Una economia en caiguda lliure. I els responsables?

Més enllà de "los cuatro trajes de Camps", més enllà de Gürtel, el problema que no arreglaran els tribunals de justícia és que la nostra economia està en caiguda lliure. Tornarà el Partit Popular a revalidar la majoria absoluta?

Segons explicava el diari Expansión el passat dia 18, l'endeutament assumit per l'administració autonòmica valenciana es manté com el més elevat d'Espanya en termes de ràtio sobre PIB, i al tancament del passat any ha vist com aquest ràtio s'ha incrementat novament.

Segons les dades publicades fa uns dies pel banc d'Espanya, el deute de la Generalitat va acabar 2010 en 17.600 milions d'euros, que és el nivell més alt històricament. Aquesta dada suposa que en el conjunt de l'exercici l'endeutament va registrar un increment de 3.255 milions d'euros, és a dir, un 22,7 per cent. Amb aquest increment, el deute suposa ja el 17,2 per cent del PIB de la Comunitat Valenciana, amb un augment de 3,1 punts percentuals al llarg de l'any.

La situación és més que greu, atés què a més de l'increment de l'endeutament, l'administració valenciana dirigida per Francisco Camps ha vist incrementat el cost del recurs a les emissions de deute, davant la complicada situació en la qual es troben els mercats. Les successives rebaixes de rating de la regió no ajuden a millorar aquests costos. L'última va tenir lloc el passat 12 de març, quan l'agència Moody’s va reduir la qualificació a causa del dèficit arribat l'any passat i als dubtes sobre que puga complir l'objectiu marcat per a aquest exercici.

No ha de ser una sorpresa que, en aquest escenari, el Consell de la Generalitat, les diverses conselleries, no poden pagar els proveïdors, ni fer front a la despesa corrent. Com és possible?

Com és possible que no n’hi ha diners per a col.legis -http://www.diarioinformacion.com/alicante/2009/12/29/ciegsa-arrastra-deudas-1731-millones-nbspy-recurre-prestamos-pagar-2033/965164.html
-http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Educacion/privatizara/gestion/colegios/nueva/construccion/elpepuespval/20101019elpval_3/Tes
-http://www.diarioinformacion.com/alicante/2010/03/18/educacion-asfixia-centros-provincia-pagar-enero/990270.htmlhttp://www.diarioinformacion.com/alicante/2010/01/21/educacion-debe-15-millones-colegios-pagar-comedor/971640.html

Ni per a universitats -http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/universidades/piden/dinero/bancos/pagar/gastos/elpepiespval/20100810elpval_2/Tes
-http://www.lasprovincias.es/alicante/20091117/valenciana/universidades-aseguran-estar-limite-20091117.html

Ni per a beques
-http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/09/01/educacion-convoca-becas-universitarias-pagara-dispone-presupuesto-suficiente/735340.html

Ni per a l’aplicació de la Llei de Dependència
-http://www.servimedia.es/Noticias/DetalleNoticia.aspx?seccion=21&id=102537 -http://www.cadenaser.com/sociedad/articulo/familia-lleva-anos-medio-esperando-ayuda-dependencia/csrcsrpor/20101025csrcsrsoc_5/Tes
-http://www.levante-emv.com/comarcas/2010/07/12/mitad-dependientes-interior-cobrado/722127.html -http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2009/10/27/cuatro-anos-cobrar-ayudas-ley-dependencia/645545.html

Ni per a nòmines de professorat
-http://www.diarioinformacion.com/alicante/2010/10/02/educacion-deja-cobrar-5000-profesores/1050022.html

Ni per als bombers
-http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/07/27/comunitat-valenciana-bomberos-protestan-falta-pago-generalitat/726219.html

Ni per als advocats d’ofici
-http://www.adn.es/local/valencia/20101128/NWS-0380-Generalitat-abogados-oficio-turno-ruina.html

Ni per a pagar les factures de la llum
-http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2009/12/19/iberdrola-envia-tecnicos-cortar--luz-impago-estaciones-metro/662300.html
-http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Iberdrola/corta/luz/FGV/estaciones/Benidorm/elpepiespval/20100712elpval_7/Tes


Ni per a pagar les del telèfon
-http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/08/05/telefonica-apremia-canal-9-conselleries-pagar-facturas-pendientes-o-cortara-linea/728556.html

Ni per a pagar medicaments
-http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/11/24/generalitat-podra-pagar-enero-factura-farmacia-octubre/759820.html
-http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2009/10/29/comunitat-valenciana-sentencias-obligan-conselleria-pagar-millones-facturas-pendientes-intereses/646250.html

Els mitjans de comunicación, experts, analistes i opinadors de diversa procedència fa temps que venen reiterant-lo: en la pràctica es pot dir que hem fet fallida econòmica http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Sindicatura/Comptes/destapa/deuda/desbocada/Consell/elpepuespval/20101224elpval_4/Tes

Què passarà el dia 22 de maig? Tots els indicadors fan veure que és important votar per a impedir que el Partit Popular revalide la majoria absoluta.

Quan Lluís Llach va cantar dalt d'un camió

Ahir -convocats per Acció Cultural del País Valencià- milers de persones vam eixir als carrerers del Cap i Casal a cridar contra el silenci. Contra el silenci que provoca un govern indigne, un govern que guanya en vots perquè encara són molts als qui enganya, i perquè els qui li plantem cara, els qui ens neguem a recolzar-los en la seua delirant paranoia, en la seua enveja malaltisa, en la seua incapacitat, en el seu patetisme que fa riure a tots els qui no els pateixen directament, som incapaços de posar en marxa una alternativa política que els expulse al no res exterior a porgar els seus pecats inconfesables. Lluís Llach, tot fent servir un històric himne contra la intolerància, va cloure l'acte cívic fent-nos cantar els assistents allò de "sou vosaltres qui heu fet del silencia paraules".

El diari barceloní La Vanguardia diu avui: "El colectivo Acció Cultural del País Valencià, ACPV, ha logrado hoy congregar a decenas de miles de personas -80.000 según los organizadores- que se han manifestado, bajo la pancarta Sí a TV3 por el centro de Valencia para exigir que se pueda ver la televisión catalana en la Comunidad Valenciana y a favor de la libertad de expresión (...) En el acto han participado destacados líderes políticos de CIU, ERC, PSOE, Compromís, entre otros, y dirigentes de sindicatos como CC.OO y UGT. La marcha ha sido aprovechada por muchos de los asistentes para lanzar gritos contra la corrupción que salpica a destacados cargos del PP valenciano (...) El cantautor Lluís Llach, que desde hace tiempo está retirado, ha sido el encargado de ofrecer un breve concierto en la clausura del acto. La última canción del cantautor ha sido Silenci".

El diari El País, en la seua edició valenciana diu sobre la marxa cívica i, en concret sobre l'actuació de Lluís Llach: "Tú me dirás si son instituciones democráticas", se cuestionó ayer Eliseu Climent, presidente de Acció Cultural del País Valencià (ACPV), en referencia a las corporaciones que dirigen Alfonso Rus y Rita Barberá. "La Diputación de Valencia nos ha negado por escrito la plaza de toros y el Ayuntamiento de Valencia nos ha negado poner un piano para Lluís Llach". Y es que desde que el pasado 15 de marzo ACPV anunció que organizaría los actos del 25 d'Abril con el objetivo de reclamar la señal de TV3 y que el cantautor Lluís Llach, uno de los más recocidos en lengua catalana, volvería a cantar tras permanecer cuatro años retirado, en apoyo a la protesta, todo han sido pegas (...) Finalmente, cerca de las 20.00, ante unos 10.000 espectadores y pese a la oposición del PP, Lluís Llach pudo cantar en Valencia. Se arrancó con Abril 74 . Después entonó los acordes de No abarateixis els somnis . Y terminó su breve reaparición con Silenci . Tres canciones para defender la libertad, y especialmente la de expresión.

El valencià Levante-EMV, per la seua part, escriu sota el titular "Marea humana en defensa de TV3":
"La marcha transcurrió desde las Torres de Quart hasta las de Serranos, pasando por Guillem de Castro. Fue lenta debido a la gran cantidad de gente y a que en la comitiva marchaba un camión que portaba el escenario en el que posteriormente se leyó el manifiesto y actuaron Feliu Ventura y Lluís Llach. Cuando la cabecera pasaba frente al IVAM la cola todavía esperaba a moverse en la calle Quart. En esta marcha participaron en torno a unas 10.000 personas, si bien los organizadores hablaron de 80.000 y las fuerzas de seguridad no facilitaron cifras. Respecto a la presencia del camión que animó la jornada con música , el presidente de ACPV, Eliseu Climent explicó que se debió a que el Ayuntamiento de Valencia no contestó a la solicitud para colocar un escenario y la Diputación de Valencia denegó la cesión de la Plaza de Toros "porque tienen obras". "Unas instituciones que ni dejan una plaza ni poner un piano... el nivel de la democracia en Valencia debe ser el más indigno de toda Europa. Se acerca a Hosni Mubarak".

Finalment, parem compte en el diari Las Provincias, un mitjà de [des]informació, de propaganda popularista, que manipula, tergiversa, ridiculitza, insulta i minimitza, no sols els convocants, sinó també els assistents a la manifestació organitzada per Acció Cultural del País Valencià. Amb el format d'una notícia més del dia, el diari barreja informació i opinió, quasi editorialitza, sota el següent titular: "Carod Rovira lidera la manifestación a favor de TV3" (sic). En la notícia/editorial podem llegir (la transcripció és completa, però la negreta és meua) :

"Pasadas las seis de la tarde, apareció por Guillem de Castro el que fuera líder de Esquerra Republicana de Catalunya Josep Lluís Carod Rovira. De negro, al estilo Eugenio, a pesar de que el 'marujo' matutino se convirtió por la tarde en cierto bochorno caluroso. Bien protegido por sus escoltas buscó la cabecera de la manifestación entre foto y foto con sus fans a los que se les apareció su Mesías. Al final, encontró sitio en la tercera pancarta, la de Acció Cultural del País Valencià. Se notó desde el minuto uno que Carod-Rovira es pancartero profesional. La experiencia es un grado y fue el único que cruzó sus muñecas para descansar sus brazos en una manifestación que contó con gente, mucha gente. Para que no haya guerra de cifras se puede decir varios miles.
Eliseu Climent, que desde hace décadas vive a la sopa boba con el debate del catalanismo, inauguró la marcha con el símil de que allí se vivían las mismas sensaciones que en la plaza de la Libertad de El Cairo. En este caso, Camps ejerció de Mubarak. Cada uno vive su realidad.
En la segunda pancarta, bajo el lema «Llibertat d'expressió», se colgó una auténtica macedonia política. Las socialistas Carmen Ninet (responsable de la campaña del PSPV) e Isabel Escudero; la diputada de Compromís Mónica Oltra, y la coordinadora de EU, Marga Sanz. La fila la completaron Josep Guia del PSAN y Joan Ridao, de ERC, que pusieron de manifiesto que los de Esquerra eran mayoría.

Pero casi ninguna presencia eclipsó la noticia de la ausencia. Ni un sólo representante de peso del Bloc Nacionalista Valencià. Bajo la pancarta genérica de Compromís, en la que estaban Ribó, Mollà y Grezzi, se podía leer el logo obligado del Bloc. En la cola de la manifestación, se pudo ver con timidez alguna bandera del Bloc Jove. Nada más. Sin noticias de Morera o Pañella, más interesados en sus actos electorales que en dar soporte a un Eliseu Climent en el que parece que ya no creen. La Convergència i Unió de Mas, espejo para los nacionalistas del Bloc, busca nuevas vías de acuerdo con la Comunitat lejos de una debate de décadas que, entre otras cosas, ha servido para alimentar la cuenta corriente de Acció Cultural mediante millonarias subvenciones.
La manifestación terminó en las torres de Serranos, donde centenares de personas habían llegado mucho antes que la cabecera de la manifestación para coger buen sitio y escuchar las tres canciones que cantó Lluís Llach arriba de un camión típico de una manifestación del orgullo gay. Porque el cantautor, que se marchó escoltado, era el verdadero reclamo de la marcha. En las torres ondeó la Senyera con franja azul coronada con protección policial mientras el gentío reclamó que se viera TV3.

És això pluralitat informativa? Senyor, quina creu!!! Quin pecat ens ha condemnat a aquesta penitència?

Avui és 14 d'abril, Visca la República!!!

Què serà allò que la II República ens provoca a molts? És una mena de sentiment, una emoció, una identificació amb les intencions més que amb els resultats, un somni del passat i del futur, un desig, una nostàlgia, no sé..., no trobe senzill explicar-ho. Avui, però, com tots els 14 d'abril és un dia una miqueta especial. 

En aquesta Espanya de tanta història de dolor, de tanta llàgrima, on els capellans han fet sempre costat als rics i als poderosos, aquell 14 d'abril de fa vuitanta anys milions de ciutadans i ciutadanes van creure que començava una nova era. La bandera tricolor i l'Hime de Riego van fer-se amos dels carrers i les places. L'alegria, totes les cròniques hi coincideixen, vessava els pobles i ciutats.

Després passà el que passà, l'odi superlatiu de la guerra i l'horror sense límits de la dictadura, llarga, negra i cruel. Aquesta, però és una altra part de la Història. El que ara toca és conmemorar que avui fa vuitanta anys milions d'espanyols i espanyoles van creure's que podien ser feliços i viure dignament al seu país. Només que siga per eixe record... Visca la República!!!

Contra l'apatia com a norma i el menfotisme com a bandera.

Avui presenta Enric Senabre un llibre, i m'ha honorat convidant-me a participar a la taula. El títol del volum és Política per a joves inquiets (Bromera), i és més que recomanable. Especialment per als joves que no es desentenen del que passa al seu entorn, d'allò que diríem la cosa pública. Hauria de ser, no obstant, de lectura obligada per als joves que, en paraules de Senabre, s'abandonen a la desídia i accepten l'apatia com a norma i el menfotisme com a bandera. 

El llibre traspua optimisme, però no és ingenu. Enric Senabre, amb un to directe envers el lector, que no és professoral ni projecta ombra de superioritat, sap amb qui està parlant. Vol posar-se, -sense col.legueo impostat-, en un plànol de proximitat als destinataris de les seues reflexions. Si el lector es deixa dur de la mà de l'autor, rebrà informació sobre qué és la democràcia i com es construeix i es manté; què són els partits polítics, que és la dreta i que és l'esquerra; què són els Drets Humans i com es preserven, o com i de quina manera els assumptes personals també són polítics. Abans, no obstant, Senabre li ha explicat al lector que és la Política, així amb majúscula, i l'encoratja a no ser un idiota; és a dir, aquell que en la Grècia clàssica no es preocupava de la gestió dels assumptes públics.

Senabre adverteix el lector que el desprestigi de la política i el dels polítics no fa sinó debilitar la democràcia, tot perjudicant un element essencial d'aquesta: el seu nivell de qualitat. El posa en guàrdia, igualment, contra aquells que malparlen de la política i dels partits polítics, perquè ja sabem a qui li'n sobren sempre aquests: a la dreta més reaccionària. També posa un senyal d'atenció al voltant de la necessitat de participar en les eleccions, però analitzant i triant amb trellat l'opció a recolzar.  Finalment, per no ser exhaustius, Enric Senabre posa el dit en la nafra, -tot fent costat Ignacio Ramonet-, i n'assenyala el mercat i la comunicació com els nous paradigmes que han empresonat la nostra societat en aquests temps globalitzats.

He dit que el llibre és optimista. Necessàriament havia de ser-ho. Com que l'autor s'adreça a un lector jove, no vol espantar-lo extenent-se al voltant dels problemes, els entrebancs, el malbaratament d'expectatives, amb els que aquells que no vullguen ser idiotes van a trobar-se.

Potser per ahí entraríem els adults que necessàriament haurem de ser els educadors polítics dels joves. Cal, llavors, un altre llibre d'Enric Senabre adreçat aquesta vegada als pares i als professors dels joves inquiets. No és fàcil ser-ho, -jove inquiet-, en aquesta societat que manté en l'atur al 40 per cent dels joves entre 16 i 25 anys. No és fàcil d'entendre, ni d'explicar, ni d'acceptar que bona part dels joves de la generació millor preparada de la nostra història està fent les maletes per anar-se'n a l'emigració, siga a l'Europa de sempre, a la Xina, als països del Golf Pèrsic, al Brasil o a l'Àfrica magrebí o subsahariana. No és fàcil.

 

¿Com podem demanar-los que participen políticament en una societat que els rebutja, que no premia l'esforç, que no els permet desenvolupar el seu cicle vital que passa per integrar-se al mercat laboral? Els qui volem educar-los políticament ho sabem, però és difícil –en aquest context- explicar-los que, malgrat tot, cal participar en els assumptes de la polis. Que no fer-ho és un greu error de conseqüències nocives per a tots, i particularment per a ells.

Pel que fa a la implicació política, en primera instància, potser haurem de diferenciar entre política i partidisme, que són dues coses distintes. Potser haurem de matisar l'optimisme de Senabre quan afirma que si demostrem als qui han fet de la política la seua professió que hi ha una contradicció entre allò que diuen defensar i allò que realment fan, no podran suportar-la i es veuran obligats a rectificar (la teoria és correcta, però, ai!, la pràctica la desmenteix a diari). Potser haurem d'explicar-los als joves que de vegades la tria de l'opció a recolzar electoralment no es fa per adscripció, per identificació, sinó tot aplicant la teoria del mal menor, la qual cosa és difícil de sintonitzar amb l'entusiasme.

 I haurem de fer això, però mantenint ben alta la defensa de la democràcia i de la participació política; explicant que els partits són imprescindibles i insistint que no n'hi ha una altra via per a formar part efectiva de la polís que implicant-se de forma directa i plena en els assumptes d'aquesta, tot i que semble que la polis ens rebutja, que no compta amb nosaltres.

No es fàcil ser un jove inquiet. Tampoc no és fàcil ser pare o professor de joves inquiets. Caldrà un nou llibre, doncs.

El relleu de Zapatero. Preguntes d’un obrer davant d’un diari

Zapatero anuncia que no serà candidat a les eleccions de 2012,

Els més fidels diuen que ho lamenten,

Els més realistes, dins i fora del partit, respiren alenats.

Que havien de regalar-li la victòria a Rajoy sense combatre?

Ara, en 2012 n’hi haurà partit.

N’hi haurà partit? No serà un passeig militar per als popularistes?

No, si els socialistes saben aprofitar “el empuje que experimentarán hacia arriba al desalojar el peso de Zapatero”, com Arquímedes va deixar escrit fa uns anys.

El nou lideratge va a ser fonamental, excepcional, però no serà suficient trobar un timoner de gran categoria internacional. Aquest és el primer problema, però, ai!, no l’únic. ¿S’embrancaran en un combat ferotge de primàries, tipus del que hi hagué a Madrid entre Gómez i Jiménez?

Alfredo Pérez Rubalcaba és el protocandidat més valorat per l’electorat, i això segons amics, coneguts i saludats. Cal fer res que puga desgastar-lo? Chacón ho entendrà així?

Ja ho sabem, però, una flor no fa primavera. No serà suficient amb tindre un bon candidat.  És necessari que els sociates sàpiguen que per excitar una franja essencial del seu electorat potencial han d’oblidar-se d’amenaçar que vé el tio del sac. Ja no és prou, això. Cal que mostren unitat, que tenen un programa estratègic per a aplicar a una realitat social molt difícil, i la convicció de que volen i poden guanyar.

Què diu el PP? Hem detectat nerviosisme? No, nerviosos ja estaven. Ara és pànic; el que els hi ha entrat és pànic. 

Una pregunta al marge: ningú li diu a Camps que resulta patètic?

Tornem al tema. Ens imaginem un debat televisiu entre Rajoy i Rubalcaba?