Escriure en l'aire 2ª Època

No, no ha estat un bon any 2017. Han seguit morint dones a mans d'homínids que tenen els testicles al crani; han seguit morint migrants que fugien de les guerres, de la fam o de l'esclavitud; hem vist com s'ha estret la mordassa sobre llibertats bàsiques que l'esbombada Constitució reconeix; hem continuat amb la devaluació interna per la via dels salaris i la precarietat; hem interioritzat que milers dels nostres joves han de fugir lluny a buscar el que no troben aquí, i això ens ha empobrit en tots els plànols; hem seguit amb les retallades pressupostàries en tot allò que dóna contingut a l'obligació redistributiva de l'Estat; hem assumit que el llindar de la pobresa està per sobre de la ratlla econòmica de milers de llars; hem deixat fora de pla la corrupció sistèmica d'un partit, el que capitaneja M. Rajoy, malgrat que cada vegada s'eleva més la xifra del que han robat; hem assistit impassibles a la devaluació de la Unió Europea, cada vegada més gr...

Passades les eleccions del 21D, tan singulars per les raons conegudes, és l’hora de fer balanç d’allò que els ciutadans han dit a les urnes. Amb una participació històrica, prova de tant com es jugava a la cita democràtica, els electors han dibuixat una Catalunya política que és clarament binària, tossuda i capficada en el problema identitari fins al punt que aquest minimitza qualsevol altre com ara els d’arrel social i econòmica. 1) Programes. Quins programes? ¿Qui ha parlat de programes polítics més enllà del binomi “independència i república catalana” per un costat, i “Catalunya és Espanya”, per un altre? Ho han intentat els Comuns de Xavier Domènech, amb poc d’èxit i, molt més tímidament, els socialistes encapçalats per Miquel Iceta, els quals -es mire com es mire- han fracassat en la missió que s’havien adjudicat [Nota: és l’hora que el PSOE revise la seua posició respecte del tema Catalunya]. Va dir Íñigo Errejón, amb una metàfora molt celebrada que en un partit Barça-Reial Mad...

Darrers dies d’una campanya electoral més que singular, a Catalunya. Cadascun dels partits que es presenten per aconseguir el suport dels electors juga, com és lògic i legítim, les seues cartes per obtindre el millor resultat possible. Els independentistes, que van anar de victòria en victòria fins a la derrota final de l’aplicació del 155, ni es resignen a reconsiderar els seus objectius, ni són capaços de posar-se d’acord entre ells. Per descomptat que no s’espera que les CUP renuncien a les seues línies programàtiques, però mentre que alguns esperaven que republicans i puigdemonistes mantingueren, si més no, la mínima sintonia que els hi va permetre mantindré la flama de la República catalana, la realitat s’ha evidenciat contrària: Junqueres i ERC aspiren a treure del centre de la foto al MHP que està a Brussel·les; mentre que allò que representa la parròquia de Convergència s’ha posat en les seues mans, i anuncien que tot el que no siga recolzar Puigdemont serà refrendar el 155...

Resulta sorprenent constatar com els alts nivells de professionalitat dels diversos oficis minven fins a gairebé desaparèixer quan avaluem l'acompliment dels polítics professionals. Mentre que la qualitat mitjana dels professionals de la sanitat, de l'economia, de la construcció, de l'agricultura, de la indústria, del comerç, del transport, de l'esport, del periodisme, és perfectament homologable amb la dels seus col·legues dels nostres països veïns, la dels nostres polítics resulta patèticament inferior a la dels seus companys europeus. Potser una part d'aquest problema provinga de l'anomenada selecció negativa d'aquests mateixos professionals de la política. L'ofici és tan àrid, tan agre i té tan mala imatge entre els ciutadans que una bona part dels que l'exerceixen com a professió ho fan perquè no han sabut trobar una altra. Una segona explicació, complementària de la primera, podria ser que els partits polítics són màquines trituradores en el ...

Mariano Rajoy és un home que té la seua pròpia memòria històrica, com tothom. Aclarim d'entrada que quan parlem de memòria històrica o de memòries històriques, en singular o en plural, ens referim tant als posicionaments personals producte del record o de les vivències individuals -que portem imaginàriament carregats a l'esquena, com en una virtual motxilla única i intransferible-, com als discursos o els usos públics, personals o de grup, sobre el passat recent que conviuen, no sense dificultats, en els diferents escenaris polítics i socials d'un país. Doncs bé, pel que fa a la seua pròpia motxilla, el president del Govern acaba de donar-nos una mostra més, i van un centenar, d'on s'ubica ell respecte a la història de les Espanyes des dels anys de la II República fins avui. En una xerrada amb militars destacats a Costa d'Ivori, on es troba amb motiu d'una reunió entre la Unió Africana i la Unió Europea, Rajoy ha explicat amb la finezza que el caracteritza...

Vaig rebre aquesta setmana un correu des d'un diari digital argentí, Infobae.com , demanant-me respostes a un qüestionari sobre el que en diuen eleccions municipals a Cuba, del diumenge 26 de novembre. No sé si hi ha experts en eleccions cubanes, però jo no em conte entre ells per descomptat. No obstant això, com el qüestionari era ampli i no es cenyia a la cita electoral, vaig respondre amb gust. Abans de fer-ho vaig visitar la web del diari oficial Granma , el diari opositor que dirigeix ​​des de l'interior de l'illa Yoani Sánchez - 14ymedio.com -, així com el portal de notícies Cibercuba , que s'edita des dels Estats Units. Com gairebé sempre que m'acoste a l'actualitat interna de Cuba, la realitat supera la ficció. Vaig descobrir que el 25 de novembre s'ha complert el primer aniversari de la mort de Fidel Castro i l'efemèride apareix reflectida en els tres mitjans referits, amb diferent èmfasi, és clar. Al Granma, òrgan oficial del PCC, el reco...

Els himnes i les banderes emocionen i encoratgen a qui les sent com a representació tangible d’una identificació amb la terra i la gent de la que són i se senten part. És, això del patriotisme, un sentiment que necessita una mena d’ingenuïtat juvenil per a preservar-lo indefinidament. Els himnes i les banderes, és cert, permeten fer explícita i compartida eixa adscripció al grup d’aquells que se senten membres d’una comunitat. Tanmateix, càntics i ensenyes han estats emprades tant per mobilitzar les energies positives del grup com en benefici d’interessos bastards. Els exemples que es poden fer servir de totes dues possibilitats són infinits, i la història ens ho ha demostrat abastament. Ara, en la nostra actualitat més pròxima, arran la crisi d’Estat provocada per la situació a Catalunya, estem assistint a un rosari de fets i circumstàncies en les que particularment les banderes –i tot allò que poden representar- estan utilitzant-se per amagar les misèries dels qui més ...

Potser a hores d’ara –permeteu-me pensar-ho, i no sols desitjar-ho- la part menys radical del Partit Popular i la seua homòloga dels partits independentistes han arribat a concloure que cap dels dos té la força suficient per a vèncer en la crisi d’Estat que patim des de fa massa. De fet, el balanç final de tot el Procés és a dia d’avui molt decebedor per a aquells que van creure que la independència estava a tocar de dits. L’ex conseller Santi Vila, avui aïllat a un racó de l’escenari, ho ha expressat de manera molt gràfica: “teníem que dur el país a la preindependència i hem tornat a la preautonomia”. Des del govern de Rajoy arriben senyals inequívoques de que són sabedors de que han comés errors molt greus, així com de la necessitat de reconduir el conflicte cap a un escenari menys visceral que l’inaugurat l’1O amb la lamentable i impresentable intervenció de la policia. Aquella actuació policial s’ha convertit en una taca negra en la imatge de l’Espanya del PP que costarà elimina...

Cada setmana que passa em resulta més difícil escriure aquesta peça d’opinió. Quins temps aquells en els que canviava de tema em funció de l’actualitat, autòctona o estrangera. Qui ho recorda, ara que fa columnes i columnes en les que la crisi d’Estat que patim és omnipresent, asfixiant, esgotadora. Dijous, el periodista Carles Francino obria el seu programa a la Cadena Ser amb l’habitual opinió editorial tot diguent: “No puc més”. Vaig difondre les seues paraules per les xarxes de les que participe, tot afegint un comentari personal: “L'esgotament de Carles Francino, una malaltia que pot esdevindre pandèmia”. Una persona coneguda em va respondre que Francino no tenia dret a queixar-se, ja que –a parer seu- no és més que un nacionalista espanyol [sic]. Guanya adeptes, és evident, una visió binària de la societat segons la qual has de ser necessàriament o nacionalista català o nacionalista espanyol. No n’hi ha altra alternativa. Així ho visc, crec, amb moltes persones. Si més no...

Estic a diumenge i el sol ha tornat a eixir, com ahir, després d’un dia tan turbulent com divendres, aquell en el que el Senat d’Espanya va aprovar aplicar el punitiu article 155 de la Constitució després que la meitat del Parlament de Catalunya declarés la independència. És clar que el sol va a la seua, que no sent ni pateix, que ni s’irrita ni s’espanta pel que vam viure divendres. Una altra cosa són les persones. Aquestes si experimenten sentiments i sensacions, i crec no enganyar-me si afirme que són més que moltes les que arran del que va passar divendres 27 estem a hores d’ara afectades per un sentiment de tristesa i per una sensació de vertigen. Encara més, alguns ens hem quedat sense resposta, tot resultant d’això una evidència: que tampoc nosaltres teníem un Pla B. La tristesa, entenc, és la conseqüència pròpia de qui ha experimentat un fracàs, una pèrdua, una decepció. El vertigen, al seu torn, es una mena d’angoixa, una certa sensació d’asfíxia, un formigueig de por, ...

El Consell de ministres presidit per Mariano Rajoy ha posat en marxa l'aplicació de l'article 155 de la Constitució per avortar -ha afirmat- l'amenaça de secessió catalana. Contràriament al que s'anunciava, el que el Govern de Madrid ha proposat al Senat és, com titula el Periódico de Catalunya, una destralada a l'autogovern dels catalans. Efectivament, Rajoy i el seu govern han optat per la versió més dura i traumàtica del lamentable article 155. És estupor, incredulitat, ràbia i por el que es pot trobar a la premsa d'avui. Esther Vera parla al diari Ara, amb raó, de l'Espanya tenebrosa i d'un nacionalisme espanyol que sustenta l'horrible la-vaig matar-per-que-era-meua. Joan Coscubiela, per la seua banda, un home assenyat, i gens sospitós de fanatisme secessionista, ha dit que el Govern de Madrid ha decretat la suspensió de l'autogovern, la intervenció de la Generalitat i la vulneració de les llibertats. Ah mare! Qui el podrà desmentir? Des ...

L'anomenat problema territorial és molt vell a Espanya. Massa temps arrossegant i sense indici de llum al final del túnel. Dins d'aquest conducte va transcórrer la centúria anterior fins a 1978, un moment en què els constituents van parir allò de l'Estat de les autonomies. No obstant, el que aquest nou Estat fos concebut com un café per a tothom, per als que volien dues tasses i per als que mai en la seua vida s'havien plantejat la necessitat de prendre un glop, va ser un text que s'ha anat desgastant a poc a poc. Han passat quaranta anys, i aquell acord està caducat per a una bona part dels ciutadans de l'Estat espanyol, mentre que per a una altra bona part, més àmplia segurament, aquella descentralització gairebé federalitzant continua sent més que suficient. L'assumpte pivota sobre una concepció tan anacrònica com senzilla d'entendre: a una nació [espanyola] li correspon un Estat [espanyol]. Per tant, amb aquesta mateixa lògica, els qui se senten ci...

El 1994, a poc de l'aixecament del fins llavors desconegut Exèrcit Zapatista, liderat pel subcomandant Marcos, es va donar a Mèxic una polèmica entre dos intel·lectuals prestigiosos: Octavio Paz i Carlos Fuentes. Després del sobresalt per l'aparició d'aquella guerrilla que no volia la guerra, Paz va dictaminar que l'assumpte era un problema que calia circumscriure a Xiapas, l'estat en què s'havia produït la insurgència, pel seu endarreriment, el seu abandonament i la seua pobresa; mentrestant, Fuentes va replicar -crec que amb tota raó- que el problema no era Xiapas, sinó Mèxic com a país, com a Estat, amb les seues insuficiències polítiques i socials. Faig aquest recordatori perquè tants anys després crec què -davant els tensos i complicats dies que estem vivint- aquí predominen aquells que pensen que l'únic problema és Catalunya, mentre que som minoria els que creiem que el gran problema real és Espanya. Clar i ras: el greu problema d'Espanya no és C...

A hores d’ara, quan el dia encara comença a clarejar, no sé què va a passar a Catalunya, però m’ho imagine. Tot amb tot, no paga la pena elucubrar sobre si guanyaran blanques o s’imposaran les negres. Allò que ara tinc per segur és que, finalment, la fractura entre Espanya i Catalunya i la fractura entre dues visions d’Espanya són dramàticament evidents. Què passarà avui és la incògnita i la preocupació amb la que molts ens hem alçat. La setmana ha estat difícil, però, tot i plena de paranys quan vam encetar-la dilluns al matí, ha acabat raonablement bé: sense res irreparable que lamentar. Tant de bo el dia d’avui, el de la gran cita, acabe igual: sense que tinguem que lamentar cap desgràcia indesitjable.  Malgrat tot, la via d’aigua que s’ha obert entre Catalunya i la resta d’Espanya és de grans proporcions i amenaça amb anar a més. A Catalunya els que desitgen la independència i també molts que no la volen han pogut veure de prop en aquests dies passats el rostre de l’...