La situació política quant a la formació de govern ja s’ha convertit en un maleït malson que no acaba. Després d’una marató electoral entre abril i maig, estem a juliol i encara no ha acabat l’electoralisme barat, el negar-se el pa i la sal entre els partits, ni la confrontació d’egos superlatius de tant de matxo alfa –i alguna dona passada de revolucions- com n’hi ha a les direccions partidàries. Tanmateix no poden ocultar el que ja és una evidència per a bona part de la ciutadania: que n’hi ha una incapacitat manifesta a les direccions dels diversos partits per a posar-se a treballar en els problemes reals i concrets dels que van acudir responsablement a les urnes en dates recents.
Si això es pot dir amb caràcter general, particularment dolosa és la situació per al sector progressista de l’electorat, i en especial per als que senten l’esquerra com la seua terra natal. Resulta feridor el mal-tracte que els partits d’esquerra –grosso modo parlant- practiquen envers aquest segment dels homes i les dones, aquella part de la ciutadania que està atenta a la cosa pública, que procura estar informada, que llig i escolta quan els polítics parlen, que debat i opina sobre els temes que a tots ens afecten i interessen. El contingent d’electors que vota de forma més informada i convençuda per opcions de progrés està assistint a un espectacle lamentable, en el que aquells que van rebre els seus vots són incapaços de gestionar-los.
No mal-parle ni dels uns ni dels altres, que a tots els escolte i, en certa mesura, els compadeixc perquè entenc que la situació és molt complexa. Tots tenen les seues raons, encara que sovint les defensen de forma inadequada, amb prepotència o amb desconsideració envers els seus hipotètics aliats. Entenc, tot amb tot, que l’electorat progressista no mereix aquest comportament, i els líders dels seus partits s’ho haurien de fer mirar. Ells i elles estan per a resoldre problemes complexos, no per a exigir a la ciutadania que sols els plantegen problemes senzills.
Podria resultar que la suma d’incapacitat i manca de respecte cap a aquest immens sector pogués arribar a convocar-nos a noves eleccions. Els dirigents polítics no saben o no volen fer la faena que les urnes va encomanar-los, i li estan diguent als ciutadans i ciutadanes que van votar malament, que no van saber votar. Per tant, com els estudiants malfaeners, hauran d’estar votant fins que els resultats siguen els que ells troben de gust.
Això és el que estan emetent tiris i troians. Després de les consultes d’abril i maig, els representants electes no accepten el repte de configurar majories tant per a la investidura com per a governar.
Continuen dedicant-se a malparlar els uns dels altres, a acusar-se mútuament de ser els responsables de la paràlisi, a aparèixer davant l’opinió pública tot repetint sense descans frases buides, intercanviant-se els mateixos arguments reiterats fins la nàusea, descarregant sobre els contraris la responsabilitat de l’atzucac en el que ens trobem.
Des de l’esquerra estant, escoltar les entrevistes radiofòniques o televisives és gairebé un exercici tan nociu com descoratjador. Allunyen als ciutadans de la política, i encara més: li transmeten la idea de que dedicar-se a d’ella és qualsevol cosa menys noble i honest.
Cada cop més resulta evident que alguns requisits per a dedicar-se a la cosa partidària està en contradicció amb el perfil més convencional dels ciutadans. No contestar a les preguntes més clares i concretes, àdhuc quan són re-formulades amb insistència, és una característica inherent a la condició de polític. Com ho és respondre a una crítica envers el que ell o ella representa argumentant que més es pot criticar a tots els demés. Imprescindible resulta, altrament, tindre el valor de negar l’evidència. Inclús quan aquesta és tan objectiva com indiscutible per a qualsevol persona que compte amb una capacitat lògica elemental.
N’hi ha massa incapacitat, massa frivolitat en l’escenari polític actual. Amb els problemes que exigeixen especial i urgent atenció, com són els desastres que pot provocar Donald Trump, l’emergència climàtica que ja no és sols una amenaça, la violència de gènere que no para, el repte que significa el drama migratori, els insuportables nivells de vulnerabilitat de més d’un terç de la població, la regressió que està imposant allà on pot l’extrema dreta, la crisi d’Estat a Catalunya a l’espera de la sentència del Tribunal Suprem... Davant aquesta agenda d’urgències, la resposta és que potser anirem a noves eleccions. De veritat? Ens hem tornat bojos?
Tornarem a entrar en el forat negre al que ja vam caure en 2016? Noves eleccions? Quin resultat podrien donar-ne? Un ben probable seria que les tres dretes sumaren i s’havia acabat el problema. És a dir, s’estendria el trist i lamentable model andalús a tota Espanya. Serà això el que aconseguiran els dirigents de l’esquerra partidària hispana?
Ada Colau no va poder contenir les llàgrimes quan era entrevistada pel periodista Jordi Basté, a RAC1. Va ser superada per l’emoció en recordar els seus fills quan intentava respondre a la pregunta de si, com a alcaldessa de Barcelona, no havia tingut la temptació de plegar i marxar a casa.
Comprenc la resposta incontenible de l’alcaldessa de la capital catalana. Més enllà que des de l’independentisme més radical s’ha acusat Colau de ser el pitjor enemic de Catalunya, i que des del nacionalisme espanyolista del PP i C’s se la difama, insulta i acusa de ser un cavall de Troia del separatisme, l’assumpte de les emocions dóna per a pensar.
La crisi catalana fa tant de temps que està en màxima efervescència emocional, que és comprensible que fins i tot les llàgrimes puguen esdevindré incontenibles per als actors principals. Tothom recorda el propi Oriol Junqueras en una entrevista amb Mònica Terribas en 2014, per citar sols un altre cas.
Els polítics són persones, com ho som els ciutadans del comú. Tot amb tot, ni els uns, ni els altres són o som iguals. De polítics, com de ciutadans n’hi ha honestos i deshonestos, coherents i incoherents, sincers i cínics, sense que ho siguem sempre i en tot moment o de manera absoluta.
Passa, tanmateix, que els polítics –parle dels que tenen una presència efectiva en l’escenari públic- tenen una responsabilitat incomparablement superior a la de la ciutadania de base. És per això que sobta la facilitat amb la que es presenten davant nostre com a portadors de la veritat indiscutible, com a avaluadors de les qualitats ètiques i morals de tothom, com a repartidors de carnets i credencials del que siga, de constitucional com cal, de bon o mal espanyol, de bo o dolent català, etc.
A més, aquest tipus de polítics, homes i dones, tenen un parell de característiques que permet identificar-los amb facilitat. La primera, descomptada la de la seua infal·libilitat, és la propensió al tremendisme; mentre que l’altra és la inesgotable capacitat per a insultar i desqualificar als que consideren contraris o enemics. Un exemple és Inés Arrimadas. La bona senyora, digna deixebla del seu mentor, Albert Rivera, és presenta com a esfèrica, perfecta. Ni s’enganya, ni admet la menor fissura en la seua posició, ni accepta cap qüestionament en la seua actuació política. I quant a la capacitat per al tremendisme i per a l’insult no cal més que recordar les seues darreres declaracions a propòsit de la constitució del Parlament navarrés o quant a l’elecció de la alcaldessa de Barcelona. És cert que ella també n’ha rebut d’insults amb certa reiteració, com els injustificables tweets de Toni Albà o de Núria de Gispert, però això no la justifica per a fer el que és el seu comportament habitual. Hauria de ser, precisament, al contrari: el ser objecte de paraules feridores i injúries hauria de fer-la més respectuosa i ponderada amb els altres. Doncs no.
Posats a triar, m’estime infinitament més els qui dubten, els que s’enganyen, i també els que són incapaços de contenir les llàgrimes per l’allau d’emocions que ha de provocar estar dia rere dia sota la lupa mediàtica. N’hi ha qui defensa que a la política s’ha d’arribar plorat de casa, però no hi coincidisc. Crec que les emocions desbordades en públic són un símptoma de que tenim al davant una persona que encara s’assembla molt al comú de la ciutadania; que encara no és esfèrica, sinó imperfecta; que no és infal·lible, sinó que dubta; que plora i que pot ser capaç de dir ho deixe, plegue, me’n vaig a casa.
Hauria comprés perfectament que Ada Colau hagués dit que plegava a l’endemà de veure les imatges a la Plaça de Sant Jaume, amb tant d’odi com vessaven els rostres de molts i moltes que l’escridassaven. Encara més després les lamentables paraules del seu contrincant Ernest Maragall. L’hauria aplaudit, perquè ningú té per què suportar això. També, tanmateix, li dedique el meu aplaudiment per no abandonar, per perseverar, per continuar en la defensa de les seues conviccions polítiques, tot i que no són precissament les meues.
Dit això, em pregunte: podem dimitir els ciutadans? Tenim eixa opció de renunciar, de plegar, d’anar-nos-en a casa? La resposta és no.
No podem dimitir, no podem abdicar de la nostra condició de ciutadans, no podem prescindir de la nostra qualitat de subjectes de drets civils i polítics. Si de cas ho férem, ens convertiríem en simples habitants, en pobladors, en ocupants d’un espai que han renunciat a la condició d’homes i dones lliures amb drets i deures i s’han convertit en súbdits, en vassalls.
Llavors, ¿què podem fer els ciutadans quan estem farts dels polítics, tot i que no són iguals però de vegades ho semblen? ¿Quina eixida ens queda quan dia rere dia assistim al mateix déjà vu que, en realitat, sí hem viscut?
¿Què podem fer davant la reiteració dels mateixos arguments que uns i altres repeteixen ad nauseam? Com reaccionar davant les mentides reiterades i descobertes? Què respondre a un tracte que fa pensar que ens consideren imbècils? ¿Com desactivar a aquells que no desisteixen d'atiar el foc, d'elevar la tensió buscant el beneficiar-se d'això a costa del que siga?
Com superar la temptació de cridar ben fort aquella consigna que va popularitzar-se a l’Argentina fa uns anys: que se’n vagen tots!
Com que això ja sabem que no funciona i com que els ciutadans tampoc no ens podem anar, no podem dimitir, no queda altra que demanar-ne coherència i responsabilitat a tots. Especialment, crec, als polítics per a que no estiren tant de la corda de la paciència de la ciutadania. Podria trencar-se, i seria terrible per a tots. Terrible.
Quan jo era xiquet -parle de la primera meitat de la dècada dels seixanta del segle passat-, en el pis de baix del que vivia amb els meus pares, llavors un jove matrimoni, vivia una parella de la mateixa edat. Ell era –crec recordar- company de treball de mon pare, i ella tenia prou relació amb ma mare. Els tinc a la memòria com una parella atractiva. Ell molt templat, amb moto i caçadora de cuiro, amb llargues patilles i bigot; i ella molt simpàtica, guapa i sempre carinyosa amb mi. Eren Ramon i Judith, i fa temps que ja hauran mort tots dos.
Doncs bé, la dona pujava de tant en tant a ma casa i en algunes ocasions jo la sentia plorar mentre li xiuxiuejava a ma mare que Ramon l'havia tornat a colpejar. Ella intentava amagar les marques, sobretot les de la cara amb maquillatge extra. Per suposat que a mi ningú em contava res, però després jo agafava retalls, fragments de frases, quan ma mare li referia a mon pare la visita, i la pena profunda que sentia per la seua amiga. Tots dos coincidien en la repugnància envers Ramón i en la pena pel patiment de Judith, però no se’ls passava pel cap fer res. Què haurien pogut fer? Allò era cosa de la intimitat de la parella, de portes endins del matrimoni i, per tant, ningú no podia fer res; ningú tenia dret a intervindre. Així eren les coses en aquest país.
Vaig entendre després que ma mare feia l’única cosa podia: traslladar-li a la veïna amiga que no estava a soles. No del tot, encara que estigués absolutament aïllada dins casa seua.
Finalment, aquella jove parella va marxar de l’edifici. Van “separar-se”, segons vaig saber, tot i que sense entendre què significava això exactament. El divorci tardaria encara més de dues dècades en ser legal a Espanya, i les darreres notícies que guarde d’aquella dona és que va anar-se’n amb els dos fills que havia tingut amb aquell agressor impune. Tenia bona mà per a cosir, i a això va dedicar-se quasi monacalment. Això contaven.
Aquella amiga de casa era una víctima d’allò que ara les dretes del Trio de Colón dirien violència intra familiar.
A Andalusia han decidit posar en marxa un telèfon, per a que criden les dones que siguen víctimes dels homes, i els homes que ho siguen de la violència de les dones. Així, diuen, és com cal defensar “la vertadera igualtat” entre homes i dones.
En el pacte que Vox ha signat amb el partit Popular i amb Ciudadanos s’hi recull, en el seu punt número 9, el que titulen Telèfon d'atenció a les víctimes de la violència intra familiar, el següent: “El pressupost del 2020 incorporarà les dotacions necessàries perquè la Conselleria d'Igualtat, Polítiques Socials i Conciliació pose en marxa un telèfon d'atenció degudament gestionat per personal qualificat per a la protecció de víctimes de la violència intra familiar, en un sentit ampli. Per a això, s'han de dotar dels mitjans tècnics necessaris per a la seua atenció i derivació, si escau, als serveis socials o a les pròpies forces i cossos de Seguretat de l'Estat”. Deixem de costat que a Andalusia ja existia el telèfon del menor i del major, que això ara és un detall menor.
Allò realment rellevant, allò que importa és que el Trio de Colon vol fer arrere el rellotge de la història de la societat espanyola. La crua realitat és que això d’atendre a les “víctimes de la violència intra familiar” significa fer moltes passes arrere. El 016 va ser creat pel govern de Zapatero per a oferir a les dones víctimes de violència de gènere informació sobre recursos i drets en matèria d'ocupació, serveis socials, ajudes econòmiques, recursos d'informació, d'assistència i d'acollida i assessorament jurídic. A les dretes els destorba eixe servei, i han establert un altre més deliberadament boirós en el qual volen diluir el problema real i tangible de la violència de gènere. Efectivament, com han denunciat les organitzacions feministes allò que volen és invisibilitzar la violència masclista. Volen les dones subordinades i, si és el cas, atemorides i respectuoses davant l’autoritat que l’home ha d’exercir a casa i al carrer, a l’espai privat com al públic. És la seua ideologia.
Però, la realitat és molt tossuda. Més enllà d’altres actuacions propiciades des de les diverses administracions, més enllà de la indiscutible major sensibilitat social envers la violència contra les dones, més enllà de les històriques mobilitzacions dels 8M, acaba de ser assassinada la dona que fa la número mil, 1.000!!!, des que va posar-se en marxa el comptador fa sols quinze anys.
I ara, justament ara, quan les víctimes de la violència de gènere han arribat al millar, les dretes espanyoles accepten que Vox faça valdre una posició ideològica franquista, pròpia dels anys seixanta del segle passat i ressusciten allò de la violència intra familiar. Ho han fet a Andalusia, i aviat ho faran a Madrid i allà on els números per a constituir majories de govern amb el PP i amb Ciudadanos els ho permeta. Això està significant –entre altres coses- l’entrada de l’extrema dreta espanyola a les institucions.
El Govern de Moreno Bonilla i els seus aliats de Ciudadanos han acceptat les tesis de Vox per a treure endavant els Pressupostos de 2020, tot sabent que són més ideològiques que econòmiques. No són els diners allò més important ara per a Vox, ni per al PP i Ciudadanos: han aconseguit que la seua batalla dels tres partits contra el feminisme haja sigut inaugurada amb una primera victòria; i ara voldran replicar-la allà on puguen.
A Pablo Casado i a Albert Rivera aquesta unitat d’acció amb l’extrema dreta masclista els resulta lògica i desitjable. Un poc més difícil hauria de ser-ho per a les dones dels seus partits. Segurament seran dones que no han conegut cap com aquella que jo tinc a la memòria des de fa més de mig segle. Era allò violència intra familiar? No, Judith ja patia violència masclista, violència de gènere a mans de Ramon.
Doncs no haurien d’oblidar que n’hi ha encara milers de Judith que són víctimes dia rere dia, que pateixen violència de gènere a mans dels Ramon de torn. Estem obligats a reaccionar davant d’aquests bàrbars que, des de les institucions, volen tornar a imposar-nos el seu ideari masclista i reaccionari, negant la realitat que les mil darreres víctimes de la violència de gènere han certificat amb la seua sang. No podem equiparar als Ramon i a les Judith. Senzillament, no podem. No és sols que siga injust, és que constitueix un insult a la raó, a l’evidència i a la memòria de tantes assassinades. Són elles les que moren, i ja van mil. Quantes faran falta per que unim totes les forces disponibles per a aturar els bàrbars?
Passen els dies, han passat setmanes després les dues cites amb les urnes, les legislatives i les locals i autonòmiques [deixem estar ara les europees] i els actors polítics centrals continuen sense pactar definitivament els governs municipals i autonòmics resultants de la darrera marató electoral. La situació comença a resultar cridanera; o absurda, segons es mire. Si es tractés d’un partit d’handbol, els àrbitres no pararien de xiular joc passiu als dos blocs que pugnen pels diversos poders. Els de blau i els de roig no fan més que amenaçar-se, desqualificar-se els i enviar-se missatges poc amistosos uns als altres; i no sols els rojos als blaus i a l’inrevés, sinó també entre ells.
El joc passiu és un dels resultats de la complicada realitat que han dibuixat les urnes, però també de la por de tots a cometre errors, a exposar-se al calvari de la lapidació pública tant pels adversaris com pels propis enemics interns de cada formació.
La pilota la té Pedro Sánchez, que juga amb els rojos però no vol que es note massa, tant i més perquè els seus companys de samarreta, els que comanda Pablo Iglesias, han agafat una lletania monòtona darrere la qual volen amagar la davallada de la seua representativitat i, també, el canyaret intern que pateixen. A més, el líder socialista vol guanyar pes a Europa, i necessita el recolzament del francès Macron amb qui va ser el primer a reunir-se després les eleccions.
El PP i Ciudadanos estan amb la pantomima dels estira i arronsa per a la constitució de governs entre conservadors i reaccionaris, però en ocasions notòries per governar necessiten incorporar l’ultra dreta de Vox; uns parents amb els quals Rivera i Arrimadas no volen aparèixer en públic per si els fan la cara roja a Europa. Les pressions que estan rebent des de París i Brussel·les són conegudes. Veurem què passa finalment, que no està clar a hores d’ara, encara que la dreta sempre és molt des-acomplexada per a conviure amb la seua roba bruta.
Mentre això passa, el País Basc sembla un amigable parc natural amb tots els colors del verd, en bona mesura gràcies a que allí ningú fa una paraula més alta que altra. Mentre tant, Catalunya és l’antítesi. Qui ens ho havia de dir fa deu anys.
Barcelona ben bé val una missa, i fins i tot Ernest Maragall estaria disposat a anar a combregar i arriscar-se a deixar de fer manetes amb els de Puigdemont, si els Comuns de Colau li obriren la porta de l’Ajuntament de la capital de Catalunya. El resultat és incert a hores d’ara, però si calgués apostar pagaria la pena fer-ho per l’actual alcaldessa, que –amb l’abstenció de Valls- sembla podrà re-editar el govern amb el PSC, i farà tàndem amb Jaume Collboni. Seria un colp ben dur per a l’independentisme.
Totes les organitzacions polítiques estan, llavors, en eixe partit virtual que destaca pel joc passiu; fent i diguent el que creuen que els convé, el que els interessa, tot i que avui siguen coses que negaven ahir o afirmant-ne altres distintes a les que afirmaven en campanya electoral fa sols unes setmanes. Podem anomenar cinisme a això?
Segurament sí, però la política partidària no és un joc d’infants ni una comèdia d’embolics. Tot amb tot, convindria tindre cura perquè n’hi ha de cínics i de cinismes que van més enllà del tolerable en una democràcia madura.
No cal més que veure el que està passant a Navarra, on la constitució del nou govern autonòmic està obrint els informatius de totes les televisions espanyoles; és notícia d’apertura a les ràdios i primera a tres columnes a la premsa.
Navarra és una regió uni-provincial ben particular, com sap qualsevol que simplement l’ha recorreguda. Amb una gran personalitat global navarresa, i amb un foralisme molt viu, d’Olite cap al sud incloent-hi Tudela és una sub-regió pròxima en tots els sentits a Aragó; i d’Olite cap al nord, incloent-hi Pamplona, n’és una altra clarament basca. Sempre ha sigut difícil gestionar Navarra, que ha comptat amb una dreta i una ultra dreta potent que han jugat de forma continuada la carta de l’amenaça de l’annexió al País Basc.
Doncs bé, el resultat de les eleccions passades va donar 19 diputats a la coalició Navarra Suma (on està la Unión del Pueblo Navarro recolzada pel PP i Ciudadanos), 11 al Partit Socialista de Navarra (PSN-PSOE), 9 a Geroa Bai (pròxima al PNB), 8 a EH-Bildu (l’esquerra independentista), 2 a Podemos i un diputat a Izquierda-Ezquerra. És a dir, que si funcionen els acords entre partits, el PSN hauria de formar govern progressista amb Geroa Bai, Podem i Izquierda-Ezquerra, però necessitarien l’abstenció d’EH-Bildu en segona votació.
Doncs bé, el Trio de Colón ha posat el crit en el cel. Com que són la llista més votada, reclamen el poder, i acusen de traïció i amenacen als socialistes amb el foc de l’infern si accepten l’abstenció d’EH Bildu. Són els mateixos que van formar govern a Andalusia amb Vox; són els qui s’empassen totes les amenaces anticonstitucionals dels d’Abascal a les dones, als immigrants, a les pensions, a les autonomies, etc., etc.; són els que volen replicar eixa aliança a Madrid, capital i comunitat, on els més votats van ser Más Madrid i el PSOE; són els que volen manar a Castella-Lleó i a Múrcia, on també van vèncer els socialistes.
Així doncs, resulta que els del Trio de Colón són els que amenacen amb l’arribada de l’Anticrist si Pedro Sánchez no li para els peus a la seua companya María Chivite i accepten l’abstenció d’EH-Bildu.
Faria bé el líder del PSOE en no deixar-se aclaparar per la dreta mediàtica, ni espantar-se per les desqualificacions de Casado i Rivera. Més enllà que no aconseguirà evitar que continuen atacant-lo per terra, mar i aire, no necessita fer un pacte amb EH Bildu. Simplement es tracta d’acceptar l’abstenció dels d’Otegui sense contra-partides.
A més, mentre no es demostre el contrari, Otegui i EH Bildu estan tan dins de la Llei de Partits i de la Constitució [encara que no combreguen amb ella] com està Vox, Abascal i els seus confrares. Per què, llavors, renunciar a complir a Navarra allò que han dit les urnes?
