Escriure en l'aire 2ª Època

Està tenint èxit d’audiència una sèrie nord-americana, The Newsroom, que pivota sobre la redacció d’un telenotícies de nit, conduït per un carismàtic i polèmic periodista; una estrella informativa d’una cadena per cable. És un home conservador però d’elevada deontologia professional, que es declara afí al Partit Republicà, però que és odiat per bona part dels seus correligionaris atés que no dubta en ser ferotgement crític amb algunes actuacions dels líders del partit o amb algunes de les posicions polítiques dels republicans. És un periodista de gran prestigi, bastant cínic, i temible en les seues entrevistes en directe, on repregunta implacable fins a despullar les mentides o els interessos ocults d’aquells que es posen davant la seua llengua afilada. El seu nom és Will McAvoy, i està interpretat per l’actor Jeff Daniels, qui va ser guardonat en 2013 amb el Primetime Emmy al millor actor per aquesta sèrie. Els capítols resulten interessants especialment per a acostar-nos a la comp...

Fins i tot en períodes de guerra els enemics més irreconciliables han sigut capaços de signar un alto el foc temporal. Per a negociar, per a retirar els morts, per a passar els nadals sense matar-se. Doncs bé, tant com molts s’han aficionat de manera tan abusiva com enganyosa a les metàfores bèl·liques ens aquestes setmanes, podrien fer un pas més enllà i plantejar-se un cessament d’hostilitats, un armistici. Som molts els qui, en aquest sentit, clamem en el desert. La cosa és que a casa nostra ningú proposa una treva. Ni entre el Govern i el principal partit de l’oposició, ni dins del propi Govern, ni entre el govern central i els autonòmics, ni entre alguns mitjans de comunicació i els qui tenen la responsabilitat de pilotar la crisi, ni tan sols entre els ciutadans a les xarxes socials, a les que han aparegut les dues Espanyes, una vegada més. Sembla que ningú és capaç de cessar en els atacs, en la fustigació als altres. Alguns que potser podrien ser mediadors simplement no est...

Fa molts dies que els ciutadans estem confinats a casa i el cansament comença a notar-se en les converses que mantenim per vídeo, per veu o per WhatsApp. És cert que, a diferència del que passava dues setmanes arrere, ja s’hi veu llum al final del túnel; però també és evident que encara en queda molt de túnel. Queda molt i no és costera avall, precisament, el que caldrà caminar. El cansament per estar tancats a casa, però, és gairebé un luxe per als qui només han de preocupar-se per la sensació d’una certa claustrofòbia. Això no és res en comparació amb els patiments dels que no saben si tindran o no treball en poder eixir de casa, dels que no saben si podran pagar el lloguer o l’hipoteca els propers mesos, dels que no saben si quan tot passe el seu sector laboral encara tardarà mesos i mesos a reactivar-se. Altres ciutadans afegeixen a la fatiga i la incertesa el dolor per la pèrdua d’una persona estimada de la qual no van poder ni acomiadar-se. Com n’hi ha, també, milers de sanitar...

No és que abans que esclatara la crisi sanitària i social el debat polític es caracteritzara, precisament, per les seues formes educades i respectuoses. Ara bé, l'espectacle al què estem assistint des de mitjans de març provoca molta irritació i molta vergonya a qualsevol observador mitjanament informat. Des de fora, des dels països veïns, segons llegim a la premsa, se'ns veu com sempre: agressius, busca-raons i, molt especialment, desunits fins al crit. Això és el que hi ha, així que els que ens penedim per això no aconseguim més que fer-nos mala sang. I no hauríem de fer-ho. Dic que no hauríem de fer-ho perquè ja hauríem d'estar acostumats: la dreta realment existent en aquest racó de la vella Europa és així: agressiva, tremendista, virulenta i sempre disposada a no estalviar-se mai una discussió, per agra i desagradable que aquesta siga. La seua obsessió és manar, i quan es veuen fora del poder es trasbalsen. És cert que des que van perdre el govern el 2018, després de...