Més Errejón.

L’esperada irrupció d’Íñigo Errejón en l’arena electoral de cara al 10N ha sacsejat el tauler polític encara més del que era previsible. El jove polític, d’aparença infantil però de molta solidesa intel·lectual, de tracte empàtic i seductor, ha polaritzat l’atenció dels mitjans de comunicació i d’amples sectors de l’opinió pública durant la darrera setmana.

L’impacte que el seu partit Más País tindrà en la cita electoral de novembre està per comprovar, però els estudis demoscòpics d’urgència i el sentir generalitzat dels analistes són coincidents: les enquestes amb les que les diverses formacions partidàries creien que anaven a enfrontar les eleccions, especialment el PSOE, son paper banyat.

Es dóna per segura la decepció i la irritació del sector progressista de l’electorat, immensament decebut per la maldestra o perversa gestió, que opinions diverses n’hi ha, que Pedro Sánchez va fer dels resultats de les eleccions d’abril. En menor mesura, també està confirmada la factura –i també la fractura- que haurà d’afrontar Pablo Iglesias per no haver jugat millor les seues cartes front el líder socialista.

La pregunta fins fa una setmana era si aquest cabreig, aquesta ràbia acumulada entre l'electorat progressista es mantindria fins al 10N i es traduiria en un descens sensible de la participació que redundés en una pèrdua de suports a PSOE i Podem, que obrís l'escenari a una victòria de les tres dretes de la madrilenya Plaça de Colom.

Ara a aquesta pregunta s’ha afegit una altra, sembla que de més calat: ¿l’aparició en la lluita electoral de Més País serà afavoridora o perjudicial per a la conformació d’un govern de progrés a Madrid?

Tot un batalló d’analistes i opinadors han posat el crit en el cel, tot diguent que serà molt perjudicial, i han acusat Errejón de ser un cavall de Troia del PSOE, a més un traïdor a l’essència de Podemos, un venut als gestors dels interessos més foscos de l’Espanya actual. No està tan clar que això siga així.

Abans de dictar sentències tan extremes, molts dels opinadors podrien començar per preguntar-se quina és l’explicació del tsunami provocat per la irrupció d’un home com Íñigo Errejón. Tant i més quan el simple fet d’aparèixer en la contesa ja va ser percebut com un terratrèmol, encara sense organització més enllà de la modesta força madrilenya, encara quan el seu partit no tenia ni nom.

El sorgiment de Más País, amb l’anunci de presentar-se únicament en aquelles circumscripcions en les que no malbarate els vots que puga rebre, ja ha sigut un primer senyal d’una concepció de la política diferent a la que l’electorat progressista ha sigut acostumat. Errejón afirma que avantposa els interessos generals als partidaris, la qual cosa és una novetat com el fracàs de les converses de sords entre Sánchez i Iglesias han demostrat. A més, Errejón pot explicar que les seues paraules estan recolzades pels fets: ell sempre ha parlat de la competència virtuosa entre els partits de l’esquerra, i va oferir els seus vots de franc per tal d’impedir que el dreta extremada no aconseguirà revalidar la seua hegemonia a l’Assemblea i a l’Ajuntament de Madrid. No ho va aconseguir.

El més important que ofereix Errejón als electors, per tant, no és tant un programa polític com una credibilitat política. Una part important de l’electorat progressista pot trobar en la seua opció electoral la dosi de confiança que ha perdut en líders com Sánchez i Iglesias.

Després el que ha passat entre les cúpules del PSOE i Podem entre abril i setembre d’enguany no són pocs en que no estan disposats a creure ni en l’hora que és si la donen Sánchez o Iglesias. El problema no són ara tant els programes i les promeses que es puguen fer, com la confiança que els diversos candidats siguen capaços de generar. Un terreny aquest en el que Errejón li treu molt d’avantatge a Sánchez i Iglesias.

A més, les aliances que el dirigent de Más País està conformant amb partits d’àmbit no estatal, com ara Compromís pel País Valèncià, les Marees galegues o el que acaba de sorgir a la Regió de Múrcia, poden tindre un efecte multiplicador de l’impacte del fenomen Errejón. Caldrà, igualment, sumar el que puga aportar la aliança amb Equo, el més implantat partit de l’encara modesta marca política ecologista.

Veurem en què queda la cosa. De moment, no són pocs els qui pensen que Más País i les seues aliances obtindran suport d’electors que van votar PSOE i Podemos en abril, i que –a més a més- trauran de l’abstenció a electors tan irritats que havien decidit no votar.

Són els líders màxims de Podemos i del PSOE, més responsable Sánchez que Iglesias, els que han provocat la paràlisi en la que estem, i són els que han conduit a eleccions. El 10N per la nit sabrem quina és la factura que han de pagar. Però, que quede clar, siga la que siga, no serà honest culpabilitzar Errejón.

Ad portas de la llarga quaresma electoral.

Sí, estem justament a les portes d’una quaresma que finalitzarà el 10 de novembre.

Per a moltes de les esglésies cristianes, els quaranta dies que precedeixen la Pasqua són un temps de purificació del cos i de l’ànima, durant el qual els creients rememoren els 40 dies que Jesucrist va passar al desert de Judea, preparant-se per a irrompre en la vida pública. Eixos 40 dies mal comptats, atés que els diumenges no computen i estem parlant de set setmanes, tenen una intenció penitencial mitjançant la qual els fidels renoven i reforcen la seua fe. No són dies fàcils, no són dies còmodes, atés que estan marcats pel dejuni i la meditació. Es compren, llavors, fàcilment la dita popular davant una situació o circumstància atzarosa o feixuga: “és més llarga que la quaresma”.

Doncs això, eixa quaresma electoral que tenim pel davant va a ser dura, interminable, esgotadora. Caldrà, però, resistir i sobreviure per a poder arribar al segon diumenge de novembre sans i estalvis per a exercir el dret de votar.

Queda molt, massa temps. No vaig comparar-lo amb 40 dies al desert, que tampoc cal exagerar, però tots som conscients que van a ser unes setmanes difícils i inacabables. Ara, que tot s’ha de dir, per a uns més que per a d’altres.

Així com n’hi haurà coses que ens pertorbaran a tots, com ara les ximpleries, les mentides i la demagògia de la gran majoria dels líders partidaris; com ara les tertúlies monocromàtiques; com ara les entrevistes del “pregunte el que vulga que repondré el que en vinga de gust”; com ara les intoxicacions disfressades de notícies contrastades; com ara les desqualificacions i/o els insults als contendents. Aquestes coses ens afectaran a tots, però d’altres seran d’impacte sols per a una part del col·lectiu electoral/penitencial.

Dividim aquest en dues parts: els qui van a tornar a votar el mateix que al passat abril i els que van a canviar el seu vot, ja siga a una altra sigla o a refugiar-se en l’abstenció.

Els que van a votar el mateix, tenen menys problemes. Es tracta d’aïllar-se. De purificar el cos i l’ànima, com a bons creients en la democràcia: no tertúlies, no declaracions dels líders, no promeses electorals, no a res que tinga a veure amb la convocatòria del 10N.

Els altres són els que ho tenen pitjor. Què poden fer? Se senten enganyats, irritats, ofesos, humiliats inclús, per aquells als qui van donar la confiança i no han sabut o no han volgut gestionar-la. Tenen una quaresma per a decidir què fan amb el seu vot. ¿Tornen a triar la mateixa sigla i el mateix líder com a mal menor, tot i la decepció supina? Trien un altre com a alternativa un xic arriscada? Abandonen la fe i es declaren abstencionistes, més enllà del compromís amb la democràcia? Uff, no fan enveja, no, els pobres electors que han de decidir si canvien el seu vot.

Sembla bastant clar que les properes setmanes seran un poc més suportables per aquells electors que no responsabilitzen els seus representants del desastrós fracàs que ha sigut no poder formar un govern de progrés a Madrid. Tot amb tot, amb caràcter general, allò que ens espera fins el 10 “va a ser més llarg que la Quaresma”.

Queixes i laments de l’elector progressista davant el duel a garrotades

És cosa de parlar amb el personal, amics i coneguts, per a constatar que, finalment, són molts els que ja tenen veredicte. Ja han decidit qui és el culpable de la no formació d’un govern de progrés a Madrid.

Sánchez i Iglesias s’han esforçat, ells i les seues maquinàries de partit, per convèncer l’electorat progressista de que si no és possible formar un govern de progrés que mantinga les dretes insaciables en l’oposició és per culpa de l’altre. El veredicte majoritari sembla ser que el guanyador de la batalla del relat és Pablo Iglesias. És a dir, que el principal responsable –el culpable, el dolent de la pel·lícula- és Pedro Sánchez.

No és, tanmateix, una culpabilització absoluta, total, no. També n’hi ha qui centra la censura en Iglesias, a qui també n’hi ha qui li adjudica la responsabilitat principal. Però, sens dubte, el partit l’ha perdut Pedro Sánchez, podríem dir que 70 a 30. Estimació personal, és clar.

I ara, què? Una vegada dictada la sentència, què li queda al ciutadà progressista? ¿De què li aprofita haver assistit –incrèdul i atabalat- a la guerra del relat i haver repartit les culpes i responsabilitats entre els dos líders que haurien d’haver sigut capaços de raonar, de cedir, de pactar un govern de progrés?

Fem balanç dels resultats obtinguts per molts homes i moltes dones que s’ubiquen en l’esquerra de l’escenari polític. Han pogut confirmar el gen caïnita de l’esquerra, han comprovat que les diferències programàtiques dels partits de l’esquerra constitueixen murs insalvables entre ells, i han certificat que els representants elegits destaquen per la seua incapacitat per a posar per davant l’interés general de la ciutadania i no el del seu partit.

A hores d’ara, quan tot fa pensar que estem a les portes d’unes noves eleccions que ajornaran sine die l’abordatge de problemes crucials per als ciutadans, l’electorat que va votar pel PSOE o per Unides Podem està irritat o abatut, segons els casos.

En la batalla mediàtica entre Sánchez i Iglesias, que més li dóna als homes i dones de progrés allò que l'un li diga a l'altre, o allò que l'altre li diga a l'un? Tant se val. El que queda, ai, negre sobre blanc és que són dues persones d’escassa solvència per a l'ofici que han triat i pel qual cobren. La bona qüestió és que a tot eixe electorat l’importa un rave si l'un és més incapaç, superb o inconscient que l'altre. Un rave.

La situació de crisi entre els líders i els seus partits ens aboca a eleccions, és a dir a campanya electoral. Una campanya en la que els dos dirigents ens faran pensar en el Duel a garrotades de Goya. Si en les eleccions de novembre guanyen les dretes, game over. Si no, si el resultat és d’aquells que exigeix la col·laboració de tots dos partit, el més probable és que tornem a la casella d’eixida d’abril de 2019. Així doncs, si això passa haurem de repetir les eleccions les vegades que faça falta fins que guanyen les dretes. Les dretes podrien guanyar, inclús, amb un pacte PSOE-PP, per exemple, o PSOE-Ciudadanos.

Si la victòria de les dretes és més convencional, quan es constitueixca el nou govern presidit per Pablo Casado, amb Albert Rivera, Inés Arrimadas, Cayetana Álvarez de Toledo y Rocío Monasterio de ministres, serà aleshores quan Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, tots dos, es posaran d'acord en convocar-nos a manifestacions i manifestacions contra els abusos del Trio de Colom.

Tornaran a entonar les lletanies de sempre, la de la unitat necessària dels progressistes per a evitar les regressions en la defensa de l’ensenyament i la sanitat públiques; la de les urgències en matèria de polítiques socials, des de les pensions a la dependència; la de la imperiosa necessitat de defensar el marc de llibertats individuals assolit després de dècades de lluita, d’afrontar el canvi climàtic, la reforma laboral, la violència de gènere, etc., etc.

Així que ens tornaran a convocar a manifestar-nos, a protestar, a exigir, una vegada més; moltes vegades més, que protestem, que els recolzem, que pressionem el govern reaccionari de Casado i companyia.

No és lamentable i decebedor? Doncs sí, ho és. Però, ara per ara podem fer poques coses. Una, la primera, pregar als déus per a que encara que siga en el temps de descompte eviten les eleccions. Dos, que si no ho aconsegueixen, el duel a garrotades de la propera campanya electorat no siga tan ferotge que eixample l’abisme entre els ciutadans progressistes. Tres, que el dia assenyalat tornem a votar majoritària i disciplinadament. Quatre, que creuem els dits i preguem als déus que el resultat de les eleccions no permeta que les dretes sumen per a constituir govern. Si això passa, si les dretes sumen, en cosa d’hores n’hi haurà govern. Aleshores serà el plor i cruixir de dents.

La sèrie televisiva de Pedro i Pablo.

Des de les darreres eleccions han passat mesos de teatralització entre els líders del PSOE i el d’Unides Podem, i l’obra que estan representant és –com més va, més- de les que el públic acaba patejant des del pati de butaques.

Potser estic enganyat i no és teatre, sinó sèrie de televisió, que és cosa més moderna. Com que en els temps que corren tot en política ha de tindre format de reality show, els guionistes –els assessors polítics, d’imatge, d’estratègia, etc., etc.- estan allargant els episodis d’una forma tan grollera que estan perdent audiència a marxes forçades.

La bona qüestió és que l’espectador està comprovant que: a) la sèrie no té res a veure amb allò que s’esperava d’ella en abril passat; b) el guió no s’aguanta, és banal fins a la irritació quan no incomprensible; c) els actors principals són molt dolents, i els seus personatges estan buits, són de cartró pedra.

La sèrie va d’un xicot ben templat que ha guanyat de manera tan incontestable com insuficient unes eleccions, però per a materialitzar la victòria i convertir-se en cap de govern necessita de l’ajuda d’un altre xicot amb pinta de malote que-se-les-sap-totes. Així i tot, el primer, Pedro li diuen, no tindria suficient amb la col·laboració del segon, al que en diuen Pablo. Tots dos, però, especialment el segon, fan la impressió d’obviar aquest important detall. A més a més, Pedro sembla que parla cada dia amb l’espillet de la madrastra de Blancaneus i li confirma que és el no-va-mes-en-política; i Pablo està més que encantat d’haver-se conegut.

Doncs bé, passen els episodis de la sèrie i el guió i els personatges han entrat en bucle. I el que encara és pitjor: Pedro i Pablo han deixat de ser versemblants en els papers que interpreten. Pedro va menysprear públicament Pablo, i este fa per tornar-li-la tantes vegades com pot. Pedro va fer-li, en el capítol anterior a l’estiu, una oferta substanciosa que va ser rebutjada per Pablo, de forma airada i prepotent. Començat el nou curs, Pablo voldria que Pedro li tornara a fer la mateixa oferta per acceptar-la, i ara Pedro al·lega que aquell tramvia va passar, i ha tornat a oferir-li el que va proposar-li al primer episodi... més dos ous durs.

L’espectador que encara continua front a la pantalla no dóna crèdit al que està passant a la sèrie. Pedro i Pablo afirmen davant les càmeres, amb solemnitat i afectació, que volen pactar. Però, es comuniquen per la via dels mitjans de comunicació. Cap seguidor de la sèrie pot empassar-se que algú pense en arreglar un conflicte amb un familiar, amic o conegut enviant-li cartes al director del diari. Els guionistes o s’han tornat bojos o volen una segona temporada al preu que siga: l’actual acabaria amb la convocatòria de noves eleccions; Pedro i Pablo s’ho jugarien tot a la ruleta russa, amb una única bala que pot acabar amb els dos i obrint la porta al retorn de Lord Aznar Vader, o en qui delegue.

En el millor dels casos –ojo que vol dir ull: en el millor!- el resultat d’eixes noves eleccions seria paregut al de les d’abril passat, potser amb una mica més enfortit Pedro, i amb un poc menys de suport Pablo, però tots dos obligats a entendre’s d’una bona vegada. Què passaria llavors?