L'estadi violent o la conspiració contra la festa

Fa ja alguns anys, el Col.legi Major Rector Peset i el Departament d'Història Contemporània, ambdós de la Universitat de València, van organitzar sota la coordinació dels professors Justo Serna i Salvador Albiñana un cicle de conferències que més tard van aparéixer publicades en forma de llibre sota el títol de El futbol o la vida (2003). Rescate alguns paràgrafs que vaig escriure en l'article que vaig firmar amb el títol “L'estadi violent o la conspiració contra la festa”. I ho faig a propòsit de l'insuportable i perillosos contenciós que han generat els partits entre el Real Madrid CF i el FC Barcelona. L'últim, com sabem, va acabar amb una agressió incomprensible, dement, -o perversa-, de l'entrenador del Real Madrid, senyor Mourinho, al segon entrenador del Barcelona, senyor Vilanova. Enmig del tumult per una molt lletja entrada d'un defensa blanc sobre un atacant blaugrana, el primer va caminar cap al segon, va guanyar la seua esquena i, sense mediar paraula, li va ficar el dit en l'ull.

En matèria futbolística, els nostres majors ens van inculcar, crec que sense proposar-se-ho, --que aquestes coses i altres més series eren abans més senzilles i s'entenien com naturals en les relacions entre els xiquets i els adults--, ens van inculcar, deia, l'adscripció a l'equip. Encara recorde, i fa ja més de quaranta anys, quan al tio Vicentico --qui contrapesava la tebiesa futbolística de mon pare- no se li podia parlar alguns diumenges a la nit, en els que ni tan sols sopava, "perqué hi ha perdut el València", que informava amb naturalitat i sense sorpresa la tia.

En adults ens convertirem els xiquets, i vam ser pares, i trobarem en el futbol un escenari de complicitat amb els nostres fills, un espai privat en paradoxal companyia de milers de persones, una identificació amb coses nostres, una identificació, una altra vegada, amb la samarreta, amb l'escut. Vam tornar a celebrar els triomfs i, quasi com feia el tio Vicent, a remugar-nos les derrotes.

El futbol, en el nostre cas Mestalla i el València CF, ha significat compartir un poc més que una diversió. Perquè és un espectacle-esportiu-emotiu és pel que han sorgit les referències que ja seran vitals i vitalícies per a nosaltres. I el futbol ha sigut això i més, i ho ha sigut perquè ens proporciona il·lusió. Coincidisc amb Johan Cruyff en l'enunciat d'un dels seus axiomes: "la il·lusió és bàsica en general, però sobretot en el futbol". Hem tingut, i tenim, il·lusió d'anar a Mestalla, de gaudir amb un bon partit que, clar, acaba amb la victòria del València. Ens abracem amb el gol, ens admirem de la qualitat dels els nostres, del senzill que tot pareix quan les coses ixen bé, exterioritzem la nostra alegria i el nostre enuig, conversem amb alguns doctes veïns de localitat amb els qui fa anys coincidim partit rere partit. Aplaudim compassadament, cantem la consigna de suport o l'estrofa de l'himne del club, i estem convençuts, convençuts, que ajudem a la victòria. Ells corren, suen, cauen, xuten, lluiten, marquen el gol, però nosaltres som "l'afició", la millor segons conten els que entenen, "l'afició d'un València campió". El futbol és un espai de sociabilitat en el qual ens sentim bé malgrat la seua extraordinària heterogeneïtat política, cultural i fins i tot estètica.

Hi ha, no obstant això, una creu. Un perill que amenaça, un enemic que aguaita. I no és un altre que la violència. La violència és, --experiències tenim en altres latituds--, un perill cert que, de no atallar-ho, podria acabar amb el futbol tal com ho entenem i ho gaudim. L'espectacle-esportiu-emotiu no pot convertir-se en un exercici de risc. Si els pares senten por d'acudir amb els seus fills, si les joves parelles temen per la seua seguretat, el futbol morirà tal com ho gaudim i l'estadi es convertirà, potser, en un espai en què es dirimiran altres contenciosos socials.

Pel que fa al futbol d'elit, al de la Primera Divisió i els campionats internacionals, cal diferenciar la violència individual, la col·lectiva i aquella que utilitza el futbol com a via de canalització de problemes socials d'origen divers. Evidentment la que més ens afecta és la violència que hem anomenat col·lectiva, és a dir la que es promou, s'incita o es practica en grup. I en ella podem diferenciar el que diríem incident ocasional del que qualificaríem com a disturbi premeditat. I encara entre aquests cabria una última fractura: els promoguts per la clàssica penya ultra i el que respon a l'acció de grups polítics de matriu violenta. 

L'últim plànol vindria donat pel que podem anomenar violència implícita, i a ella podem atendre si subdividim en tres fonts o procedències diferenciades com són: a) aquella que es produeix en els o des dels despatxos, generalment com una forma d'exportació dels problemes interns: la gastada proposta del boc expiatori o l'enemic exterior; b) un segon origen que és el relatiu a la violència que es genera en, o des de, els mitjans de comunicació, i això fonamentalment pel desig d'incrementar la venda del producte informatiu, ja siga premsa, ràdio o televisió; i finalment, c) una última font que cal relacionar amb els propis futbolistes i el seu desig bé de calfar l'ambient, bé de disfressar insuficiències, errors o dèficits en el rendiment esperat, siga aquest individual o del conjunt de l'equip. 

Tornem ara a la realitat concreta, després el crescendo de violència que ens ha provocat els partits entre el Madrid i el Barça. Més enllà del que he escrit al paràgraf anterior, és possible que el Real Madrid haja tolerat que es penjara, entre altres moltes, aquella pancarta que deia “Mou, tu dedo nos señala el camino”? 

El senyor Pérez s'ha tornat boig o ha perdut el control? Allò que en diuen "el madridisme", ha perdut el seny? Aquesta pancarta no incita clarament a la violència? Actuarà d'ofici l'autoritat competent? Ara que tenen el camí marcat, què han de fer els ultres madridistes? Matar algú del Barça i rentar així l'honor per tanta ofensa? 

Ja ho va dir Guardiola: [si no desactivem aquesta situació] prendrem mal!

Què ens ha vingut a explicar el Papa de Roma?

El Papa reivindica la universidad "genuina". El pontífice pide a los docentes que muestren a los jóvenes el camino hacia la verdad, que es el camino de la "inteligencia, del amor, de la razón y de la fe". "Arraigados en Él, seréis buenos guías de nuestros jóvenes", añade". Això s'acaba de publicar a l'Eskup d'El País.

Si genuí vol dir autèntic, legítim, ¿jo en forme part d'una Universitat que no és ni autèntica, ni legitima? Hauré de reflexionar llavors sobre aquesta i altres qüestions. Per exemple: ¿això de la infalibilitat del Papa és un acudit, o és que l'home també te dret (com jo mateix) a dir totes les tonteries que li vinguen de gust? Vull dir què, com que la meua Universitat és autèntica (ahí està, des de fa més de 500 anys) i és legítima (mireu els Butlletí Oficial de l'Estat, per exemple), de quina universitat parla, llavors, el Papa? Què ens ha vingut a explicar?

Segona cosa sobre la qual pensar. La petició per que jo -com a professor d'una universitat autèntica i legítima-, duga els estudiants per un camí, siga el que siga, em fa la impressió que aquest cavaller és un pur anacronisme. Però, demanar-me que "els duga pel camí de la fe", ja és un impossible. De quina fe em parla el Papa de Roma? De la del Déu que ell predica? De la fe en el Déu que castiga els fornicadors de l'Àfrica amb la SIDA perquè no tenen forma de previndre els contagis? De la del Déu que perdona els pederastes que, en el Seu Nom, han comés delictes aberrants desde sempre? De la del Déu que...

Anem a deixar-lo estar. Però, per acabar, que s'ha cregut aquest home i els qui l'aplaudeixen? ¿Pensen que no n'hi ha més que una moral, i que ells en tenen la propietat privada exclussiva i inalienable? ¿Per què -per molt alemany que siga- aquest Papa es pensa que està encara a La España de cerrado y sacristía, devota de Frascuelo y de María? Per que el Papa i els qui l'aplaudeixen són tan extraordinàriament insuportables?

(PS. Per què el Telediari de TVE no informa amb una mica més de distanciament de la notícia? Perdoneu, però -com al Polònia- algú ho havia de dir ).

Racionals contra fanàtics, sempre les de pedre

A propòsit de la situació econòmica mundial, J. Stiglitz explica avui a El País que la política del Tea Party als Estats Units demostra allò que enuncia la Teoria dels Jocs: “Quan persones racionals s'enfronten als que estan irracionalment decidits a la destrucció si no aconsegueixen el seu objectiu, són aquests últims els que prevalen”. Aquesta constatació també és evident a diversos plànols de la realitat de casa nostra. I no sols en economia.

Ministres del govern socialista a missa amb el Papa de Roma?

Pensava jo aquests dies en la visita del Benet XVI a Madrid, amb motiu d'una hiperconcentració catòlica convocada a la capital del Regne d'Espanya. He intentat no irritar-me més d'allò inevitable, tot apel.lant al meu respecte per les idees, els costums i, especialment, per les creences religioses de cadascun. Conec molts cristians i també catòlics als que admire la capacitat per conciliar la seua espiritualitat, la seua fe, el seu compromís evangèlic, amb allò que són –a parer meu- els inconfessables crims de la jerarquia eclesial: des de la negació dels anticonceptius com a previsió de la Sida a la protecció als pederastes de casa, tot passant per la negació en la pràctica dels preceptes fundacionals que Jesús de Natzaret explicà amb allò del camell i l'ull de l'agulla.

És cert que hi ha molts, milers, de cristians que no sols no aproven ni el fons ni les formes d'aquesta macrofesta papal, i que l'han criticat obertament per estranya als principis rectors de la seua fe. Ells, però, per a la meua sorpresa quasi juvenil, continuen dins el tinglado i són capaços de mantindre's sota una estructura jeràrquica, piramidal, irrespectuosa amb els no creients, dogmàtica, homòfoba i preocupada fonamentalment pels diners, per estar a bé amb els poderosos i per la vida sexual de les persones. Tenen però, aquestes persones, entre les quals ja dic que tinc amics, tot el meu respecte. Faltaria més. Cadascú és lliure i responsable de gestionar les seues pròpies contradiccions. Aquell que estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra.

Tot amb tot, no és fàcil amagar que som molts els qui estem carregats de la ràbia i la impotència que ens provoca la insuportable supèrbia catòlica (tan poc cristiana), i particularment la benevolència còmplice dels nostres governants, independentment del seu color polític. Tiris i troians sembla coincideixen que tot és poc per a facilitar aquesta concentració confessional a Madrid.

Es parla dels costos a la butxaca pública, dels perjudicis per als ciutadans de la Villa y Corte, de l'ús irrestricte de les instal.lacions públiques, posades al servei dels que van a concentrar-se amb l'ex Guardià de la Doctrina de la Fe, actualment Papa de Roma. Em preocupa més que els diners allò que el president d'Europa Laica, Francisco Delgado, ha definit com "la barreja d'Església i Estat" que suposa la visita de Benet XVI a Madrid.

¿Què fa el Govern d'Espanya, amb Zapatero al front, a més de prohibir la manifestació de rebuig a la visita papal organitzada per ciutadans que tenen els mateixos drets que els papistes? Llig unes declaracions a la premsa del senyor Yago de la Cierva, director executiu de la Jornada Mundial de la Joventut [catòlica, que ni ha de jòvens que no ho són, de catòlics], qui ha declarat encantat que entre els representants de les administracions públiques que han demanat entrades "hi ha molts ministres". 

Què van a fer tants de ministres d'un govern socialista en la concentració catòlica? Doncs sembla que mudar-se com si anaren de núvia per a assistir als actes religiosos i retre-li honors al Papa de Roma. ¿És tan difícil entendre que un senyor o senyora que és ministre socialista hauria de deixar aparcada la seua militància religiosa mentre ocupe un càrrec al govern d'un país aconfessional?

Ës tan difícil entendre que estan contribuint a la barreja d'Església i Estat?  No se n'adonen que ens ofenen als qui,-creients o no-, estem en contra de la confusió entre una i altre?  És que són tan dèbils ideològicament que no són conscients que actuant així allunyen una part dels seus votants? Que els electors progressistes no hauran de tindre en compte aquestes coses a l'hora de votar el pròxim 20N?

L'economia a l'espera dels polítics

Mai en la vida hem estat tan pendents de la macroeconomia internacional com aquests dies. Mai. I cada cop més, perquè estem espantats. No sols pel que passa o pel que, -segons llegim i escoltem els experts-, pot passar (en general) i passar-nos (en particular; en singular, a les persones que anem pel carrer cada dia). També perquè fa mesos que Grècia, i després Irlanda i Portugal, obrin els telenotícies i les primeres dels diaris.
Personalment, he llegit avui un article que he trobat clarificador i que, a més de fer-me llum, m'ha provocat alguna reflexió que vull compartir per si a algú pot interessar-li. L'esmentat article ha aparegut al diari Cinco Días, i va signat per David Cano Martínez, qui és director general d'Afinet Global, una assesoria supervisada per la CMNV. Després d'un parell de reflexions copiaré una traducció del text de Cano, extractat, amb negreta meua.

L'article du per títol "Si jo fóra alemany", i obeeix a l'exercici de l'autor d'imaginar què faria ell si la seua faena consistira en gestionar professionalment fons alemanys d'inversió internacional. David Cano ens diu que, atesa la situació de risc que, -més enllà dels indicadors habituals, que són més positius que el clima que ens envolta- transmet l'economia espanyola (i la italiana), ell faria el possible per desfer-se'n de tots els títols espanyols que poguera per pura prudència. Ni tan sols entraria a valorar en profunditat la situació real de l'economia espanyola, senzillament s'allunyaria a l'espera de veure actuar de manera efectiva l'European Financial Stabilitty Facility, i al Banc Central Europeu comprar títols de deute espanyols (i italians). És a dir que, davant la greuíssima conjuntura econòmica, el nostre amic "ocasionalment alemany" esperaria importants i decisives decisions polítiques. Trac una primera conclusió: els qui han de posar solució a la crisi econòmica que afecta l'euro com una pesta són els polítics, els quals han de prendre les mesures terapeutiques; ells i només ells són els qui poden curar la malaltia que afecta terriblement la moneda europea. Hi ha un petit problema, però: tal i com estan comportant-se els líders polítics europeus i nord-americans durant els darrers mesos, no és seguretat i esperança allò que transmeten a la ciutadania. Senzillament: no estan a l'altura; la nòmina d'estadistes és dramàticament esquifida.
El cicle que ens ha conduït on estem arranca de la bambolla immobiliaria que ens va fer creure'ns les mentides dels bancs que ens volien vendre crèdits hipotecaris i de consum al preu que fóra, i d'aquells dirigents polítics que no volien assumir la responsabilitat d'esclatar la bambolla per no pagar-ho electoralment. La crisi internacional ens agafa pel mig, i amb les defenses financeres sota mínims.
Se'ns demanen ara penes i treballs per tal de reduir dèficits i poder pagar els acreedors d'aquella època de la plata dulce, que deien fa dècades als argentins. Les mateixes mans que obliguen a pagar eixos deutes, han de donar crèdits per a poder fer front a les mancances de tresoreria dels deutors. Saben, però, que quant més apreten, més difícil resultarà la recuperació econòmica (generar llocs de treball, incrementar el consum i l'estalvi, millorar el PIB, etc., etc.), i per tant demanen més elevades quotes d'interés perquè temen pel risc de no poder cobrar els deutes que hem adquirit. I, lògicament, exigeixen més i més dures mesures de contenció de la despesa pública, de reducció de les prestacions socials, de restricció dels crèdits a empreses i particulars, per la qual cosa asfixien més l'economia. És per això que la sospita de la insolvència no faça més que crèixer. I així roda la roda... fins a la fallida. Recordem Grècia, Irlanda, Portugal...

Conclusió final: fa falta, ens cal, és imprescindible, a Espanya i a Europa, dosis més elevades de lideratge polític, estadistes que creguen en Europa, en un Estat que s'hauria de dir Europa. Líders que tinguen estratègia, que generen confiança en la ciutadania, i que siguen equitatius en el repartiment de la càrrega que la crisi ha deixat caure sobre les nostres esquenes. Uns líders que, a més de prendre mesures adequades en la conjuntura crítica en la que avui ens trobem, hauríen de dir als especuladors que poca broma amb l'euro, que s'ho pensen dues vegades abans d'atacar-lo, perquè amb les seues maniobres poden eixir malparats atés que ensopegaran amb Europa.
Avui, amb el diferencial del bonus alemany en 380, i sense tindre ni idea del que pot passar els pròxims dies, pot semblar una broma parlar d'eleccions. Però, de cara al pròxim 20N haurem de pensar en quin perfil han de tindre els polítics pel quals anem a votar. El marge de sobirania que quedarà, pel que fa a la macroeconomia, serà escàs, però les prioritats, els principis que caldrà defensar exigiran mans fermes i compromeses amb allò tan vell de la igualtat, la llibertat i la solidaritat.



"Si jo fóra alemany", per David Cano. Cinco Días, 3.08.2011

"Cada dia estic més convençut. Els mercats financers no és que no sempre encerten, sinó que de vegades fallen, i de quina manera. No és recomanable, per tant, extraure veritats absolutes a partir de les cotitzacions, tant en moments d'eufòria (bambolla puntcom) com d'escepticisme (març del 2009, quan l'Ibex va arribar a cotitzar en 6.800 punts). (...) Però seria irresponsable acatxar el cap davant de l'evolució de les cotitzacions emparant-se en la irracionalitat a curt termini i en l'especulació. D'una banda, perquè la pròpia evolució de les cotitzacions té impacte sobre l'economia, en una mena de profecia autocomplida que s'ha d'evitar a tota costa. Segon, perquè convé saber què és el que justifica l'acció de certs inversors que, en un clar comportament de bandada, arrossega a la resta. I, tercer, perquè encara que els mercats no sempre encerten, de vegades, ho fan".
Acceptem, per tant, aquesta capacitat superior d'anàlisi dels mercats. Quins esdeveniments justificarien el repunt recent de les primes per risc dels països de la UME, entre els que convé incorporar ja a França, en haver arribat els 75 pb? Desgraciadament, s'han ajuntat diversos, encara que, en el cas d'Espanya, més vinculats a l'entorn exterior que al domèstic, la qual cosa dificulta justificar els 400 pb de risc país. 
El PIB ha continuat avançat, de forma lenta, però més sana. El dèficit públic es manté en la senda de la reducció i encara que des de les comunitats autònomes s'ha generat un important soroll, en termes quantitatius no permet ocultar la millora de l'Estat. El procés de reestructuració i sanejament del sistema financer espanyol ha donat nous passos, amb fites tan rellevants com l'eixida a Borsa de Bankia i Banca Cívica o la tercera intervenció d'una caixa d'estalvis. Des de l'esfera política, la incertesa respecte a la dates de les eleccions també s'ha dissipat. Siga com siga, si atenem a l'evolució de la prima per risc espanyola i italiana en les últimes setmanes (pràcticament en paral·lel) pareix com si els aspectes domèstics no importaren. I és possible. 

Espanya té un problema de dèficit públic, mentres que Itàlia el té de deute públic. (...) Però no és la meua intenció comparar Espanya i Itàlia, en un exercici que requeriria molt més espai, sinó només constatar que les diferències són majors del que pareixen a partir de l'evolució quasi en paral·lel de les nostres primes per risc país, la qual cosa enllaça amb el que comentava a l'inici: els inversors internacionals han decidit reduir el risc de les seues carteres i això passa per vendre Espanya i Itàlia.
I per què han decidit moderar el risc? Per la decebedora actuació dels responsables polítics a Europa i als EUA durant juliol, que no ha fet més que posar de manifest que en un dels moments més crítics de les últimes dècades, no comptem amb estadistes a l'altura de les circumstàncies. 
És a dir, els polítics són l'agent amb el major poder de decisió i els que exerceixen ara el càrrec no són capaç de respondre a les exigències, que són, capritxos de la Història, màximes . I davant d'aqueixa combinació tan perillosa, els gestors professionals que cobren per, almenys, mantindre el valor de les inversions dels seus clients, opten, en un exercici de prudència raonable, per vendre els actius percebuts amb més risc, obrint el camp de joc als especuladors que s'encarreguen d'amplificar els moviments.
Ho reconec, si jo fóra un gestor d'un fons d'inversió, per exemple, d'Alemanya, exigiria una prima per risc als bons espanyols (encara que no sé si de 400 pb!), espantat per l'evolució de les cotitzacions i davant de risc asimètric d'equivocar-me; però que jo, gestor alemany, actuara amb excessiva prudència, no implicaria que sabera més sobre la situació de l'economia espanyola, i molt menys que estiguera apostant per problemes a Espanya. Estaria, simplement, alineat amb els mercats, uns mercats que, precisament, jo mateix conformaria.
Què m'emportaria a comprar? Veure que mans fortes ho fan. I una d'elles, clarament, és el BCE a través del SMP. I, una altra, l'EFSF, que ha d'actuar amb rapidesa per a posar en pràctica un dels acords presos fa unes setmanes".