Està tenint èxit d’audiència una sèrie nord-americana, The Newsroom, que pivota sobre la redacció d’un telenotícies de nit, conduït per un carismàtic i polèmic periodista; una estrella informativa d’una cadena per cable. És un home conservador però d’elevada deontologia professional, que es declara afí al Partit Republicà, però que és odiat per bona part dels seus correligionaris atés que no dubta en ser ferotgement crític amb algunes actuacions dels líders del partit o amb algunes de les posicions polítiques dels republicans. És un periodista de gran prestigi, bastant cínic, i temible en les seues entrevistes en directe, on repregunta implacable fins a despullar les mentides o els interessos ocults d’aquells que es posen davant la seua llengua afilada. El seu nom és Will McAvoy, i està interpretat per l’actor Jeff Daniels, qui va ser guardonat en 2013 amb el Primetime Emmy al millor actor per aquesta sèrie.
Els capítols resulten interessants especialment per a acostar-nos a la comprensió de com funciona el món de la televisió als Estats Units, de com estan d’imbricats els interessos comercials dels mitjans de comunicació amb els empresarials i amb els polítics, i això amb la cruesa que sovint mostren les sèries o les pel·lícules d’aquell país, completament descarnades en aquest sentit. L’acció passa durant la primera presidència de Barak Obama, al qual la cadena televisiva, l’ACN (Atlantis Cable News), li té posada la proa. Però, tot i amb això, McAvoy és crític, però molt professional. Això ja irrita prou els republicans, però el que més els provoca és la seua posició bel·ligerant i implacable contra les bajanades de les que fan bandera els del Tea Party.
N’hi ha coses per les quals el periodista no està disposat a passar, la qual cosa li costarà un dur enfrontament amb l’accionista majoritària de l’ACN que estarà a punt de costar-li no sols el lloc de treball, sinó la carrera professional.
En un dels episodis arriba a l’ACN, com a d’altres mitjans informatius dels EEUU, una notícia d’una quasi desconeguda agència de l’Índia, país que Obama va a visitar en dates pròximes. La nota informativa que arriba diu que la visita d’Obama costarà 200 milions de dòlars.
Amb eixa notícia de partida, apareix una primera rèplica als EUA que la confirma i afegeix que seran 200 milions “al dia”, i que com va a durar 10 dies (llarga visita en la història de la diplomàcia recent, per cert), les despeses presidencials seran 2.000 milions. Una tercera incorpora una nova dada: el seguici que durà Obama estarà composat per 3.500 persones. Finalment, una quarta, afegeix que Obama serà acompanyat per més de trenta navilis de la US Navy, quasi un terç de la marina dels EUA. Eixa bola anirà fent-se cada cop més gran i, des de les files republicanes només la veu de Will McAvoy s’aixecarà per a desmentir-la i per a denunciar el bulo informatiu.
Tornem a casa i deixem la ficció televisiva. Durant la sessió del Congrés de dimecres passat, amb motiu de la votació sobre la pròrroga de l’estat d’alarma, Pablo Casado va pujar a la tribuna exhibint un informe australià, publicat per un desconegut Institute of Certified Management Accountants (ICMA) d'Austràlia, que afirma, literalment, que la gestió espanyola de la crisi del COVID 19 és la pitjor del món. El líder del PP va exhibir el document com una prova indiscutible i objectiva del desastre i la incompetència de les que acusa al govern de Pedro Sánchez dia rere dia.
Lògicament alguns periodistes que mereixen el títol van posar-se a aclarir qui era l’institut australià i quina la seua solvència. El resultat va ser demolidor per a Pablo Casado i el PP: el document australià que situa Espanya com el pitjor país en gestionar la pandèmia ni és un informe, ni ho ha fet un equip, ni són investigadors científics o acadèmics. Es tracta d'una empresa de gestió comptable i financera formada per una xarxa de consultors, que es dediquen fonamentalment a afegir valor empresarial i estendre certificats de negocis.
Entrevistat per la Cadena SER, el seu autor, comptable de professió, va reconèixer que ha treballat amb algoritmes de la seua collita però que no ha seguit el cas d'Espanya ni tan sols per la premsa.
A la trompeteria apocalíptica de Pablo Casado des de la tribuna del Congrés, enarborant el document australià, van sumar-se en cascada premsa i mitjans afins a la dreta i l’extrema dreta, i les xarxes que les secunden van bullir amb la notícia que, des d’Austràlia, poca broma, es posava negre sobre blanc la nefanda gestió de Sánchez.
Així, per exemple, el diari La Razón, amb alardó tipogràfic va titular a l’endemà: “Espanya, el país que pitjor gestiona la crisi del Covid-19”, i en l’entradeta reblava el clau: “La gestió de Govern de Pedro Sánchez ha caigut fins a l'últim lloc en el rànquing elaborat per un equip d'investigadors australians”. Tal qual. Ho havia dit Pablo Casado. Amén.
Amb les oportunes consideracions, l’episodi de l’Institut australià i Pablo Casado recorda el capítol de The Newsroom i el viatge d’Obama a l’Índia. Dit això, on estan els Will McAvoy de la comunicació conservadora espanyola? No n’hi ha, diguem-ho clar.
Això no fa sinó confirmar un dèficit greu i preocupant que rebaixa sensiblement la qualitat de la democràcia espanyola. Un problema ben important, perquè el periodisme professional, conservador o progressista, no pot ser un difusor de mentides.
Fins i tot en períodes de guerra els enemics més irreconciliables han sigut capaços de signar un alto el foc temporal. Per a negociar, per a retirar els morts, per a passar els nadals sense matar-se.
Doncs bé, tant com molts s’han aficionat de manera tan abusiva com enganyosa a les metàfores bèl·liques ens aquestes setmanes, podrien fer un pas més enllà i plantejar-se un cessament d’hostilitats, un armistici.
Som molts els qui, en aquest sentit, clamem en el desert. La cosa és que a casa nostra ningú proposa una treva. Ni entre el Govern i el principal partit de l’oposició, ni dins del propi Govern, ni entre el govern central i els autonòmics, ni entre alguns mitjans de comunicació i els qui tenen la responsabilitat de pilotar la crisi, ni tan sols entre els ciutadans a les xarxes socials, a les que han aparegut les dues Espanyes, una vegada més. Sembla que ningú és capaç de cessar en els atacs, en la fustigació als altres.
Alguns que potser podrien ser mediadors simplement no estan. L’Església Catòlica, tan manefla i entrometida sempre, continua desapareguda i ni tan sols apareix per practicar la misericòrdia i la caritat que tant predica en altres moments. Tampoc Felipe de Borbón, de qui la Constitució diu que arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, fa altra cosa que aparicions fantasmagòriques com un personatge en busca d’un paper encara que siga de meritori en l’obra.
Allò que tenim contra el Covid 19 no és una guerra, però sí n’hi ha els qui s’esforçen a diari en convertir el país en un camp de batalla. Qualsevol motiu és excusa per a atonyinar l’adversari sense pietat.
No importa si les queixes o les exigències de qui siga contra el Govern estan o no fonamentades, des de les trinxeres del PP i Vox són munició per al foc a discreció sobre La Moncloa. No importa si un partit com el PP no fa el que tocaria a Madrid o a Andalusia, però això mateix exigeix a crits que el govern ho faça amb caràcter d’urgència a tota Espanya. ¡Que se li passe el test als 47 milions d’espanyols demà mateix, sense falta! ¡Que les xifres siguen exactes! ¡Que ens passen els informes dels suposats experts! Però ja! Quant que els agrada allò del “ordeno y mando”.
El govern, al seu torn, massa sovint actua amb una desimboltura altiva que recorda als González, Aznar o Rajoy de les legislatures amb majoria absoluta. Aquelles èpoques “del rodillo”. A més, sembla mentida tants gols en pròpia porta com es fan en matèria de comunicació i de relacions i tracte amb alguns que són socis naturals indispensables.
Vox no està per aportar res en positiu: ells i elles amb excitar les pors de molts i les rancúnies d’altres, amb embolicar la troca difonent rumors falsos i tremendistes, amb acusacions contra tot i contra tots, i amb exhibir banderes i banderetes d’Espanya, ja en tenen prou. La CUP, està, però d’incògnit, com si dormiren una sesta tranquil·la i descansada, que ells són anti-sistema com cal, i no es claven en menudeses com ara la pandèmia. Els indepes de Junts per Catalunya continuen amb allò de “que hay de lo mío”, impertèrrits; i Torra passant, si més no, de mitja Catalunya. Mentrimentres, ERC està com gairebé sempre: intentant tocar tots els palos al mateix temps, i passen de la posició més assenyada i compromesa amb la situació a exigir que no s’ature la Mesa que ha de debatre la qüestió catalana. Serà necessari això ara?
El PSOE i Unides Podem no perden ocasió de revelar quantes desconfiances acumulen, i si el personalisme de Sánchez resulta preocupant, el d’Iglesias no desmereix. Resulta lamentable que no siguen capaços de deixar de competir per quotes de pantalla, per rendibilitzar els anuncis de grans coses que vindran. Si encara rivalitzaren per èxits aconseguits, ja seria difícil de justificar al mig de la pandèmia, però que pugnen per veure qui anuncia més prompte les coses bones que faran en un futur indeterminat, resulta tan patètic com irritant. A més, resulta decebedor que s’anuncien a bombo i plateret coses bones que després no es compleixen.
Els ciutadans del carrer tampoc no anem massa fins. En compte de mantindre, o intentar mantindré, els nervis, tendim a adscriure’ns al bloc “dels nostres”. Els “altres” són tan dolents, tan impresentables, que la temptació de tancar files i entrar en conflicte és massa sovint la resposta més senzilla. Un servidor, també cau sovint en el pecat.
Sembla, però, que tots ens oblidem de quina és la situació en la que ens ha posat el maleit Covid19.
Cada cop n’hi ha més gent que ho està passant entre mal i fatal, i que la seua situació no sembla reversible a curt termini; per a molts ni a mitjà. Quanta gent n’hi ha a casa seua, tancada en condicions poc o gens confortables, amb menys metres dels que necessitarien, amb els xiquets pujant-se per les parets després d’estar un mes tancats, sense més recurs d’entreteniment que la televisió o els mòbils tot el sant dia. Quants infants i adolescents que no sols no poden accedir a l’ensenyament on line, sinó que no poden ni fer tres menjars de calent al dia. Quanta gent amb un salari que no arriba o que ja no existeix, ni se sap quan tornarà, preocupats pels més majors de la família, aïllats a casa seua o dins una residència assetjada pel virus.
Tot amb tot, bona part de la ciutadania acudeix fidelment als balcons al caure la vesprada, a aplaudir la gent que està al front, en primera línia, per seguir amb el llenguatge bèl·lic, tan de moda. Si més no, durant cinc minuts al dia eixos ciutadans donen un exemple d’unitat: són cinc minuts d’Alto el foc. Quasi literals, perquè una hora més tard, uns quants -molts menys- tornen a colpejar les cassoles contra el Govern.
Quan té ocasió, aquesta ciutadania parla també amb les enquestes. Unes quantes coincideixen que el 90 per cent, pam amunt pam avall, demanen que els responsables de treure’ns endavant col·laboren, que parlen, que negocien, que pacten, que ajuden, que no donen més faena de la que ja n’hi ha, que no parlen si no tenen res a dir, que no es preocupen per eixir en la foto, que ara no importen les fotos.
Tanmateix, els qui estan repartint-se garrotades fan com que sí, però no. No fan ni miqueta de cas. Cadascú a la seua.
Semblen no adonar-se’n de com ha canviat el món en un parell de mesos, de com està el país en poques setmanes. Per no voler veure la realitat, ni tan sols s’han adonat de com de disfuncional és l’Estat espanyol per afrontar un problema tan gran com el que patim. Costa treball de creure que tinguem greus problemes fins i tot per a comptar els morts per la pandèmia.
Ho diuen els que saben. Enlloc, en cap país, se sap ben bé què fer. Si de cas, se sap quines coses no s’han de fer. La resta són hipòtesis, teories que caldrà validar o no pel mètode de prova/error. Però, això és impossible fer-ho raonablement bé en aquest clima de confrontació generalitzada en el que estem. Perquè l’enfrontament intern si que és una realitat made in Spain.
Així doncs, per a fer front a la crisi sanitària i per a poder enfrontar la reconstrucció social i econòmica serà imprescindible signar un armistici entre tots els actors implicats, incloent-hi els ciutadans del carrer. L’edifici està en flames, tots els veïns, o la majoria si més no, hauríem de col·laborar a apagar-lo. No es pot entendre que continuem insultant-nos, desacreditant-nos o ignorant-nos mentre l’incendi avança sense control.
Fa molts dies que els ciutadans estem confinats a casa i el cansament comença a notar-se en les converses que mantenim per vídeo, per veu o per WhatsApp. És cert que, a diferència del que passava dues setmanes arrere, ja s’hi veu llum al final del túnel; però també és evident que encara en queda molt de túnel. Queda molt i no és costera avall, precisament, el que caldrà caminar.
El cansament per estar tancats a casa, però, és gairebé un luxe per als qui només han de preocupar-se per la sensació d’una certa claustrofòbia. Això no és res en comparació amb els patiments dels que no saben si tindran o no treball en poder eixir de casa, dels que no saben si podran pagar el lloguer o l’hipoteca els propers mesos, dels que no saben si quan tot passe el seu sector laboral encara tardarà mesos i mesos a reactivar-se.
Altres ciutadans afegeixen a la fatiga i la incertesa el dolor per la pèrdua d’una persona estimada de la qual no van poder ni acomiadar-se. Com n’hi ha, també, milers de sanitaris que estan lluitant cos a cos a la trinxera hospitalària -amb massa baixes, per cert- als quals els aplaudiments de cada poqueta nit els reconforta, sí, però no saben si ens oblidarem d’ells quan el pitjor de la tempesta passe.
¿Ens oblidarem d’exigir als qui manen que han d’incrementar la inversió en salut, i que això s’haurà de fer a despesa d’altres partides comptables? Potser ens oblidarem de com ara estem d’agraïts als transportistes, a la gent de la neteja, a la dels supermercats, als llauradors i als ramaders o a la gent de la mar. Esperem que no.
Però, mentre arriba el dia després, els confinats i els que estan a la avantguarda per a que la majoria puguem estar tancats a pany i clau assistim a un espectacle indigne i lamentable, alhora que trist i decebedor. També tan irritant com perillós. Parle, clar, d’allò que està passant entre els diversos partits polítics que representen la ciutadania en les diverses instàncies de govern, però singularment al Parlament de Madrid.
Que quede clar que no es poden repartir responsabilitats de forma equiparable entre els diversos actors. No, en parlar de respecte i de bona educació no és comparable l’avaluació que mereix el Govern i la que hem d’adjudicar-li a l’oposició. El balanç entre els uns i els altres és aclaparadorament desfavorable per a l’oposició que pren seient als escons del PP i de Vox.
Dels d’Abascal i companyia no pot esperar-se una altra cosa que un discurs anti-sistema que traspua elevades dosis d'odi que ni amaguen ni dissimulen. És la seua estratègia, atacar, atacar i atacar sense descans un govern al que voldrien ensorrar per a sempre més. Ells són molts i perillosos, però el més greu és que el Partit Popular els secunda -en el fons i en les formes- en l’atac a tot el que és la difícil i complicada tasca de govern en aquests moments.
Efectivament, el problema més agut, el de les arestes més tallants, és el que presenta el Partit Popular, alimentat ideològicament per la FAES d’Aznar, i representat per Pablo Casado y Cayetana Álvarez de Toledo, sapadors experts en demolició de la convivència democràtica en l’Espanya actual.
Al PP no han digerit encara la moció de censura contra Rajoy i, amb el comportament que en ells és tradicional, podem seure còmodes perquè eixa digestió, si arriba, tardarà anys. Si arriba. Mentrimentres, ni la cruesa de la situació, ni el patiment de milions de persones, els incita a aportar res en positiu. Sols intentar erosionar el Govern inclús al preu de minar la confiança dels ciutadans, al preu de desmoralitzar-los per un indecent càlcul partidari.
El jove dirigent que hi figura com a líder, si més no el que apareix en públic, Pablo Casado, és un home de paraula fàcil, especialment de mala paraula. És persona propensa a l'exageració dels dèficits dels altres i a l'enaltiment de les virtuts pròpies. A més, és capaç d'acusar ferotgement als demés de defectes o insuficiències que ell mateix pateix o comet, però que amaga sense cap rubor. Però si en alguna cosa destaca veritablement el líder (?) del PP és a l'hora d'insultar als seus adversaris. Ha demostrat sobradament que està capacitat per enfilar un insult rere altre fins a arribar a aconseguir repertoris escandalosos que farien empal·lidir al més groller dels bergants de taverna portuària.
En la darrera sessió de control al Govern no va arribar a embastar la quasi vintena d’insults que va dedicar-li al President del Govern fa uns mesos, però tampoc va estar fluixa l’actuació. En una duríssima intervenció en la que va ser capaç de exigir-li a Pedro Sánchez que "el pes de el cost de la crisi caiga sobre l'Estat" i, al mateix temps, que “rebaixe els impostos”, Casado li va dedicar a Pedro Sánchez unes paraules que quedaran per a sempre en el llibre de sessions del Congrés: "Vostè no mereix el suport de l'oposició. La seua arrogància, les seues mentides i la seua ineficàcia són un còctel explosiu per a Espanya".
Casado no explica quines són les pretensions actuals del PP. Fer caure ara el Govern de Sánchez, per a fer què? No n’hi ha cap altra majoria possible. Convocar eleccions? No potser. O sí, a mitjan termini. La conclusió més lògica és que només estan pensant en el dia després. Volen desgastar i desgastar el Govern per fer-lo caure tan bon punt amaine la tempesta, per a fer-se amb el boti de les restes del naufragi.
El Govern parla ara de reeditar aquells Pactes de La Moncloa de 1977. Més enllà de si la idea -o el nom de la idea- és bona, dolenta o regular, és impossible que persones que estan insultant sense descans i persones que estan rebent tan greus insults puguen pactar res que no siguen els padrins per a batre’s a primera sang a trenc d’alba.
El Govern no hauria de caure en el parany que li posen cada dia al davant les dretes extremes, perquè ha de dedicar-se a governar i a treure el país endavant. I treure el país vol dir treure a la gent, de l’hospital i de la cua de les oficines de l’atur.
Cada vegada n’hi ha més distància entre el que són comportaments habituals en l’escenari de la política partidària i el que són els convencionals en l’escenari en el que vivim la majoria de la ciutadania. Ja era una distància abismal abans la pandèmia, però dia rere dia encara s’eixampla més.
¿Com és possible que milions de persones cansades o esgotades i atemorides o espantades hagen de suportar l’espectacle de manca de respecte i d’educació elemental amb el que les dretes espanyoles es prodiguen i ens martiritzen cada dia?
¿És que no poden fer una oposició radical sense aixecar la veu i sense recórrer a l’insult i la desqualificació? ¿Així és com es comporten en la seua vida quotidiana, així gestionen les seues discrepàncies amb altres persones del seu entorn? Doncs si és així, en la vida particular ja veuran com s’ho fan i qui els aguanta, però en la vida pública convindria que cediren el lloc a altres. Convindria que no castigaren més una població que molt majoritàriament voldria que tots empentarem en la mateixa direcció per a eixir del pantà.
No és que abans que esclatara la crisi sanitària i social el debat polític es caracteritzara, precisament, per les seues formes educades i respectuoses. Ara bé, l'espectacle al què estem assistint des de mitjans de març provoca molta irritació i molta vergonya a qualsevol observador mitjanament informat. Des de fora, des dels països veïns, segons llegim a la premsa, se'ns veu com sempre: agressius, busca-raons i, molt especialment, desunits fins al crit. Això és el que hi ha, així que els que ens penedim per això no aconseguim més que fer-nos mala sang. I no hauríem de fer-ho.
Dic que no hauríem de fer-ho perquè ja hauríem d'estar acostumats: la dreta realment existent en aquest racó de la vella Europa és així: agressiva, tremendista, virulenta i sempre disposada a no estalviar-se mai una discussió, per agra i desagradable que aquesta siga. La seua obsessió és manar, i quan es veuen fora del poder es trasbalsen.
És cert que des que van perdre el govern el 2018, després de la moció de censura a Rajoy, enfonsat, aïllat i dimitit per l'allau de casos de corrupció del seu partit, la dreta política no té altre objectiu que recuperar-lo com siga. Va començar un altre episodi paregut al viscut el 2004, quan després de l’11M, de l’atemptat d’Atocha, van veure com el PSOE de Zapatero els arrabassava La Moncloa. Llavors van respondre amb la campanya de la conspiració de tot el món contra ells; tothom era d'ETA i, és clar, ells eren les víctimes de la perfídia del separatisme i el marxisme, com sempre en estreta aliança. Mai van aixecar del tot el peu d'aquest accelerador.
Anys més tard, quan la crisi econòmica causava estralls al país, concretament el 2011, abans de les eleccions que guanyaria Rajoy, es va produir una conversa entre una diputada canària, Ana Oramas, i el que poc després seria ministre d'hisenda del govern Rajoy, Cristobal Montoro.
Com ara, en 2011 el PP atacava el govern Zapatero per terra, mar i aire. Tant dins com fora d'Espanya, fins i tot en els escenaris financers internacionals; també davant les institucions europees. L'objectiu era fer caure el govern socialista i fer-se amb el poder. Aquest i només aquest.
S’acusava Zapatero de tot el dolent conegut i per conèixer. De incompetent a malgastador, de mentider a oportunista, d'enemic de la democràcia a aliat amb foscos interessos contra la unitat d'Espanya. La prima de risc estava pels núvols, i aconseguir finançament al mercat exterior era caríssim, però el Partit Popular era una mena de Gran Berta picant amb foc artiller les posicions internes i externes del govern.
Va ser llavors quan, en veure’s recriminat per Oramas, Cristobal Montoro va pronunciar una frase que és la millor definició del que és l'estratègia política de la dreta espanyola: "Que caiga Espanya que ja l'aixecarem nosaltres".
Que caiga Espanya, que s'enfonse, que s'ofeguen els que hagen de ofegar-se, que ja arribarem nosaltres a aixecar-la, a reflotar-la, a fer un funeral d’Estat pels caiguts, i aquí pau i després glòria. Aquesta és, ha estat i segueix sent l'estratègia de la dreta.
Quan, uns mesos després, Montoro es va veure obligat a reconèixer que havia dit aquella barbaritat va llançar -a manera d'explicació pretesament atenuant- un segon argument menys recordat, però del mateix calibre, un altre morter del Gran Berta: "Si Zapatero hagués escurçat la legislatura, ens hauríem estalviat molt de patiment a tots els espanyols".
Conclusió: calia enfonsar Espanya perquè Zapatero dimitira, i com el líder socialista es va resistir, com va tardar a convocar eleccions, el PP va decidir que calia fer patir els espanyols per obligar-lo a marxar.
Estem en una situació molt semblant. Davant d'una crisi sanitària amb milers de morts, davant d'una crisi econòmica i social d'una grandària que encara no sabem avaluar, el PP no té altra política que atacar, desgastar, difamar i minar al govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem. Cal veure el que es pot llegir i el que es pot sentir en els mitjans d'intoxicació afins al PP i a l'extrema dreta de Vox, dos partits que costa treball distingir. I no és només en els mitjans, és en les xarxes, on persones afins i persones espantades, vulnerables davant la manipulació, repeteixen de manera mecànica els argumentaris i el to groller que eixen de l’Estat Major del PP i del de Vox.
"El Govern anteposa la ideologia a la recuperació", titulava en portada el diari ABC, i acusava el govern d’"anunciar una allau de mesures socials per a "rescatar" [sic, amb cometes] als més vulnerables", i afegia "prohibeix desnonaments, ofereix microcrèdits als inquilins i ajuda a les empleades de la llar". Mesures que "provocaran més atur". Això sí, crítiques totes; però propostes en positiu per pal·liar la tragèdia social, ni una.
Catalunya, ETA i Veneçuela ja no són munició per al Gran Berta contra el govern que presideix Sánchez. Ara en els atacs d'artilleria pesada ho acusen de ser un líder incapaç, un social-comunista bolivarià, una titella de Pablo Iglesias, un mentider compulsiu, un superb arrogant, un avantagista insuportable que només causa “angoixa nacional”.
Una altra vegada el mateix comportament de 2004 i la mateixa tàctica de 2011 [per cenyir-nos a aquest segle]: "que caiga Espanya que ja l'aixecarem nosaltres"; i si no cau, doncs que segueixen patint els que hagen de patir.
No estan disposats a concedir ni treva ni quarter ni la mínima col·laboració per a un govern que, amb encerts i errors, grans i menuts, està enfrontant una crisi sanitària i social mai vista improvisant sobre la marxa, perquè no hi ha manuals ni protocols enlloc.
Davant aquest panorama, sembla que l'únic que podria calmar aquesta dreta bronca i bel·licosa seria que els cediren el govern, que els deixaren pas una altra vegada per a que no seguiren enfonsant el país i fent patir a la gent. Això sembla, i la veritat és que hi ha arguments en el passat recent que avalen la hipòtesi.
