Escriure en l'aire 2ª Època

El PSOE, com una mena de Titanic , avança a tota màquina amb rumb de col·lisió contra l' iceberg de la realitat plurinacional espanyola. Els grans estrategues socialistes no entenen el que està ocorrent en bona part d'Espanya; i si ho entenen, prefereixen fer com que no. De mesurar la sintonia entre un partit i la ciutadania s'encarreguen les eleccions, i el que oficialment dirigeix Pedro Sánchez fa temps que rep senyals inequívocs de com de malament va eixa connexió entre la seua organització i els electors.  Fa pocs dies que el partit del puny i la rosa va obtenir el pitjor resultat des dels comicis de 1933, amb Francisco Largo Caballero al capdavant. En el temps més immediat, durant el que portem de segle, el PSOE va obtenir el 42.5 en 2004 i el 43.8 en 2008 amb Zapatero. Es va desplomar amb Rubalcaba fins al 28.7 en 2011, i ha tornat a caure fins al 22 amb Pedro Sánchez en 2015. Es tracta d'un partit sense bruixol.la, perdut, ben diferent a aquell que va ac...

No entenia tantes expectatives com havia aixecat el discurs de nadal del Rei. Què ha de dir l’home com a novetat, si quant més calle és millor per a tots?   Des del meu republicanisme deutor de la raó i dels sentiments, però imperativament respectuós amb una institució tan anacrònica com allunyada de la vida real de la ciutadania, no es pot més que posar negre sobre blanc que el discurs de Felipe VI va ser un seguit d’errors des del principi fins al final. No va encertar ni el decorat, ni el to, ni la forma. En compte d’una certa i tradicional ―pretesa― intimitat familiar a La Zarzuela, va triar un saló imperial ostentós per a adreçar-se a una societat colpejada per la crisi, amb tantes famílies sense recursos i amb massa gent amb poc que celebrar. No, no va ser una bona elecció. El to va ser condescendent, enumerant coses que no cal sinó desenvolupar més. Millorar la sanitat i l’educació pública, i reduir la inseguretat econòmica i la desigualtat social van merèixer un ...

El resultat de les eleccions del 20D ha generat un parlament endimoniadament complicat. No tant pel nombre de forces presents [deu, una menys que en la legislatura anterior], sinó per la distribució d'escons: mentre que en 2011 el PP va obtenir 186 [majoria absoluta] i el PSOE 110, és a dir el 73 per cent dels diputats entre tots dos; en 2015 solament mantenen el 50 per cent, distribuïts en 123 per al PP [n’ha perdut 63] i 90 per al PSOE [que n’ha perdut 20]. A més, com s'esperava, han irromput amb força els dos partits nous: Podem que al costat dels seus aliats regionals n’ha obtingut 69, i Ciutadans que n’ha aconseguit els 40. Tots tenen, a la vista de les xifres, motius per a riure i per a plorar. El PP riu perquè, malgrat tot, malgrat un candidat que no ha fet sinó restar vots a la marca, malgrat la seua pèssima gestió de la crisi i malgrat la seua insensibilitat social, segueix sent la força més votada a la qual, lògicament, li correspon intentar formar govern. Pl...

Foto Miguel Lorenzo El Pavelló de La Fonteta de Sant Lluís estava de gom a gom, ple a vessar. Alguns dels que van fer ús de la paraula van dir explícitament que, vista la cosa des de l’entaulat dels intervinents, impressionava. Joan Baldoví, cap de la llista conjunta per València, ho va dir amb la claredat que sempre aporta el valencià col·loquial: allò no era un èxit, era un destarifo. Entre un i dos milers de persones van quedar al carrer, sense poder accedir a les graderies del pavelló, i van haver de seguir la festa gràcies a una pantalla gegant que els organitzadors, previsors, havien posat en un dels laterals. Des de la perspectiva que atorga veure l’espectacle electoral com a convidat, s’ha de dir que va ser extraordinari. Quant a la mil·limètrica organització, quant a la implicació dels assistents, quant a la sintonia entre líders polítics i ciutadania congregada i, molt especialment, quant a les tones d’il·lusió concentrada en un acte partidari. L’entusiasme electora...

A pocs dies de les eleccions del 20D, la campanya electoral ho contamina tot. Els mitjans de comunicació amplifiquen el soroll partidari, i cada competidor polític pugna per fer-se sentir més alt i més contundentment que els seus adversaris. Combaten enaltint el propi i degradant l'alié, i alguns converteixen la seua proposta quasi en una mercaderia que ens volen vendre com a vulgars negociants. És, lamentablement, allò habitual d'una campanya electoral, encara que en aquests temps s'hagen aguditzat les arestes més tallants, més agressives de la controvèrsia partidària i, a més, per regla general, se li haja perdut el respecte al votant. Uns ho evidencien més que uns altres, per descomptat; tots no són iguals, però alguns s'assemblen massa. Per això, entenc, són tan importants dos components del comportament polític que perceben els ciutadans quan, com ara, a una setmana dels comicis, se'ls demana el vot.   Em referisc a la decència i a la credibilitat que osten...

Allò nou està naixent i allò vell està moribund.   Com, si no, podem entendre l'absència de Mariano Rajoy del debat televisiu d'anit? No és difícil imaginar què haguera sigut d'ell, incapaç de respondre, incapaç d'argumentar, incapaç d'anar més enllà de les consignes dels seus assessors, aquelles que estan pensades per als electors de l'Espanya provinciana d'edat madura i per als ja convençuts. Per instint de conservació, Rajoy es va anar a Doñana, que és un lloc de pau, no sé si tanta com un cementeri. El seu suplent, una dona intel·ligent sens dubte, va patir quan va haver de justificar la seua absència dient que el seu cap no havia anat perquè ells són un equip. Un argument tan pueril no mereixia resposta, i ella va ser conscient. Això va ocórrer en el minut un del partit, com qui diu, i la vicepresidenta no va aixecar el vol en tota la nit. Va estar nerviosa, mal educada fins i tot. Maldestre en ocasions, com quan va equiparar la formació d'un...

Cada mitjà de comunicació ―premsa, ràdio i televisió― que es precie encarrega i publica la seua enquesta electoral. Les previsions demoscòpiques floreixen com els ametlers a la primavera, i cada ciutadà és molt lliure de creure-les o no. Sabem que hi ha mitjans i mitjans, i entre ells alguns que són, en la pràctica, un simple òrgan oficiós de partit. Més enllà, no obstant això, de les manipulacions que sociòlegs i estadístics   puguen fer en el cuinat de les dades obtingudes pels enquestadors, hi ha tres elements que convé tenir en compte: un, que les mostres solen ser insuficients perquè una enquesta amb un univers ampli és molt cara; dos, les habituals no ofereixen resultats fiables del repartiment d'escons per províncies; i, tres, la llei electoral espanyola prima als partits majoritaris en les circumscripcions menudes, açò és en les províncies menys poblades. Fernando Abril Martorell [UCD] i Alfonso Guerra [PSOE] van fer dècades arrere el que van haver de fer per a conciliar...