L’ex president Aznar ha declarat que viu angoixat per dues raons: una, perquè els comunistes puguen entrar en el govern d’Espanya per primera vegada després la guerra civil; dues, perquè no està disposat a acceptar la possibilitat que la nació espanyola es trenque [sic].
Aznar, un home sempre agre d’aquells que tenen un problema per a cada solució, ha recuperat el concepte, l’etiqueta més aviat, de comunista com a desqualificació, gairebé com a insult. Ell dictamina qui és comunista, el desqualifica i, acte seguit, l’inhabilita com a actor polític acceptable en l’Espanya actual.
Al senyor Aznar li semblaria de perles que els post feixistes de Vox formaren part del govern d’Espanya [ell es qualifica de constitucionalistes, que és tindre valor], com ja estan a Andalusia i Madrid amb la vènia del Partit Popular. Però, no pot suportar la idea -d’angoixa parla fins i tot-, que aquells que ell considera els hereus de Pasionaria i Carrillo tinguen responsabilitats ministerials.
Afirma, a més a més, que els comunistes són xavistes [sic], i estan aliats amb els separatistes i els terroristes [bascos]. Ningú podrà negar que Aznar és fidel als seus majors. Continua pensant igual que Manuel Fraga en 1977, quan en la campanya electoral demanava el vot per a Alianza Popular: “Que ningú s'equivoque: cal plantar-los cara als enemics d'Espanya, que són el marxisme i el separatisme”.
Deixant de costat la sobre-actuació d’un personatge de la catadura moral del citat, que és l’únic dirigent internacional implicat que encara no ha demanat perdó per la guerra d’Irak, no sembla arriscat afirmar que Aznar no sap ni com són els comunistes espanyols, ni coneix mínimament el paper que aquests han jugat en la història d’Espanya. Tampoc sap res del que és el xavisme ni de quin és el seu corpus doctrinal, cosa de la que també podríem parlar en un altre moment. Com igualment seria oportú, en un altre moment, de fer llum sobre tant com ell ha fet per provocar la desafecció envers Espanya de molts dels que ara desqualifica com a separatistes.
És evident que Aznar manté la mateixa idea dels comunistes que era la pròpia de la societat franquista inserta en la Guerra Freda en la que va créixer; aquella en la que, com el seu col·lega Mayor Oreja, va viure tan plàcidament instal·lat.
Quan els seus majors encara ens feien anar amb flors a Maria i glorificaven la Croada de l’invicte cabdill, els comunistes espanyols ja parlaven –des de 1956- de Reconciliació Nacional, i això que encara eren torturats i empresonats, fins i tot executats, pels poders polítics en mans de la família ideològica d’Aznar.
Quan el jove José María Aznar publicava articles de premsa en contra de l’aprovació de la Constitució de la que ara és el Suprem Sacerdot de la seua ortodòxia, els comunistes havien soterrat en silenci els advocats d’Atocha i, alhora, acceptaren la bandera bicolor i la monarquia –entre les llàgrimes de molts dels seus militants- en benefici de la convivència pacífica entre els espanyols.
Quan Aznar va fer tot el que va estar en la seua mà per privatitzar el patrimoni industrial de l’Estat i per desregular tots els avanços socials de dècades de lluita obrera, els comunistes van fer-li front a cara descoberta des de les CCOO i des d’altres entitats de la societat civil per preservar els drets dels treballadors i dels sectors populars espanyols.
Ara diu, ni més ni menys, que els que ell [des]qualifica com a comunistes no poden participar en les responsabilitats de govern d’Espanya. Per què? Quina classe d’espanyols són eixos als que Aznar discrimina, per raons ideològiques, en contra del que diu la sacrosanta Constitució?
Qui és ell per a decidir quins vots dels espanyols habiliten o no per a formar part d’un govern a Madrid? Des de quina Espanya ens parla Aznar? ¿Serà que l’angoixa li perjudica l’enteniment o serà que manté una concepció semblant a la que explica la indignitat de l’alcalde de Madrid de retirar els noms dels republicans afusellats en els murs del cementiri de l’Almudena?
Segurament l’alcalde Martínez-Almeida i Aznar pensen, com escrivia Jesús Cintora, que van estar molt ben afusellats, i que no es mereixen cap record ni homenatge.
L’angoixa d’Aznar li ve provocada senzillament perquè no és demòcrata, i perquè no ha assumit allò de la sobirania dels ciutadans, ni allò de l’alternància en el govern segons dicten les urnes. Aznar és un franquista de manual, que mai podrà deixar arrere allò que va mamar de menut en l’Espanya de la dictadura contra la que lliutaren els comunistes; una lluita valerosa que tant va contribuir en assolir les llibertats i assegurar la convivència a les Espanyes, per cert a un preu elevadíssim en dolor i en llàgrimes.
Aznar no haurà pensat mai en el resultat de les eleccions de 1977, ni en el que van significar per al Partit Comunista d’Espanya i els seus militants. Aznar, per tant, mai ha valorat que els comunistes van acceptar resignada i dignament el que havien dit les urnes, en les quals els ciutadans espanyols no van recompensar el que havien sigut quaranta anys de lluita quasi en solitari contra la dictadura de Franco.
Tampoc haurà pensat mai en el que van significar les eleccions de 1982, en les que la candidatura comunista va obtindré només quatre escons al Parlament. Aznar mai haurà pensat que els comunistes van acatar el veredicte de la ciutadania sense dir ni pruna. A diferència d’ell, que encara busca culpables per al resultat que, molts anys després, va donar la victòria al PSOE de Zapatero.
Segurament Aznar és el president de govern que ha generat més tensions innecessàries en l’Espanya recent, el més sectari i el més autoritari. També el que menys ha aprés de la història del país del que va ser president durant vuit anys. Un període en el que va passar de reconèixer i negociar amb el Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MLNV, en les sigles en castellà) i de parlar català en la intimitat [sic], a liderar la “derecha sin complejos” re-centralitzadora i castellanista.
Aquest currículum, tanmateix, no li llevaria ni un gram de legitimitat per a tornar a ser president si és que els electors tornaren a votar-lo més que a cap altre candidat i/o aconseguirà conformar una majoria de govern al Parlament de Madrid.
Això és el que té la democràcia, que ha de governar el candidat que aconsegueix el major suport a la Cambra dels Diputats. Però, això a José Maria Aznar, l’importa una bleda. Ell no respecta cap altra democràcia que no siga la que li’n done el govern a ell o als seus correligionaris. Els altres candidats, per definició, han rebut vots de pitjor qualitat que els seus; són vots indignes i perillosos, i –com passa ara- aboquen a un escenari apocalíptic.
Perquè ho diu ell. I punt.
Evo Morales, el primer president aimara de la història dels països andins va renunciar al seu càrrec fa un parell de setmanes, el 10 de novembre, i va marxar a l’exili mexicà, acollit pel seu col·lega A.M. López Obrador. El detonant final de la caiguda de Morales va ser que l’Exèrcit bolivià “va suggerir” el president que abandonés el càrrec, i això al bell mig d’un clima de tensió i violència creixent.
Està en discussió si això va ser o no un colp d’Estat propiciat pels militars, tan freqüents com han sigut en la història del país. No ha sigut un pronunciament convencional, amb les tropes i els carros de combat al carrer, però també és cert que les forces armades no han acomplit amb el seu paper de garantir la legalitat constitucional republicana. Sobta, a més a més, la mansa i asèptica resposta de la comunitat internacional: des de la Organització d’Estats Americans a la Unió Europea, que han acceptat de facto la nova presidenta auto anomenada, Jeanine Áñez. No cal dir que els Estats Units de Trump i el Brasil de Bolsonaro l’han rebuda amb els braços oberts.
Aquesta advocada i presentadora de televisió que va donar-se a conèixer internacionalment entrant al parlament amb una Bíblia de tamany gegantesc, i que ha fet declaracions que van del racisme i l’integrisme religiós a la negació dels principis elementals de la democràcia, reforça la tesi de que el que hi ha hagut a Bolívia ha sigut, efectivament, un colp d’estat institucional amb el vist i plau dels militars i la policia. Áñez no sols no ha convocat noves eleccions, és que no ha obert un diàleg amb el partit de Morales, el MAS que va ser guanyador de les darreres eleccions, ni amb Carlos Mesa, que era el segon candidat a la presidència. Ha rellevat la majoria dels ambaixadors de Bolívia i ha començat a gestionar la reversió del marc legal en matèria econòmica establert durant els anys de Morales.
Amb tot, la mesura més polèmica ha sigut la d’exonerar a priori les forces armades i la policia de qualsevol actuació violenta que puguen tindre en la repressió de les protestes populars protagonitzades pels partidaris de Morales.
L’ara ex president va prendre possessió del càrrec en gener de 2006. La seua intervenció en el solemne acte va desenvolupar-se en un doble plànol: el primer, dedicat a enaltir les àncores originàries i a comprometre’s amb els principis bàsics de la llei dels seus avantpassats; el segon, dedicat a anunciar els objectius centrals del seu govern que es concretaven en una segona independència de Bolívia mitjançant un nou pacte social.
Morales va començar l’acte tot demanant un minut de silenci pels Màrtirs per l’Alliberament (indígena), milions, que han caigut en tota Amèrica, citant pel seu nom als més reconeguts herois de la mitologia índia, des de Tupac Amaru, Tupaj Katari o Bartolina Sisa, a d’altres més recents i universals com el Che Guevara, el socialista bolivià Marcelo Quiroga i el jesuïta català Lluís Espinal, assassinats els dos darrers durant el colp militar de García Meza en 1980. El discurs va acabar amb una deferència envers l’aleshores líder mexicà de l’EZLN: “Compliré amb el meu compromís, com diu el Subcomandant Marcos, manar tot obeint al poble, manaré [a] Bolívia tot obeint el seu poble”.
Cal no oblidar que el poble del que parlava el president Morales és majoritàriament descendent dels pobladors originaris, i són molts els greuges que han patit, com va recordar al seu primer discurs: “Els pobles indígenes, que són majoria de la població boliviana: el 62.2% d'aimaras, de quítxues, de mojeños, de chipayas, de mulats, de guaranís. Estos pobles, històricament hem estat marginats, humiliats, odiats, menyspreats, condemnats a l'extinció. Eixa és la nostra història; a aquests pobles mai els van reconèixer com a éssers humans, sent que aquests pobles són els amos absoluts d'aquesta noble terra, dels seus recursos naturals”.
Evo Morales, a més, va aprofitar l’avinentesa per anunciar que, a partir de llavors, “les coses han començat a canviar”. Va transmetre els assistents una vivència personal: “Aquest matí, aquesta matinada, amb molta alegria he vist alguns germans i germanes cantant en la plaça històrica de Murillo, la Plaça Murillo com també la Plaça San Francisco, quan fa 40, 50 anys no teníem dret a entrar a la Plaça San Francisco, a la Plaça Murillo. Fa 40, 50 anys no tenien els nostres avantpassats el dret de caminar per les voreres. Aquesta és la nostra història, aquesta la nostra vivència”.
El nou president aprofità per a denunciar l’apartheid en versió criolla en el que ha viscut la majoria dels bolivians, però això –va anunciar en l’ara llunyà 2006- anava a canviar aviat, tot i que ningú no els hi regalaria res: “Bolívia pareix Sud-àfrica. Amenaçats, condemnats a l'extermini estem ací, estem presents. Vull dir-los que encara hi ha regustos d'eixa gent que és enemiga dels pobles indígenes, volem viure en igualtat de condicions amb ells, i per això estem ací per a canviar la nostra història, aquest moviment indígena originari no és concessió de ningú; ningú ens ho ha regalat, és la consciència del meu poble, del nostre poble”.
No serà fàcil, va dir Morales al seu discurs: “¿Com buscar mecanismes que permeten reparar els danys de 500 anys de saqueig als nostres recursos naturals? Serà una altra tasca que implementarem en el nostre govern [...] volem canviar Bolívia no amb bala sinó amb vot, i eixa és la revolució democràtica”.
Aquella “revolució democràtica” promesa en 2006 ha tingut clars i ombres. Segons diversos organismes internacionals, l'economia de Bolívia ha experimentat una transformació estructural durant la presidència d’Evo Morales. El PIB real per càpita va créixer en més d'un 50%, la qual cosa equival al doble de la taxa d'Amèrica Llatina. Durant la major part dels últims 13 anys, Bolívia ha tingut superàvit en la balança de pagaments, el que va ajudar a mantenir l'estabilitat macroeconòmica, i això ha contribuït substancialment a la reducció de la pobresa i la indigència. La primera ha caigut per sota del 35% (quan estava en el 60% el 2006) i la taxa de pobresa extrema és del 15.2% (quan estava en el 37.7% el 2006).
La transformació econòmica de Bolívia va ser possible gràcies a un conjunt d’importants modificacions polítiques al país: des d’una nova Constitució a la nacionalització i propietat pública de recursos naturals i d'alguns sectors estratègics de l'economia, entre els que destaca l'enorme importància de la nacionalització dels hidrocarburs.
Tot, però, no són èxits. També cal considerar els dèficits dels anys d’Evo Morales, que no en són pocs. El més recent és, precisament, el que te a veure amb l’immediat passat, el dels darrers mesos, el que ha pivotat sobre el procés de reelecció de l’ara exiliat president.
La seua imatge va girar-se en negatiu des del 21 de febrer de 2016, quan va patir la primera derrota electoral però no va acceptar-la. Va perdre un referèndum que havia convocat per modificar la Constitució, per tal de poder presentar-se a les eleccions previstes per a 2019. Va vèncer al NO. El 51% dels bolivians li va dir que no estava d’acord.
En realitat, Morales ja havia esgotat tres manaments presidencials, i no dos com limita la Constitució, però ell i els seus sempre han argumentat que el primer, de 2006 a 2009, no comptava perquè va ser arran l’aprovació de la nova carta magna, la de l’Estat Plurinacional, quan els períodes presidencials havien de començar a comptar.
Així i tot, en perdre el referèndum de 2016, Morales va presentar un recurs al Tribunal Constitucional, el qual va autoritzar en 2017 la seua candidatura amb el surrealista argument que limitar el nombre de mandats presidencials suposava atemptar contra allò disposat a la Convenció Americana dels Drets Humans. Per a molts, aquí va començar el principi de la fi d’Evo Morales.
Tanmateix, un coneixedor reconegut de la realitat social i política de la Bolívia recent com és Bartolomé Clavero explica que des de fa anys, des de l’inici de la segona dècada del nou mil·lenni, les coses van començar a torçar-se dràsticament per als bolivians. Mitjançant els canvis ministerials oportuns, el Govern va cancel·lar el seu programa de reconducció comunitària, entrant en connivència amb els “comitès cívics” tot i que mantenia plenament l’habitual retòrica indigenista. Va adoptar una política explícita d’afavorir interessos corporatius internacionals, especialment pel que fa a indústries extractives. En suma, va començar a desviar-se de manera constatable de la Constitució però sense canviar ni una sola coma d’ella.
Lògicament va topar amb resistències, en particular per part d'organitzacions indígenes i sindicals. El Pacte d'Unitat es va trencar el 2011 romanent tan sols aquelles entitats acceptades pel MAS, el partit oficialista. La resposta d’Evo Morales, del seu Govern i de les seues organitzacions afins ha sigut caracteritzada per la fustigació, la cooptació i la corrupció. El Govern va modificar les condicions d'accés d’empreses internacionals als recursos bolivians aconseguint uns fons que han abonat la corrupció i el clientelisme. Tanmateix, -clars i ombres- també s’han fet servir per a desenvolupar polítiques socials beneficioses per a una part rellevant de la ciutadania. A més a més, conclou Clavero, el seu indigenisme no només ha estat retòric i insidiós, sinó que també és cert que –clars i ombres- s’han posat en pràctica polítiques antiracistes que han significat un canvi cultural profund en la societat boliviana.
La figura d’Evo Morales, però, està en qüestió també per altres pràctiques inacceptables des de paràmetres democràtics. Rita Segato, l’antropòloga i feminista argentina ha sigut molt dura amb l’ex president: "Va caure pel seu propi pes, per un buit de poder que es genera pels seus molts errors i excessos".
A més de per forçar la seua reelecció de manera anti-democràtica, d’esquenes al resultat del referèndum de 2016, Segato critica Morales pel la seua actitud envers problemes mediambientals com ara els incendis forestals d’enguany al bosc Chiquitano, quan es va comportar igual que el brasiler Jair Bolsonaro quant els incendis de l’Amazònia. Un comportament semblant al que el mandatari va tindre al voltant de la construcció de l'autopista que partiria en dos a una selva molt rica en biodiversitat que és, al mateix temps, una àrea indígena i una reserva ecològica: "Ens va deixar a tots absolutament perplexos per la seua negativa a negociar amb les comunitats indígenes”.
Una perplexitat que passa a indignació davant el masclisme que Segato denuncia en l’ex president, qui en parlar de quan l’hi arribés l’hora de retirar-se va dir que ho faria: "amb el meu charango, amb la meva coca i amb la meua quinze-anyera". Una forma de raonar que reforça els trets del dur masclisme imperant a Bolívia, que “delata l'autoritarisme d'un governant [...] i la pretensió d'estar per damunt del bé i del mal [per què] l'agressió verbal, física, psicològica, moral a les dones és una agressió política que delata la voluntat de poder".
Estem amb Clavero quan diu que la discussió sobre si hi ha hagut o no hi ha hagut colp d'Estat a Bolívia no té massa sentit. Els que diuen que no, intenten amagar la il·legitimitat de Jeanine Áñez; mentre que els qui diuen que sí volen amagar la responsabilitat de Morales i del MAS. La tossuda realitat, però, especialment a Europa, és que –com afirma Bartolome Clavero- patim “una desinformació paorosa, en bona part deliberada, sobre el que ha passat a Bolívia, per al bo i per al dolent, per el millor i per al pitjor, durant l'última dècada i fins avui”.
Desinformació i maniqueisme és el que torna a posar en evidència la situació a Bolívia, com en general quan es parla d’Amèrica Llatina amb una visió binària dels fets. A aquella regió, com en totes, les coses no són blanques o negres. El balanç dels anys de govern d’Evo Morales presenta, ja ho hem dit, llums i ombres. I cal reconèixer totes dues.
Allò que hauria d’importar més no és si Jeanine Áñez, racista, integrista religiosa i autoritària, fa bo Evo Morales. Allò rellevant és denunciar i aturar l’extrema violència que està produint-se a Bolívia, que recorda èpoques que semblaven superades. Però, segons sembla, això és cosa menor pel que fa a un país en el que la injustícia, la desigualtat extrema i la violència implícita i explícita són percebudes des de l’exterior quasi com una realitat climàtica. Ni la OEA, ni la Unió Europea, segons sembla, tenen massa interès en l’assumpte. A qui l’importa Bolívia?
Passat el 10N i la primera ressaca pel que les urnes han dit, ara estem ja en la fase de gestionar eixa resposta. No va a ser senzill, ho mirem per on mirem. Apuntem algunes reflexions sobre com i en quina situació estem una setmana després de votar.
1) El resultat de les eleccions.
Contràriament a les previsions de l’inefable José Félix Tezanos (que hauria d’haver dimitit el mateix 10N, si li quedés un residu de vergonya), el PSOE va perdre força electoral respecte d’abril, el PP no va recuperar el que imaginava, Ciudadanos va ensorrar-se, Vox va multiplicar per més de dos la seua força parlamentària, i Podem continuà en la seua pèrdua de suports tot i que més lentament del previst.
Paral.lelament, la marca política d’Errejón no va respondre a les expectatives, i ha aconseguit dos escons al Parlament, atés que el tercer és per al valencianista Joan Baldoví, candidat de Compromís. Els sobiranistes catalans mantenen la seua força global lleugerament a l’alça, però amb un escenari més complicat per a d'ells per l’arribada de la CUP a la Carrera de San Jerónimo, amb la missió declarada de fer ingovernable la situació.
Al País Basc són clara majoria els nacionalistes, els del PNB i els de Bildu, amb 10 escons (6 i 4). El PSE-EE i Podem-IU n’han tret 7 (4 i 3), i el PP un, que inicialment li havia estat adjudicat a la llista encapçalada per Aitor Esteban. Ni Ciudadanos ni Vox tenen presència a Euskadi. Han tornat els nacionalistes gallecs del BNG, es mantenen càntabres i canaris, i ha arribat Teruel Existe, que amb poc més de 19 mil vots ha aconseguit un diputat i dos senadors, donant idea de fins on pot arribar la manca de representativitat del sistema electoral. Dues dades a comparar amb la de Terol: en València, circumscripció veïna, el diputat de Compromís ha necessitat més de 175 mil vots. Tots dos tenen el mateix pes a Madrid. Amb menys vots que els valencianistes, el PP n’ha posat tres diputats per Terol al Congrés dels Diputats.
Del bipartidisme de fa uns anys, sols alterat per la presència de la minoria basca i catalana, hem passat a tindre més d’una dotzena de partits amb representació; la qual cosa, òbviament, dificulta extraordinàriament la formació de majories de govern consistents. Cal afegir, a més a més, que la participació d’Esquerra Republicana de Catalunya, JXCat i Bildu en la formació de govern, ja siga per activa o per passiva, és considerada herètica per la dreta política, una part de la pròpia esquerra i per tots els poders fàctics espanyols.
Això vol dir que 28 diputats tan legítims com qualsevol altre estan inhabilitats en la pràctica per a donar suport a un candidat progressista, però la majoria necessària continua estant en els 176 vots. Si fos un candidat conservador, els 52 vots que aportaria Vox no mereixerien cap consideració negativa. Així són i estan les coses.
2) Les dretes.
La confrontació d’alternatives identitàries sempre esdevé favorable a l’espanyolisme més caspós i pre democràtic. Les tres dretes han estat pugnant per veure qui tenia la bandera més llarga, i no han tingut la menor reticència en pactar amb els post feixistes de Vox per a aconseguir el poder allà on han pogut (Andalusia, Múrcia, Castella-Lleó, Madrid...). Abans l’estiu semblava que els d’Abascal i companyia havien tocat sostre, cinc mesos després s’han pujat a les barbes del mateix Partit Popular i han acabat amb la carrera política d’Albert Rivera i, qui ho sap, potser també amb Ciudadanos.
La frívola lleugeresa ideològica del PP i C’s, i el seu objectiu de tindre poder i pressupostos a qualsevol preu han fet créixer Vox de forma tan espectacular com alarmant. La pujada d'aquests té a veure amb la degradació de la política i la pèssima imatge dels polítics, especialment entre una joventut que està al marge dels canals d'informació convencional; una joventut que pot arribar a consumir la política com un altre producte més d'allò que està de moda, que "és guai".
És terrible i extremadament preocupant que l'extrema dreta haja tingut tanta acollida entre els més fràgils i vulnerables; i que aquests siguen tan sensibles i favorables a les mentides, les simplificacions i les propostes de solució als seus problemes que els hi arriben des de Vox. Nou dels 10 pobles de més de 20.000 habitants amb la renda per càpita més baixa d'Espanya (menys de 7.000 euros anuals) són andalusos. Doncs bé, Vox ha aconseguit quedar en primera posició en cinc, en segona en quatre i també en primera en el desé, que és de Múrcia. Una coincidència entre aquesta desena de pobles és que comparteixen elevades dades d'atur.
3) El PSOE i Podem.
Pedro Sánchez s’ha fet una esmena a la totalitat a si mateix. En cosa d’hores, coneguts els resultats electorals, va abraçar-se amb Pablo Iglesias i va informar que hi hauria govern de coalició amb Podem, un govern de progrés. Allò que era impossible fa un mesos, allò que li provocava insomni, va ser superat per la força dels números que havien donat les urnes.
Les reticències i el rebuig contingut que la decisió ha provocat portes endins del PSOE estan difonent-se amb sordina, però tot fa pensar que si la coalició amb els d’Iglesias ha de confirmar-se al Parlament Sánchez haurà de tindre ben controlats els García Page, Díaz, Fernández Vara, i altres confrares del puny i la rosa.
¿Per què no es va fer la coalició en abril i s’ha fet en novembre, amb menys força i després d’haver perdut més d’un milió i escaig de vots entre PSOE i Podem? No paga la pena especular ara, però el ben cert és que la relliscada, l'error de càlcul, la miopia dels dos dirigents clama al cel.
Ara tenen una papereta extremadament complexa que gestionar. Iglesias, vice president del nou govern, si finalment qualla l’acord, també està rectificant i esmenant-se quant a les desqualificacions envers Sánchez i les afirmacions de que només volia pactar amb la dreta. Tots dos hauran de ser molt pragmàtics i acceptar que governar en coalició significa cedir i conciliar amb el soci, i que les cessions i la conciliació no seran fàcils d’explicar a les pròpies parròquies.
4) Catalunya.
Els sobiranistes tenen un projecte que encoratja una bona part de la societat catalana i, sobre tot, comparteixen un greuge insuportable que són els empresonats i els que ells anomenen exiliats. Acabada la campanya electoral espanyola, ara s’aguditza la pre campanya catalana, amb ERC, JXCat i la CUP competint a mort entre ells. Esquerra es veia guanyadora i ara sospita amb fonament que JXCat està recuperant-li terreny.
Una característica comuna dels sobiranistes, tanmateix, és que es neguen a acceptar que la meitat de la societat catalana està en una lògica distinta; que sense adscriure’s a l’espanyolisme de Castella o Andalusia, en sintonia més aviat amb un catalanisme compatible amb Espanya, poden veure’s empentats envers posicions de rebuig radical a l’independentisme. Ciudadanos s’ha quasi desfet com un glaçó de gel, però Vox ha tret dos diputats per primera vegada a Catalunya. És una amenaça que convindria no perdre de vista, i seria desitjable conciliar i no confrontar amb cruesa la ciutadania que no milita en l'independentisme.
Resulta sorprenent com n’hi ha tantes diferències entre els polítics sobiranistes que xafen Madrid i els que no es mouen de Barcelona, i espanta que els segons no siguen més proactius i conseqüents amb l’espinosa realitat política espanyola. Pedro Sánchez els ho ha advertit: sols el PSOE i Podem volen abordar el conflicte parlant-ne; la resta dels partits, les dretes de Colón, sols parlen de 155, de re centralització, d’il.legalitzacions i de repressió.
A Catalunya no en queda altra que parlar, parlar i parlar. Cal parlar i parlar i tornar a parlar. Sembla mentida que algú pense que el clima de tensió que patim puga atenuar-se si no és a base parlar i parlar. Parlar per a què? Doncs per a entendre a l'altre, per a posar-se al seu lloc, per a cedir, per a fer allò que sempre fan els governants: prendre la solució menys dolenta.
Els bons governants, a més a més, tenen el valor d’explicar els ciutadans per què s’ha pres eixa decisió i no la que segurament hauria agradat més als seus parroquians.
Demà diumenge és dia electoral. De nou cal obrir els col·legis i de nou la ciutadania està convocada a manifestar el seu recolzament a una o altra de les candidatures que pugnen per obtindré major representació en el congrés dels diputats de Madrid.
Tothom parla del cansament de l’electorat, i és un lloc comú afirmar que estem davant unes eleccions que no haurien d’haver-se convocat. És cert.
En les celebrades en abril, els dos partits principals de l’escenari espanyol van rebre un missatge clar de la ciutadania: el PSOE havia de governar, amb una majoria insuficient que obligava a pactes amb altres formacions polítiques; mentre que el PP era castigat amb el pitjor resultat de la seua història, com a resposta de l’electorat conservador a la radicalització reaccionària de Pablo Casado.
Pedro Sánchez, candidat socialista a la presidència del govern no va saber gestionar la seua victòria. Ni va voler explorar un camí poc conegut quant al govern central d’Espanya, que és el dels pactes i les negociacions entre adversaris. Entre aquells que, tot amb tot, comparteixen valors y propostes de progrés per a la societat espanyola.
No tota la responsabilitat en el fracàs de formar govern és de Sánchez, però si és al que cal adjudicar-li la major part. Una barreja d’altivesa i miopia; unes pretensions entre infantils i maquiavèl·liques d'anar per casa; uns assessors doctorats en ruleta russa i una direcció que acata muda allò que diga el líder, han desembocat en la cita electoral de demà.
Les altres formacions de l’esquerra també carreguen amb una bona dosi de responsabilitat, especialment Unides Podem i el seu líder Pablo Iglesias. D’altres, com ara Esquerra Republicana de Catalunya haurien d’explicar igualment la seua actuació en aquests darrers mesos que, sens dubte, hauria d’haver sigut més valenta.
Pepe Mujica, l’ex president uruguaià es preguntava recentment, amb incredulitat, què passa a Espanya i, acte seguit, afegia "L'esquerra allà no s'uneix ni per decret". Són molts anys i molta saviesa les que acumula Mujica. A parer seu: "la plaga de l'esquerra ha estat la poca capacitat d'ajuntar" (...) "no sap negociar; cada segell es creu que les sap totes i l'única cosa que fa és dividir les forces que haurien d'estar lluitant conjuntament muscle amb muscle per la superació del seu poble".
Contràriament a la incapacitat de l’esquerra, el líder uruguaià sentència: "les dretes, que són molt més pràctiques, tendeixen a ajuntar-se per interessos". Massa que ho sabem. Ningú dubta que si diumenge a la nit el PP, Ciudadanos i Vox sumen per a formar govern, Pablo Casado serà president i Santiago Abascal vice president abans que acabe la setmana.
El post-feixisme de Vox, per dir-ho amb Enzo Traverso, ha entrat en escena de la mà de “la derechita cobarde”, com els neofranquistes qualifiquen al PP i a Ciudadanos. Ells l’han obert la porta per a governar de manera indirecta però efectiva en Andalusia, en Madrid i en altres regions i ciutats. Ells han fet possible que els seus dirigents campen pels platós de televisió en prime time mentint, difamant, insultant i amenaçant als altres partits polítics, a les dones, als homosexuals, als immigrants, als que no comparteixen la seua visió uniforme i castradora d’Espanya. Són els “Novios de la muerte”, com cantaven ahir a la Plaça de Colom en el mitin de tancament de campanya.
Constitueixen, a no dubtar-ho, un perill efectiu, tangible, possible per a la democràcia espanyola, a la que volen fer marxa arrere fins a tornar a l’època prèvia al debat constitucional dels anys setanta.
Cal, doncs, que els demòcrates es mobilitzen massivament demà i omplin les urnes de vots progressistes, de vots a favor de la llibertat, la convivència, la negociació i el pacte per a conformar, aquesta vegada sí, un acord de legislatura que permeta afrontar tantes borrasques i turbulències com tenim al davant amb un govern de garanties.
És cert que n’hi ha desànim i ràbia entre els electors progressistes; és cert que la temptació de castigar uns líders insolvents pot ser forta per a molts. Però, cal pensar en el que pot passar dilluns si “Los novios de la muerte” y la “derechita cobarde”, de bracet, es fan amb el govern d’Espanya.
És un imperatiu democràtic evitar-ho, i l’única forma de fer-ho és votar per les candidatures de l’esquerra, tan diversa i variada ella.
Des de Hong Kong a Quito, des de París a Caracas, des de Barcelona a Santiago de Xile, la violència explícita ha aparegut a aquestes ciutats amb una duresa insospitada en els darrers mesos. Ens han sorprès les imatges dels fortíssims enfrontaments entre manifestants i les forces de seguretat, el nombre de ferits i detinguts, així com les destrosses als carrers i en edificis i instal·lacions públiques i privades.
Els sis casos citats s’han produït en tres continents distints i tenen poc a veure quant a l’origen que va provocar-los. Mentre que les armilles grogues parisenques van aparèixer quan el president Macron va anunciar un increment del preu del combustible, i ho va lligar a un avanç cap a l’economia verda, a Equador també va ser una decisió del president Lenin Moreno de pujar els costos de la gasolina en un país que és productor de petroli. A Caracas els problemes socials i els polítics van de la mà, el desabastiment i la inflació, junt amb la incapacitat de govern i oposició de negociar una eixida de l’atzucac en el que es troba el país. A Hong Kong l’explosió als carrers va produir-se per exigir la retirada del projecte de llei d'extradició a Xina, que podria ser el primer lliurament de l’aplicació a la ciutat autònoma de les lleis de la República Popular, cosa que els habitants de Hong Kong rebutgen de forma aclaparadora.
Els dos casos més recents, els de Santiago i altres ciutats xilenes i el de Barcelona i altres ciutats catalanes, tenen orígens radicalment distints. A Catalunya el que n’hi ha al darrere és un problema polític que cal connectar a que aproximadament la meitat de la ciutadania recolza la independència del territori i l’altra meitat no; un problema que fa temps va entrar en un atzucac i que s'ha intensificat exponencialment en dictar-se la sentència de quasi cent anys de presó per als líders de l’independentisme, els quals ja porten més de dos anys privats de llibertat. A Xile, l’espurna de l’increment del preu del transport suburbà a Santiago ha fet emergir, segon explica el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), una queixa de ràbia, profunda i arrelada en la societat xilena, perquè una part molt substancial d’ella se sent víctima d’un mal tracte històric i sistemàtic -al treball, al carrer, a tot arreu- per part de la gent de majors ingressos.
Si fixem el focus sobre el que ha passat –i no ha acabat- a Santiago i a Barcelona, trobem que la violència s’ha mostrat tan intensa com insospitada. Tot amb tot, els dos casos no poden comparar-se ni quant a l’extensió del conflicte, ni quant a les actuacions de les forces de seguretat [que en el cas xilé va fer declarar al President que el país estava en guerra, cosa de la que va retractar-se després], ni pel que fa als danys materials provocats pels manifestants, ni tampoc quant al balanç de víctimes. Aquest és un apartat essencial quant a la distància que separa la violència als carrers de Xile de la dels de Catalunya: vint morts i una xifra desmesurada de ferits greus han dibuixat un escenari que ha fet recordar a molts l’anomenada època de les protestes, de mitjans dels anys vuitanta, contra la dictadura de Pinochet.
A Xile, els manifestants han estat, com a Catalunya, de dos tipus: els pacífics, que han estat els absolutament majoritaris, i els violents, una minoria en els dos casos, però incomparablement més agressius i ultra violents els llatinoamericans que els ibèrics. A Xile i a Catalunya les protestes han sigut contra els governs respectius, però a Catalunya els manifestants, també els violents, han comptat si més no amb la comprensió del govern de la Generalitat, i no han estat poques les evidències inclús de certa complaença per part del president Torra.
Les contradiccions també són de destacar. A Xile, el president del govern va ser desmentit per la màxima autoritat militar en aquella barbaritat sobre que Xile estava en guerra. A Catalunya, el mateix govern de la Generalitat ha encoratjat els manifestants a eixir al carrer, a tancar aeroports i autopistes, i ha al mateix temps enviat els Mossos d’Esquadra, la policia autonòmica, a restablir l’ordre. En algunes d’aquestes operacions s’han comés abusos de força que mereixen ser investigats. La paradoxa catalana ha arribat al clímax quan el President Torra i altres membres del seu Govern han posat el punt de mira sobre el seu propi conseller d’ordre públic i sobre la pròpia policia catalana.
Comptat i debatut, posats a treure conclusions sobre aquestes dues experiències violentes –incomparables, com s’ha dit, en molts aspectes- també s’ha de dir que permeten assolir algunes ben interessants, de conclusions.
La primera és que en diversos moments les explosions de violència han estat tan fortes i tan aparentment deslliurades de cap reivindicació concreta, que han semblat més aviat una mena de protestes primitives en les que l’objectiu no era tant l’obtenció d’un benefici polític o social, sinó que es tractava d’una descàrrega de ràbia acumulada.
Destaca també la joventut de molts dels participants en els enfrontaments amb la policia, en tots dos casos, el xilé i el català, amb una presència comprovada de menors. Tal vegada per la joventut de molts de participants s’explique l’atreviment a l’hora de desafiar els agents especials de la policia, vestits com a RoboCops, als que insultaven, provocaven i atacaven amb una ferocitat inaudita.
La magnitud de la protesta xilena no admet comparació, però s’ha de reconèixer que totes dues mostres de violència explícita van a condicionar el present i el futur immediat de les societats implicades: la xilena, la catalana i, també, l’espanyola. El govern de Sebastián Piñera pateix una erosió de la que li va a ser difícil recuperar-se, mentre que les eleccions espanyoles del proper 10 de novembre –en un escenari polaritzat pel que està passant a Catalunya- van a permetre mesurar quins efectes provoca en la configuració del Parlament de Madrid que eixirà de les urnes.
Més enllà de les repercussions a curt termini, les més conjunturals, és imaginable esperar que a mitjà termini avalots com els que hem viscut, com sempre passa, provocaran una reacció pendular que beneficiarà els partidaris de l’ordre i, àdhuc, l’increment del suport al retall de les llibertats en benefici de la seguretat. Ara, el paper de les xarxes socials, amb la difusió, manipulada o no, de les imatges i les notícies de violència als carrers reforcen la posició d’aquells que s’ubiquen en les posicions més reaccionàries.
Una darrera conclusió final. És freqüent que des de les posicions polítiques progressistes es debata sobre la bondat ètica de protestes com les referides, inclús de les violentes. Oblidant, fins i tot, que en qualsevol estat democràtic el monopoli de l’ús de la violència correspon als aparells de seguretat, sempre supeditats a les autoritats civils elegides democràticament. No és tan habitual que es debata sobre el pes dels amples sectors de la ciutadania que participen de la idea de mantindré l’ordre públic al preu que siga, la qual cosa els situa objectivament en el camp partidari de la dreta i l’extrema dreta. Amb els resultats que, quant a la conformació de majories parlamentàries, és imaginable esperar.
És per això que aquells que, des de posicions progressistes, s’alegren i festegen aquestes explosions de violència als carrers, haurien de pensar-s’ho dues vegades abans de celebrar-les amb tant d’entusiasme.
