions i importacions està per sota del 20 per cent, una xifra de les més baixes del planeta. Cuba, a més, no està en condicions de pagar les seues importacions perquè els limitats ingressos en l’exterior l’impedeixen atendre correctament el pagament als proveïdors. La inversió exterior està llastada per la manca de seguretat jurídica i per l’asfixiant burocràcia del país, a més de per la corrupció. El turisme està aturat perquè pateix els problemes del transport i les limitacions imposades pels Estats Units a les companyies i empreses que negocien amb Cuba. Les remeses dels emigrants, tradicionalment injuriats, insultats i castigats pel règim, són una font de divises fonamental però fluctuant i de volum incert.

El vaixell avança cap a l’iceberg amb rumb inalterable, i la col·lisió està assegurada. Caldria, doncs, modificar-la però... posant proa cap on? Ni és possible per al règim canviar-ho tot per a que no canvie res, ni és possible encetar una mena de perestroika caribenya que tindria uns resultats pareguts a la de Gorbatxov. Llavors, que fer? De moment, amb xifres creixents, tots els que poden fugir de l’illa, tots els que poden abandonar el vaixell, saltar per la borda, estan fent-ho.

El tràgic final d’aquell procés revolucionari que va encisar i va il·lusionar tanta gent progressista fa seixanta anys, dins i fora de l’Amèrica Llatina, està pròxim. L’iceberg és real, i el vaixell sembla governat per incapaços o per suïcides.

Paisatge després la investidura: i si els traïdors en són més?

Les sessions parlamentàries que van concloure amb la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern del Regne d’Espanya van ser borrascoses, per fer servir una paraula contundent, però apta en l’horari infantil.

Les tres dretes, les de Casado, Abascal i Arrimadas, van competir per establir qui era el més espanyol, el més groller, el més histriònic, el més ofensiu, el més mal educat. Fins a tal punt la competència va ser dura, que si un jurat hagués de repartir les medalles d’or, plata i bronze hauria de recórrer al VAR. Una instància arbitral que hauria de visionar una i altra vegada cadascuna de les intervencions per a designar l’ordre d’accés al podi.

Vox marca la pauta, i PP i Ciudadanos la segueixen. Amb el pecat duran la penitència. Des de les eleccions andaluses van entrar en una lògica perversa que els hi pot fer molt de mal si no rectifiquen aviat i es desmarquen dels post feixistes. Un exemple que és més que una anècdota: el govern de la Junta d’Andalusia, presidit per Juan Manuel Moreno (PP), balla la música que toca Vox fins a la humiliació: acaben de nomenar per dirigir l'Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva a una senyora, Trinidad Lechuga de nom, que a més de ser un alt càrrec del Bisbat de Còrdova és la directora del Secretariat per als Cristians Perseguits d’aquella diòcesi. El Bisbat de Còrdova és un dels més extremistes en contra de l'avortament voluntari, tot considerant-lo un "crim abominable" i una "matança d'innocents". És allò de deixar a la guineu a la cura de les gallines.

Les coses que passen a Sevilla també han arribat a Madrid: els esperpèntics alcalde i presidenta de la comunitat, Martínez Almeida i Díaz Ayuso, que són de l’ala dura del PP, encara han de lidiar amb els excessos i les humiliacions dels seus socis Ortega Smith i Monasterio.

Ciudadanos, després el naufragi electoral que li va costar la carrera a Albert Rivera, és la viva imatge del patetisme. La seua dirigent, Inés Arrimadas, continua sent un personatge en busca de guió. A la marxa que va, no li’n quedarà altra que fer parella amb Rosa Díez i demanar l’entrada en el PP per a mantindre el lloc de treball. Una parella que podria fer-li el cor a Jaime Mayor Oreja. Si Díez va comparar als socialistes afins a Sánchez amb “els alemanys que fingien no ser conscients de l'extermini nazi”, l’ex ministre d’Aznar ha afirmat que les dretes han d’unir-se per defensar Espanya d’un “front popular presidit per la maldat".

Els tres partits ja van actuar de manera unitària: van arrogar-se la capacitat de decidir qui és o no immoral en el Congrés dels Diputats. Ells administren el carnet d’espanyol constitucionalista, i es reserven el dret de jutjar i sentenciar qui és o no traïdor, o qui ataca Espanya i les seues institucions i qui les defensa. Ara li han fet una OPA hostil al rei Felipe VI: és d’ells i sols d’ells. Ja tenen la Constitució, la pàtria, la bandera, l’himne, la unitat. La resta, traïdors a tot. No haurien de reaccionar des del Palau de la Zarzuela? O és que a la Casa Reial li va la marxa?

En la sal grossa dels discursos sobre la investidura no van tindre fre. Abascal va dir-li a Sánchez que era un mentider, un frau, un estafador, un xarlatà i un tirà de còmic. I això en l’intent de superar Pablo Casado, que li havia dit al candidat socialista que presidirà un "govern de malson", i l’acusava de ser "una mentida errant” i “un president fake”.

Tot amb tot, l’artilleria ofensiva desplegada en les intervencions dels portaveus de les tres dretes va assolir les cotes més preocupants quant els seus líders van desqualificar i van atacar de forma duríssima i indigna els representants d’Esquerra Republicana de Catalunya i de EH Bildu.

Aquests dos partits poden agradar més o menys, però són partits legals i per tant estan dins el marc jurídic vigent en l’Estat, per la qual cosa són mereixedors del respecte institucional de tots, especialment al Parlament. No és fàcil entendre què volen exactament les dretes hispàniques quan bramen des dels seus escons i acusen ERC i Bildu, i per extensió als seus votants, d’assassins o d’immorals.

Coincidisc plenament amb la tesi que defensava recentment Javier de Lucas, a Infolibre. Tal i com recull la LO 6/2002 de partits polítics, un partit que és legal a Espanya compleix amb una condició bàsica de moralitat que és el respecte als drets humans. En conseqüència, una persona que pertany a un partit legal no pot ser considerada immoral per la mera pertinença a aquest partit. Encara menys aquells que el voten. La conclusió per a De Lucas és contundent: acusar d'assassins i immorals a diputats amb acta en el Parlament és –també en la meua opinió- una immoralitat.

Que voldrien les tres dretes? Que desaparegueren per un encanteri tots aquells representants i tots els seus votants, especialment a Catalunya i al País Basc. Com això, òbviament, no va a passar, què proposen? Il·legalitzar-los a tots, tancar-los en presó? Què, exactament?

¿Què volia dir-nos el diputat Adolfo Suárez Illana quan, de manera infantil, es girà d’esquenes per no veure la diputada de EH Bildu Mertxe Aizpurua? Allò que no veu és que no existeix? Què voldria fer amb ella i els seus votants, o amb els d’ERC, el fill d’Adolfo Suárez?

Convé recordar que quan, a la Cadena SER, Àngels Barceló va fer una pregunta semblant a la senyora Cayetana Álvarez de Toledo la resposta va ser impagable: “que reflexionen”. És a dir, que reflexionen i deixen de ser nacionalistes, independentistes i radicals d’esquerres.

El paisatge després de la batalla de la investidura és, doncs, més que preocupant i ha d’haver una dreta en Espanya que es desmarque d’aquests hooligans mal educats, grollers i guerra-civilistes. Algú, alguns polítics conservadors han d’haver en Espanya que es pregunten el mateix que Iñaki Gabilondo es preguntava a la SER a l’endemà de la investidura: i si resulta que els traïdors en són més?

Calma i unitat democràtica per a plantar cara a la vida.

Les plagues de l’Egipte bíblic serien un passeig en barca comparat amb el que va a passar en Espanya quan Pedro Sánchez siga investit com a president del Govern de Madrid. Això anuncien els portaveus de la dreta política, econòmica i financera; això sermonegen bisbes i capellans; això sentencien jutges i magistrats; això publiquen propagandistes i intoxicadors de l’opinió pública que escriuen o parlen a molts mitjans de comunicació.

Els socialistes que no són bons socialistes –com Page o Lambán, per citar-ne dos exemplars que les dretes homologuen- i els comunistes bolivarians-castristes, amb el suport actiu o passiu dels terroristes d’ETA i els separatistes catalans, van a formar un govern de destrucció que serà capitanejat pel propi Satanàs.

Serà el Govern, segons ha explicat el portaveu del PP Javier Maroto, que desitgen Otegui, Torra i Iglesias, una mena de dream team de l’infern que no tenen una altra missió que ajudar al Maligne a desfer Espanya d’una vegada per totes.

Totes aquestes barbaritats, com escoltar Pablo Casado, Inés Arrimadas o Santiago Abascal faria riure si no fos perquè són molt perillosos. Estan disposats a tot, per tal de fer malbé eixe pacte de govern progressista que han aconseguit embastar des del PSOE i Unides Podem amb altres partits d’un ampli ventall. Tan ample que pràcticament inclou a tot l’arc parlamentari tret de les Dretes de Colón. Amb una sorprenent coincidència –això també- amb la dreta democràtica catalana, ara independentista, com és la que representa Junts Per Catalunya.

No, no fan riure. Sí, són molt perillosos. No estan a soles els tres dirigents i els seus militants més aferrissats. Tenen tota una divisió cuirassada de mitjans de comunicació: ràdio, televisió i premsa escrita, en paper i digital. A més, tenen de la seua part una majoria substancial del Poder Judicial, així com d’altres organismes de l’Estat.

Després la sentència del Tribunal Suprem sobre els líders de l’independentisme català, esmenada a la totalitat per la sentencia del Tribunal Europeu de Justícia, ara hem conegut el dictamen de la Junta Electoral Central, que ha desposseït Quim Torra de la seua condició de diputat al Parlament de Catalunya, la qual cosa l’obligaria a abandonar la presidència de la Generalitat. I això ho ha fet un òrgan administratiu, fora de període electoral, i per set vots contra sis. Veurem que resol finalment el Tribunal Suprem.

S’ha parlat de si és o no un colp d’Estat. Com a poc és un frau de llei, en fer servir una decretada amb uns altres objectius vinculats al terrorisme. Però discussions jurídiques a banda, per a les que no tinc competència, amb eixa ajustada majoria la JEC ha llançat un míssil terra-terra contra el Pacte d’investidura de Pedro Sánchez, i ha deixat clar que la dreta política espanyola quan ataca és que ataca de veritat; que quan es llança a l’atac no fa presoners. Va a per totes; volen vèncer al preu que calga, sense reparar en res, sense respectar res.

És surrealista com actua el Partit Popular. És la mateixa dreta que va convertir l’Estatut aprovat per la ciutadania de Catalunya en un arma contra l’esquerra en tot l’àmbit espanyol; eixa que es va negar a assumir la seua responsabilitat quan va ser govern de l’Estat, és ara la que brama, insulta, desqualifica i amenaça als que estan intentant trobar una via d’eixida per a la convivència entre catalans i entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Estem a les portes de fer realitat un acord de diàleg que hauria d'haver-se signat fa anys. La ferma voluntat de [don Tancredo] Rajoy i el PP de no afrontar la realitat del conflicte que ells van alimentar amb benzina ha podrit un problema que ara, finalment, serà abordat des de la política, l’àmbit del que mai hauria d’haver eixit.

Cal ser conscients que les dretes hispàniques ja estan fent tot el possible per dinamitar la iniciativa. No saben més que destruir qualsevol opció que no siga del seu gust, del seu interés. Caldrà tindre molta paciència. Especialment la resta dels partits que donaran suport, d'una o altra forma, a la investidura de Sánchez. Especialment aquests darrers hauran d'estar a l'altura de les circumstàncies. Caldrà també molta unitat dels demòcrates, i seria desitjable que també Junts per Catalunya comprengués quin és el tamany del desafiament que tenim al davant, i quines poden ser les conseqüències de permetre que les dretes unides tomben la investidura de Pedro Sánchez.

Seria terrible que les agressions, les provocacions i les amenaces de la dreta espanyola feren malbé l’única via possible per a reconduir la crisi d’Estat a Catalunya i, paral·lelament, impediren desenvolupar polítiques de progrés que beneficien la gran majoria de la població d’arreu l’Estat.

Seria terrible que l’ajustada majoria que s’ha configurat al Parlament de Madrid es vera alterada perquè algú o alguns dels que han treballat es deixaren arrossegar a la confrontació que les dretes busquen desesperadament. Pendents de la reunió del seu Consell Nacional, tot fa pensar que Esquerra Republicana de Catalunya no cedirà ni a les amenaces externes ni a les pressions internes.

El bloc dretà, les tres dretes ja indistingibles estan perdent el partit, i ho saben. Així que no volen altra cosa que provocar una tangana; sols busquen que els contraris es deixen dur per les emocions més primàries, i responguen a les agressions amb agressions. Sols volen la suspensió d’eixe partit que avui comença a jugar-se al Parlament de Madrid.

Calma, calma, molta calma. Calma i unitat dels demòcrates. Cal investir Pedro Sánchez, cal posar en marxa el diàleg per a resoldre el conflicte a Catalunya i cal impulsar polítiques en la línia del pacte que han subscrit els socialistes amb Unides Podem i amb altres partits d’àmbit regional o nacional. És imprescindible aconseguir una legislatura amb la major estabilitat i amb la màxima duració. És imprescindible asserenar els ànims, tornar al debat, a la negociació i als pactes.

L’alternativa seria un desastre democràtic. Una involució. Un fer arrere el rellotge de la història. Així doncs, davant les accions i les provocacions a la desesperada d’aquesta dreta dels nostres pecats, no queda altra que defensar els valors de la democràcia, no fer ni un pas arrere, no espantar-se pels seus bramits. És imprescindible, com cantava l’Ovidi Montllor, plantar cara a la vida.