La cara més lletja de l’Espanya actual.

La cara més lletja de l’Espanya actual és la que mostra amb tossudesa els pitjors defectes de sempre: la supèrbia autoritària, uniformitzadora i absolutament mancada de respecte per tot el que no siga un ideal anacrònic de cartró pedra. És l'Espanya ultranacionalista, reaccionària i autoritària alhora. L'Espanya que resulta d'un cert complexe d'inferioritat que, disfressat d'orgull, practiquen de forma impúdica des del centre envers les perifèries peninsulars. Un complexe compartit per les rodalies regionals de la capital de l'Estat, i que és lloc d’encontre més enllà de les sigles partidàries: des de Casado i Ayuso a Felipe González o García Page, per no parlar d'altres i deixant al tinter els neofeixistes que aspiren a liderar el "macizo de la raza" del que parlara Antonio Machado.

Voldrien fer que la seua visió d’Espanya fora única i assumida sense cap objecció, i per això omplin qualsevol espai amb metres i metres de bandera, imposen l'himne nacional a les escoles, i volen de nou la foto del cap de l'Estat a les aules. A més, i la cosa no n’ha fet més que començar, han decidit erigir un monument de 3 metres d’altura a la Legión espanyola en el pur centre de Madrid, i amenacen en replicar-lo a tot arreu. Però, és que no tenen memòria històrica? No han comprés que Franco va fracassar amb allò de la “España Una”? Encara més: que no han aprés res durant la darrera dècada?

El conflicte amb Catalunya, convindria no oblidar-ho, va adquirir proporcions mai no vistes, insospitades, per la innacció d'aquesta dreta furibunda, que és incapaç de veure més enllà del seu melic. No van voler actuar políticament, i fidels a l’estil de Rajoy, van decidir allò de “la Fiscalia te lo afina”. Doncs va ser que no. No sols no ho va afinar, sinó que el Tribunal Suprem va apuntar-se a allò del “quant que pitjor, millor”. Exactament igual, mira per on, que el sector més intransigent de l’independentisme català.

La gran part del Poder Judicial, a la vista està, connecta amb la posició i la visió de les dretes hispàniques, i procura tombar qualsevol decisió dels poders polítics –de qualsevol nivell- que qüestione la seua concepció de com ha de ser Espanya.

Van castigar els líders de l’independentisme –que van anar molt més enllà d’on era raonable, i que no poden dir que són absolutament innocents- amb unes penes que estan més prop de la venjança que de la justícia, i ara que Pedro Sánchez parla d’indults s’han posat histèrics, treballant en tàndem, en un “vinga i dale” continu amb els Casado, Abascal i companyia. Amb la Brunete mediàtica, clar, com sempre, bramant inclús per damunt de com acostumen.

Veritat és que des de l’independentisme n’hi ha massa tossuderia i un cert desig de provocació quan apunten allò de “ho tornarem a fer”. Costa treball d’entendre què volen i on van. 

Doncs bé, comptat i debatut, malgrat tot, malgrat tots els que estan en contra d’afluixar la corda tensa i tirant entre Catalunya i la resta de les Espanyes, pense que cal arriscar per rebaixar el risc de fractura total. 

És per això que espere que el president Sánchez tire endavant amb la idea de l’indult. No en queda altra. No sols és una forma de reconduir la sensació de venjança molt estesa entre els catalans, és que políticament és l’única opció possible per a enfrontat –per a enfrontar, per a abordar, no per a resoldre- el problema entre Catalunya i la resta d’Espanya. 

Contràriament a aquells que són partidaris de derrotar a l’independentisme català al preu que calga [si això fora possible així, simplement amb mà dura], soc partidari de la negociació i el pacte per la convivència, pel reconeixement mutu, per unes noves pautes de relació entre les nacions de les Espanyes en el marc de la Unió Europea. Llavors la meua conclusió seria: “Senyor President, avant amb els indults”; conscient, això també, dels riscos immensos que correm. Paral·lelament, pregaria al sector més pragmàtic de l’independentisme que apostara igualment per la distensió i la convivència. El clima en el que estem instal·lats, cadascú amb el seu nivell de responsabilitat, no condueix més que a l’abisme per el que tots plegats ens despenyarem si no som capaços de canviar el rumb.

I Pablo va deixar el govern...

Va ser la d'ahir una bomba informativa: Pablo Iglesias abandona el govern central per a presentar-se a les eleccions madrilenyes.

Des del minut següent a la notícia, les interpretacions, anàlisis, opinions, valoracions, elucubracions, etc., etc., s'han succeït sense solució de continuïtat. Jo també crec, com Javier Pérez Royo, que la decisió d'Iglesias està carregada de sentit. Per diverses raons. La més important, crec, és que la política espanyola passa, massa i tot, per Madrid i pel que Madrid significa i representa.

La batalla electoral que està convocada per al 4 de maig, no és un combat circumscrit a la comunitat autònoma madrilenya, sinó que, precisament, per com Madrid condiciona la política espanyola, és una fita d'una enorme transcendència. Aquella que alguns ja en diuen la Trumpita, la senyora Ayuso, és la cap visible d'una involució política semblant a la de Donald Trump als Estats Units en 2016. No és una conservadora, no és el PP convencional, és una altra cosa. És potent, com Donald Trump amb les seues ximpleries, les seues mentides, les seues simplificacions, fins i tot amb les seues estupideses. Però, així i tot ella no és suficientment forta per a determinar la política madrilenya -i l'espanyola- sense anar de bracet amb VOX. Aquests post feixistes, neo franquistes sense complexos, són un perill no sols per a la democràcia, ho són per a la convivència. Una aliança permanent i triomfadora entre el PP d'Ayuso i VOX, amb l'immens efecte amplificador que té Madrid, és una amenaça per a tots els demòcrates espanyols.

Pablo Iglesias ho ha entés bé, allò de que la partida de Madrid és política espanyola de totes totes. I ha decidit jugar-la. Com? Ho veurem en pocs dies. Són moltes, com ell mateix ha dit, les cicatrius de la relació entre ell i Errejón, entre Podemos i Más Madrid. El partit d'Errejón és més fort en aquella autonomia, i la seua candidata Mónica Garcia és una dona tan potent com puga ser Yolanda Díaz, a qui Iglesias ja ha presentat com la propera cap de cartell d'Unides Podem en les eleccions legislatives. Mónica Garcia ha mantingut una batalla sense descans contra Ayuso, i ha sigut la vertadera opositora al Trio de Colón de l'Assemblea de Madrid. I això mentre el PSOE madrileny, liderat per un home tan valuós com incapaç de jugar a la política imposada per la dreta trumpista madrilenya, ha estat desaparegut sense combatre.

A parer meu, Mónica Garcia és la millor candidata per a una possible coalició entre Más Madrid i Unides Podem. Molt millor que Pablo Iglesias qui, tanmateix, seria un magnífic número dos d'eixa candidatura. Així sí que podria confirmar l'argument que ell fa servir en les darreres hores de forma insistent: un militant ha d'estar allò on se'l necessita.

Ángel Gabilondo i el PSOE de Madrid tenen un paper a jugar més que important, i també una immensa responsabilitat. El temps recent no indueix, precisament, a l'optimisme quant a la seua actuació, però ara que les alarmes democràtiques estan incandescents, és necessari que canvien el guió que han seguit darrerament. Això, i una esquerra més enllà del PSOE unida sota el lideratge de Mónica García, amb Pablo Iglesias en tàndem a la papereta electoral, podria incrementar la participació d'electors que han assolit un nivell de decepció política massa elevat, tant com per a quedar-se a casa el 4 de maig proper.

Veurem si, després del joc d'aficionats, d'amateurs de la política, que s'ha vist a Múrcia, algú posa trellat a l'escenari madrileny. Íñigo Errejón, Mónica García, Pablo Iglesias, Ángel Gabilondo i altres són persones qualificades, intel·ligents, amb experiència política sobrada. Sobre ells recau la responsabilitat de fer front a la senyora Ayuso i els seus amics de VOX. De fer front a uns polítics que entenen que ser feixista és estar en el costat correcte de la Història.