Escriure en l'aire 2ª Època

El 2 de juny de 2009, el Partit Popular va celebrar a la Plaça de Bous de València el mitin central de les eleccions europees. Va ser, en paraules de Mariano Rajoy,  "el acto más grande organizado por un partido en la campaña". L'actual president del Govern espanyol va dir amb la poca galanura que el caracteritza una frase per a la història del Celtiberia Show, de la que hauria pres nota Lluís Carandell: "Creo en ti y en lo que haces; te he visto actuar . La inmensa mayoría de los valencianos y los españoles creen en ti. Siempre estaré detrás de ti, o delante, o a un lado. Gracias Paco" . Es referia, és clar, a Francisco Camps, en aquell moment un baró que, malgrat els primers mals auguris, encara cotitzava com a valor del partit. Han passat poc més de tres anys, i Paco ja no és Molt Honorable, ni tan sols honorable, ni un actiu del Partit Popular; és un cadàver del que no volen ni sentir parlar al madrileny carrer de Gènova, ni tampoc a l'actual pont ...

 El debat està viu a Catalunya a propòsit de la situació política actual. No sols al Principat, també a casa nostra, la dels valencians. A tot arreu diria jo, i mire on mire, escolte on escolte, llija a qui llija, trobe massa polarització. Excessiva. Les desqualificacions, les amenaces, els insults, les deslegitimacions són massa freqüents i estan propiciant un clima molt enrarit que ens perjudica a tots. A tots tret, clar, d'aquells del quant que pitjor, millor. També n'hi ha d'opinions assenyades, clar, però és molt fort el soroll que les envolta com per a escoltar-es amb nitidessa. Ha d'haver --o haurem de crear-lo entre molts-- un espai ample per a les diverses opinions, també per a les que proposen concòrdia, que ens permeta anar més enllà de triar entre l'Opció A i l'Opció B. Tant i més quan sembla que l'Opció A és continuar ignorant els problemes de convivència entre Espanya i Catalunya i espanyolitzar (?) els xiquets catalans; i l'Opció ...

L'entrevista que Jordi Évole li fa al professor Jürgen Donges en el programa de la Sexta Salvados és excel.lent i extraordinàriament il.lustrativa d'on estem i en quina societat vivim.  El professor Donges parla amb una contundència i una claredat que avui és molt infreqüent especialment entre els polítics. Més enllà d'altres consideracions, Donges exposa en un espanyol d'excel.lència (ha hagut de viure molt de temps a Espanya per a parlar així, encara que no fa esment a l'entrevista) com se'ns veu des d'una posició alemanya conservadora. Algunes de les idees que més importants que ens transmet són: 1) Hem viscut [els espanyols] per damunt de les possibilitats i la festa s'ha acabat. 2) Molts municipis alemanys estan en fallida i estan retallant serveis. Els seus ciutadans no entenen que s'aporte diners a Grècia o Espanya. 3) Alemanya està, en realitat, rescatant els seus bancs, els alemanys. 4) Merkel no es tan dura, no vista des d'A...

Una enquesta electoral no és més que això, una enquesta. Però, aquesta que avui aporta El País ofereix tres dades que no podem deixar de valorar: 1) Per primera vegada en molts anys hi ha una reacció cívica amb traducció d'intenció electoral respecte del Partit Popular i la seua política al front del Consell, amb inocultables relacions estretes i directes d'aquesta formació política amb la corrupció. El Partit Popular perd quasi el 15 per cent de vot i 13 diputats, i amb això la majoria absoluta, L'opció UPyD és una opció de refugi, tant de persones procedents dels territoris electorals del PP com -en menor mesura- per a ciutadans que són sensibles als discursos de regeneració populista de la senyora Rosa Díez. Ni afegint-hi els diputats d'aquesta formació aconseguiria el PP mantindre la majoria absoluta. 2) El PSPV-PSOE continua sense reaccionar, i no deté la seua caiguda en intenció de vot. Apenes el valor de la marca els manté lleugerament per sota el 20 per c...

Fernando Garea ha publicat avui un article al diari El País que he trobat particularment interessant en la mesura que condensa o, millor dit, sintetitza les grans línies de fractura de l’Espanya d’avui. N’he trobat onze i la pràctica totalitat d’elles són polítiques més que no econòmiques. Què vol dir això? Doncs que fa molt de temps que ni els representants polítics, ni les institucions, ni bona part de la ciutadania han fet cas de l’enorme quantitat de llums roges enceses al tauler de navegació del Regne d’Espanya. Sembla que, tot i que siga a colps, −alguns d’ells literals gràcies a la contundència policial ordenada per un Ministeri de l’Interior que vol tornar, tot ho sembla, a allò de “ la calle es mía ”− està produint-se una incorporació de gent nova a les mobilitzacions contra els governs, autonòmics i estatal, que no sols són els opositors tradicionals al PP, tampoc sols els indignats del 15M, sinó que són milers de persones afectades directa (els qui han perdut la faena...

Ha mort, als noranta cinc anys, Eric Hobsbawm, un mite entre la gent de la meua professió.  De cop i volta m'han vingut al cap dos records associats a la seua persona, i ací els escric com a modest homenatge a la seua figura, ara que llegirem necrològiques i avaluacions rigoroses sobre ell i la seua obra. El primer: va fer una conferència al Saló d'Actes de la que era aleshores la Facultat d'Econòmiques (avui de Filologia) de la Universitat de València, allà pels anys vuitanta; el saló era ple, de gom a gom, i va fer una xerrada d'alta divulgació per als reunits, gent de distinta procedència acadèmica. Va anar de la I Guerra Mundial a la Revolució xinesa, i d'ahí va enllaçar amb la industrialització britànica tot passant per la Revolució francesa i d'ella a la Segona Guerra Mundial, i anava i tornava segle amunt, segle avall, procés avant, procés arrere, i més, i més, tot explicant allò de l'Era del  l'Imperi i allò altre del llarg segle XIX i del curt...