Vistas de página en total

domingo, 29 de septiembre de 2013

Els del mig

Davant la tensa situació política, institucional i social que s'ha obert des de Catalunya i que ha trobat el silenci, la deslegitimació o la desqualificació des de Madrid (i em perdonareu l'esquematisme), els valencians ho tenim malament. Particularment aquells que no ens sentim ni catalans de les terres del sud ni espanyols canònics. Som aquells que ens podríem dir els del mig.

Els del mig no són els equilibristes, ni els equidistants, ni els NS/NC, ni els ni carn ni peix. Tal i com ho veig, els del mig tenen dues característiques: no accepten una realitat política binària [unionistes versus sobiranistes]i, paral·lelament, són partidaris de les reformes constitucionals que permeten un encaix de la Nació Catalana [i potser d’altres] en una Espanya federal. Actualment no sols no estan ben valorats, sinó que són els que tenen més números per a emportar-se totes les galtades, les dels adversaris des de l’Espanya canyí i les dels que passen per amics... mentre no opinen distint d'ells. Per a comprovar-ho no cal més que passejar una mica per les xarxes socials: [són] “els pallassos, corruptes i fatxendes de la política espanyola”.

Els del mig sempre han admirat els catalans i, alhora, potser han patit un cert complexe d’inferioritat. És comprensible: Catalunya és un País en el que, com sabem, dius bon dia, i et contesten bon dia; i vist això des de València sobta. És un territori al qual, com en la immensa majoria dels països del planeta, els seus habitants no es barallen per quin és el nom que l’identifica ni pel nom de la llengua que parlen. Coses senzilles que a casa nostra són problemàtiques.

Com que els del mig són gent progressista [un concepte tan devaluat, ai!], més aviat d’esquerres, moderada i reformista o més radical i trencadora, durant la Transició no sols admiraven Catalunya, sinó que volien emular-la i/o afegir-s'hi. A més que aquell país era inequívocament Europa (cosa que gairebé no es podia dir de cap altra regió en l’Espanya dels anys setanta), el mapa partidari era el més avançat de l’Estat i el més italianitzat. Efectivament, gràcies particularment al PSUC –el més paregut al PCI; molt més que el PCE− i també al PSC, Catalunya era la referència, l’exemple a seguir per als del mig valencians.

Els catalans –així, genèricament− sempre han generat admiració, enveja i una certa por a la resta d’Espanya. I també molt de desconeixement, molta ignorància. Admiració, no porque hacen cosas, que diria Rajoy, sinó per la seua justa fama de ser gent seriosa i treballadora, innovadora i emprenedora que diríem ara; i sobre tot per no haver d’impostar gens per a passar per europeus. Enveja perquè han evidenciat i mostren una cohesió nacional que és desconeguda en bona part d’Espanya, un país raríssim en moltes d'aquestes coses. Qui, des de l’alta vora de l’Ebre, no es pregunta per què Espanya no és capaç de transmetre la idea de ser una nació com Catalunya? O com França, o Alemanya o Itàlia? També provoquen una certa por. Por a que els catalans posen els seus interessos particulars per davant dels hipotètics interessos generals dels espanyols. Desconeixement perquè determinats estereotips han fet fortuna: per exemple els de ser un emprenyadors. 

Una anècdota que, crec, sintetitza el que dic: fa uns anys en una carta al director d’El País, un lector del Principat contava que un amic de Madrid, bon amic, li’n havia preguntat molt seriosament “Oye, però los catalanes ¿todo el día habláis en catalán?”.

Els valencians, aquells que ara en dic del mig ens vam enganyar bastant durant la Transició. La dreta autòctona va témer una catalanització del mapa partidari valencià i va posar en marxa allò que en vam batejar com La Batalla de València. El blaverisme, una proposta política –un parany, més aviat− irracional, anti intel·lectual i violenta, se sustentava en l’odi a un suposat enemic extern i intern: l’imperialisme català i el pancatalanisme. A parer meu, el valencianisme polític realment existent va sobrevalorar la seua força i va infravalorar la del
blaverisme, que comptà amb la col·laboració de la maquinària de l’Estat, amb el patrocini o la manca de contundència dels partits majoritaris a dreta i esquerra, i amb l’amplificació de la major part dels mitjans de comunicació. 

El Che Guevara va voler fer la revolució a l’Amèrica Llatina com si els Estats-Nació no existiren, tot creient-se que existia la Patria Grande: el fracàs va ser majúscul.  A escala local, micro, el valencianisme polític vivia anys intensos, transversals, i tot semblava possible. Molts, amb diversos graus d’entusiasme, van creure que una llengua podia fer un país, i que Catalunya seria una mena de locomotora nacional que ens permetria superar tots els nostres dèficits nacionalitaris. El fracàs va ser dels que fan època.

Ara, davant la conjuntura que vivim, les coses s’han posat complicades de nou. Per tant, convindria no tornar a enganyar-se respecte del i dels que som i d’on volem i podem anar.

Crec que els valencians, si més no els del mig haurien de pensar estrictament en els nostres interessos. I apunte en aquest sentit algunes idees: una) som valencians i no una altra cosa: allò de valencians de nació catalana és bonic, però no és real; dos) els problemes dels valencians com a valencians tenen sols una retirada amb els dels catalans com a catalans; tres) els catalans de Catalunya podran/voldran fer poca cosa per nosaltres, tal i com ha ocorregut en el passat; quatre) el valencianisme polític sols tindrà sentit si és capaç de generar un discurs que il·lusione els valencians, que no es recolze en una derrota de fa tres segles i en una relació subordinada a Espanya i sucursalista de Catalunya. Ningú ens farà la faena.


domingo, 22 de septiembre de 2013

De la Via xilena a la Via catalana. Nous apunts d'un espanyol federalista davant el desig d'independència a Catalunya (II)

És sens dubte una deformació professional. Tinc la tendencia de trobar referències històriques per a qualsevol cosa. Molts esdeveniments o processos que poden estar passant ara, em fan rememorar allò que he pogut conèixer com a historiador. És per això que l’etiqueta Via Catalana em connecta —deformacions pel mig— amb la Via Xilena [al socialisme].

M’afanye a dir que són dos procesos que tenen poc a veure més enllà del nom. La xilena va ser una experiència emmarcada en la Guerra Freda, i en un país que després de Yalta havia quedat indefectiblement en l’òrbita nord-americana. I això en un món de suma zero, al qual allò que perdia una superpotència ho guanyava l’altra. Catalunya és un país dins la Unió Europea, en un món que ja no és bipolar i al qual la democràcia (de distintes qualitats, això també), és el sistema polític més reconegut. He d’afegir, com a recordatori per al lector, que a Xile es va intentar una revolució social, i que tampoc això ens permetria cap paral.lelisme amb el que està passant a hores d’ara a Catalunya.

A Xile, la democràcia va ser violada per l'Exèrcit amb el colp de 1973. Després l'anàlisi del que havia passat a aquell país, l'esquerra europea, encapçalada pels italians del PCI, va entendre que no n'hi ha altre camí per a la convivencia que el sistema democràtic, tot i amb les seues imperfeccions.

Des d’eixe respecte per la democràcia és des d’on defense que els ciutadans de Catalunya han de poder decidir allò que millor consideren per a ells i per al seu país. Escric aquestes ratlles sobre la conjuntura catalana inspirades en les reflexions generades per la Via xilena, i ho faig perquè pense que, tot i les enormes distàncies –no sols temporals− algun profit podem treure d’aquella experiència per al present que ens afecta. I pense tant en el possible profit per als ciutadans de Catalunya com per als de la resta d’Espanya.

Xile era una festa entre la part final de 1970 i tot l’any 1971. Tot semblava possible. El món vivia una època en la que el capitalisme aparentava estar en descomposició (protestes per tot arreu, guerres d’alliberament nacional al Tercer Món, guerrilles en Amèrica Llatina) i la Unió Soviètica tenia un predicament com a potència en tots els àmbits que ningú qüestionava. Eixe escenari afavoria el clima d’eufòria per a l’esquerra política internacional. Després les coses canviaren. I molt.

Al país andí els poders desafiats, els sectors espantats pel que podia derivar-se d’aquella festa començaren molt d’hora a treballar en contra del projecte popular. Els Estats Units i la CIA, que ja havien tractat d’impedir l’assumpció d’Allende, establiren sòlides xarxes de col.laboració amb l’oposició interna xilena, i van posar en marxa un procés de desestabilització del govern d’Allende en el que no van esmerçar esforços ni diners. Tot amb tot, fracassaren en la primera fase.

Les fortes pressions no acabaren, tanmateix. Una vegada constituït el Govern, començaren a aparèixer les dissensions internes en la coalició que donava suport a Allende, la Unidad Popular. Uns volien accelerar el procés, altres consolidar els avanços, i altres no sabien si una cosa o l’altra. Els enemics del procés aprofitaren l’avinentesa i xafaren l’accelerador: baixà el preu del coure i s’incrementà la propaganda negra contra la Via xilena. Interessos molt poderosos es van mobilitzar per aguditzar aquelles contradiccions internes de la UP. No n’hi havia una Via xilena, n’hi havia tres o quatre formes d’interpretar-la i, per tant, de desenvolupar-la. I els estira-i-arronsa entre elles van ser durs i carregats de molta tensió.

En el plànol més general, el resultat fou la polarització del país. El suport a la Unidad Popular pujà entre 1970 i 1973, però a despesa de la desaparició del centre polític que actuava com a matalàs entre dreta i esquerra. La dreta, unida, cada cop va radicalitzar-se més. Una part de l’esquerra, una part important, va fer el mateix. Fidel Castro ja ho havia anunciat en Santiago a finals de 1971 amb una de les seues sentències inapel.lables: no n’hi havia més que dues opcions, revolució o feixisme. En setembre de 1973, quan ja feia quasi dos anys que havia acabat la festa, començà el drama de veritat.

No n’hi ha paral.lelismes possibles, ja ho he dit, però Xile encara ens ensenya coses de profit.

Catalunya és ara una festa, però em pregunte si és pel clima d’efervescència assolit des de l’11S de 2012 i perquè els diversos sectors dalt o baix sobiranistes pensen fonamentalment en els beneficis a aconseguir, i no tant en les contrapartides, en les dificultats d'un divorci que no serà fàcil, si és que arriba a produir-se. Em pregunte, igualment, si entre els distints col.lectius que promouen la Via catalana n’hi ha coincidència plena entre el final que desitgen, el camí que consideren adequat per a assolir-lo i la distribució de les despeses que generarà el procés.

Els sentiments estan a flor de pell i els publicistes de l'ABC i el TDT Party, els Rajoy i els Margallos, els Rodríguez Ibarra e tutti quantti no deixen de posar-li llenya a la foguera. Cada cop que parlen, que insulten, que denigren, que tergiversen, que atempten contra la intel.ligència de les persones assenyades ens empenten un pas cap a la bipolarització. Des de l’altra vora del riu, aquells que en pensen que quant que pitjor, millor, no obliden cremar banderes o riure amb allò de que el més paregut a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, hi col.laboren en estendre la mala maror bipolar.

El panorama està enterbolint-se com més va més. La festa catalana no va a ser eterna pel camí que anem. Es necessari i urgent —al punt al que estem quant més es dilate el procediment, serà pitjor— saber quina és a Catalunya la correlació de forces respecte del futur de la relació amb Espanya. Per això cal que la ciutadania es pronuncie, amb garanties i amb les regles del joc ben clares.

Mentrimentres els actors principals –els responsables polítics i socials, els catalans i els de tot l’Estat− reflexionen sobre què fer, els ciutadans de base –sobiranistes o no, catalans o espanyols, afectats en general− podríem parar compte en alguns principis que resulten, si més no per a mi, d’aquella comparació amb la Via xilena:

1) Convé no confondre els desitjos amb la realitat; i això val tant per als sobiranistes convençuts com per als espanyols de bona fe que miren sorpresos allò que passa més enllà de l’Ebre.

2) Alerta amb els estats d’eufòria col.lectiva, i compte amb les unanimitats d’avui que poden ser efímeres; pot ser arriscat creure que no arribarà la sang al riu, i que al final tot s’apanya.

3) Cal no oblidar ni per un moment que els adversaris de que es manifeste la voluntat ciutadana no van a romandre de braços creuats; com convindria parar compte que n’hi ha qui fa com que vol apagar el foc i fa servir benzina.

4) La hiperpolartizació política sempre és dolenta;

5) Dividir la societat en dues col.lectivitats que es consideren irreconciliables és molt perillós, i n’hi ha qui ho potenciarà amb totes les seues forces;

6) Eixe perill afecta Catalunya, sí; però, també a la resta d’Espanya;

7) Els ciutadans progressistes espanyols haurien de preocupar-se per garantir, pel seu propi interès, que no s’ofegue la veu dels ciutadans de Catalunya: revaloritzar la més que deteriorada democràcia espanyola passa per fer valdre els drets dels ciutadans catalans;

8) Si algú creu que la confrontació que puga produir-se entre Catalunya i Espanya és un assumpte intern del Regne d’Espanya, està enganyat: és, si més no, un problema de la Unió Europea; 

9) Els problemes complexos no en tenen solucions senzilles;
 
10) Cal saber combinar el pessimisme de la raó amb l’optimisme de la voluntat.

És des de la influència gramsciana que pense què, amb interés per part de les diverses bandes implicades, encara seria possible aconseguir una bona integració de la Nació catalana en un estat com la Espanya federal, en la que també els valencians i els ciutadans d’altres regions peninsulars tinguérem la nostra ubicació. Encara és possible, crec; però, eixa opció no es mantindrà indefinidament oberta.

 

 

martes, 17 de septiembre de 2013

Per favor, no disparem sobre el pianista Cercas

Javier Cercas va publicar dies arrere un article a El País que ha alçat molta polèmica. Alguns amics meus han escrit sobre ell, i no tots han coincidit precisament en la bondat de la posició de l'escriptor gironí i en com l'argumenta. Com que jo vaig escriure un post sobre l'article (publicat al mur de Facebook, al meu bloc Escriureenlaire i a paisvalenciasegleXXI) on sintonitzava amb Cercas, pense que he de dir alguna cosa. La primera és que del text que he llegit i que citava no puc deduir cap sospita respecte de la convicció democràtica del cavaller. Estarà (o estarem) enganyat(s) en el pitjor dels casos, però ahí crec que s’acaba la discussió sobre l’assumpte.

La segona és que no crec que siga just disparar sobre el pianista Cercas. Sí la idea de fer eleccions per a que siga la majoria al Parlament de Catalunya la que convoque la consulta no sembla una bona idea, no passa res. Res greu, s’entén. Cercas diu que "En democràcia no existe el derecho a decidir sobre lo que uno quiere, indiscriminadamente". I jo crec que és fàcil coincidir. Si més no per a mi ho és: ha d'estar clar qui pot fer servir eixe dret i per a quines coses. Si no ho fem, podem obrir una finestra complexa de tancar. Deixant de banda els semàfors: un alcalde podria convocar un referèndum per fer fora una minoria estrangera per raons xenòfobes amb un amplíssim suport ciutadà?

Tot amb tot, el problema no pense que estiga ahí. Convoque qui convoque, amb eleccions o amb una decisió de l'actual Parlament de Catalunya, s'ha de tindre clares un parell o tres de coses. Pense. 

Cosa 1: On està la ratlla que marca la majoria que decanta el resultat? És la meitat més 1, el 51 per cent? On posem eixa marca? Cosa 2: Aquesta que ara es demana va a ser l’única consulta? Si el resultat és favorable a A, els partidaris de B podran demanar-ne un altre? Si els unionistes guanyen, per exemple, els sobiranistes tornaran a intentar-ho en un termini no inferior a quants anys? ¿Tenen el mateix dret els unionistes si guanyen que els sobiranistes, atés que si es consuma la separació aquesta serà irreversible? Cosa 3: Entenent que en la hipòtesi d'una victòria sobiranista i encetat el procés de separació, que necessàriament durarà un temps, es produeixen eleccions al Parlament de Catalunya i canvia la correlació de forces en benefici dels unionistes, què passaria amb el procés? Podria el Parlament de Catalunya, per majoria simple, avortar el procés? Cosa 4: En la hipòtesi d’una victòria unionista, una nova i ampliada majoria sobiranista al Parlament de Catalunya mitjançant eleccions, podria tornar a posar el problema damunt la taula amb urgència?

Personalment crec que sols la ceguera política (que no miopia, ceguera) dels nacionalistes espanyols (inclús els que no saben que en són, nacionalistes) i uns nivells de supèrbia política insuportable de part seua els hi permeten negar el dret d’una regió peninsular (una nació en aquest cas, la catalana) a esbrinar si volen o no continuar formant part d'Espanya. Dit això, m'afanye a afegir que eixa consulta exigeix que les regles de la consulta, des de la pregunta al color de la papereta estiguen clarets per a propis i estranys. Coincidia (i em mantinc) amb el senyor Cercas (a qui no tinc el gust) en intentar eixir de la dinàmica binària en la que està desenvolupant-se l'assumpte del dret a decidir català. I coincidisc amb ell que cal establir de manera prèvia com anem a saber qui obté la victòria i en què consisteix, quins són els seus efectes.

Seria terrible que es fera el plebiscit i, com en altres ocasions electorals ha passat, tots reclamaren ser els guanyadors.

domingo, 15 de septiembre de 2013

Apunts d'un espanyol federalista davant el desig d'independència a Catalunya (I)

Fa dies que vinc arrossegant la idea de tornar sobre l'assumpte. Pegant-li voltes a l'enfocament, a la idea central d'un text breu com ha de ser el d'un bloc; una regla que massa sovint oblide. Avui, molt d'hora, tenia clar per on podía anar la incursió. Abans, però, de posar-me a escriure, m'he trobat amb un text de Javier Cercas.

El raonament que jo volia desenvolupar pivotava sobre una idea central i una perifèrica o secundària. La primera és que en democràcia no es pot anar indefinidament en contra del que pensa i desitja la majoria. La segona em ve inspirada per l'experiència xilena, -tan recordada aquests dies- l'anomenada via xilena [al socialisme] i té a veure amb què és això de "la majoria". ¿Quanta gent fa falta per a que es puga parlar d'una majoria suficient per a poder prendre decisions de canvi estructural? Una minoría majoritària? La meitat més un? El 51 per cent?

Tornaré sobre aquest tema en un futur pròxim. És massa atractiu com per a oblidar-me'n: Via xilena i Via catalana.

En això estava jo, cavil·lós, quan -ja dic- ensopegue amb l'article de Cercas. Ell també parla del Tema. El Tema, clar, és la independència de Catalunya. L'article se m'havia passat divendres. Encara com que he pogut llegir-lo. És una excel·lent reflexió. Alguna afirmació és una mica discutible si em pose tiquis-miquis, però el text em sembla d'allò més assenyat que he llegit en aquesta fase del conflicte. I no està el pati sobrat de sensatesa, em sembla.

Ja he escrit en altres ocasions que no sols n'hi ha la posició A i la posició B. L'altre dia, quan jo afirmava que no volia ni la A ni la B, algú em proposava que em situara en la posició C. És una posición C la de Cercas? Podria ser.

Un dels problemes per a eixir-se'n de la lògica binària, perversa, al voltant del Tema és que ni els que estan en A ni els que estan en B t'ho posen fàcil.

Les bestieses que estan diguent-se -i escrivint-se- aquests dies, tan rotundes, tan axiomàtiques, deixen poc espai per a dissentir. Si reconeixes que els catalans no tenen per què romandre com a espanyols si no ne volen, els partidaris de l'Espanya "antes roja que rota" et disparen a ràfega. Si apostes per la bondat d'encaixar Catalunya dins Espanya tot reconeixent-la com una nació, amb tot el que això comporta, els sobiranistes convençuts et posen l'etiqueta d'"espanyol", t'assimilen a Sánchez Camacho, González Pons o a Expósito -el de l'ABC-, i ja no els importa res més del que digues o escrigues. I alguns, inclús, poden desqualificar-te absolutament.

Així que per no allargar-me massa vaig a dir la meua, en el ben entés que To be continued. Són sis apunts i una conclusió provisional.

El primer: Les Constitucions no són objectes contundents per a colpejar amb elles els que les qüestionen. I si s'han de canviar, cal modificar-les.

El segon: Si en una regió peninsular molta, molta gent demana separar-se, divorciar-se, com està passant a Catalunya, n'hi ha diverses respostes, diversos camins a seguir. L'únic que no és vàlid és fer com que no els sentim o amenaçar-los amb enviar-los la Guàrdia Civil.

El tercer: Catalunya és per a mi la regió més avançada d'Espanya, la seua locomotora gairebé en tot, i no sols en l'economia, però els seus pobladors tenen, -faltaria més-, tot el dret a explorar els camins de convivència que consideren i -si és el cas- a redefinir la seua realitat nacional.

El quart: El problema català, com el basc, va estar mal resolt a la Constitució de 1978. No acceptar que Catalunya i el País Basc són dues parts singulars d'Espanya, distintes de la resta, fou un error greu. El possibilisme, la por d'uns i la negació de l'evidència per la majoria ens ha dut on estem. Tard o d'hora havia de passar. I ja estem en un punt on les coses no es poden resoldre tancant els ulls o amb arguments exclusivament legals o jurídics.

El cinqué: Com a valencià de parla catalana, però també com a espanyol federalista, voldria que fora possible un acord entre Espanya i els catalans sobiranistes. Sé que molts no hi creuen que siga possible continuar junts, però jo voldria intentar-lo. Sincerament, no sé si encara estem a temps. El que sí sé és que, en el millor dels casos, ne queda molt poc. De temps per a l'intent.

El sisé: Em sembla una bona idea a desenvolupar la que proposa Javier Cercas: "En democracia no existe el derecho a decidir sobre lo que uno quiere, indiscriminadamente. Yo no tengo derecho a decidir si me paro ante un semáforo en rojo o no: tengo que pararme. Yo no tengo derecho a decidir si pago impuestos o no: tengo que pagarlos (...) ¿Significa esto que los catalanes no tenemos derecho a decidir sobre nuestra independencia? A mi juicio, tampoco: si una mayoría clara e inequívoca de catalanes quiere la independencia, parece más sensato concedérsela que negársela, porque es muy peligroso, y a la larga imposible, obligar a alguien a estar donde no quiere estar. La pregunta se impone: ¿existe esa mayoría? Los partidarios del derecho a decidir sostienen que precisamente para eso, para saber si existe, es indispensable un referéndum (en este asunto, las encuestas no sirven, como comprobamos en las anteriores elecciones); pero, antes de usar ese recurso excepcional e imprevisible, cualquier político honesto y prudente usaría el recurso previsto por la ley: las elecciones. Quiero decir: unas elecciones en las que todos los partidos declaren, clara e inequívocamente, su posición sobre la independencia. En las últimas, los partidos inequívocamente independentistas (ERC más CUP) sumaron 24 diputados de 135: apenas un 17%. ¿Cuántos diputados sumarían los independentistas si en unas futuras elecciones el resto de partidos dijera con claridad si quiere la independencia o no? Eso es lo que deberíamos saber antes de tomar la vía azarosa del referéndum: si hay una mayoría de partidarios de la independencia, habrá que celebrar un referéndum; si no la hay, no".

Conclusió provisional: Coincidisc amb Cercas que hem de saber de quina majoria estem parlant. I per a això no val ni les enquestes, ni les manifestacions, ni les cadenes humanes. Sols les eleccions. Programes polítics sotmesos al veredicte dels ciutadans. Els independentistes i els que no ho són. Si despres les eleccions la majoria del Parlament de Catalunya està a favor de la independència d'Espanya, aleshores caldria convocar un referèndum... en Catalunya.

Continuarà.







miércoles, 11 de septiembre de 2013

Quatre dècades després, encara és possible obtindré ensenyament polític del Xile de 1973.

Han passat ja quatre dècades d'aquell matí de setembre al qual forces militars van atacar el Palau de la Moneda i van exigir la rendició incondicional del President de la República que es trobava en el seu interior, només acompanyat per unes desenes d'homes armats. Era el punt i final d'una experiència política singular, la que deia proposar-se superar el sistema capitalista i aconseguir el socialisme sense violentar l'estructura institucional republicana del país. Ara sabem quantes contradiccions amagava el projecte de la Unitat Popular, com sabem que existien importants diferències tàctiques i estratègiques entre els seus impulsors. Sabem, a més, com de complex i asimètric va ser l'escenari intern i com d'hostil l'internacional. És cert que la història no estava escrita i el fatídic final de l'anomenada Via xilena podia no haver-se `roduït; però no ho és menys que segons passaven els mesos, el mapa polític i partidari intern va anar polaritzant-se més i més, i des de cadascun dels dos pols es va titllar al contrari, amb afany desqualificador i insultant, de feixista o de comunista, sense que hi haguera una altra possibilitat desitjable que la victòria completa dels uns sobre els altres. Finalment, aquella màxima engelsiana de que la revolució es pot fer amb o sense l'exèrcit, però mai contra l'exèrcit es va fer carn, i els carros de combat van assetjar el Palau presidencial que, com a expressió d'una brutalitat sense límits, va ser bombardejat per avions de combat de la Força Aèria. 

Dins de Xile va finalitzar un somni de llibertat i igualtat per a molts, mentre que per a uns altres −que no n’eren pocs− va acabar un malson de desabastiment, desordres, cubanització i amenaces a la propietat privada. Una confrontació ideològica amb una forta càrrega empírica, atés el nivell de conflicte que es va arribar a viure en el país. En la fase final de l'enfrontament, a pocs els va resultar una sorpresa la intervenció dels militars amb el paper de protagonistes estel·lars. Se'ls esperava des d'amplis sectors com a agents capaços de posar ordre, d'acabar amb el caos, de reconduir una situació que se'ls havia anat de les mans a tiris i a troians. Però no va anar així la cosa. La irrupció dels militars va ser cirurgia major, i sense anestèsia. Els temps de les dictadures tradicionals s'havia acabat ja a Amèrica Llatina. En aquesta fase de la Guerra Freda, allò que es propugnava des del Departament d'Estat nord-americà eren el que anomenem dictadures de nou tipus; açò és, règims militars que havien d'extirpar “els òrgans infectats per les cèl·lules cancerígenes” que constituïen l'enemic interior. Si com havia dit temps arrere John Edgar Hoover, el comunisme no era una ideologia sinó una malaltia, els militars eren els metges que havien de sanar al malalt. 

Des de fora de Xile l'experiència d'Allende i la Unitat Popular va ser viscuda amb molt d’interès, molt particularment el seu dramàtic i cruent final.
L'abast i la violència del colp militar xilè va ser per a la Unió Soviètica una sorpresa de grans dimensions que no solament va obligar al Kremlin a una reflexió doctrinal sobre les lluites d'alliberament a Amèrica Llatina, sinó que li va provocar grans mals de cap tant amb aquells que aviat serien anomenats eurocomunistes, com amb els maoistes, amb els cubans i, en general, amb els seus amics i simpatitzants de tot l'anomenat Tercer Món. En la que pot considerar-se la primera reacció soviètica, Pravda va publicar el 14 de setembre que el colp havia estat obra dels cercles reaccionaris de Xile i de forces estrangeres imperialistes (sense identificar-les). La URSS va trencar relacions diplomàtiques amb el govern militar, es va esforçar a mantenir relacions formals amb el PCCh, el PSCh i el MAPU i, a més, juntament amb els seus aliats europeus i amb Cuba van rebre a milers d'exiliats xilens. 
Passats els anys, podem dir que l'anomenada Via xilena al Socialisme va tenir unes conseqüències polítiques de gran importància en tota l'esquerra occidental. Es van produir −podem sintetitzar-ho així− tres tipus de resposta:
1) la que podríem dir d'esquerra revolucionària, la partidària de la lluita armada, convençuda que la dicotomia era revolució o feixisme i que mai es podria aconseguir el socialisme pel camí que es va intentar durant els anys de la Unitat Popular a Xile;
2) l'ortodoxa, de matriu soviètica, que tot i valorar la possibilitat que −almenys teòricament− es poguera transitar pacíficament cap al socialisme, entenia que havia de contemplar-se la utilització de la força per a defensar les conquestes revolucionàries;
3) la que se'ns apareix com a més innovadora, la que Achille Occhetto, en sintonia amb el seu predecessor Enrico Berlinguer, denominaria anys després, ja en els anys vuitanta, un reformisme fort: “un reformisme que no es conforma amb retocs de façana, sinó que intervé sobre les contradiccions de fons de la societat amb propostes realistes (…) una alternativa democràtica i reformadora que tinga com a protagonistes a les forces del progrés”.
Quaranta anys després del fatídic final de la Via xilena i vint-i-cinc d'aquestes paraules del comunista italià, sabem que el món no solament no ha avançat cap al socialisme, sinó que la gran superpotència soviètica ja no existeix, i que la gran potència xinesa, oficialment un país socialista amb el Partit Comunista com a partit únic, és un híbrid del que no se sap quin és realment ni el seu mode ni les seues relacions de producció. Deixant de costat l'excepcionalitat nord-coreana i l'atípic Vietnam, solament Cuba segueix auto considerant-se un país socialista. Han sorgit, això sí, al seu caliu, alguns règims, singularment el veneçolà o bolivarià i uns altres que es troben en la seua proximitat, que s'adscriuen a un anomenat −i indefinit− socialisme del segle XXI.

Fa vint anys, Eric Hobsbawm va escriure unes paraules que al·ludeixen a una patologia que ha afectat i afecta a l'esquerra política realment existent a Occident: “Als qui consideren que no solament és més senzill sinó també millor mantenir onejant la bandera roja, mentre els covards retrocedeixen i els traïdors adopten una actitud despectiva, els aguaita el greu risc de confondre la convicció amb la prossecució d'un projecte polític; l'activisme militant amb la transformació social i la victòria amb la ‘victòria moral’ (que tradicionalment ha estat l'eufemisme amb el qual s'ha denominat la derrota); l'amenaçar amb el puny en alt l’statu quo amb la desestabilització del mateix o (com va succeir moltes vegades en 1968) el gest amb l'acció”. 
És per açò que avui, quatre dècades després de la mort de Salvador Allende i de l'inici de la dictadura que va ensagnar Xile i que va commoure al món, tant i més al que s'identificava amb els valors de l'esquerra política, resulta interessant tornar a repensar aquell procés xilè. 
Als qui fa dècades injuriaven la despectivament anomenada democràcia burgesa, els va sorprendre la crueltat insuportablement esquinçadora de la dictadura (per descomptat burgesa). Als qui fins fa poc infravaloraven els avanços de l'Estat anomenat del Benestar, implementat en els països en els quals l'esquerra reformista [més o menys] forta havia aconseguit afermar-se, els sorprèn ara la facilitat amb la qual la crisi econòmica i financera que estem vivint als països del sud d'Europa està desmuntant els assoliments aconseguits. I ara els valoren com mai abans ho van fer, fins a convertir-los en bandera pròpia.
Estem en una fase deprimida i depriment quant a les lluites polítiques pels drets socials, per la democratització radical de les nostres societats. Ha ocorregut abans. María José Orbegozo, periodista especialitzada en la política italiana, escrivia en 1981: “Quan a l'octubre de 1973, després la caiguda de Salvador Allende a Xile, Enrico Berlinguer va proposar el compromís històric entre les forces majoritàries (democristians, socialistes i comunistes), el secretari general albergava en la seua ment un projecte molt ambiciós: modificar gradualment les orientacions de fons d'aquestes forces polítiques i, molt en particular, de la Democràcia Cristiana, per a accelerar-les a una trobada amb els comunistes, evitant així el risc d'una reacció dretana que, fins i tot, podria tenir el suport de les masses (un Berlusconi, per exemple?).
El procés italià no va evolucionar per la senda prevista pels comunistes dels anys setanta, ni molt menys. Darrerament, −quina amarga ironia−, la situació política italiana és, potser, més convulsa que mai. I ho és, en bona mesura, perquè l'esquerra italiana actual, com l'europea en el seu conjunt, està tan fragmentada, que amb prou faenes és capaç d'oferir una mica més allà d'un discurs contradictori. Gens que semble un programa polític alternatiu al de la dreta i el  centredreta, i que resulte creïble i practicable. És cert que els temps són uns altres i molt diferents, però es pot afirmar que l'esquerra política europea, en la seua varietat, dista molt de la potència i la capacitat d'arrossegament polític que tenia en els anys setanta i primers vuitanta.

No es tracta simplement d'un problema partidari, orgànic, institucional. Es tracta d'una pèrdua de referents, d'ancoratges, de l'enfonsament d'un sistema d'idees i certeses —l'esfondrament d'una madeixa de doctrines, en paraules de Tony Judt— que va afectar a tota l'esquerra europea després de la caiguda del comunisme moscovita. Fa temps que aquella esquerra que va liderar el PCI de Berlinguer, al costat dels seus germans eurocomunistas de l'Europa meridional, o l'esquerra de confessió socialdemòcrata en la qual es van incloure partits de govern a Gran Bretanya, França, Espanya o Alemanya, camina sense rumb definit i perdent elecció rere elecció. En bona mesura pot dir-se que les respostes que ofereix als nous problemes són –en el millor dels casos− massa paregudes a les que es van proposar fa dècades en un altre escenari geopolític completament diferent. 

Així doncs, podem concloure que l'esquerra democràtica actual —i no solament l'europea— ha de reinventar-se. L'alternativa ha de ser alguna cosa —entenem— emparentada amb el reformisme fort del que parlara Occhetto. El model xilè dels setanta d'avançar cap al socialisme ja no serveix, per descomptat [si és que algú sap, a hores d’ara, en que consisteix el socialisme]. Va ser una proposta que solament es pot entendre en el seu context i en la seua època.

No obstant això, aquella experiència fallida, truncada, de final dramàtic encara pot il·luminar-nos algun ensenyament per al futur. Potser el més important siga que, quatre dècades després, sembla poc discutible que s'imposa la necessitat de fugir en qualsevol cas de la hiperpolarització política, de la configuració d'un mapa polític binari i confrontat, de la desqualificació inapel·lable i la deslegitimació entre els adversaris polítics. A la llum d'aquell procés encara dolorós, l'opció més raonable serà generar amplis consensos que, −parafrasejant a Berlinguer−, permeten construir i consolidar una democràcia de la més alta qualitat possible que garantisca el ple exercici i el desenvolupament de totes les llibertats. De totes. 



domingo, 8 de septiembre de 2013

Ressaca madrilenya de cafè amb llet [i sobredosi d'Ana Botella de Ansar]

Avui és dia de ressaca per a tots els qui s'havien embarcat en eixe vaixell de bojos i de vividors (en una proporció que no és fàcil d'establir) que era la candidatura Madrid 2020. Temps hi haurà de llegir i escoltar les anàlisis dels especialistes del per què del tercer fracàs sense pal·liatius. Haurem de suportar les lamentacions patrioteres dels Fermin Cacho i la companyia, i les xuleries ressentides dels Marhuenda i el TDT Party. Temps hi haurà de preguntar-li a De Guindos i al Govern Rajoy què pensa fer amb els diners que tenien (això van afirmar) per a fer front a les despeses olímpiques. Avui, no obstant, cal parar compte en un episodi, un esdeveniment simple, però paradigmàtic: la intervenció de l’alcaldessa de Madrid a Buenos Aires, davant el COI. 

El vídeo de la seua intervenció (link) va a convertir-se en la síntesi del que ha sigut la desfeta d'una proposta absurda, d'una fugida cap al davant del Partit Popular. El PP fa dotze anys que intenta tancar la ferida que pateix la dreta nacionalista espanyola per l'enveja per Barcelona 92 (les seus olímpiques són generalment les capitals dels estats). A més a més, volia tapar, amagar, els efectes devastadors de la crisi sobre la societat espanyola amb una sobredosi de panis et circenses

Ana Botella és una dona habitualment patètica en les seues intervencions públiques, que ni en castellà és capaç de connectar dues frases coherents, ni tan sols de respectar les concordances bàsiques en gènere i nombre, tot arribant a contradir-se en dues frases seguides ("tenim el 90 per cent de les instal·lacions perquè el 80 per cent de les instal·lacions ja estan fetes"). Algú va aconsellar-la que es dirigira als membres del COI en anglés, i la cosa resultà un esperpent. Més enllà de dir hiperbòliques tonteries xovinistes ("Nadie celebra mejor la vida que los españoles"), i de relacionar els interessos olímpics amb el café amb llet, cal atendre al llenguatge no verbal de la senyora.

Paga la pena veure el vídeo sense so, per atendre a l'artifiositat de l'entusiasme infantiloide que la dona vol transmetre a l'auditori: sembla una paròdia d'alguna de les folklòriques de l'Espanya canyí. Si encara queden ganes, es pot tornar a veure al vídeo (no arriba a 3 minuts, però pot resultar nociu) i atendre a la prosòdia de l'alcaldessa de Madrid. No importa el que diu. Com ho diu? Amb qui parla? Amb xiquets, amb persones que desconeixen l'idioma que parla (?), amb persones amb problemes mentals?
El COI ens ha fet un favor, certament. Madrid ja ha suspés tres vegades en dotze anys. Hora és de canviar d'objectius. Madrid és una gran ciutat, una gran capital europea que no es mereix tant de furtamantes, tant de tocacampanes com viu de la sopa boba que els ciutadans de la Villa y Corte li paga. Enrique Tierno Galván es tornaria a morir si poguera veure que han fet de Madrid els Álvarez del Manzano, Ruiz Gallardón i ara, finalment, encara que semblava impossible empitjorar la direcció de la ciutat, eixa gran dama del teatre, del Corral de la Pacheca, que és Ana Botella de Ansar.