Vistas de página en total

domingo, 17 de junio de 2012

La veritat també ha de ser rescatada


Fa mesos que no sé quants mesos fa que ningú diu la veritat d'allò que ens està passant amb la crisi eterna que patim. Ningú, -i parle dels actors polítics i socials-, diu més que allò que l'interessa en els propers cinc minuts. Mentia Zapatero quan negava la crisi i quan parlava dels "brotes verdes", i mentia Rajoy quan afirmava que tot era un problema de confiança i que en arribar ell a La Moncloa el problema estaria resolt. Mentia el Rei de les Espanyes quan callava davant les tropel.lies del gendre i la filla, i quan afirmava no poder dormir per l'atur juvenil mentre somniava en anar-se'n amb la seua parella de facto a matar elefants. Mentia Díaz Merchan el gran empresari expert en enfonsar empreses i menteix el senyor Rosell quan afirma que tot és un problema de salaris i de llibertat per a despatxar treballadors. Mentia i menteix l'Església Catòlica, una institució que fa segles que no sap el que és dir la veritat: ni en matèria moral ni en matèria material. Mentia Rodrigo Rato com un trilero de la banca, i ni mentir sabia José Luis Olivas, un expert en no se sap quina habilitat que ha estat suficient per a ser president de tantes coses. I què dir de la Justícia, amb majúscula? Què dir de l'inimaginable Dívar, o de la Gran Esperança (és un acudit) Blanca Alberto Ruiz Gallardón, sinó que encadenen mentida rere mentida cada cop que tenen un micròfon al davant. Mentia el senyor MAFO, tan simpàtic de nom, que pontificava sobre la faena d'altres mentre oblidava (deliberadament?) les seues reponsabilitats. Mentia el ministre Wert quan donava dades falses sobre Educació per a la Ciutadania o sobre la realitat de la Universitat espanyola. La mentida, a més a més, és ama i senyora als mitjans de comunicació, que són majoritàriament transmissors dels arguments i les consignes que interessen els seus promotors més o menys en l'ombra. 

És necessari recuperar el significat de les paraules. És imprescindible recuperar la confiança en les institucions i en les persones que les encapçalen. Cal parlar clar i amb la veritat per davant, perquè és l'única manera decent de demanar-li sacrificis a les persones. S'ha d'explicar on estem, per què estem així, què hem de fer per a millorar i amb molta claredat que eixa millora és incompatible amb desmantellar l'Estat de Benestar. Que caldrà re definir-lo, que no podrem estirar més el braç que la mànega, però que la despesa en intervenció social, en sanitat i educació públiques de qualitat, i la garantia de condicions de treball dignes seran una prioritat inajornable dels governants. A més, s'ha de deixar clar que, més prompte que tard, els més que presumptes responsables de la debacle passaran pels tribunals a retre compte de la seua actuació. 

Caldrà rescatar el sistema finançer, però també caldrà rescatar les paraules, també la moral pública i caldrà posar en valor una cosa tan senzilla com la veritat. Mentir no sols és un fet immoral, en segons quines circumstàncies és un delicte. 

miércoles, 6 de junio de 2012

Boicot a Mercadona



La veritat és que em sembla una excel.lent idea, aquesta de fer-li un boicot a Mercadona, l'empresa del senyor Juan Roig. Aquest bon cavaller no para d'anunciar-nos l'Apocalipsi; ni d'amonegar-nos matí, vesprada i nit per malfaeners, per balafiadors, per panxacontents, per babaus, per no saber on tenim la mà dreta..., tot prevenint-nos que si no fem allò que ell predica anirem a l'infern en vida. És a dir, ens quedarem sense faena, pedrem tot el que tenim i tornarem a la immediata postguerra. No tindrem ni casa, ni cotxe, ni un carret, ni escoles, ni hospitals.  Res. Caram amb el senyor Roig!

Tanmateix, no li he sentit ni una paraula contra els polítics corruptes, contra els banquers que han dut el sistema bancari i financer valencià (i l'espanyol) a la ruïna. Ni una paraula del maleït aeroport sense avions, ni una paraula de les Terresmítiques, ni una paraula dels PAI's dels nostres pecats, ni una paraula de la despesa elèctrica ni de la política de fastos de Rita Barberà, ni de Calatrava, ni d'Emarsa, ni de Carlos Fabra, ni d'Enrique Crespo, ni de José Luis Olivas, ni d'Eduardo Zaplana, ni de Francisco Camps, ni del Bigotes, ni de Rick Costa...  Som els que vivim d'un jornal els que hem abusat de tot, els que ens hem emborratxat de consumir, els que no som productius, els que no tenim la dedicació laboral dels xinesos. Resulta que ens falta cultura del treball, ai!

Ja n'hi ha prou, doncs. Sí, senyor. Faré boicot, és a dir, NO COMPRARÉ a Mercadona mentre el seu propietari no canvie eixe discurs classista, prepotent i insultant per als que ens guanyem honestament el jornal. En el meu cas, fins ara, una part el gastava a Mercadona.

No estaria de més que els seus treballadors li demanaren una rectificació pública. De moment, jo vaig a telefonar al 900 500 103 per presentar aquesta queixa verbalment. Anime als que estigueu en sintonia a fer-ho.

domingo, 3 de junio de 2012

La misèria a casa nostra


És impactant l'article de Ximo García Roca avui a El País. Diu: "La precariedad económica ha desbordado los lugares y grupos sociales tradicionales para extenderse por toda la sociedad como una vulnerabilidad que empuja hacia abajo y expulsa de los dinamismos y relaciones sociales. Personas de clase media, jóvenes expulsados de los estudios, profesionales con éxito académico se sienten sobrantes, postergados e instalados en la inseguridad económica, en el desánimo personal y en la desconfianza política. Esta situación ha generalizado la pérdida y cuando todos son perdedores, el desinterés es mutuo. Lo cual justifica que cada grupo se ocupe únicamente de sus propios intereses sin lugar para cooperar con aquellos que intentan sobrevivir cada día". 
Més enllà de la prima de risc, de l'Ibex 35, de les desviacions pressupostàries, dels rescats bancaris, de les cimeres dels governants europeus, estan les persones, les famílies sense ingressos, sense faena, sense futur. La misèria ha arribat a moltes llars valencianes a les que mai no hauríen sospitat veure's en eixa situació; i amb la misèria, la desesperança, la frustració i la por. És un cocktail explosiu, tant i més perquè mentre la misèria creix, la xarxa protectora de l'Estat de Benestar es debilita, i està abandonat els nous pobres a la seua sort. És necessari reforçar les xarxes de solidaritat, recolzar persones i institucions que lluiten contra la nova pobresa que està abocant a la misèria tantes famílies. 
A més d'això, quan i quant pagaran els principals responsables d'aquest drama?

viernes, 1 de junio de 2012

Ens cal menys Espanya taurina, beata i casposa, i més Europa.

No, de cap manera, no volem tornar a l'Espanya dels anys cinquanta. No volem deixar de ser europeus, és a dir ciutadans de la Unió Europea.
Hem de desmentir a aquells que diuen que "somos los mejores", que ens tenen mania, que no ens volen, que nosaltres estaríem millor a soles que amb la companyia de França. d'Alemanya, d'Itàlia...
S'ha de ser molt ignorant per a -com fan alguns- proposar el tornar a una Espanya autàrquica. Molt ignorant o aspìrar al negoci fàcil i l'especulació per allò de "pescar en río revuelto".
Cal llegir l'article d'El País "No queremos volver a la España de los 50", que no en té de desperdici, i cal llegir-lo per a adonar-nos de (o confirmar-nos en) dues coses: una, que estem en mans d'uns furtamantes que no saben què fer ni què dir i que, a més, no inspiren confiança a ningú que els conega; dos, que l'única eixida a la situació de naufragi a la que els banquers depredadors ens han conduït, amb la complicitat de polítics i empresaris torpes o corruptes, és Europa. Que ens cal més i més Europa. Menys Espanya taurina, beata i casposa, i més Europa.