Què és això de la unitat nacional? A propòsit de Brasil i nosaltres.

Era divendres i estava a Brasil. Després de dos dies intensos de treball i de relacions institucionals, estava com a membre d’una mesa presidencial d’un acte al qual vam lliurar els certificats d’un màster que durant any i mig hem impartit des de la Universitat de València.

No ha estat, diguem-ne, un màster convencional: els destinataris han estat quasi mig centenar de professionals d’una entitat oficial que cobreix tota la República Federativa. No ha estat, diguem-ne, un màster convencional: els destinataris han estat quasi mig centenar de professionals d’una entitat oficial que cobreix tota la República Federativa. L’ambient era de festa major. A més dels nous titulats, a la sala d’actes hi havia familiars i molts responsables de diversos estats  i també nacionals de la institució de la que formen part. Es va tractar d’un acte extremadament formal i, alhora, emotiu. No tots els matriculats inicials han assolit l’èxit, l’esforç ha estat considerable, tant i més perquè ha sigut un curs semi presencial [desenvolupat a Brasil, amb una fase on line i, finalment, amb una estada a València] i han hagut de compatibilitzar-lo amb les seues obligacions laborals a la institució amb la que la meua Universitat té signat un conveni.

El conductor de l’acte, amb veu de locutor de ràdio de vella escola, i amb molta formalitat, ha anat cridant les sis persones que hem constituït la mesa. Entre ells el meu col.lega i amic que és el director de l’institut d’investigació al qual està adscrit el màster. 

Amb els responsables institucionals al lloc, el conductor anuncia des del faristol adjunt a la taula que va a interpretar-se l’himne nacional. El meu amic i jo, un al costat de l’altre, ens mirem un segon, mig sorpresos perquè no havíem previst la situació. Tanmateix, sols ens dura un sospir el desconcert, perquè ja ens hem vist en situació pareguda a d’altres països d’Amèrica Llatina.

Els presents, tots, absolutament tots sense cap excepció ―cosa que puc certificar des del meu lloc privilegiat d’observació a la taula― canten amb devoció l’himne nacional.

Tots amb gran emoció, segons resulta evident; alguns militarment firmes, d’altres àdhuc amb la mà dreta al cor. Estic presenciant, pense, una claríssima expressió d’allò que podem dir la unitat nacional. Que estranya, llunyana, aliena, em resulta eixa comunió que observe.

Brasil és un país complex, difícil, gegant per pròpia naturalesa com diu la lletra de la seua cançó nacional i, a més, desigual com pocs en el planeta. Durant els darrers dies hem estat parlant de desenvolupament sustentable, i en aquest context s’ha parlat de territoris ―tant a l’àmbit urbà com al rural― d’extrema pobresa, amb xifres esgarrifoses d’indicadors que configuren un IDH propi de països d’entre els més pobres del planeta, i això en un país que a més de ser el líder indiscutible de l’economia de l’Amèrica Llatina, és la segona de tot el continent i la sisena del món pel seu PIB.

Actualment, la situació econòmica no és tan favorable com ho ha sigut durant la dècada passada. L’eufòria que es vivia al país ―un optimisme hiperbòlic― fins fa relativament poc s’ha esvaït completament. A més, el problema principal en aquests moments és un problema de credibilitat, de legitimitat i de dèficit d’institucionalitat. Com fa uns dies explicava el politòleg Sergio Fausto, tot fa veure que el PT ha perdut la capacitat per a liderar el projecte de modernització i l’aspiració que va encarnar Lula da Silva d’assolir un Brasil desenvolupat, democràtic i més just. Paral.lelament, afegia Fausto, res permet concloure que el PSDB, que va liderar durant anys el president Fernando Henrique Cardoso, estiga en condicions de prendre el relleu.

Les dimensions de la tragèdia són grans, i caldria una gran aliança d’actors polítics i socials per a tornar a generar una expectativa de confiança en el futur. A hores d’ara, tanmateix, allò que podríem dir la collita de líders no és precisament de les que fan època, començant per la pròpia presidenta Dilma Rousseff que ha perdut absolutament tota credibilitat. Conclou Fausto que en l’escenari actual, amb el sistema de partits desorganitzat i amb els moviments socials cooptats, la ciutadania colpejada per la corrupció i la crisi, a penes pot confiar en les institucions judicials. Veurem com evoluciona la situació.

Amb l’escenari llatinoamericà enterbolit [les recents eleccions argentines, les pròximes de Veneçuela, la davallada econòmica generalitzada, etc.] Brasil és suficientment gran i potent com per a pensar que els seus problemes més difícils són els que té dins de casa. De tot això hem parlat, clar, amb els amics i col.legues aquests dies que hem compartit taula i descansos de les activitats acadèmiques. La preocupació és evident i absolutament generalitzada la incertesa respecte de com pot evolucionar la situació.

Hem parlat també, clar, d’Europa i d’Espanya, amb tres temes centrals: les causes i els efectes de la matança de París i els problemes europeus amb els migrants que acampen com poden a les seues fronteres; les pròximes eleccions amb el binomi de corrupció i de desprestigi del president Rajoy, un descrèdit que no coneix fronteres; i, també, una pregunta recurrent: que passa a Catalunya?

Davant la necessitat evident de potenciar la cohesió europea en moments tan difícils ―opina un bon amic que ha viscut durant anys a Barcelona―  resulta sorprenent per anacrònica la idea d’una secessió catalana que quedaria en terra de ningú respecte de la Unió Europea. Apel.le a la història per a intentar explicar-li allò que crec que puc explicar el que està passant a hores d’ara. Afirme, com a conclusió final, que a casa nostra no pot produir-se res que s’assemble a allò que hem viscut la nit del divendres amb tot un auditori de gent plural, amb totes les diferències ideològiques i partidàries que segur allí es concentraven, units per una cançó nacional comuna. És impossible que ací cantem tots a una res semblant a allò de Terra adorada / Entre outras mil / És tu, Brasil, / Ó Pátria amada! / Dos filhos deste solo / És mãe gentil, / Pátria amada, / Brasil!

Com és possible això, em pregunten. Espanya és un gran país ―em diuen― envejable per moltíssims motius, i Europa és una referència en tots els sentits. No sé donar una resposta concreta i curta com l’ocasió exigeix. Segurament ―apunte pobrement― és que la història ens pesa molt. Massa i tot. 

40 anys després de Franco, el deure no oblidar.

El mateix dia en el qual es complien quaranta anys de la mort del dictador es van desenvolupar una bona quantitat d'esdeveniments acadèmics amb Franco i el franquisme com a objecte d'estudi. Em referiré breument a dos, vinculats tots dos a la Universitat de València: el primer, la jornada celebrada en el seu Centre Internacional de Gandia, a l'empara de la Càtedra Alfons Cucó de Reflexió Política Europea; el segon, la presentació de l'excel·lent assaig de Justo Serna, professor del Departament d'Història Contemporània, Españoles, Franco ha muerto.

En la jornada de Gandia, un altre col·lega i amic, Ismael Saz va parlar de la lluita per la democràcia a Espanya, va desmuntar el mite de la Transició exemplar, i va fer igual amb el contra-mite de la mateixa, segons el qual tots els mals de l'Espanya actual es deuen a una mena de pacte entre les elits franquistes i antifranquistes que va asfixiar les legítimes aspiracions populars. Justo Serna contradiu igualment en el seu assaig a aquells que des de l'esquerranisme acrític o des de la ignorància històrica qualifiquen de gran fracàs la recuperació de la democràcia en l'Espanya dels anys setanta del segle passat. Deia Ismael Saz a Gandia que prompte es va diluir aquell “Todo ha quedado atado y bien atado” amb el qual Franco va sentenciar el futur dels espanyols en el seu missatge de final d'any de 1969, i que van ser la pressió i la mobilització de la societat la que va obligar a legalitzar al Partit Comunista d'Espanya primer i a obrir un procés constitucional després que de cap manera estaven prevists en el programa lligat i ben lligat.

La Transició política espanyola va ser, com tots els processos de recuperació de la democràcia després de períodes dictatorials, el resultat d'una correlació de forces. El que ací es va donar va tindre, clar, les seues llums i les seues ombres, però les unes i les altres van ser el que van ser per la interacció dels diversos actors polítics i socials, no per un pacte bastard entre les cúpules. Aquells es van moure en un escenari en el qual la por a tornar al passat i l'esperança per construir el futur van ser determinants.

La Transició espanyola té antecedents pròxims i remots, però sens dubte té una data que va marcar un punt i a banda, i aquesta va ser el 20 de desembre de 1975, el dia en el qual va desaparèixer del món dels vius aquell general al que ―en els seus anys de destinació a Àfrica― els seus joves companys d'armes anomenaven despectivament Franquito, al·ludint a la seua escassa alçada i a la seua poc agraciada figura.

Aquell va ser un dia esperat, anhelat, desitjat, somniat per milions d'espanyols. En particular d'aquells que havien patit els anys de la guerra i de la immediata postguerra. Una idea simple s'havia convertit en l'obsessió de milers de vells: no volien morir abans de veure’l mort a ell. Volien veure’l desaparèixer abans que ells, era una revenja personal, molt personal, perquè Franco era un enemic que mai durant tota la seua llarga dictadura va fer una altra cosa que recordar-los que ell era el Invicto Caudillo, amo i senyor d'Espanya [i dels espanyols] per la Gràcia de Déu.

Aquell 20 de novembre de 1975, finalment, el vell dictador grassonet i de veu atiplada, en les antípodes de la clàssica virilitat militar, carregada fins a les vores de testosterona, va ser víctima d'un tremend acarnissament terapèutic que li va castigar amb una sobre dosi de crueltat com la que ell havia infringit durant tota la seua vida als seus enemics, que comptaven per milions. El part de l'anomenat Equipo médico habitual, que informava de forma pautada durant el període d'agonia del vell general convertit en una deixalla no recollia el que després s'ha sabut del tracte degradant, pràcticament una tortura, que va rebre el pacient. Pocs van lamentar aquest extrem dolor final que va acompanyar al Generalísimo en la seua fase terminal. Alguna forma de justícia van impartir els déus amb aquell que tant de dolor i tant d’horror, tanta llàgrima, tanta sang i tant de patiment havia provocat. Aquell que havia declarat que si calia afusellar a mitjana Espanya, ell l'afusellaria, no va obtenir mai el perdó dels seus enemics. Per això van ser tants els vells, aquells que eren de la quinta del tirà, que aquell 20 de novembre de 1975 verbalitzaren amb enorme tranquil·litat interior que, vist el cadàver del general traïdor, ja podien morir tranquils.

Molts van brindar amb xampany, amb cava, amb vi o fins i tot amb pacharán el passe a millor vida del tirà. I en aquells brindis i celebracions van ser acompanyats per joves nascuts després de la fi de la guerra civil, tant en la dècada dels quaranta com en la primera meitat de la dels cinquanta.  A més de celebrar la desaparició del dictador, al qual es percebia com un dic que impedia la recuperació de les llibertats democràtiques, per a les diferents generacions d'antifranquistes el Caudillo era l'encarnació del pitjor de l'ésser humà: un militar brutal, fins i tot sanguinari, però un ximple, un ignorant fins i tot de tot allò que no tinguera a veure amb la milícia o amb l'exercici d'un poder abusiu, autocràtic, obscè en la seua literalitat. Particularment d'entre aquells joves va eixir la major part dels que van protagonitzar l'anomenada transició democràtica, aquella que no va ser ni modèlica ni fracassada, aquella en la que com sintetitza amb encert Iñaki Gabilondo, “es va fer el millor que es va poder, el millor que vam saber”.

Poc sabien aquells joves antifranquistes de les aventures reals del vell dictador més enllà d’allò que els seus majors  els havien explicat. Havien rebut en l'escola una assignatura a la qual immerescudament anomenaven Història de España, que unida a una altra anomenada Formación del Espíritu Nacional els havia tractat d'inculcar un dels principals mites del Règim, el de la figura de Franco: el més jove general d'Europa, el Cid Campeador redivivo que havia salvat a Espanya del comunisme ateu al mateix temps que l'havia mantingut al marge de la II Guerra Mundial, oposant-se als desitjos del totpoderós Adolf Hitler; l'artífex de la modernització i el desenvolupament social i econòmic d'Espanya.

Pràcticament tot era mentida en aquell relat per a xiquets i adolescents que es podia llegir ―per exemple― en la Enciclopedia Álvarez, la de major difusió en les escoles dels anys cinquanta i seixanta. Res s'ensenyava sobre l'implacable militar africanista que menyspreava a les seues tropes natives per inferiors, però que encara guardava un graó més baix per a situar als rojos, als liberals, als maçons, a tots els que per a ell no eren sinó les hordes de la anti-Espanya. No s'explicava als joves l'horror de la repressió de 1934 a Astúries que Franco va dirigir des de Madrid, i que va ser un primer lliurament del terror com a arma política que s'empraria des de juliol de 1936 de forma sistemàtica en paral·lel amb l'avanç sota el seu comandament de les tropes revoltades. S'ocultava, igualment, el baix perfil de Franco com a conspirador fins que no va estar segur que l'aixecament militar tenia clares possibilitats d'èxit; com es va ocultar que el seu objectiu era, ―així ho diria després amb la seua prosa tan recarregada com a reaccionària José María Pemán―, executar una “contienda magnífica que desangra[ra] España” per a aconseguir una “tierra lisa y llana para llenarla alegremente de piedras imperiales”. Cal llegir El holocausto espanyol, de Paul Preston, per a entendre exactament el significat d’aquestes paraules.

Com ha demostrat recentment l'historiador Ángel Viñas, a més d'omplir Espanya de pedres imperials, el dictador també va omplir les seues butxaques. Contràriament a la imatge de militar auster i honrat, en el seu llibre La otra cara del Caudillo, Viñas explica com Franco va acceptar sous d'empreses, va rebre regals escandalosos o es va apropiar de donatius i ajudes per a la reconstrucció del solar devastat que era el país després de la guerra. Abans que aquesta finalitzara, fins i tot, Franco ja s'havia convertit en multimilionari. Segons càlculs recents, el Generalísimo acumulava ja en 1940 una quantitat en pessetes que en xifres actuals sobrepassarien els tres-cents vuitanta milions d'euros.

Això ho ignoraven aquells que van protagonitzar la Transició política espanyola. Aquells vells i aquells joves sí sabien del terror, de la por com a arma política que el general havia sabut manejar per a perpetuar-se en el poder. Coneixien de primera mà que el Règim feia alardó de ser l'artífex de la pau entre els espanyols, i sabien que el general que hi havia capitanejat la Cruzada ―tal com l'Església Catòlica va batejar la Guerra Civil― el que realment hi havia instaurat era la pau dels cementeris. Ja ho cantava Raimon, una de les grans veus de la Nova Cançó, quan deia “De vegades la pau / no és més que por (…) De vegades la pau / fa gust de mort”.

El 20 de novembre de 2015, quaranta anys després, no van ser pocs els que van tornar a brindar per a commemorar la desaparició física d'aquell ésser humà de tan ínfima qualitat. Hi ha coses que convé no oblidar.

París, escenari de terror en l'Europa deprimida.

A París un comando de fanàtics islàmics ha assassinat a pacífics ciutadans com ho fan diàriament a l'Iraq, Tunísia, Síria o Afganistan. Sopant en la terrassa d'un restaurant o en un concert en la zona de la Plaça de la República, la nit amable d'un divendres de novembre es va convertir de sobte en un infern. La premsa diu que estem davant la crònica d'un atemptat anunciat perquè França és el país europeu més amenaçat pel yihadisme, fins al punt que una alta autoritat judicial havia parlat de la possibilitat real d'un 11-S francés. 

Entre anestesiats i adormits, el futur europeu se'ns està escorrent entre els dits, i sembla que no volem adonar-nos. Vivim en la petita part del planeta que, al costat de Canadà i Austràlia, resulta la més habitable; aquella en la qual, malgrat tot, la despesa social per capita és la més alta del globus. Però no sabem valorar-ho ni valorar-nos, i semblem disposats a deixar morir la bella idea d'una Europa pròspera, lliure i solidària.

Vivim abstrets, tancats en les nostres xicotetes o grans bombolles, segons el plànol de la realitat en el que ens situem.

No són pocs els que ens observen des de més enllà de les nostres fronteres i no entenen què passa a Europa. Uns, els més pobres, els desesperats que fugen de l'horror de la fam i de la guerra, no entenen com no som sensibles al seu dolor, i els repel·lim de qualsevol forma i sense excusa. Uns altres, des d'altres latituds, se sorprenen davant aquest peterpanisme egoista que ens embarga; davant aquells particularismes nacionalistes de guarda-roba vuitcentista que ens impedeixen enfrontar conjuntament els problemes reals que ens dessagnen. Aquells reptes davant els quals la institucionalitat europea es mostra maldestra, lenta i fràgil en la seua insuficiència, embolicada, això sí, amb vestidures de mil colors.

Paral·lelament, la Unió Europea és, cada vegada més, una entitat política deprimida. Els qui vivim dins, ens debatem entre la impotència i la incredulitat, quan no directament ens refugiem en el no saber, en l'ignorar què hi ha més enllà dels nostres murs, al mateix temps que acceptem la incapacitat per a gestionar els problemes apressants que tenim dins d'ells. No obstant això, milions dels que ens miren des de fora decideixen intentar travessar el purgatori per tal d'entrar en ella.

Les dades objectives són tossudes, però fem com que no les veiem. En el millor dels casos, ens lamentem per no poder fer res per millorar-les. Europa, nostra cada vegada més feble Unió, ―en mans dels mercaders sense escrúpols i sense cervell―, s'està llatinoamercanitzant a marxes forçades. Fa ja més de tres dècades que Ulrich Beck va posar de manifest que les fronteres de desigualtat i d'inseguretat estaven en un procés accelerat de modificació, i que la individualització i les fractures socials i fins i tot familiars eren les primeres resultants de la globalització i de la revolució tecnològica. Va encunyar, a més, el concepte de brasilenyització, amb el qual assenyalava els riscos de profunda escissió interna d'una societat. Luis de Sebastián va parlar, en una línia semblant, de les societats duals llatinoamericanes, al·ludint a aquelles en les quals el primer i el tercer món conviuen ―a una distància que es pot fer caminant― dins d'una mateixa frontera i sota una mateixa bandera, i Waldo Ansaldi va introduir el concepte d'apartheid social, per a emfatitzar la creixent exclusió resultant d’aquelles doctrines de la revolució conservadora de Reagan i Thatcher, del Consens de Washington, del fanatisme del Fons Monetari Internacional o, més recentment, de les receptes de l’austericidi imposat a sang i llàgrimes en els països de l'Europa del sud.

Aquesta és la llatinoamericanització que afecta a Europa, la que es materialitza amb la tossuderia de les dades de la immoral desigualtat de la que parla amb xifres incontestables Thomas Piketty.

Europa ja pateix la realitat de barris marginals i marginats; les seues favelas, les seues villa misèria, els seus ranchitos, que no són com els de Sao Paulo, Buenos Aires o Caracas, però serveixen per al mateix. Perquè en ells malvisquen els més pobres, que amb freqüència són immigrants magrebins, subsaharians i gents de l'orient pròxim i, sovint, musulmans. En ells troba un excel·lent brou de cultiu el yihadisme que està captivant a joves que, encara que d'origen extern, hagueren de considerar-se i comportar-se com a europeus convencionals atés que ací van nàixer i van créixer.

La notícia dels atacs de París, ―una matança en tota regla―, ens ha colpejat en plena boca. No ha sigut una massacre a Kabul, a Bagdad, a Damasc o a Beirut, a les quals ens hem acostumat; ha sigut en la capital sentimental d'Europa ―["capital del desenfrenament i del vici i portadora de la bandera de la creu”, segons el comunicat del grup terrorista Estat Islàmic, EI]― en la nit suau d'un divendres de tardor que tenia a milers de parisencs i de forasters gaudint d'ella. Uns guerrers d'Al·là intoxicats d'odi als croats, que així anomenen als europeus, ―com si estiguérem encara en el segle XIII―, es van immolar matant en nom del seu déu. Moltes de les víctimes, les de la Sala Bataclan ho van ser, senzillament, ―segons el comunicat de EI― perquè allí s'havien concentrat “centenars de apòstates en un concert amoral i de desenfrenament".

Els promotors de l'assassinat en massa han afirmat que "Va tremolar París (...) es van estrènyer els seus carrers i el saldo de víctimes dels atacs va ser d'almenys 200 croats morts i més ferits, gràcies a Déu".

En aquest escenari global, davant aquest acte bàrbar al que Europa ha de donar una resposta no conjuntural i intel·ligent, les nostres contingències polítiques domèstiques perden pes i volum. Tots sabem que Europa no pot confiar en la policia i l'exèrcit per a mantenir el necessari equilibri de llibertat i seguretat; tots sabem que fa falta una política econòmica que cohesione la nostra societat reduint les desigualtats que ara són creixents; una política social que no desempare als febles i els abandone a la seua sort; i una política educativa efectiva en defensa dels valors republicans, que assegure la vigència dels drets humans des dels principis de llibertat, igualtat i solidaritat.

Parlaran els nostres candidats de tot això en la pròxima campanya electoral?

Ciudadanos, eixe partit híbrid.

Contràriament al que a molts pensen, el partit que lidera amb mà ferma Albert Rivera no és un nouvingut a la política espanyola, a la forma del Podemos que pilota Pablo Iglesias. Va nàixer fa quasi una dècada a Catalunya i prompte va desbordar, encara que amb molta timidesa i sense èxit, les fronteres del Principat. Ha estat en aquests últims mesos, això sí, des de les eleccions europees de 2014, i malgrat que els seus resultats van ser modests [la vuitena llista més votada i solament dos eurodiputats], quan Ciudadanos ha anat escalant en les enquestes; pujant i pujant fins a convertir-se en una seriosa preocupació per als dos grans partits sistèmics espanyols, el Partit Popular i el Partit Socialista. Encara sense descartar que Podemos puga obtenir en les pròximes eleccions major suport del que ara li auguren les prediccions, tot sembla indicar que Ciudadanos va a ser la força política a la qual els partits majoritaris festejaran per a formar un govern o, si més no, una majoria parlamentària que permeta constituir-lo.

És veritat que Ciudadanos s’ha enlairat amb tanta força perquè el PP dóna símptomes inequívocs de caducitat de projecte, d'incapacitat de la seua dirigència i d'asfíxia de bona part de la seua àmplia base electoral. La corrupció en fase de metàstasi, la política austericida exempta de la mínima sensibilitat social, les tensions polítiques amb Catalunya, el rodillo de supèrbia emparat en la seua majoria parlamentària i la pèrdua de contacte amb la realitat han obert una enorme extensió de terreny electoral que el PP havia cobert durant dècades, i que ara està sent ocupat en una operació llampec per les forces del jove i dinàmic Albert Rivera.

S'ha expandit per l'Espanya urbana i ara pugna per disputar també el vot de l'Espanya interior, en particular de les zones menys poblades però sobre representades en el Parlament. Com que sap que ací té el seu taló d'Aquil·les, intenta esmenar-ho.

A tot arreu es presenta com un partit proper als problemes concrets de la gent, sense escarafalls ideològics. Diu ser un partit constitucionalista, post nacionalista i progressista que ha superat la dicotomia esquerra/dreta i s'ha instal·lat en el binomi llibertat/autoritarisme, identificant-se, clar, amb la primera. El seu missatge implícit, encara que a voltes no tant, rememora allò que deia el gran eslògan de la UCD de Suárez en les eleccions de 1977: “lo bueno de la izquierda y lo bueno de la derecha”. Fins i tot el recurs al record del líder avilés està perfectament integrat en el cànon doctrinal del partit.

Els analistes estan dividits. Uns expliquen que és un partit de centre dreta, mentre que uns altres ho situen en el centre esquerra. Ells mateixos es presenten com afermats en el centre-centre en el qual el ciutadà comú situa  la virtut. L'objectiu és atrapar vots tant de la dreta com de l'esquerra, del Partit Popular i del Socialista i, si és possible, d'alguns despistats més a l'esquerra d'aquest seduïts pel dinamisme de Rivera, així com per la seua moderació carregada de pragmatisme.

No obstant això, si aprofundim una mica més en el corpus doctrinal de Ciudadanos, percebrem alguns dèficits significatius.

Una cosa és aquesta combinació entre liberalisme econòmic i defensa de la més castissa unitat d'Espanya ―que atrau a empresaris i gent d'ordre identificada amb el nacionalisme espanyol, el banal i el canònic― i unes formes republicanes en les quals cap, per exemple, un discurs progressista de defensa de l'avortament o els matrimonis del mateix sexe. Però una altra molt diferent és la seua acció política en el dia a dia. La major part dels dirigents de Ciudadanos no tenen la prestància i el saber estar de Rivera, i alguns són francament impresentables, com per exemple la dirigent valenciana Carolina Punset, una xica de bona casa nascuda a Washington, a la qual quasi tot l'autòcton en el territori que li han encomanat li resulta vilatà. La senyora ha arribat fins i tot a negar-li el reconeixement al cantautor Raimon en la seua Xàtiva natal, amb el caspós argument que els seus mèrits els va realitzar en un altre lloc [Catalunya] i no en terra valenciana. Aquests tics, o la defensa de les festes taurines, negant el maltractament animal, són algunes de les que enlletgeixen un partit que es diu modern i modernitzador. Ciudadanos és doncs, ―resulta evident―, un partit híbrid.

Més greu, no obstant això, molt més greu és la política que ha establert el líder suprem, Albert Rivera, sobre la Llei de la Memòria Històrica. Segons la seua molt particular visió, el pacte de la Transició va establir que a Espanya ja no hi ha vencedors ni vençuts. Per tant, més enllà de les paraules, per la via dels fets, tot fa pensar que els familiars dels més de cent deu mil desapareguts que jauen encara en les cunetes a l'espera de ser enterrats dignament han de renunciar a això i, a més, han d'oblidar que durant dècades van ser tractats i humiliats com vençuts o fills de vençuts. Fins i tot ara, quan Rivera diu que la medalla d'or de Calatayud no se li ha de retirar a Franco està negant, de forma explícita i vergonyosa, aquella visió edulcorada de la Transició que tan bons resultats li va donar a la dreta espanyola i a una part de l'esquerra. Es tracta d'aquella esquerra amnèsica que encara avui prefereix mirar cap a un altre costat quan es parla de dignificar la memòria dels qui van lluitar per la llibertat contra el feixisme, tant en la guerra com en la immensa, terrible i negra postguerra que es va allargar fins a la meitat de la dècada dels anys setanta.

Caldrà veure que es fa de les propostes de regeneració i de modernització que promet desenvolupar Ciudadanos, com sens dubte ho és la de la desaparició del Senat que acaben d'anunciar, una càmera tan inútil com desacreditada i onerosa per a l'erari públic. Caldrà confirmar que aquesta alternativa política i electoral trenque l'hegemonia del neo franquista Partit Popular. Tot amb tot, convindria no enganyar-nos: Ciudadanos és un partit híbrid que està situat en l’escenari partidari espanyol en un territori que no està, precisament, en la marge esquerra. 

La irreversibilitat d’Espanya i la fugida catalana en vespres electorals.

Rajoy no podia somniar que els sobiranistes li feren tan gran regal quan estava agonitzant. A menys de dos mesos de les eleccions al Parlament de Madrid, amb un Partit Popular enfangat en la corrupció sistèmica que l’aproxima molt a una organització delictiva, i amb una realitat econòmica que la ciutadania no pot conciliar amb els discurs triomfalista dels popularistes, el president del govern espanyol ha rebut un passe de gol o, si ho preferiu, un bocatto di cardinale, des de Catalunya. Les dues metàfores són d’Enric Juliana, i funcionen perfectament per a descriure allò que ha ocorregut al Parlament català. Amb les alegries de la senyora Forcadell i la declaració recolzada per Junts pel Sí i la Candidatura d’Unitat Popular el programa electoral del PP ja ha quedat tancat i arrodonit, i pot resumir-se així: "Por la Unidad de España, de los mucho españoles unidos, muy españoles".

La unitat d’Espanya, ―que n’hi ha dies que arranca d’Isabel i Fernando, i d’altres de Viriato o d’Atapuerca―, és i serà eterna, diuen molts des de tot arreu, Catalunya inclosa. Afirmacions d’aquest tipus ens recorden, per exemple, que el règim castrista va afegir en 2002 una disposició especial a la Constitució cubana de 1976, segons la qual el socialisme va ser declarat irrevocable. No sols Francis Fukuyama ha volgut acabar amb la història, també d’altres han intentat, intenten i intentaran fer valdre la seua idea de que n’hi ha coses ―un Estat en el cas del que parlem― que són i seran pels segles dels segles. Una concepció així té poc a veure amb la democràcia. El president de la República Bolivariana de Veneçuela, Nicolás Maduro, ―per posar un altre exemple―, ha declarat davant les properes eleccions al seu país que si l’oposició obté la victòria, ell no cedirà el poder i governarà “amb el poble, sempre amb el poble i en unió cívica militar”. Un altre que també vol decretar que s’ha arribat a la fi de la història, i si el decret no funciona, els militars s’encarregaran de fer-lo funcionar.

Evidentment no es tracta de comparar el règim polític espanyol, una democràcia occidental homologada [d’una qualitat molt millorable, això sí, a hores d’ara] amb una dictadura com la cubana o un règim populista autoritari com el veneçolà, però sí els podem fer servir per a entendre que les estructures polítiques són com són mentre els ciutadans, ―els qui tenen realment la sobirania―, no decidisquen una altra cosa. I això s’ha d’aplicar a Cuba, a Veneçuela i, també, a Espanya.

Actualment, el creixent distanciament entre Catalunya i Espanya s’assembla cada vegada més a un abisme davant el qual molts han començat a patir un atac de vertigen. No serà perquè els sobiranistes no vingueren anunciant les seues intencions. Des de La Moncloa, tanmateix, Rajoy va ser fidel als seus principis i va continuar amb la lletania del compliment de la llei i del no n’hi ha res a debatre sobre la irreversibilitat espanyola. El problema no ha fet sinó complicar-se cada dia més, i ell ara confia en que tot abanderant la unitat d’Espanya, apareguent com el cap de quadrilla dels que fan front als separatistes, l’electorat oblidarà contingències menors com ara l’atur, la corrupció, la crisi o l’empobriment creixent, i el recolzarà per a mantindre’s a La Moncloa quatre anys més. Ja ho ha dit ell, amb eixa manera irritant de maltractar la llengua castellana: "Estar seguros. Esto va acabar bien. Lo malo es que ha comenzado mal".

Rajoy s’ha reunit amb els dirigents del Partit Socialista, de Ciudadanos i de Podemos, tot tractant de constituir un front anti-sobiranista. Els dos primers són sensibles o directament partidaris de fer-ho. Seria un error més en la llarguíssima sèrie d’errors que s’han comés des de fa anys, particular i especialment el Partit Popular. Qualsevol cosa que polaritze la situació, que confirme l’existència de dos blocs que no poden ni tan sols parlar-se, serà no ja contraproduent, sinó que significarà la victòria d’aquells que des de les dues posicions enfrontades són aferrissats partidaris de la coneguda consigna del “quant que pitjor, millor”. Per a ells, és clar; millor, sols per a ells.

També a Catalunya n’hi ha de partidaris d’aquesta tesi. La radicalització és creixent com més va més. Persones que semblaven assenyades equiparen la situació catalana amb les lluites d’alliberament nacional dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, com si Catalunya tinguera res a veure amb Algèria, el Congo o Vietnam. Altres, inclús, han emparentat l’actual situació al Principat a la lluita pels drets civils dels afroamericans als Estats Units. I no són declaracions aïllades i sense recorregut, no; que hi ha qui s’ho pren seriosament. Ho demostra que fins i tot el Secretari General de l’ONU, Ban Ki-Moon, ha declarat de forma explícita que Catalunya no està entre els territoris amb dret a l’autodeterminació.

És que ens estem tornant tots bojos? Alguna cosa així va dir algun conseller a la reunió de govern presidida per Artur Mas fa uns dies, segons ha contat La Vanguardia. Com no podia ser menys han començat a aparèixer dissensions dins el govern català, i al si de la pròpia Convergència. Més enllà de la credibilitat que puga merèixer-nos un pacte estable entre JxS i la CUP, antitètiques en tantes coses, sorprèn i molt la urgència amb la que l’actual majoria parlamentària vol actuar. No volen esperar ni a tindre govern, ni tan sols candidat a presidir-lo. Han decidit allò que en diuen la desconnexió, però ―si arribara el cas― marxar d’Espanya no hauria de ser fugir d’Espanya; desconnectar no hauria de ser arrancar els cables i els endolls. Tot fa creure que tenen por de perdre impuls i necessiten una reacció airada, inclús autoritària per part del govern de Madrid.

És difícil no caure en la sospita de que estan fent tant de soroll i tant d’aldarull amb tanta urgència perquè volen que el PP continue manant a Madrid. Aznar, FAES, Rajoy i el PP són els qui han eixamplat i enfortit l’independentisme a Catalunya, com va reconèixer un home que parla clar com és Joan Tardà. ¿Serà que des del pont de comandament del procés n’hi ha por que canvie el color i el tarannà del govern espanyol després del 20N? Tot fa pensar que sí. Per què sinó el passe de gol a Rajoy?

Hauria de quedar clar que una cosa és el dret legítim dels ciutadans de Catalunya de redefinir el seu futur, incloent-hi el tipus de relació que volen tindre amb Espanya, i una altra el com està gestionat l’actual majoria parlamentaria eixe dret. On creuen que poden arribar així? Corren el risc de perdre el suport dels qui des de fora de Catalunya ―pocs o molts― recolzen el seu dret a decidir. Sembla que no els importa, tanmateix.

En qualsevol cas, seria convenient que reflexionaren una mica. Mai, ―és una regla d’or en qualsevol confrontació política de negociació, i la situació actual exigirà tard o d’hora negociar―, pot deixar-se a l’altre sense cap eixida, ni mai se li pot demanar una cosa que no pot concedir-te. Deixant de costat la utilització bastarda que Rajoy i el PP estan fent i faran de la situació, el govern espanyol mai podrà prémer ―amb el marc legal actual― la tecla del Sí a tot el que es demana ara per ara des del Parlament de Catalunya. No queda, per tant, altra eixida que negociar, raonar, pactar. És una evidència que hauria d’estar clara per a tots.

Seria convenient tornar a allò del dret a decidir. Tornar a exigir la convocatòria d’un plebiscit que siga legal per arribar a saber que en pensa realment la gent catalana davant una pregunta simple: vol o no vol vostè continuar dins de l’Estat espanyol? Cal ser conscients, tanmateix, que el referèndum no seria una mena d’abracadabra que desfaria el nuc actual. No és suficient, però si necessari per a que uns puguen conèixer en profunditat els pro i els contra de la separació d’Espanya i altres l’escenari sobre el que han d’actuar. És a dir, que convindria abandonar el frontisme,  la híper polarització, la confrontació del tot o el no res, i començar a fer política d’alta qualitat democràtica i sense urgències. Una situació com l’actual no es pot resoldre ni en dies ni en mesos. Caldrà mantenir la calma i ser pacients. Per començar, uns haurien d’acceptar que res tret de la mort és irreversible, i d’altres que marxar, si arribara el cas, no pot ser de cap manera fugir.