Escriure en l'aire 2ª Època

Una setmana d'anàlisis postelectorals portem, i sembla que els valencians tenim motius per a deprimir-nos, però, segons i com, també podem trobar-los per a alegrar-nos. Pot provocar-nos el desig de tallar-nos algunes venes el fet d'haver constatat que el Partit Popular ha renovat les seues majories absolutes tant a bona part de les ciutats valencianes com a les Corts. Pot alegrar-nos l'entrada d'Esquerra Unida i del Compromís al Parlament valencià i, molt especialment, que el valencianisme polític estiga present a la capital del País després d'entrar amb força a l'Ajuntament de València. Allò de l'ampolla mig plena o mig buida? Intentem, tanmateix, anar una mica més lluny i posem-li un color a l'escenari: negre o blau celeste? Al negre-negre de la victòria del PP (amb la qual comptava), afegisc l'enfonsament socialista i, el que és encara més preocupant: les excuses de mal pagador de la seua dirigència (la crisi, la culpa ha estat de la crisi...

Tinc personalment un deure amb tots aquells que van deixar-se la vida per aconseguir que en aquest país tinguerem un sistema democràtic. Molta sang s'ha vessat, moltes llàgrimes s'han plorat, molt de dolor s'ha patit en aquesta terra nostra per a que banalitzem o no valorem adequadament el que és una convocatòria electoral. I en les eleccions qui ha de parlar és el ciutadà, són els ciutadans. Els ciutadans tenim molts drets, pel simple fet de ser-ho. Però també tenim deures. I un dels més importants, un que no hauríem de negligir, un que no hauria d'admetre dubtes, és el de participar en la tria dels qui han de governar el nostre poble i el nostre País. És de veres que, com el moviment del 15M ens demostra, en aquests moments les places i els carrers estan presos per joves i no tan joves irritats i decebuts per la baixa qualitat de la nostra democràcia. Especialment, els joves han pujat a l'escenari i han dit prou. Veurem fins on arriba la seua força. Molts f...

L'economia va mal, molt mal. Qualsevol conversa formal o informal, passa aquests dies per l'economia, per l'atur, per les empreses que tanquen, per l'angoixa de tantes families, per la reaparició del verb emigrar, pels joves sense faena, pel dolor de tanta gent, per la por a no veure llum en la foscor del túnel. Però, cal alçar una mica els ulls de terra, cal mirar cap al darrere per veure tantes i tantes coses com hem fet malament; i cal mirar al davant per entreveure què podem fer per pal.liar, per contindre, per revertir aquesta situació que està angoixant a tants i tants. A tots, tret d'aquells que trafiquen i s'enriqueixen amb el dolor de la majoria. Mirant al darrere veurem ingenuitat, comoditat, torpesa, irresponsabilitat. No vull culpar els polítics, no a tots. Alguns van ser oportunistes, altres van ser innocents, també ni ha que van ser impotents. Aquests mereixen la crítica i, de vegades, el rebuig més ferm a les seues males pràctiques. Altres, mo...

Poc abans de les eleccions de 1992, George Bush (pare) era considerat imbatible per la majoria dels analistes polítics, fonamentalment a causa de els seus èxits en política exterior, com la fi de la Guerra Freda i la Guerra del Golf Pèrsic; la seua popularitat llavors havia arribat al 90% d'acceptació, un record històric. Un dels assesors de campanya de Bill clinton, James Carville, va proposar que aquesta havia d'enfocar-se sobre qüestions més relacionades amb la vida quotidiana dels ciutadans i les seues necessitats més immediates. En aquest context va nèixer la frase "és l'economia, estúpid" , una espècie de slogan no oficial de la campanya de Clinton, que va resultar decisiu per a modificar la relació de forces i derrotar a Bush. La frase es va instal·lar, des d'aleshores, en la cultura política nord-americana i també internacionalment. Avui, el diari Las Provincias edita una enquesta . En ella, sintetitzant-la al màxim, podem veure que: - Valoraci...

Als que ens apasiona el futbol estem seguint amb extrema tensió l'eliminatòria de Champions entre el Real Madrid i el FC Barcelona. Primer va ser la Lliga espanyola, pre-resolta amb el 5-0 dels catalans, i ara quasi liquidada en favor dels xicots de Guardiola. Després, la Copa del Rei a Mestalla, on van imposar-se els homes de Mourinho, amb la tolerància de l'arbitre, en un partit de múscul i males formes, les mateixes que fa servir l'entrenador portugués cada dia. Després, vingué una nova victòria barcelonista a Madrid, tot superant la gespa alta i seca i la conducta violenta d'alguns jugadors del Real Madrid, entre els quals destaca aquell que respon per Pepe, un alter ego del tal Mou, al qual representa dins el terreny de joc. I en acabar el partit, ai mare!, vingué la roda de premsa de l'entrenador portugués. Vaig veure l'eliminatòria per Canal Sur i, francament, la cosa no va tindre desperdici. Narrador i comentaristes eren madridistes els homes, i tot i ...