Finalment l’espectacle del PP ha finalitzar, i Rajoy ja en té substitut: Pablo Casado, un home biològicament jove, però amb un cervell d’home entrat en anys, que sustenta valors de la dreta espanyola més ultra. El dirigent electe està declarada i bel·licosament a favor de coses que difícilment poden comptar amb un suport majoritari en la societat actual, però ja sabem que vivim temps difícils amb els Trump, els Putin o els Salvini.
Es presenta Casado com liberal conservador, la qual cosa desorienta a qualsevol que l’escolte i du a pensar que també li van convalidar Barrio Sésamo [Sesame Street] i es va perdre els imprescindibles ensenyaments d’Epi i Blas [Ernie i Bert, els muppets nord-americans]. Si hagués cursat l’assignatura infantil de la TV, una troncal per als de la seua generació, li haurien explicat la diferència entre liberal i conservador, com les de dins i fora, alt i baix, blanc i negre, net i brut.
Tanmateix, el que cal entendre no són les etiquetes del de Palència, sinó el significat de les seues paraules. Allò que Casado vol dir és que si et quedes prenyada i no volies, per la raó que siga, t’aguantes; que si estàs morint-te de dolor, si tens una malaltia incurable i pateixes el que no està escrit, t’aguantes; que si ets sensible a tot allò que vulnera els teus drets com a persona pel fet de ser dona, t’aguantes; que si aspires a construir pacífica i democràticament una nova realitat nacional al teu territori, oblida’t. Segons Pablo Casado, has d’entendre-ho: totes aquestes coses creen esquerdes en la moralitat, i no es poden consentir de cap manera. Aquesta és la vertadera ideologia del cavaller, la que intenta amagar darrere l’absurda etiqueta.
Memòria històrica, per a què? Treure Franco de Culgamuros, de cap manera; això són coses velles, del passat que a ningú interessen. El nou patum del PP és dels que en pensa que això reobri ferides superades. Com que es tracta de ferides que ell ni ha patit, ni compren, són al seu parer coses menors, sense importància. Ja ho va dir quan encara era un jovenet que presidia les Noves Generacions del PP: "els d’esquerres són uns carques, tot el dia amb la guerra de l’avi, les foses de no-sé-qui, la memòria històrica...". I d’aleshores ençà, no n’ha canviat. Sostenella y no enmendalla, en diuen d’això a Espanya.
Tot amb tot, són majoria els qui esperen que Casado modere els principis que ha exhibit com a idees força -com a missatges de màrqueting polític més aviat- en el seu combat contra Soraya Sáez de Santamaría. Ha guanyat, sí, liderant una “coalició de perdedors”, que tot s’ha de dir; perquè va ser l’ex vice presidenta la que havia estat més votada pels militants. Ara, l’aristocràcia del partit, els compromissaris -la immensa majoria d’ells professionals de la política o aspirants a ser-ho-, li han girat la mà a la militància de base i han posat al capdavant a un home que fa alardó de la seua joventut, mentre defensa les posicions més ràncies de la dreta nacional-catòlica espanyola de tota la vida.
A partir dels propers dies Casado començarà a rebre factures de les diverses capelles i famílies que l’han donat suport, a més de que caldrà veure què passa amb els Sorayos, molts dels quals pagaran amb la vida [política] haver-se enganyat de bàndol. D’altres, però, vendran cara la seua derrota i potser voldran morir matant.
També haurem d’estar pendents de com evolucionen les peripècies judicials del nou líder d’aquesta dreta ultra que ha eixit confirmada de l’aplec de Madrid. El seu currículum acadèmic encara li ha de donar molts de mals de cap, i tot i que coses com les falsedats, les mentides o els tractes de favor que han aparegut de forma estretament vinculada a la fabricació de la seua història estudiantil siguen pecadets venials per a molts del seu partit, la societat hispana està molt sensible davant la corrupció de qualsevol mena. Allò de la Universidad Rey Juan Carlos no sols no ha acabat, sinó que és ara que tot just comença. Veurem que passa amb el multi-titulat que aprovava i aprovava per via exprés i distinta a la de la resta dels mortals.
A Pablo Casado li manca el bigoti de José María Aznar per a representar del tot el marcat perfil d’un partit que no respira liberalisme més que pel que fa als grans negocis i a les prebendes per als amics polítics. En els altres plànols de la realitat es reivindica com a castellà i castellanista de pedra picada, fins al punt que el nou dirigent –que parla gallec en la intimitat, com el seu mentor parlava català- enarbora la idea d’il·legalitzar els partits que promoguen la independència del seu territori de referència. En aquest terreny competirà amb el duo Rivera i Arrimadas, inclús amb la família més jacobina i espanyolista del PSOE, així que uns i altres hauran de redefinir les seues proclames que sintonitzen amb allò que Casado diu “la España de los balcones”, amb les seues banderes i tot el que signifiquen.
La dreta que des d’ara lidera Pablo Casado no ens farà enyorar Mariano Rajoy. Casado, com a poc, sap parlar, així que ens estalviarà els episodis de vergonya aliena del gallec, però hem de preparar-nos per a rebre dosis més que tòxiques d’un espanyolisme de la caverna, que es nega a entendre, que es recrea en la seua ignorància de la complexitat d'un país que estan decidits a encaixar en les seves estructures mentals encara que siga a cops de martell.
Ara però ha arribat el temps de les vacances, si més no per als qui ens les podem permetre. Fa unes setmanes van ser molts els que celebràrem la idea de passar l’estiu sense Rajoy, quan va caure gràcies a la moció de censura. Ara haurem d’oblidar-nos del liberal conservador Casado i de les seues intencions contra-reformistes, si més no fins a setembre. A veure si a l’agost algú li regala la col·lecció completa de Barrio Sésamo. Passeu bon estiu.
La Casa Reial espanyola fa anys que va de mal en pitjor. Després de la bala de plata que va ser l’abdicació de Juan Carlos I, dos escàndols monumentals han deteriorat encara més la imatge de la família Borbón i, al seu tomb, la de la pròpia institució monàrquica. Tant l’ingrés en presó d’Iñaki Urdangarín com que la seua muller, Cristina, haja ballat en la corda fluixa judicial durant mesos, han sigut fatals per a un organisme que està obligat a gaudir del favor d’una ciutadania a la que ningú ha preguntat en quina mesura recolza.
La que faltava ha vingut de la mà d’una ex parella sentimental de l’actual Rei emèrit, la senyora Corina zu Sayn-Wittgenstein, de la qual hem conegut unes converses poc edificants –no desmentides per ella- amb un personatge més que tèrbol, també en presó, com és el comissari Villarejo. En eixes gravacions, la senyora sosté que el pare del rei actual ha mantingut i manté comptes bancaris a Suïssa, ocults a la hisenda espanyola. Són –explica- uns diners procedents de les comissions cobrades per haver participat en la consecució de contractes per a l’Estat a l’estranger, bona part d’ells a l’Aràbia Saudita, eixe regne ignominiós governat amb mà de ferro per sàtrapes medievals que haurien de ser jutjats pel Tribunal Internacional de La Haya.
A més, la senyora Sayn-Wittgenstein ha afirmat tres coses més referides al rei emèrit: que ha fet servir diversos testaferros –entre d’altres ella mateix- per als seus negocis inconfessables; que ell mateix va recaptar fons per a l’Instituto Noos, el que representava el seu gendre, avui a la presó; i, finalment, una idea tan il·lustrativa com sorprenent sobre Juan Carlos: que no sap distingir entre que és legal i què és il·legal.
Sorprenent? Potser no tant. Durant més de vint anys la monarquia juancarlista va gaudir d’una mena de butlla total per part de la ciutadania. Després d’aquell 23F de 1981, nit en la que molts republicans de soca-arrel van decidir que l’hereu de Franco s’havia guanyat el lloc de treball i era el moment d’acceptar-lo, el Campechano va viure dues dècades glorioses. Tot se li va perdonar per bona part d’una opinió pública anestesiada per una aliança dels grans poders del país, que amagaren o edulcoraren les malifetes reials, des de les amistats perilloses, als negocis non sanctus, passant pels nombrosos i coneguts afers de faldilles.
Fa temps que va canviar la sort del monarca, concretament des de 2011, i d’aleshores fins a 2014 va viure un descens als inferns que va anar erosionant tant la seua figura com la de la institució que representa. Després de la inculpació del gendre i de la seua filla Cristina, i del lamentable espectacle de la cacera d’elefants a Botsuana, Juan Carlos I va abdicar en el seu fill Felipe en juny de 2014.
El ja no tan jove rei va perdre crèdit amb una inesperada rapidesa. Va establir una mena de tallafocs amb la germana i el cunyat, però també va aparèixer vinculat per raons d’amistat íntima amb empresaris que estan en el punt de mira de la Justícia. A més, va rebre crítiques molt dures per la seua resposta al problema català, quan va eixir en televisió oficiant de qualsevol cosa menys de conciliador amb l’independentisme. Després d’això, assumptes com la seua inacció davant el manteniment del Ducat de Franco, feta pel govern de Rajoy en els seus moments finals, han deixat negre sobre blanc on s’ubica Felipe de Borbón, quins són els seus amics i quines les seues prioritats.
D’un temps ençà, des de la dura crisi de 2007, després del 15M precisament del 2011, després del trencament del bipartidisme, i sobre tot davant el nou clima polític que ha provocat la pandèmia de corrupció i les condemnes judicials que van dur-se per davant al propi President del Govern i al seu partit fa unes setmanes, la monarquia espanyola està jugant amb foc.
Qualsevol amb un mínim d’interés per la cosa pública, tothom amb una opinió política fonamentada –no necessàriament partidista-, està en disposició de reconèixer que la transmissió hereditària de la més alta magistratura de l’Estat és un anacronisme impropi d’una societat democràticament madura del segle XXI.
Països com els nòrdics o d’altres com Holanda o Bèlgica, àdhuc la sempre invocada Gran Bretanya, són excepcions que en cap cas justifiquen ni legitimen la monarquia espanyola. Aquelles gaudeixen de trajectòries històriques molts distintes de la que presenta la ibèrica, si més no quant a la seua legitimitat. De fet, fa molt de temps que el CIS no pregunta per la salut sociològica d’aquesta, pel suport dels espanyols, però és una evidència que els monàrquics són cada cop menys i més vells.
El republicanisme és ja un fet hegemònic a Catalunya, i no diguem al País Basc. A d’altres territoris de l’Espanya més dinàmica, especialment el jovent difícilment pot enganxar-se a una idea que li resulta senzillament absurda. Ells han crescut en democràcia, de qualitat millorable però democràcia, així que allò de que el Cap de l’Estat ho siga per herència, sense elecció popular, els resulta incomprensible.
La III República Espanyola és, ara per ara, un somni -quasi una utopia sentimental- per a un nombre important de ciutadans. No és imaginable que, a curt termini, el debat sobre mantindré o no la monarquia entre en l’agenda política com un objectiu prioritari d’una majoria significativa de la població. Tanmateix, això no vol dir que aquesta mateixa gent i d’altra que mai ha qüestionat la institució estiguen disposades a empassar-se que el Cap de l’Estat i la seua Reial Família estiguen embolicats en fraus a Hisenda o en negocis il·legals que a qualsevol altre mortal li suposarien anys de presó. Moltes coses hauran de canviar dins La Zarzuela si volen mantindré un grau acceptable de suport popular.
De moment, Podem, Compromís, Esquerra Unida, PDCat i Bildu han demanat que intervinguen el Parlament, la Justícia i el Ministeri d’Hisenda. PSOE, PP, d’altres poders de l’Estat i els grans mitjans de comunicació estan fent com el que ni sent ni pateix, però no serà possible que es mantinguen en aquesta posició per molt de temps. Tampoc la monarquia podrà trontollar indefinidament.
Mèxic és un gran país, geogràfica i econòmicament, poblat per gairebé 124 milions de persones [estimació 2018] que presenta totes les característiques de les societats duals i algunes més, resultants tant de la seua singularitat geogràfica, com de la fortalesa de l'anomenada indústria del crim [al costat de la incapacitat de l'Estat per a derrotar-la].
Les societats duals [segons va encunyar Luis de Sebastián] són aquelles en què el Primer i el Tercer Món conviuen dins de l'espai delimitat per una mateixa frontera, un territori identificat per una mateixa bandera. Mèxic és l'onzè país del món en PIB nominal, però en xifres de 2016 tenia a més del 43 per cent de la seua població per sota de la línia de pobresa: parlem de més de 53 milions de persones.
Sovint, especialment a les grans ciutats, el trànsit entre aquestes dues realitats es pot fer en un autobús de línia urbana o, simplement, caminant. A Amèrica Llatina, que com se sap és la regió més desigual del planeta, aquesta terrible realitat és constatable a Buenos Aires, Sao Paulo, Bogotà, Lima, Caracas... i també a Mèxic DF i en moltes altres ciutats argentines, brasileres, colombianes, peruanes, veneçolanes... mexicanes.
A més, el Mèxic d'avui, el que ha triat a Andrés Manuel López Obrador, AMLO, com a nou president, al capdavant de la coalició Moviment de Renovació Nacional [MORENA], és un país que -com sempre s'ha dit- sembla estar molt lluny de déu i massa a prop dels Estats Units. Més de tres mil quilòmetres de frontera entre els dos països, separant realitats tan diferents en tantíssims aspectes, sempre han estat una inesgotable font de problemes. Ara, després de l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, ja des d'abans fins i tot de la seua elecció, les tensions entre els dos països fronterers han anat en constant augment. Com no va a ser així en una relació entre veïns en què un acusa l'altre d'assassí, violador, criminal i, a més, vol construir un mur per impedir qualsevol contacte amb ell.
La indústria del crim, molt especialment el sector vinculat al narcotràfic amb els tan potents com violents càrtels de la droga, està darrere de dos fenòmens que a Mèxic arriben a tindre proporcions excepcionals: la corrupció i la violència urbana. Si el primer és endèmic [apareix com el país més corrupte dels 34 estats que conformen l'OCDE], el segon ha arribat en l'última dècada a unes proporcions que fan que l'adjectiu dantesques resulte insuficient. Les xifres de morts amb violència donen xifres pròpies d'un país en guerra: més de 25 mil homicidis l'any passat, dins d'una sèrie que porta més d'una dècada en xifres insuportables. La decisió de Peña Nieto de treure l'exèrcit als carrers, comparable a aquell error majúscul de Ronald Reagan de declarar la guerra al narco, tampoc aquí ha servit de res.
AMLO i MORENA tenen un repte mastodòntic per davant: governar des de l'esquerra política un país tan gran i poblat, tan escandalosament desigual, que pateix uns terribles paràmetres de violència, amb un veí tan poderós com hostil pel nord, i amb altres molt pobres i problemàtics pel sud: Guatemala té gairebé mil quilòmetres de frontera amb Mèxic.
Jorge G. Castañeda, qui va ser reconegut professor de la UNAM i canceller del govern mexicà, va escriure en el seu moment "Hi ha països més pobres que Mèxic i països més rics que Mèxic, però hi ha pocs països tan desiguals com Mèxic: desigualtats socials, de classe, ètniques, de tota mena..., entre el nord i el sud, entre pobres i rics, entre el camp i la ciutat, entre els blancs i els mestissos, entre els mestissos i els indígenes... tenim totes les desigualtats imaginables". Recorden aquestes paraules altres del brasiler Fernando Henrique Cardoso, també prestigiós acadèmic que va ser president del seu país, quan deia que "Brasil és el país dels exclosos", i que el seu més que pobre és un país injust.
La temptació per la història comparada sempre és estimulant, de manera que no són poques les veus que s'han escoltat a propòsit de paral·lelismes entre el Mèxic amb el qual es troba López Obrador i el Brasil que va afrontar en el seu primer govern Lula da Silva. Altres tantes han atès a les possibles coincidències entre el nou mandatari mexicà i l'Hugo Chávez de 1998, quan va arribar al Palau de Miraflores. A més, etiquetes utilitzades amb els dos se li han adjudicat a AMLO, especialment les de populista i nacionalista.
Així, el New York Times, en una columna d'opinió es preguntava aquests dies per quina havia de ser la cara preponderant de la polièdrica personalitat d'Obrador, la populista, l'esquerrana, la nacionalista, la pragmàtica o l'austera. I la resposta era que hi ha un sol AMLO, que és així de plural i complex. NYT afirma que el nou president vol transformar Mèxic en tots els seus plans, però no és partidari d'una revolució sinó d'un sumatori de canvis graduals. És un populista pragmàtic que pretén actuar sense desbordar els marges de la política mexicana, però amb una orientació ideològica clara: "Pel bé de tots, els pobres primer".
Per descomptat recorda aquell objectiu del primer Lula, quant proposava un nou Contracte Social als brasilers, o quan afirmava que la seua política havia de garantir que tots els seus ciutadans mengessen tres vegades al dia.
En la seua Carta a o Povo Brasileiro, Lula deia el 2003 una cosa que potser avui podria subscriure López Obrador: "serà necessària una lúcida i assenyada transició entre el que tenim avui i el que la societat reivindica. El que es va fer o es va deixar de fer en vuit anys no serà compensat en vuit dies. El nou model no pot ser producte de decisions unilaterals del govern, tal com passa avui, ni serà implantat per decret, de manera voluntarista. Serà fruit d'una àmplia negociació nacional, que ha de conduir a una autèntica aliança pel país, a un nou contracte social, capaç d'assegurar creixement amb estabilitat".
Deixant de banda el posterior esdevenir de Lula Da Silva [avui a la presó per corrupció] i el seu Partit dels Treballadors, que no té per què tindre paral·lelisme algun amb el futur d'AMLO i MORENA, el repte del president acabat d'elegir i del partit que li dóna suport és immens: ha de pacificar Mèxic, ha de revertir la desigualtat i la injustícia endèmiques de les societats duals i ha d'assegurar-se el respecte del seu veí del nord, així com unes relacions raonables entre els dos països.
Els ciutadans que li han donat suport, particularment ells, esperen que es confirme ràpidament que MORENA no és ni el PRI, ni el PAN, ni l'últim PRD. I molts d'ells esperen respostes immediates per als seus problemes urgents, tant que no admeten demora en obtenir solució. Com escrivia Leonardo Curzio recentment, a El Universal, l'esquerra mexicana té una enorme experiència en criticar, carregada de raons, el que han fet el PRI i el PAN quan han estat al govern i ara ha de prendre decisions que seran criticades amb extrema duresa per aquests mateixos partits; és a dir, el que passa habitualment en els sistemes democràtics consolidats. Paral·lelament, el nou president haurà d'exercitar els seus dots de conciliació per potenciar el valor i el prestigi de les institucions, allunyant-les del clientelisme i de la corrupció.
Aquesta dialèctica les enfortirà sens dubte, contràriament al que s'ha fet en altres països des del populisme d'esquerres, que sempre ha buscat fidelitzar el seu electorat des de la pràctica del subsidi, alhora que dividia a la ciutadania en dos grups enfrontats: “el poble” i “els enemics del poble”; és a dir, els partidaris del govern i els que no ho són. Enarborar la bandera de l’”autèntic i vertader poble” no pot ser una patent de cors per governar al marge dels paràmetres democràtics convencionals.
Des de la idea “els pobres, primer”, que ningú pot discutir com l'imperatiu categòric d'un govern que se situa en l'esquerra política, com és el d'AMLO, l'acció governamental no pot orientar-se cap a la generació del clientelisme de la subvenció, sinó a fer compatibles les necessàries ajudes socials amb el reforçament de les institucions, perquè els ciutadans que reben el suport i l'ajuda de l'Estat en el seu paper redistributiu de la riquesa nacional entenguen que reben perquè tenen drets, no perquè se'ls està fent un favor, una concessió graciosa, a canvi de la seua fidelitat política. A més, si en un principi l'èxit del nou govern pot jutjar-se per la millora de l'atenció i l'ajuda als desheretats, a mig termini el veritable èxit serà el que reflecteixen les xifres d'aquells que ja no necessitaran la subvenció directa de l'Estat, sinó que la redistribució de la riquesa que aquest ha d'assegurar els arribarà per via indirecta de la millora dels indicadors educatius, de salut i d'altres prestacions socials.
El repte, els reptes de l'esquerra morenista comandada per Andrés Manuel López Obrador són gegantins. Veurem si aquesta opció política de progrés aconsegueix navegar en les procel·loses aigües en què ha entrat per mandat d'una majoria importantíssima dels electors. De l'èxit d'AMLO i els seus podrien derivar-se conseqüències positives per a tota l'Amèrica Llatina, una d'elles donar el tret d’eixida per acabar amb les perverses societats duals d'una bona vegada.
