Vistas de página en total

sábado, 27 de abril de 2013

Alemanya no pot limitar-se a administrar penitències.


L'Ambaixador alemany a Madrid, senyor Reinhard Silberberg, va publicar ahir un important article al diari El País, sota el títol Desde la profunda amistad. En ell confessa sentir-se cansat d'haver de llegir o escoltar dia rere dia un seguit de falsedats, desqualificacions i insults envers Alemanya i el seu Govern. 

En la primera declaració de principis, Silberberg es molt explícit: "Em cansa haver de llegir o escoltar una vegada i una altra que Alemanya persegueix una política d'hegemonia i domini i vol imposar als seus socis una Europa alemanya, doncs això no es correspon amb els fets. El Govern i la immensa majoria de la població alemanya comparteixen una mateixa opinió: la superació de la crisi requereix una integració europea més profunda, una major coordinació de les polítiques econòmica, fiscal i social. Alemanya està disposada a això. I el debat demostrarà si els altres també ho estan. En relació amb els retrets que se li fan a Alemanya, en la premsa espanyola hi ha hagut desvaris lamentables. Així, s'ha difamat la política del Govern alemany, afirmant que es tracta de la continuació de la criminal política de conquesta de l'Alemanya nacionalsocialista. Semblant estupidesa es desqualifica a si mateixa. I, on estaven els amics espanyols quan es tractava de defensar a la canceller federal Àngela Merkel de tals calúmnies?"

No li falta raó a l'ambaixador, si més no en la barbaritat de l'equiparació amb el període nazi. No crec de cap manera que el Govern alemany estiga pensant en rehabilitar els primers versos de l'himne nacional originari  (una estrofa que ja no forma part de la cançó nacional germànica): "Deutschland, Deutschland über alles, über alles in der Welt" ("Alemanya, Alemanya per damunt de tot, per damunt de tot el món"); però, de vegades -lamente haver-ho de dir- la insensibilitat, la supèrbia i l'arrogància de representants de les més altes institucions germàniques ens ho posen difícil a aquells que admirem Alemanya per moltes raons que van des de la filosofia a la música, des de la capacitat de treball a la d'innovació tecnològica. 

També té raó l'ambaixador quant a la distància astronòmica que separa la cultura política del Nord i la del Sud d'Europa. La gran corrupció transversal i la petita corruptela d’anar per casa, l’aversió patològica dels polítics per assumir responsabilitats i donar explicacions, la falta de rigor de la ciutadania en exigir-los-les, són dèficits democràtics que no podem negar. 

Malgrat això, jo també estic cansat de que la premsa alemanya generalitze de forma abusiva i conte i no pare que els malfaeners i corruptes del sud som més rics que ells, que vivim com a sultans i que -en conseqüència- hem de pagar pels nostres pecats. Estic fart igualment de que el patiment de més de sis milions d'aturats es considere part de la penitència. M'irrita que el Govern alemany s'amague quan la UE o el FMI diuen A i el seu contrari: que no poden asfixiar-nos més, però que cal que continuem amb les retallades. 

No demane que els alemanys ens subsidien barata res. Però, entre subsidiar-nos i enfonsar-nos n'hi ha un abisme. És en aquest sentit que pense dues coses: a) que estic fart de l’estereotip dels meridionals malfaeners i corruptes; i b) que estic cansat de patir el lideratge incomplet d'Alemanya en la UE tant com la seua duresa i la seua inflexibilitat. 

Pel que fa a la corrupció ja sabien que n'hi ha. Sempre n'hi ha hagut, però els bancs alemanys, tan estrictes de moral com són no n'han tingut ni en el passat remot ni el recent cap de problema en fer negocis amb els nostres corruptes, i això perquè es posaven la moral a una butxaca i els beneficis a l'altra. I pel que fa al lideratge i la duresa perquè fins i tot el Handelsblatt, el principal diari econòmic d'Alemanya, demana mesura envers el que està patint-se a casa nostra: “Seria nefast que els falcons en la UE obligaren ara a Madrid a sufocar el tímid auge mitjançant unes mesures de consolidació de força encara més brutals. Açò tornaria a posar a prova una vegada més la sorprenent capacitat de sofriment dels espanyols”.

L'Ambaixador diu que ells volen més Europa. Perfecte, estic plenament d'acord. No tinc clar, això també, si parlem de la mateixa Europa. Vull, somnie una Europa dels ciutadans que potencie el seu Parlament, que el BCE prenga mesures de reactivació econòmica, i que les expliquen amb claredat (Rajoy no valdrà per això)  de forma que sapiguem on estem i on anem d'una vegada per totes, i no por entregas

Perquè una Europa que tolera la fam, l'atur i l'emigració obligatòria de la joventut dins els països membres de la Unió no és una Europa digna. A Espanya, per exemple, els milions de persones expulsades del treball i sense subsidi, que no porten a casa ni un quinzet al mes no haurien de ser les víctimes per les SICAV, pel frau de les grans empreses, pel balafiament de recursos, per la cobdícia insaciable de la banca, per la corrupció a gran escala, etc., etc., etc. De la mateixa manera que Europa, liderada per Alemanya, diu el que s'ha de fer i el que no en matèria de dèficit fiscal, per exemple, també hauria de preocupar-se per aturar l'empobriment que està estenent-se pel sud del Continent com una epidèmia. Davant la pesta del segle XXI, la Unió Europea, liderada i controlada per Alemanya, no pot limitar-se a administrar penitències. 

Caldria saber, tanmateix, si l'ambaixador Silberberg aspira a una Europa social i solidària. Una Europa en la que les persones importen, en la que els innocents no paguen amb la fam i l'atur indefinit pels corruptes, pels cobdiciosos, pels qui fan frau fiscal,  ni pels qui els emparen. Una Europa, al remat, com la que demana l'Himne oficial alemany al seu primer vers: una Europa amb "Unitat i justícia i llibertat".

sábado, 20 de abril de 2013

A propòsit de Veneçuela. Mirades honestes i mirades que no ho són.



Veneçuela fa setmanes que està a les primeres dels mitjans de comunicació. Particularment, després la mort del Comandant Hugo Chávez i de les eleccions guanyades pel seu successor Nicolás Maduro, tot i que per un marge estretíssim. No vaig a parlar ara sobre l'actual conjuntura del país caribeny. Ho vaig fer fa dos dies al programa A2 Internacional, que dirigeix Vicent Montagud a RTVV, i que encara està en re difusió. M'interessa, tanmateix, un aspecte colateral.

Fa setmanes, doncs, que no pare de llegir coses sobre el que ha passat i està passant a Veneçuela. Unes assenyades (com la de Fernando Flores, per exemple) i d'altres, moltes, massa, absolutament desenfocades: bé pel seu sectarisme anti-xavista, bé pel seu papanatisme i/o el seu sectarisme pro-xavista. D'aquestes no en donaré ni una referència. Només faltava.

Un altre dia escriuré sobre Veneçuela i el post-xavisme, però avui sols vull fer dues referències a dos textos que vaig escriure fa més d'una dècada. Un és de 2001, i parla de l'EZLN xiapanec, del subcomandant Marcos i d'alguns intel.lectuals d'esquerra europeus respectadíssims per mi. L'altre és de 2002, i va estar motivat per una novel.la molt venuda, signada per l'escriptora xilena Marcela Serrano, ambientada també a Xiapas. Xiapas venia molt en aquells anys. Ara, qui se'n recorda de Xiapas, de l'EZLN o de Marcos?
En 2001, jo escribia: "En España, concretamente, persiste aún entre los sectores políticamente progresistas una visión quizá romántica, quizá ingenua, quizá, simplemente, desinformada, que parece percibir a la América Latina como un espacio geopolítico en el que sólo una revolución transformadora –no necesariamente emparentada con el canon leninista-, se intuye como remedio a los males del subcontinente. Pensemos que América Latina es primera página de los informativos las más de las veces por noticias dramáticas: los desastres naturales y las grandes injusticias políticas, sociales y económicas. En un territorio en el que, según se puede percibir desde aquí, prima la desigualdad, la opresión, los resabios autoritarios y el protagonismo militar; pareciera que la democracia fuera un lujo casi suntuario y, lo que es peor: inútil".

En 2002, a propòsit de la novela de Serrano, vaig escriure: "Lo que está en mi corazón (como otras novelas antes) se venderá en Europa porque muchos lectores y lectoras se identifican con una imagen de América Latina que sintoniza con la que ellos tienen, con sus luces y sus sombras. Se trata de una imagen muy simplista (deudora de esquemas políticos de los años setenta), confeccionada con trazos gruesos de injusticia insoportable, bellísimos parajes, horizontes de liberación, causas nobles e incontaminadas, gente abnegada y valiente, cosmopolitismo y posibilidad de redención. La decadente política europea, decepcionante por reiterativa, aburrida, cuando no mendaz y tramposa, contrasta con la supuesta posibilidad de participar –siquiera sea como lector, desde el sillón de casa-, en la lucha mundial por la justicia".

Han passat més de deu anys, i tornaria a escriure els dos paràgrafs. Des de l'esquerra política autòctona, la complexitat veneçolana es vista -al meu parer- de dues formes distintes: una honesta i altra que no ho és. La primera és més moral que política, i està tan carregada de bons sentiments com desprovista de coneixements i de capacitat d'anàlisi. La segona és particularment irritant, per manipuladora, per simplificadora i -fonamentalment- perquè -com diria Pierre Vilar- se diu objectiva quan se sap partidària. I aquest nivell de deshonestedat em resulta inadmissible.






domingo, 14 de abril de 2013

Enlaire en pau el puny i cride amb força: Salut i República, companys i companyes!!!

Fa més de dos anys que escric a aquest bloc, i aquest n'és el tercer text que dedique a la commemoració de la II República Espanyola. Enguany, però, la situació política general i el meu estat d'ànim polític en particular, li'n confereixen a aquest post un sentit més bel.ligerant, més reivindicatiu, més polític que sentimental.

El 14 d'abril de 2011 vaig escriure:

"En aquesta Espanya de tanta història de dolor, de tanta llàgrima, on els capellans han fet sempre costat als rics i als poderosos, aquell 14 d'abril de fa vuitanta anys milions de ciutadans i ciutadanes van creure que començava una nova era. La bandera tricolor i l'Hime de Riego van fer-se amos dels carrers i les places. L'alegria, totes les cròniques hi coincideixen, vessava els pobles i ciutats. Després passà el que passà, l'odi superlatiu de la guerra i l'horror sense límits de la dictadura, llarga, negra i cruel. Aquesta, però és una altra part de la Història. El que ara toca és conmemorar que avui fa vuitanta anys milions d'espanyols i espanyoles van creure's que podien ser feliços i viure dignament al seu país. Només que siga per eixe record... Visca la República!!!"

Fa un any, el 14 d'abril de 2012, el text era més reflexiu: 


"Per què serà que, tants anys després, la bandera tricolor és el nexe més important, més fort, més ferm que tinc amb Espanya? No és un lligam racional, és purament emotiu, sentimental. És clar que políticament parlant no puc ser altra cosa que republicà (i no sols perquè la monarquia es un anacronisme inclús a Suècia o Gran Bretanya; sinó perque a Espanya té una procedència indigna, més enllà del 23F, que la lliga a la Dictadura). La República, la tricolor, l'Himne de Riego, m'emocionen perquè em connecten amb la meua història, amb la de la meua familia, amb la de tots aquells que van donar la vida per fer d'Espanya un país més modern, més just, més habitable. I no ho van aconseguir".

Enguany, 14 d'abril de 2013, el juancarlisme està pràcticament desfet, ensorrat pel desgast de la figura d'un ciutadà que no està acomplint amb els seus deures com a primer funcionari de l'Estat. Un funcionari que -si més no- ni tan sols a casa seua ha sabut evitar la corrupció més escandalosa. La seua imatge d'aquella nit amarga i turbulenta del 23 de febrer de 1981 ha deixat de tindre valor per a mi, i és no res per a una joventut cada cop més majoritària que es pregunta què vol dir això d'un rei, o què vol dir que el fill del rei algun dia serà rei. Per quina raó? No ho entenen. I no ho entenen perquè no es pot entendre.

No sé si veuré o no el final de la monarquia i la proclamació de la III República Espanyola, però sempre viuré amb la il.lusió d'eixir al carrer a celebrar la seua arribada. És per això, que avui, 14 d'abril de 2013, enlaire en pau el puny i (amb l'Himne de fons) cride amb força una vegada més: Salut i República, companys i companyes!!!

sábado, 6 de abril de 2013

Infantes, fiscals i altres coincidències


Si alguna vegada tinc problemes amb la Justícia, que espere que no, m'agradaria que em tocara un fiscal com el senyor Horrach. 

No és el món a l'inrevés? La fiscalia ocupant-se de la defensa? Què va passar quan la fiscalia recolzava les tesis de Baltasar Garzón? 

He buscat el significat de leguleyo en la RAE i la segona acepció em fa pensar que caliente-caliente: "Persona que hace gestiones ilícitas en los juzgados". Estaré delinquint? Serà desacato?

Rectifique no obstant els mals pensaments i dic que pense "pressumptament", encara que "no em consta" i que "pose per davant sempre la pressumpció d'innocència". Estarà millor així?

En qualsevol cas, 14 indicis i 14 d'abril [que s'acosta]. Hola, marinero!!! Caram, quant de 14!!!