Escriure en l'aire 2ª Època

Com  de difícil és construir i com de fàcil ensorrar-ne allò construit. Vaig tindre durant deu anys una relació intensa amb la capital de la Safor. Una connexió potent en la que ―crec― vaig sintonitzar amb la ciutat que era i amb el projecte del que volia ser. Ha passat un any des que vaig deixar la ciutat, dotze mesos durant els quals he mantingut l’interés per ella, tot i que quasi no he tornat a xafar-la. I ara, després d’eixe temps de distanciament físic, tinc la desagradable sensació de que la ciutat que vaig conéixer ha deixat d’existir; s’ha perdut i ha estat substituida per una mala còpia. És, no obstant, ―m’afanye a dir-ho― una constatació que no m’ha provocat cap sorpresa. És la crónica d’una desaparició anunciada. Vaig conéixer una ciutat moderna, líder, reconeguda i valorada, orgullosa. Des del seu Centre històric com a centre comercial obert,  ―p aradigma del desenvolupament urbà i comercial reconegut arreu Europa i Amèrica ― , a la qualitat de la seua platja;...

Fàstic, n àusees i fatiga social. Però, també, ràbia, resistència i rebel.lia. Així està l'oratge cívic a aquesta terra nostra. Una terra en la que vivim en una democràcia de molt baixa qualitat.  Fàstic i nàusees pels espectacles de corrupció, d'incapacitat política, de mediocritat en la dirigència, de pobresa ètica i intel.lectual del govern espanyol i del valencià. Mentides, mentides i més mentides. Tot el sant dia mentint-nos, intentant enganyar la ciutadania com si fórem bobos, com si no sabérem llegir, com si no fórem capaços de lligar fets i processos, com si els delinqüents -els bandits amb estudis- pogueren amagar-se darrere de les paraules o les frases fetes. "No em consta", Presumpció d’innocència", "Tot és fals menys alguna cosa"... Fàstic i nàusees perquè el fem ens arriba ja més amunt dels genolls, i no n'hi ha a la vista una quadrilla de fematers dels quals esperar que comencen a arreplegar la brutícia, els detritus, les aig...

Diversos assistents van contar a la premsa, off the record , que la reunió de l'executiva del PP de Madrid havia estat un aplec de gats -gates més aviat- en un cabàs. Conten les cròniques que, portes endins, el combat entre Esperanza Aguirre i Ana Botella va ser dels que fan època. Afirmen que els crits i la violència verbal no va faltar al debat, a propòsit del que està passant al PP espanyol. Bárcenas, Luis el cabrón , i els seus diners a Suïssa han postat el partit del Govern pates per amunt, i a la premsa, la ràdio i la televisió tenim anàlisis i opinions de tots els gustos i colors. Sembla, però, que el corrent majoritari coincideix en que no es pot tapar el sol amb un dit. Si algú no posa ordre, tard o d'hora algú trencarà palletes i allò que passà en privat a la reunió del PP madrileny passarà en públic.  A Los intereses creados , un dels personatges de Benavente diu que millor que crear afectes és crear interessos, i a la vista està. Què va fer Bárcenas, sembl...

Després dels afusellaments de setembre de 1975, que van generar una onada internacional de protesta i denúncia contra el règim franquista, l'ancià dictador va intervindre per darrera vegada a la Plaça d'Orient de Madrid , en la que va ser la seua darrera aparició publica. L'aplec, tradicional i protocol.litzat durant les dècades de la dictadura, va estar organitzat per demostrar al món l'immens suport popular que encara sustentava al règim. Va ser, no obstant, una mentida patètica que ja ni els més aferrissats camisa vieja van poder creure's.   Franco , durant la seua agònica intervenció va tornar a una de les idees centrals de la retòrica franquista, i va fer una variant de la consagrada fórmula del Contubernio judeo-masónico marxista , tot parlant aquell dia de la conspiració masónico-esquerrana de la classe política, en contuberni amb la subversió social terrorista-comunista.  Si fa quatre anys, davant l'explosió de l'escàndol del cas Gürtel, Maria...