Vistas de página en total

sábado, 25 de enero de 2014

La religió en la política, una interferència a eradicar amb el canvi de cicle electoral.

Indicadors diversos i analistes de diferent procedència comencen a coincidir que el cicle de govern del Partit Popular ha entrat en la seua última fase. Quan açò ocórrega, caldrà obrir portes i finestres per a fer neteja general a fons a Espanya. Després de la previsible derrota de bona part dels governs regionals que han fet entrar en fallida els diferents territoris en els quals el partit de la gavina posseeix el poder des de fa dècades, el govern central no podrà sostenir-se en mans conservadores. S'obrirà un temps nou en el qual hauran d'abandonar-se pràctiques polítiques perverses, i serà necessari redefinir fronteres que mai van haver de desdibuixar-se com, per exemple, la que ha de separar interès públic d'interès privat o la que ha de marcar distància entre acció política i confessionalitat religiosa. Hem de començar a resituar la religió en l'esfera privada per a no haver de lamentar després que els bisbes i cardenals se'ns fiquen fins al llit.

El Partit Popular, lamentablement, no aconsegueix redreçar l'economia de la gent del carrer. S'obstina i s'esforça en publicitar les dades macroeconòmiques que ofereixen una millora relativa i bastant discutible, però poc pot contra una realitat amargament tossuda: l'última Enquesta de Població Activa diu que seguim a la vora dels sis milions d'aturats, açò és més d'una quarta part dels ciutadans en disposició de treballar, la qual cosa ens manté com a tristíssims campions d'Europa de la desocupació; i amb diferència. El petit descens de la xifra absoluta, pregonat sense descans pels dirigents conservadors i amplificat per la premsa addicta, oculta que eixa lleu reducció obeeix a la fugida d'immigrants i a la marxa a l'emigració de contingents significatius de jove força laboral autòctona. Són tantes les ferides i els greuges que el govern Rajoy està infringint als votants, és tan explícita la seua incapacitat gestora i la seua deriva reaccionària, que és molt creïble una derrota electoral en cascada que començarà amb les europees de 2014, seguirà en 2015 amb les municipals i autonòmiques i, després, amb les legislatives.

Si, com és previsible, es produeix l’ensorrament i són coalicions de partits laics o no confessionals els que poden formar governs locals, regionals i estatal, aquests haurien de prendre com un dels acords programàtics el començar a separar de manera efectiva religió i política. Des del jurament dels càrrecs electes amb abundància d'ornaments catòlics a les ofrenes a l'apòstol Santiago o a la Mare de Déu del Pilar; des de les processons de les festes patronals a la impartició de doctrina religiosa en les escoles públiques pagades pels contribuents; des de les ingerències de la jerarquia catòlica en la vida dels ciutadans a la vigència del Concordat amb el Vaticà; tot, tot açò ha de canviar.

Ningú ha de renegar de res. Si un ministre creu que l'Ésser Suprem està pendent d'ell per a ajudar-li a millorar el seu balanç de gestió com a servidor públic, que pregue en la seua parròquia o en l'oratori del seu domicili. Si un altre s'encomana a una santa venerada perquè intercedisca per ell, que ho faça en la intimitat; que no ens ho explique per a intentar tranquil·litzar-nos. Si algú pensa que la mare de déu del seu poble, tan miraculosa, li ajudarà a acabar amb una xacra determinada, que li rese i li oferisca penitències i novenes, però que no ens supose estúpids. Si un alcalde vol anar a la processó del patró del poble, que vaja com a simple ciutadà però no com a alcalde en lloc preferent. No més ofrenes a patrons i patrones, ni per part dels governants ni per les forces de seguretat. No més agressions als drets individuals de ningú en nom d'una moral obtusa, anacrònica i invasiva. No més temps sense establir una separació nítida i infranquejable entre la religió i la política per als representants triats en les urnes.
No serà fàcil, però cal començar com més prompte millor. Els grans canvis no vindran sinó ens esforcem en els xicotets. En l'organigrama de l'Estat, patim massa governs confessionals i beats que s'aixopluguen i mimetitzen amb les tenebres i les negrors d'allò més ranci de l'Església espanyola, tan apegada encara als dogmes i les inèrcies del nacionalcatolicisme franquista. Els governs de progrés, locals i regionals, que aniran substituint-los des de la primavera del 2015 han d'imprimir un gir radical a la seua acció de govern: la política ha d'anar per una banda i la religió per una altra. Açò ens permetrà guanyar en qualitat democràtica en trencar l'aliança interessada de l'Església i els diversos poders i, també, aconseguirem millorar la nostra salut mental en allunyar-nos de supersticions, superxeries, xantatges anímics i altres trucs emocionals que tan bons resultats i dividends li han rendit històricament a l'Església de Roma.

sábado, 18 de enero de 2014

Tenim penes, si; però també motius per a brindar a tudo.


Quan el mar és l'antic amant
que et penetra les roques i amara la teva pell
i en l'amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.
(Lluís Llach)

Enfront de la pantalla, amb la pretensió d'escriure aquesta columna, vaig recordar haver llegit feia un parell de dies a un reconegut col·lega, professor d'economia ell, qui des de la tribuna del diari El País es preguntava, com hem pogut caure tan baix? 

Es referia Andrés García Reche a la nostra terra. I un servidor, -ai!, la deformació professional-, no va poder evitar recordar automàticament aquella cèlebre pregunta del Zavalita vargallosià: en quin moment es va fotre el Perú? 

Una vegada més, una setmana més, em vaig veure en el roda i volta de la crisi, de la corrupció, de la deriva cada vegada més superba i més autoritària del govern del Partit Popular, en les penes i en els dolors de la falta de treball… i llavors vaig dir no. No. No em dóna la republicana gana –em vaig permetre- d'escriure en aquesta ocasió sobre ràbies i impotències. I vaig decidir quedar-me amb la tesi d'arrencada de l'amic economista, la que antecedeix a la pregunta: “som una regió situada a la vora del Mediterrani, amb un clima envejable, i una tradició agrícola, turística, industrial i artística, única a Europa”. 

Així és. No ho oblidem, fins i tot en aquests moments difícils. 

És cert. Cal dir-ho i els qui em lligen des de lluny han de creure-ho perquè és veritat. Quan un ha tingut la sort de viatjar per Europa i per Amèrica, la del nord i la del sud, està en condicions de donar gràcies als déus per haver tingut la sort de poder obrir els ulls ací, com cantava Lluís Llach. Quan, a més, ha tingut el privilegi de rebre com a amfitrió a amics i col·legues de tants països del món que, literalment, s'han enamorat de la nostra terra i de moltes de les nostres pautes quotidianes, és més conscient encara del que tenim i potser no valorem adequadament. 

És per això que aquesta columna s'ha titulat com resa més amunt. I per a poder brindar vull aprofitar fragments d'un text d'una benvolguda amiga brasilera, nordestina, professora de teoria de la literatura, Ana Adelaide Peixoto Tavares. Ana va visitar intensament València en l'estiu de 2012 per raons acadèmiques i personals, i a la seua tornada a João Pessoa va escriure, lògicament en portuguès, un post en el seu blog. És d'ell que –respectant la llengua original- prenc un parell de pinzellades sobre les vivències que Ana va anotar. 

Va escriure: [En] Valência, cidade com história milenar (...) a convivência entre cidade antiga e cidade moderna tem seu charme em proporções estonteantes, o que faz de Valência, uma cidade dos contrastes (...) 

[Visitamos] O Parque Nacional de Albufera, uma paisagem emblemática de grande valor econômico e ambiental; posto esse de córregos, riachos, arrozais, entrepostos, lagos, pântanos, e alagados. E num barco grande, lá íamos nós, conduzidos por um Ishmael valenciano, que tinha no seu cão de guarda, um cachorro muy simpático e inteligente, a missão de latir, rosnar, rodear o barco, e se alvoroçar quando à beira parávamos. O por do sol se impunha no horizonte em tons magenta, e, uma fresca mais fria nos arrepiava (...)

Ufa! Quando enfim “estacionamos”, vi um lugarejo campestre e longínquo, com pescadores sentados em volta da praça a jogar baralho, vozes cortando o silêncio da noite, que já alta...nos guiava. El Saler, um restaurante lindo e típico [en El Palmar], nos esperava em noite de gala. (...)

Fomos no primeiro andar do restaurante-casa, para ver seu dono a maestrar três panelas gigantes de Paellas: Uma valenciana legítima (com os sabores do frango e do coelho); outra de frutos do mar, e outra de arroz negro. Tudo em ritual: hora de mexer, de por o açafrão, de pingar, de tirar, de soltar, e de servir. Confesso que mergulhei inadvertidamente nas três. Quando se trata de experimentar coisas e comidas, sou selvagem! E entre um gole de vinho, e uma garfada dos arroz que tinha acabado de ver nas águas, e os cheiros de peixes e pescados variados, brindamos a tudo.

És només un exemple, però és representatiu. Així ens veuen, valorant immensament molt del que nosaltres tenim. Sabem que hem caigut, que estem malferits però que eixirem d'aquesta. Amics i col·legues que ens visitaran seguiran trobant en la nostra terra un lloc al que sempre voldran tornar. Tenim penes, sí; però també motius per a brindar a tudo. Permetem-nos avui aquest respir.

sábado, 11 de enero de 2014

No negociem els principis, negociem com apliquem eixos principis.



Fa justament dos anys que escric a la meua tribuna virtual, un petit altaveu domèstic. En una de les primeres intervencions, pel febrer de 2011, escrivia que és per a mi com un tamboret, com una mena d'escaleta plegable que recorda les que fan servir els oradors del Speakers' Corner, a Hyde Park. Sempre es dóna per descomptada la tolerància del públic, real o virtual: allà, si no els agrada el que dius, marxaran; aquí, si no els agrada el que escrius, no et llegiran. Alguns en llegir-te voldran fer comentaris, a favor o en contra, però també aquí es dóna per descomptada la tolerància i el respecte. Tot amb tot, sempre és possible ensopegar amb alguna persona que sols vol escoltar o llegir els qui estan d’acord amb ella, i et rebutja sense la menor cortesia. No passa res. És normal. Ningú és perfecte. 

Ho dic perquè darrerament la qüestió catalana ha esdevingut un tema massa agre, inclús en espais d’opinió com aquest que, en principi, hom podria pensar que són espais de llibertat i de respecte per les opinions dels altres. No sempre és així, però allò realment important al final és que l’aclaparadora majoria dels lectors concorden amb aquests principis elementals. Els altres faran bé en refugiar-se en el magatzem de les seues certeses, tancar la porta i que la vida els hi passe per davant. 

Un exemple. Amb el canvi d’any, els diversos presidents autonòmics s’han adreçat per televisió a la ciutadania dels seus territoris i han dit allò que han considerat. Vaig parar atenció en els dos que em resulten més pròxims, el valencià Fabra i el català Mas. El President Fabra va contar una vegada més el conte de la lletera. El President Mas va fer un cant a allò que vindrà si les coses es fan com ell proposa per a Catalunya. Coincidiren tots dos presidents en un silenci ensordidor: van deixar fora dels seus discursos una bona part de la realitat que afecta la ciutadania respectiva: la maleïda crisi, la pauperització de segments creixents de la ciutadania i la davallada de la qualitat dels serveis públics. Dues formes, crec, d’intentar enganyar a la parròquia respectiva.

¿És possible escriure això i que els correligionaris de tots dos presidents mantinguen les formes elementals del respecte i la cortesia per la meua opinió? Els del PP no em llegeixen i si ho fan em veuen [i l’encerten] com un roig clàssic, dels de tota la vida; un opositor recalcitrant al règim. Em sorprenen, tanmateix, algunes de les reaccions dels amics del senyor Mas. Sembla que pel fet de coincidir amb ell en que cal consultar la ciutadania de Catalunya sobre la relació amb Espanya, he d’estar d’acord amb tot el que fa i diu el Molt Honorable. I aquesta simplificació cansa. 

Parle i m’escric amb persones geogràficament distants que també estan preocupades i avorrides de constatar la tendència creixent a veure la situació catalana en blanc i negre. En la mesura que constatem la polarització creixent, tenim més interès en col.laborar a potenciar la convivència, que és una fase superior de la supervivència. I per a conviure, cal saber que pensen els altres, que senten els altres; i cal veure com es possible arribar als acords escaients. És útil la proposta de l’hispanista israelià Shlomo Ben Ami qui, a propòsit del conflicte a l’Orient Mitjà, oferia una eixida a desenvolupar: no negociem els principis, negociem com apliquem eixos principis. 

Som més dels que a alguns els hi pot semblar els qui estem a favor de mantindré l’Espanya [real] d’avui com un Estat dins la Unió Europea, però sabem que l’Espanya [legal] dissenyada i reflectida en la Constitució de 1978 ja no val; senzillament, aquella Espanya tal i com va eixir de la dictadura franquista ja no existeix. Cal, per tant, actuar per tornar a sintonitzar l’Espanya legal amb l’Espanya real. I em som molts els qui entenem que a Catalunya eixa distància encara es percebuda com a més ampla que en altres regions de l’Estat, en bona mesura pels errors i les desconsideracions que els ciutadans catalans han patit i rebut des de l’Estat central i des de les seues institucions; singularment el Tribunal Constitucional. Conscients d’això, entenem que el debat és molt ample i està obert. I tots podem dir la nostra. 

Ara bé, no simplifiquem les coses. Ni criticar Fabra ens fa pro sobiranistes ni criticar Mas ens fa espanyolistes. Des del País Valencià [i també des d’altres regions peninsulars] som uns quants els qui aspirem a un Estat espanyol federal [i el voldríem d'esquerres]; la qual cosa ens posa al costat d’aquells catalans que volen el mateix que nosaltres. Arran d’aquí, ens oposem amb les nostres opinions i amb els nostres vots als que proposen separar-se d'Espanya. De la mateixa forma que ens oposem als qui volen un retorn a l’Espanya uniforme, centralista i castellanitzada. 

En el procés polític encetat a Catalunya, fem costat als que demanen prendre els acords polítics escaients per modificar el marc legal actual, per tal que la ciutadania de Catalunya puga –quan més aviat, millor- votar al voltant de la redefinició de la seua relació amb Espanya. Però, també demanem que eixa votació tinga les regles clares i que la resposta ciutadana ho siga a una pregunta neta, sense paranys ni possibilitats de ser malinterpretada. També demanem que els qui convoquen la consulta expliquen abans què pot passar en funció dels resultats. 

No serà fàcil aconseguir el dret a votar per conèixer el parer de la ciutadania catalana. No ens volem enganyar. Són poderoses les forces que s’hi oposen. Però els processos polítics no sempre són ràpids i les urgències no són bones. La legalitat vigent és això, el marc jurídic que cal respectar. Desfasat, anacrònic, obsolet? Canviem-lo, modifiquem-lo. Com? Amb la mobilització, amb la negociació política i amb els vots. 

I si aquesta posició que defensem, la de negociar l’aplicació dels principis, es confon amb una defensa de la innegociable unitat d’Espanya, segons explica la dreta neofranquista, és que ens estem explicant molt malament. O que n’hi ha qui no vol entendre. Que tot és possible.

domingo, 5 de enero de 2014

Fabra a la desesperada. El PP a la vora de l’atac de nervis.

"Vull deixar una cosa molt clara, no vaig a consentir que es tracte a la Comunitat Valenciana de forma diferent a la resta d'Espanya". Així de contundent, de rotund i categòric, va ser el MHP Fabra fa uns dies en comparèixer davant els mitjans de comunicació. Segons el President, i no és difícil creure’l, és impossible mantenir-nos en la situació financera que estem durant el 2014, atés que ha esdevingut imprescindible pal·liar amb urgència l’infrafinançament autonòmic, si més no pel que fa a la sanitat i a l’educació.

Caldrà comprovar, després d’aquest alardó de fermesa per part d’Alberto Fabra dues coses: la primera, si és capaç de mantindré la vehemència reivindicativa quan es trobe davant Montoro (no sembla creïble que siga el propi Rajoy qui atenga la queixa i l’exigència del Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana); i, la segona, quin serà el resultat. Com que voldríem que Fabra fora capaç d’arrapar de Madrid els 1500 milions d’euros a fons perdut “que exigeix”, ens atrevirem a recomanar-li una miqueta més de consistència reivindicativa davant el Govern de Madrid. Una cosa així com que intentara desmarcar-se del seguidisme patològic que practica, ell i els que el van precedir; que imitara els seus col.legues de Madrid, de Galicia o d’Extremadura. González el madrileny amb el finançament, i Monago i Núñez Feijoo amb la bestiesa de llei que ha presentat Gallardón, han dit la seua com a barons territorials que són, gent de pes dins el Partit Popular. No és probable que el castellonenc actue així. Són massa anys de dir “sí senyor, el que mane el senyor”, com per a anar ara amb males cares a la Villa y Corte. És trist haver-ho de reconèixer, però és evident que Alberto Fabra a Moncloa o a Gènova 13 no pinta fava.

Cas de que la missió esdevinga un fracàs, com és lamentablement fàcil preveure, què farà el MH President? Dimitirà? Farà una vaga de fam? Promourà una escissió en el partit? Com reaccionaran Ciscar i Castellanos, que ja semblen personatges d’Almodóvar? N’hi ha nervis tant al carrer de Cavallers com al de Quart. Mentre un conseller diu que som els millors [com sempre hem sigut, encara que anem com anem per les enveges], l’altre diu que ma non troppo. Tant és així que aquest, Ciscar, va proposar fa no res... ¡un tripartit! I, ojo que vol dir ull, un tripartit del que en formaria part una cosa política que encara ni tan sols existeix a casa nostra, com és Ciutadans o Ciudadanos, que encara no està clar.

Santes ànimes del Purgatori, què està passant al Partit Popular? Un tripartit diuen? Però això no era el pitjor del pitjor? No era l’evidència de la incapacitat socialista per oferir una alternativa creïble la que espentava els de Ximo Puig a un pacte amb els ultra radicals i els catalanistes? Doncs, no. Aquest tripartit proposat per Ciscar, −encara que desmentit ràpidament per Castellanos−, serà bo i millor. En la disputa per la primogenitura, el de Teulada ha dit que el seu tripartit “defensarà sempre els interessos de la Comunitat Valenciana”. Es veu que si els social radicals ne fan un altre serà per a defensar els interessos de Dakota del Sud.

Algú haurà d’explicar seriosament, amb respecte per la intel.ligència dels ciutadans, quina és realment l’opció del PP, la de Ciscar el tremolós, o la de Castellano el flamenc. Nervis, molts de nervis han provocat les enquestes i sobre tot la percepció aguda d’un intangible: bufen aires de canvi polític al País Valencià, vents de final de cicle. S’acaba el domini del Partit Popular sobre les terres valencianes, i ells ho saben.

I això que encara no han començat a parlar de les llistes. O sí? Entre els imputats i els condemnats que quedaran fora, i els que poden caure d’ací al 2015 [aviat començaran a substanciar-se els casos Gürtel, Cooperació, Brugal, Fitur...], i amb la reducció dels llocs d’eixida segura per a Corts Valencianes i als ajuntaments, el canibalisme polític pot aparèixer al Partit Popular d’un moment a l’altre. Romandrem atents a l'espectacle.