Escriure en l'aire 2ª Època

Ara que estem en època electoral, els partits malden per polir i fer atractius els seus programes. No solament és lògic i raonable, sinó que és desitjable que així siga. Haurem de triar el proper mes als representants al Parlament europeu, la qual cosa és ben important. Cert és que no hi ha un veritable debat entorn de com hauria d'articular-se la Unió Europea, o quins hauríen de ser les línies mestres de la seva política econòmica i social, o les directrius del seu paper en el concert internacional. Ens falta molta cultura política encara per a això, i la convocatòria electoral europea girarà fonamentalment entorn de qüestions d'ordre intern de l'Estat o de les regions autònomes.  Ara com ara, l'objectiu central és que l'abstenció no desvirtue el resultat que donen les urnes.  Hem sembrat un europeïsme feble, i la pròpia Unió no ha estat capaç d'anar més enllà de constituir una superestructura allunyada de la vida diària dels europeus. I ja sabem que el q...

És curiós constatar que molt probablement no hi ha cap data en el calendari polític espanyol amb més predicament que el 14 d'abril. Ni el 12 d'octubre, de ranci tuf franquista, ni el 6 de desembre, dia de la Constitució, poden competir amb aquest dia de la primavera que evoca el record d'aquella jornada de l'any 1931 en la qual milers de ciutadans van sortir als carrers a festejar la proclamació de la II República Espanyola. No era per a menys. Després de les eleccions municipals del dia 12, que van donar una àmplia majoria als partits republicans en totes les grans ciutats i pobles importants, Espanya s'havia gitat monàrquica i s'havia alçat republicana. Així de gràficament ho va expressar el llavors president del Consell de Ministres, Juan Bautista Aznar. Només tretze dies després, el 27 d'abril, el nou règim va proclamar un decret que va establir, en el seu article 2, que la bandera de la República espanyola estaria formada per tres bandes horitzontal...

El MHP Fabra vol que els valencians li diguen Alberto , segons confessava dies arrere. No serà fàcil això. Ha tingut mala sort l'home. Eixe cognom és propietat de Carlos, i és que la competència del net del Tio Pantorrilles , el cacic provincial que controlava el Cossi castellonenc durant la part final del segle XIX, és insuperable. Ignore com es refereixen a ell els seus correligionaris, però sí sé que entre els sectors més distants del Partit Popular és conegut com El moniato [amb una evident voluntat de rebaixar-lo al màxim, clar, en l’escala de valoració política]. No, no va a ser senzill que el MHP arribe a ser popularment conegut pel seu nom de bateig. I és que el cavaller no és allò que se’n diu un líder carismàtic. Hauria estat positiu per a tots, més enllà de compartir o no els seus principis polítics, que el president dels valencians fora un personatge convincent, amb capacitat per a defendre els interessos generals i amb la força suficient com per a fer-se esco...