Pedro Sánchez ha de continuar com a president per a defensar el sistema democràtic

Comprenc perfectament les raons personals, però no tant les raons polítiques de la carta i l'avís del president Pedro Sánchez.

La vida política espanyola és tòxica amb nivells insuportables, però la renúncia de Sánchez no va a canviar ni un centímetre el comportament indigne i agressiu de les dretes polítiques i mediàtiques. No cal més que escoltar Feijóo, o llegir les portades de l'ABC o El Mundo. No parlem de la judicatura.

Som els demòcrates els que hem de reaccionar. Com? Amb el vot. És l'única forma de parar els peus a les dretes extremes espanyoles. Aviat a les eleccions catalanes i poc després en les europees.

Confie en que reaccionem i que l'alarma que Sánchez va engegar dijous ens desperte i ens empente a activar-nos per parar les dretes que sols saben insultar, deslegitimar i deshumanitzar els seus adversaris.

És per això que si tinguera l'oportunitat, li diria al president Sánchez: "l'entenc, però no pot plegar". No ara, si més no.

No poden tombar un govern legítim amb retalls de libelos periodístics, amb insults i amb amenaces insuportables a la seua família. Som conscients que volen obligar-nos a tots a viure en el fang i la merda, i no van a deixar d'intentar-ho.

La resposta personal, President és humana i comprensible. La resposta política, però, no pot ser altra que liderar els demòcrates i defensar el sistema democràtic que està sent atacat per polítics indignes, per periodistes mercenaris i per jutges que són més fidels a la seua ideologia que a l'ordenament jurídic.

El No de Junts a la Llei d'amnistia.

No pensava dir ni pruna del NO de Junts a la Llei d'amnistia, perquè estic fart de les seues anades i tornades, cansat i avorrit d'eixa obsessió psiquiàtrica d'estar cada dia en les portades dels mitjans perdonant-nos la vida als qui sintonitzem amb el Govern de coalició que encapçala Pedro Sánchez.

Em resulta fastigosa la seua supèrbia de bufar en caldo gelat perquè tenen set diputats a Madrid i l'aritmètica parlamentària els ha convertit, per atzar, en la clau de la legislatura. Em provoca nàusees la campanya d'insults a tot allò que es relacione amb Espanya, i no comprenc com és que tenen tant d'interès a ofendre cada vegada que parlen, com si perseguiren fer-se més i més odiosos als ulls de l'espanyol mitjà. Em rebenta, a més, que els importe una bleda que les dretes extremes que tenim ad portas entren a governar i ens arrosseguen trenta o quaranta anys enrere.

Amb tot i amb això, ja ho he escrit més amunt, m'havia proposat no dir ni paraula sobre la qüestió, per no donar-los més cobertura a les bravates i els desvergonyiments, als desafiaments i a les mentides.

Ara bé, això de deixar la seua pròpia gent enrere, a benefici d'un Molt Honorable (?) que va deixar la cagada i va fugir amb una covardia que no sé com pot mirar-se a l'espill per afaitar-se; això de continuar mantenint l'angoixa de tots aquells dels seus partidaris que hi van creure, que van pensar què, efectivament, la República Catalana estava "a tocar de dits", i que havien d'arriscar desobeint, obrint col·legis, infringint normes bàsiques per als funcionaris, organitzant resistències cíviques, etc., etc. Que segueixquen mantenint aquesta gent, "la seua gent", en l'angoixa, em sembla que dóna la talla efectiva i real d'aquest dirigent i dels que formen al seu Estat Major, entre les quals destaque la diputada Nogueras, una dona que sembla l'encarregada obsessiva que la imatge de Catalunya i dels catalans siga cada cop més odiosa a la major part de les Espanyes.