Després del 22M: blau fosc, quasi negre

Una setmana d'anàlisis postelectorals portem, i sembla que els valencians tenim motius per a deprimir-nos, però, segons i com, també podem trobar-los per a alegrar-nos. Pot provocar-nos el desig de tallar-nos algunes venes el fet d'haver constatat que el Partit Popular ha renovat les seues majories absolutes tant a bona part de les ciutats valencianes com a les Corts. Pot alegrar-nos l'entrada d'Esquerra Unida i del Compromís al Parlament valencià i, molt especialment, que el valencianisme polític estiga present a la capital del País després d'entrar amb força a l'Ajuntament de València. Allò de l'ampolla mig plena o mig buida?

Intentem, tanmateix, anar una mica més lluny i posem-li un color a l'escenari: negre o blau celeste?

Al negre-negre de la victòria del PP (amb la qual comptava), afegisc l'enfonsament socialista i, el que és encara més preocupant: les excuses de mal pagador de la seua dirigència (la crisi, la culpa ha estat de la crisi, repeteixen com un mantra). Conec un socialista notable (que potser ho serà més encara en el futur) qui diu que el pitjor que es pot fer en política és creure't les teues pròpies mentides. Aquesta tesi és per a mi, en certa mesura, un consol: no és que els cínics són majoria absoluta en l'escenari partidari, és que hi ha molts que es creuen les mentides que diuen.

El blau esperançador me'l provoca el que Esquerra Unida haja arreplegat suports de gent que davant la política del Govern Zapatero i front a l'antipolítica de Rajoy ha girat la vista a l'esquerra, en compte d'anar-se'n a l'abstenció. I molt especialment m'alegra que el valencianisme progressista de Morera, Oltra i Ribó va a donar molta, molta guerra a les institucions a les que han accedit amb el suport dels ciutadans. És un fet més que destacable que s'hagen obert amples finestrals als salons de la política valenciana, que va a entrar aire fresc, formes noves, llenguatges i qüestions pròxims als de la gent del carrer.

Aquesta, però, és la resposta resultant d'una anàlisi inicial. N'hi ha més coses a dir, i vaig a apuntar algunes sobre les que, crec, caldrà seguir raonant.

1) Aquest País nostre està trencat, fracturat quasi pel mig; i allò que és més greu, els promotors principals de la fractura han renovat, han validat a les urnes, el seu control polític. I són conscients que perseverar en les raons que mantenen el país en la fractura continuarà donant-los rèdits electorals; és a dir: Poder.

2) Un contingent impressionant de ciutadans ha donat prova inequívoca que les imputacions judicials per pressumpta corrupció no són motiu suficient com per a castigar electoralment als dirigents popularistes.

3) La crisi del socialisme valencià no és sols de persones, de dirigents. Que també. A Alarte el càrrec li queda grotescament gran, i jutge com a impossible que puga liderar cap mena de recuperació del socialisme autòcton. La resta de la direcció, si és que hi ha un conjunt de persones que siga mereixedor d'aquesta denominació orgànica, són quasi en la seua totalitat perfectes desconeguts fòra de Blanqueries i, pel que podem observar, bastant inoperants dins. Cal llegir, com a mostra, el comunicat del col.lectiu Volem i Podem. 

El problema no és, -ha de quedar clar-, de persones. És de projecte, és de desconnexió de la societat valenciana, és d'inexistència com a agrupació política en qualsevol àmbit de la cosa pública. Ni són ni estan, els socialistes. Ni ningú els espera, ara per ara. D'acord amb la dura factura de la crisi econòmica, d'acord amb la crisi de la socialdemocràcia, d'acord amb la crisi del socialisme espanyol, d'acord amb tots els atenuants imaginables. Així i tot, la lluita entre famílies, la necessitat de mantindre llocs de treball, les componendes intrapartidàries de tot tipus, poden convertir el PSPV-PSOE en una organització políticament irrellevant. És cosa de perseverar: si volen aconseguir-ho, sols han de continuar pel camí i a la velocitat que van.

4) Esquerra Unida continua sent un calader de disconformes, de gent que no es resigna, que encara manté uns ideals honorables (i alguns anacronismes que hauríen de revisar), que ha recuperat terreny electoral. Però, continua sent una evidència que pateixen dificultats insuperables per a passar del discurs a la contra al de les propostes a favor. En una conjuntura com l'actual és relativament fàcil acumular forces a favor del que no es vol, però aquestes mateixes forces es desintegren, s'esmicolen en el moment que cal articular una proposta efectiva en positiu. A més, amb la que està caiguent, amb la via d'aigua que pateixen els vaixells que comanden (de moment) Zapatero i Alarte, el transvassament a EU ha estat poc més que escàs.

5) El Compromís ha resultat la sorpresa agradable per als progressistes i valencianistes, molts dels quals han fugit de votar les candidatures socialistes i no es reconeixen en l'esquerra neoclàssica de Marga Sanz. El Compromís, convé recordar-ho, és una coalició que ara ha de gestionar el seu important ascens electoral. L'historial de gestió de pactes no és, precissament, brillant; així que haurem d'esperar per veure si les alegries d'avui no són problemes de convivència demà. Seran conscients que han arreplegat uns milers de vots que no necessàriament han vingut del valencianisme tradicional del Bloc, i per això hauran de consolidar-los amb més del que han oferit darrerament; és a dir: radicalisme ma non troppo, bandera de combat a les institucions, atreviment en les formes, un bon ús de les xarxes socials i una acció decidida per eixamplar el recolzament de joves i no tan joves irritats per la inoperància dels polítics més tradicionals. Si el trio Morera-Oltra-Ribó funciona, crec, tindran molt guanyat. Tots guanyarem, llavors.

6) El PP ja està en campanya per a les legislatives que, segons sembla, la designació de Rubalcaba permetrà no haver d'avançar-les. I no va a deixar de colpejar amb l'atur, l'atur, l'atur i la insolvència de Zapatero. Veurem com s'ho fan quan hagen de gestionar dèficits i retalls pressupostaris i problemes amb els tribunals. Està clar que arreu Espanya compten amb la benevolència del respectable (amb les excepcions de Catalunya i Euskadi, però ull amb Badalona i amb Vitòria), tot i que aquesta no va a ser indefinida.

7) Què passarà amb el 15M? Ahir els van pegar de valent, i la cosa no quedarà així. Produeix calfreds veure les imatges de la càrrega a Plaça de Catalunya. La Guàrdia Urbana de Jordi Hereu (PSC) i els Mossos d'Esquadra de Felip Puig (CiU), en un pacte indecent han apallissat als indignats però pacífics concentrats. Això és tot el que sap fer la policia, amb els seus agents especials, amb els seus psicòlegs, amb els seus negociadors? Només repartir llenya? Baixa qualitat democràtica, una vegada més. 

Set línies de reflexió que, ho lamente molt, no em permeten ser gens optimista respecte allò que ens va a passar en el temps que anem a viure en el futur immediat i pròxim. El veig blau fosc, quasi negre.

Hi ha alguna cosa profundament errònia en la forma en la qual vivim avui

Tinc personalment un deure amb tots aquells que van deixar-se la vida per aconseguir que en aquest país tinguerem un sistema democràtic. Molta sang s'ha vessat, moltes llàgrimes s'han plorat, molt de dolor s'ha patit en aquesta terra nostra per a que banalitzem o no valorem adequadament el que és una convocatòria electoral.

I en les eleccions qui ha de parlar és el ciutadà, són els ciutadans.

Els ciutadans tenim molts drets, pel simple fet de ser-ho. Però també tenim deures. I un dels més importants, un que no hauríem de negligir, un que no hauria d'admetre dubtes, és el de participar en la tria dels qui han de governar el nostre poble i el nostre País.

És de veres que, com el moviment del 15M ens demostra, en aquests moments les places i els carrers estan presos per joves i no tan joves irritats i decebuts per la baixa qualitat de la nostra democràcia. Especialment, els joves han pujat a l'escenari i han dit prou. Veurem fins on arriba la seua força. Molts farem el possible per ajudar-los, per col.laborar-hi, però han de ser conscients (i nosaltres, els qui ja no som joves, també), que ara és el seu torn. Han de fer la seua, han d'imaginar, han d'exigir, han d'agafar, inclús sense permís, moltes coses. Moltes. Tenen molts drets esencials insatisfets. El més important: tenen dret a una vida digna, i no estan tenint-la. Que lluiten de valent per la seua dignitat!


Ara bé, el món no va començar el 15M. Convindria no caure en el parany de creure que la pel.lícula ha començat quan nosaltres hem entrat al cinema. Des d'aquesta posició que possibilita el tindre una certa edat i, per això, una certa experiència social i política, voldria apuntar dues idees.

La primera és que no tot són drets; els ciutadans també en tenim deures. La segona és que tot allò que paga la pena en la vida ho aconseguim després d'esforçar-nos molt per assolir-ho; que ningú no va a regalar-nos res.

Ara que molts hem llegit i parlat sobre un dels llibres de l'historiador anglés Toni Judt, respectuosament crec que convindria transmetre als joves del 15M algunes idees que considere importants. La primera és que, tal i com es pot llegir a la primera frase del llibre, "Hi ha alguna cosa profundament errònia en la forma en la qual vivim avui". N'estic convençut que Judt té més raó que un sant.

Però eixa forma errònia de viure no la tenen sols els banquers o els polítics [alguns, molts si voleu, però no tots; que no tots són iguals], que la tenen. També nosaltres hem comés molts errors. Citaré tres, per no fer la llista massa extensa: 1) Hem oblidat que també tenim deures, i ens mirem massa el nostre melic sense preocupar-nos de forma efectiva pel melic dels altres; 2) Hem abandonat la cultura de l'esforç individual, de l'autodisciplina, del sacrifici, i ens hem cregut les mentides dels que volien vendre'ns el paradís a crèdit; 3) No n'hi ha millor forma d'organitzar la convivència social que allò que en diguem sistema democràtic.

El sistema democràtic, la democràcia, és susceptible de tindre més o menys qualitat. Elevem la qualitat de la nostra, però no tirem al xiquet amb l'aigua bruta de la banyera.

Votar és, a la meua opinió, -i amb el major respecte per a tots-, elevar la qualitat de la democràcia.

Rectificant a Bill Clinton: [No] és [sols] l'economia, estúpid! (2)

L'economia va mal, molt mal. Qualsevol conversa formal o informal, passa aquests dies per l'economia, per l'atur, per les empreses que tanquen, per l'angoixa de tantes families, per la reaparició del verb emigrar, pels joves sense faena, pel dolor de tanta gent, per la por a no veure llum en la foscor del túnel. Però, cal alçar una mica els ulls de terra, cal mirar cap al darrere per veure tantes i tantes coses com hem fet malament; i cal mirar al davant per entreveure què podem fer per pal.liar, per contindre, per revertir aquesta situació que està angoixant a tants i tants. A tots, tret d'aquells que trafiquen i s'enriqueixen amb el dolor de la majoria.

Mirant al darrere veurem ingenuitat, comoditat, torpesa, irresponsabilitat. No vull culpar els polítics, no a tots. Alguns van ser oportunistes, altres van ser innocents, també ni ha que van ser impotents. Aquests mereixen la crítica i, de vegades, el rebuig més ferm a les seues males pràctiques.

Altres, molts entre aquells que tenien i tenen les més altes responsabilitats, han fugit cap al davant creguent-se les seues pròpies mentides. Alguns han robat, han malversat, han enganyat, s'han enriquit i, sobre tot, han traït els principis més elementals de l'ètica de la cosa pública. Uns hauran de ser desqualificats per a dirigir les nostres institucions polítiques, i alguns hauran d'anar a parar a la presó.

I és que el problema no ha estat sols l'economia. És l'abandó o, en segons casos, el desconeixement dels més elementals valors que han de defensar aquells que arriben a assolir responsabilitats de gestió política a les nostres institucions. Primar allò públic, allò col.lectiu, sobre allò privat, sobre allò individual; posar-se sempre del costat dels dèbils i no dels poderosos; apostar per la llibertat individual inalienable dels ciutadans; primar la solidaritat per sobre l'egoisme; potenciar la participació de quants més millor en la gestió d'allò que a tots ens afecta; procurar l'educació i la salut públiques com a bens bàsics, vitals, de l'individu; fer aplicar la llei amb duresa als qui la vulneren; defensar l'esforç, el compromís i la responsabilitat com a valors inequívocs del ser humà, posant negre sobre blanc que la vida és complicada, que ens exigeix treballar de valent per a aconseguir viure-la plenament; deixar els legítims interessos partidaris, sempre parcials, per darrere dels interessos generals de la població; no deslegitimar els qui no pensen com nosaltres, no desqualificar-los per norma; entendre que la discrepància i la contradicció formen part ineludible de la vida en societat, i que ha d'enriquir-nos en compte de perjudicar-nos; respectar els altres sense intentar imposar-los les nostres creences més íntimes...

Cal entendre que la democràcia amb alta participació és imprescindible per a que aquesta forma d'organitzar la convivència en societat no siga sols un conjunt de formalitats, importantísimes però insuficients. Cal que la democràcia tinga qualitat, la més alta qualitat que pogam assolir entre tots.

Hem de resistir en aquesta època terrible. Però, hem de resistir avançant. Creant societat civil, enfortint les associacions cíviques, potenciant les agrupacions polítiques, sindicals, ciutadanes. Participant activament, aportant allò que pogam aportar. Cal recuperar els valors que en altres èpoques ningú no discutia. No n'hi ha millor forma d'organitzar la convivència social que aplicant les pautes de la democràcia que coneguem. Les coses estan molt malament. No n'hi ha massa motius per a il.lusions fonamentades, però hem d'aplicar allò de l'optimisme de la voluntat contra el pesimisme de la raó. El professor Judt va escriure, amb encert, que una cosa és tèmer que un bon sistema no puga mantindre's i una altra molt distinta perdre la fe en el sistema.

Doncs això. Mantinga'm la fe en el sistema. Recuperem valors. Recuperem ciutadania. Recuperem espais per a la lliure participació en la gestió de la cosa pública. Votem, votem, votem, com l'inici d'una nova època en la que sabem que tot i ser importantísim, votar no és suficient. Ens ho hem de creure d'una vegada per totes: En som molts més dels que ells volen i diuen.

Rectificant a Bill Clinton: "[No] és [sols] l'economia, estúpid" (1)

Poc abans de les eleccions de 1992, George Bush (pare) era considerat imbatible per la majoria dels analistes polítics, fonamentalment a causa de els seus èxits en política exterior, com la fi de la Guerra Freda i la Guerra del Golf Pèrsic; la seua popularitat llavors havia arribat al 90% d'acceptació, un record històric. Un dels assesors de campanya de Bill clinton, James Carville, va proposar que aquesta havia d'enfocar-se sobre qüestions més relacionades amb la vida quotidiana dels ciutadans i les seues necessitats més immediates.

En aquest context va nèixer la frase "és l'economia, estúpid", una espècie de slogan no oficial de la campanya de Clinton, que va resultar decisiu per a modificar la relació de forces i derrotar a Bush. La frase es va instal·lar, des d'aleshores, en la cultura política nord-americana i també internacionalment.

Avui, el diari Las Provincias edita una enquesta. En ella, sintetitzant-la al màxim, podem veure que:

- Valoració de la Gestió del Govern de Camps: Negativa, 42%; Positiva 28%
- Valoració de Camps: Negativa, 49%; Positiva, 26%

Davant eixa valoració tan negativa, tant del President com del seu Govern, sorprén molt la previsió de suport electoral:

- PP, 52%
- PSPV, 30%
- EU, 6%
- Compromís, 3%

Com és possible? Òbviament, els qui tenen una opinió negativa de Camps i del seu Govern són els que voten opcions distintes del PP o són els qui no voten. ¿Si els contraris a un govern del PP guanyen als partidaris per 42-28 i per 49-26, com és que perden les eleccions per un 52-39?

Dues explicacions: per la dispersió del vot en tres candidatures i per la deserció electoral d'una part significativa dels contraris al PP. Conclusió: El PP guanya per golejada beneficiant-se de l'abstenció. 

L'escenari de campanya és molt distint del de Clinton contra Bush en 1992. Ni Camps ni el seu Govern tenen bones quotes de popularitat, però mantenen el suport electoral dels seus. Què es pot fer, doncs?

Una idea sobre la que podríem reflexionar: la de girar-li la mà a James Carville, i refer el seu famòs slogan, tot sentenciant: "No és sols l'economia, estúpid".

L'economia va fatal de la mort, que diria el clàssic, tant a Espanya com al País Valencià. Aquesta realitat és transcendental, però...  n'hi ha més coses que l'economia.

(Continuarà).

Mourinho és del PP?

Als que ens apasiona el futbol estem seguint amb extrema tensió l'eliminatòria de Champions entre el Real Madrid i el FC Barcelona. Primer va ser la Lliga espanyola, pre-resolta amb el 5-0 dels catalans, i ara quasi liquidada en favor dels xicots de Guardiola. Després, la Copa del Rei a Mestalla, on van imposar-se els homes de Mourinho, amb la tolerància de l'arbitre, en un partit de múscul i males formes, les mateixes que fa servir l'entrenador portugués cada dia. Després, vingué una nova victòria barcelonista a Madrid, tot superant la gespa alta i seca i la conducta violenta d'alguns jugadors del Real Madrid, entre els quals destaca aquell que respon per Pepe, un alter ego del tal Mou, al qual representa dins el terreny de joc. I en acabar el partit, ai mare!, vingué la roda de premsa de l'entrenador portugués.

Vaig veure l'eliminatòria per Canal Sur i, francament, la cosa no va tindre desperdici. Narrador i comentaristes eren madridistes els homes, i tot i amb això no van poder amagar ni el seu disgust pel plantejament de Mourinho, ni per les males formes de molts dels seus jugadors. Tot amb tot, la retransmisió va incloure, íntegra, la roda de premsa del portugués (de la de Guardiola un poquet només, perquè, segons van dir, teníen que emetre un programa sobre una escola de toreros (sic)).

En veure i escoltar l'entrenador del Real Madrid no vaig poder evitar connectar les seues paraules, els seus arguments (?), el seu llenguatge no verbal inclús, a les formes i maneres a les que ens ha acostumat el Partit Popular durant els darrers anys. Qui és més desagradable, antipàtic, patibulari, ofensiu, agre i maleducat que José Mourinho? Sols tinc un nom: José María Aznar.

¿A qui ens recorda eixa pauta de comportament que consisteix en acusar sense proves, en fer judicis de valor basats en el no res, en desqualificar a l'altre, en deslegitimar-lo, en negar-li fins i tot la menor virtut i, quasi, el dret a existir? Doncs a María Dolores de Cospedal, a Federico Trillo, a Jaime Mayor Oreja, a Soraya Sáez de Santamaría, a Esteban González Pons, a Rafael Blasco i, molt especialment, a dos personatges de nota com són Francisco Camps i Mariano Rajoy.

Qui va inventar allò del "Contubernio judeo-masónico-marxista" en la seua versió actual? ¿Qui clama contra la confabulació del Govern de Zapatero, la policia, la Guàrdia Civil, els jutges que no els donen la raó, la SER, El País, i tutti quanti que els critica, els acusa o, senzillament, els demana explicacions? Qui veu "la paja en el ojo ajeno", i no veu "la viga en el propio"? No ho fa el PP tots els dies?

Qui clama contra la UEFA, la FIFA, els àrbitres espanyols i estrangers, el Villarato, els mitjans de comunicació tret del MARCA, l'Sporting de Gijón, la província de Màlaga, Josep Guardiola, UNICEF i no-se-quantes persones, organismes i institucions més, que han fet un contuberni per a evitar que el Real Madrid obtinga tots els títols i copes de la Via Làctea? No ho fa José Mourinho tots els dies?

Pregunta: és Mourinho militant del PP, o sols actua com si ho fòra?