Escriure en l'aire 2ª Època

Brasil és el gran gegant d'Amèrica Llatina, un dels BRIC, un líder entre els anomenats països emergents. Després dels governs de Lula da Silva -qui va deixar la presidència amb quotes de popularitat altíssima i amb una important reducció dels nivells de pobresa extrema-, amb una presidenta com és Dilma Rousseff encara a hores d'ara la favorita (58%) per a les eleccions de 2014, contingents significatius de població han eixit al carrer arreu país just ara que comença el seguit de grans convocatòries mundials de les quals serà seu: l'actual Copa Confederacions, el Mundial de Futbol de 2014 i les Olimpíades de 2016.  Tot semblava anar a ritme de samba i regat amb caipirinha, quan els mitjans de comunicació i l'opinió pública interessada han descobert que també a Brasil n'hi ha indignats, també n'hi ha gent que renega dels polítics i de la política mentre demana que la cosa pública es gestione amb participació real de la ciutadania i, sobre tot, sense corrupció....

L'home ja té una edat, però no és massa gran. Al voltant dels seixanta. Plorava darrere d'unes ulleres fosques de pasta amb unes llàgrimes contínues que apartava ferma i periòdicament amb el dit, ara l'ull dret ara l'esquerre. Una dona, vaig entendre que la seua, al costat, amb la samarreta de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol. Darrere de l'home, una parella jove, xic i xica. Potser el fill i la companya. Ell, seré, mantingué la mà afectiva per sobre el muscle del pare. De tant en tant, l'acaronava per tal de confirmar-li que estava al seu costat, sentint amb ell. La xica també li acaronava l'esquena, afectiva, de manera intermitent; mentrestant, es mantenia abraçada al xicot. N'eren quatre persones, quatre víctimes colaterals, que assistiren a la darrera concentració a la Plaça de la Mare de Déu de València. No els hi vaig sentir paraula a ningú dels quatre. Vaig veure els rostres de la dona i dels joves, però no el de l'home. A ...