Vistas de página en total

domingo, 24 de septiembre de 2017

Rajoy està perdent la batalla internacional d'imatge, i la seua jubilació comença a entreveure’s.


Una setmana més de tensió creixent i encara falta una altra per arribar a l'1 d'octubre. Amb les espases en alt, el desafiament dels independentistes catalans continua generant certes simpaties -dins i especialment fora d'Espanya- per la resposta policial que el govern de Madrid està donant i per la seua manca de propostes que rebaixen la tensió. Es diu que Rajoy està obsessionat amb no tornar a fer el ridícul que va viure el 9N, i també que els falcons de l'extrema dreta del seu partit volen que siga encara més dur i que en cap cas admeta el diàleg amb els sediciosos excepte per acceptar la seva rendició incondicional. No obstant això, les coses no els estan funcionant bé i sembla que el tret els podria eixir per la culata.

No es pot negar que els dirigents sobiranistes -que han cremat les seues naus i se la juguen al tot o res- han aconseguit donar-li un perfil internacional a la seua causa. Un perfil creixent que ha obligat al mateix ministre d'exteriors, l'inefable Dastis, a intentar explicar-se en la mateixa ONU. Els senyals que arriben de la Unió Europea -malgrat que el discurs oficial amb prou feines ha canviat en Brussel·les- comencen a sembrar el nerviosisme entre els actors alineats amb Rajoy, i els grans mitjans de premsa internacionals estan sent molt crítics amb la resposta tan desmesurada com ineficaç d'aquest. A quanta gent voldrà multar, detenir i, si escau, empresonar Rajoy? ¿Desenes, centenars, milers?

Dóna la impressió que el Govern només pensa en l'1-O, com si impedint que aquest dia es produixca alguna cosa que s'assemble a un referèndum ja estaria el problema resolt. No poden ser tan obtusos; ni tan sols el seu ranci nacionalisme superb pot encegar-los tant. On van, doncs? Quin és el Pla de don Mariano?

Sembla indiscutible que l'Estat ha d'actuar davant els desafiants que no cedeixen gens ni mica en les seues exigències, però no es pot acceptar que aquesta actuació vulnere -en cap lloc d'Espanya, ni tampoc a Catalunya- els propis drets fonamentals que la Constitució consagra. I això és el que està passant amb l'aposta autoritària, judicial i policial, propiciada pel Govern. Engrossen o no les files de l'independentisme, el volum de gent desafecta al govern de Madrid és creixent a Catalunya. Fins i tot els que hi estan donant la batalla als independentistes, a risc de moltes coses, no poden acceptar de cap manera el que sembla ser una intenció doble de Rajoy: humiliar les institucions catalanes i ficar la por al cos dels ciutadans que les reconeixen i respecten. De moment no sembla que l'estratègia estiga resultant reeixida i la rasa que trenca els afectes entre aquella terra i la resta d'Espanya s'eixampla cada dia que passa una mica més. ¿On va Rajoy, el suposat estadista què, segons els seus, venç perquè domina els temps de les batalles polítiques?

Les veus que comencen a sentir-se des d'Europa transmeten una cosa que, es reconega o no des de Madrid, és una evidència creixent: per la mala gestió de Rajoy, el mal anomenat problema català s'ha convertit en un assumpte europeu. Se segueix parlant d'ell com d'una qüestió interna dels espanyols, però ara s'afegeix que la preocupació és creixent i que tots estan atents a l'evolució del conflicte. Hem passat, doncs, a una altra pantalla del joc. Comença una nova temporada de la sèrie.

Diuen els analistes que Rajoy, en un hipotètic escenari electoral, podria guanyar molts vots a Espanya, encara que el seu partit corregués el risc de desaparèixer a Catalunya. Això explicaria els seus moviments, en la perspectiva que els bascos del PNB s'allunyen d'ell com d'un empestat i es veja obligat a convocar eleccions. Tal vegada siga així. És possible que en aquesta polarització entre espanyolisme i separatisme Rajoy obtinga rèdits electorals a curt termini, que és al que ell juga sempre: fer el que li convé avui sense pensar en demà, perquè llavors serà capaç de fer sense rubor el que li torne a convindre.

¿Pretendria guanyar temps? Potser, però ¿per a què? La desafecció catalana és, ara com ara, imparable i, a més, és més evident entre els més joves que no tenen els referents, per exemple, de l'avantguarda antifranquista que Catalunya va exercir per a Espanya sencera. Com diversos analistes han expressat darrerament, contra un 60 per cent d'independentistes no hi haurà barreres que oposar des de Madrid i la independència serà un fet. Aquest és un escenari encara llunyà, però inexorable si no es produeix un cop dràstic de timó. I Rajoy, això està clar, no és un marí solvent es mire per on es mire.

Encara en plena borrasca, és incapaç d'oferir ni afecte ni una sortida raonable a la situació que fracture el bloc independentista, i es refugia darrere dels jutges i la policia. Potser aquest cortoplacisme li done vots a l'Espanya castellana, però els seus socis europeus comencen a veure’l més com a part del problema que de la solució. Amb els maldecaps que la Unió Europea té a l'agenda, des de Polònia i Hongria al Brexit, passant per Trump i els problemes migratoris, una crisi com la que s'anuncia a Espanya és l'últim que desitgen els seus dirigents. Es diu que en cenacles polítics molt principals hi ha gent que està pensant que Mariano, tan dòcil sempre davant els seus superiors, hauria de passar més d'hora que tard a la situació de jubilat. Als preocupats dirigents europeus no els resultarà fàcil seguir donant suport a un col·lega que no només no és capaç d'arreglar el desgavell intern, sinó que a més ho empitjora cada dia que passa.

domingo, 17 de septiembre de 2017

Potser tots hauríem de començar a tindre una mica de por.

Dia rere dia l’ambient va escalfant-se i enrarint-se com més va més. De les paraules dalt o baix valentes hem passat als fets desafiants, de les amenaces vetlades hem arribat a les explícites, i dels anuncis de si farem allò o allò altre, a fer coses de les que tal vegada haurem de penedir-nos tots.

És bastant evident allò que està passant a casa nostra en els darrers anys: assistim a un creixent distanciament entre bona part de la societat catalana i bona part de la societat espanyola. És cert que aquesta esquerda, que sols aquells que es neguen a veure la realitat poden ignorar, no és un accident climatològic, ni obeeix a causes naturals. No, és un enfrontament encara sota control, però que podria deixar d’estar-lo en qualsevol moment.

La rasa que s’ha obert entre les dues ribes de l’Ebre és una realitat que respon a l’acció de l’home. En concret –quant a les arrels del problema- de dos homes: José María Aznar i Mariano Rajoy; el primer capficat en sotmetre els nacionalistes bascos i catalans i en re centralitzar Espanya, i el segon fent bandera d’un anticatalanisme primari que sempre li’n ha generat vots a l’Espanya més castissa. És clar que des de Catalunya també n’hi ha hagut col·laboradors imprescindibles que ajuden a entendre el forat que dia rere dia s’eixampla més, però crec que el consens és molt ampli al voltant de la idea que Aznar jugà a engabiar els bascos mentre parlava català en la intimitat, i Rajoy –amb una frivolitat política delictiva- va fer que el TC es carregara l’Estatut que ja havia sigut aprovat pels ciutadans de Catalunya, tot i haver estat “convenientemente cepillado” [Alfonso Guerra dixit]. D’aleshores ençà des de Madrid no n’han fet una de bones. Mai han escoltat la remor abans ni els crits després procedents del Principat.
A hores d’ara assistim a la pugna de dos nacionalismes enfrontats; dos nacionalismes carregats d’expectatives i il·lusions –més o menys farcides d’idealisme i d’auto suficiència- en el cas català; i carregat d’autoritarisme superb i de ceguera per a entendre com ha canviat la societat catalana en els darrers deu anys. Cap dels dos accepta altra eixida que la rendició completa del contrari. Ningú parla seriosament de negociar res. Si més no abans de la cita per al primer combat anunciat: l’1 d’octubre. Uns diuen que no tenen por i que votaran, i els altres els responen que prendran mal si ho intenten i que, per suposat, no els hi permetran votar de cap manera.

Des de Barcelona s’ha decretat una nova legalitat i des de Madrid se’ls ha respost que ni n’hi ha més legalitat que la que empara la Constitució de 1978 i que “no els obliguen a fer allò que no volen fer” [Rajoy]. El resultat d’aquesta onada d’amenaces i desqualificacions és que la societat catalana i també l’espanyola estan polaritzant-se com més va més. No n’hi ha espai per als que dubten, no queda oxigen per als que no tenen la lleialtat definida a favor exclusiu d’una bandera o l’altra. No hi ha marge per a la política: el Govern Rajoy no sap parlar més que de policia, jutges i fiscals per mantenir la legalitat, i des de Barcelona es diu que no hi ha legalitat que sotmeta la voluntat de tants catalans.

Persones assenyades n’hi ha que es neguen, malgrat tot, a alinear-se darrere d’una de les dues pàtries. Ells són els què, ho diguen més o menys explícitament, han començat a tindre por. La situació comença a ser explosiva i qualsevol espurna podria provocar ves a saber què. Conscients que cap dels dos bàndols en pugna està en condicions d’obtindre la rendició de l’altre –que és allò que ara sembla que volen aconseguir- expliquen a qui vol escoltar-los que tard o d’hora caldrà negociar per a pactar una eixida que haurà de ser democràticament homologable; una porta per la que puguen eixir els negociadors després d’haver fet les oportunes i necessàries concessions i renuncies.
Ara per ara, aquestes persones prudents i coneixedores de l’extrema complexitat del problema clamen en el desert. Potser a tots ens convindria escoltar-los i començar a tindre una mica de por. Malgrat que la consigna No tenim por sembla positiva i atrevida, no l’hem d’entendre necessàriament com una virtut: no és igual ser valent que ser temerari. La prudència, contràriament, si és una virtut gairebé sempre.

Si més no en política, la prudència hauria de ser tan obligatòria com el cinturó de seguretat en el cotxe.

domingo, 10 de septiembre de 2017

Joan Coscubiela com Gary Cooper, sols davant el perill.

Molt malament està la situació de Catalunya. És evident que la polarització i la crispació són creixents. Els diaris catalans parlaven de la borrascosa sessió en la que va ser aprovada la Llei del Referèndum. L’editorial de La Vanguardia, sota el títol Crisi d’Estat, afirmava “Tensa, confusa i convulsa, la sessió parlamentària va ser un reflex clar de la divisió política i social que suscita l’aventura que han decidit emprendre els independentistes”; El Periódico de Catalunya, al seu torn, amb el títol La consumació d’un fracàs, afirmava: “La consulta està suposadament emparada per una llei aprovada després de violentar les normes del Parlament en un procés mancat d’elementals garanties democràtiques i en el qual es va excloure la meitat de l’hemicicle”; el diari digital Ara.Cat, tot i des d’altre posicionament, apuntava: “La d’ahir va ser una sessió trista pels retrets de manca de garanties de l’oposició i el posicionament del Consell de Garanties Estatutàries, que va deixar clar unànimement el dret dels diputats a demanar-li dictàmens abans de la votació tot i que la seva opinió no sigui vinculant. La ficció política que assegurava que es podia convocar els catalans a votar sense forçar els procediments s’ha acabat, i ningú, a hores d’ara, se’n pot sorprendre”.

L’Ara, clar, explicava que no es podia haver fet una altra cosa: “La manera no ha sigut la desitjada per ningú, com van reconèixer des de JxSí. Però quina era l’alternativa? Des de la sentència del TC no hi ha proposta per a Catalunya més enllà de la dissolució dins de la uniformitat i la unicitat d’Espanya”. El Periódico pronosticava: “Les conseqüències són imprevisibles, ja que és desconeguda la situació en què la irresponsabilitat, el frentisme, el radicalisme i l’immobilisme d’uns i altres han portat Catalunya”. Mentrimentres, La Vanguardia sentenciava al seu editorial: “Els esdeveniments d’ahir malmeten la insti­tucionalitat catalana, deixen a la intempèrie la meitat de la societat, debiliten la causa de Catalunya en els debats públics, entelen la imatge del país a Europa i debiliten el mateix independentisme. Aquest no és el camí”.

És difícil no coincidir en l’afirmació final: aquest no és el camí, no pot ser el camí. Podem discutir quina ha de ser la senda, però resulta evident que no és aquella per la qual s’avança ara.

Una de les intervencions més notables de tot el debat al Parlament de Catalunya, sinó la que més, va ser la de Joan Coscubiela, portaveu de la coalició Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), qui digué que s’havien viscut en aquell Parlament 48 hores negres en les que la majoria no havia aconseguit més que aprovar una llei que situa Catalunya en el terreny de la política ficció.

A Coscubiela li han plogut crítiques, desqualificacions, menyspreus i insults a mansalva. Tots els que van sentir-se despullats per les seues crítiques al procediment parlamentari i per les preguntes sense resposta al desenvolupament de la Llei del Referèndum han carregat contra el diputat, oblidant no sols que ell mateix es va definir com a sobiranista, sinó fent malbé el seu currículum antifranquista i catalanista acreditat per més de quatre dècades.

No són pocs els que s’han sentit representats per Joan Coscubiela, qui en acabar la seua segona intervenció va rebre els aplaudiments dels diputats de l’oposició posats dempeus. És extraordinària la situació política actual a Catalunya: els independentistes fan sang al diputat de CSQEP perquè el van aplaudir els del PP. De les palmes de Ciutadans i del PSOE no cal que en parlem, però que la cosa rellevant siga que García Albiol i els seus aplaudiren Coscubiela és certament cosa notable. Aquest els havia dit poquet i bo, havia parlat de la bunquerització del PP, de la utilització de les clavegueres de l’Estat, d’apostar únicament per la repressió tot renunciant a la política, de ser el partit de la mordassa i els hereus de Manuel Fraga (“La calle es mía”), i així i tot el van victorejar al crit de de-mo-crà-cia, de-mo-crà-cia. Per a sorpresa de propis i estranys, allò que l’independentisme ha posat de relleu, allò en el que ha fet èmfasi, no és en la poca vergonya dels diputats del PP d’aplaudir Coscubiela, sinó el pecat d’aquest per... deixar-se aplaudir per aquells als que havia denunciat sense miraments.

Pel que sembla, allò que interessa és tensar la situació al màxim des de les emocions, renunciant a la racionalitat. Els atacs a Coscubiela, la desqualificació i la deslegitimació de la persona i dels seus arguments són el resultat del procés que estem patint. L’emocràcia com a paradigma de la realitat política, l’emocràcia de les emocions primàries, que tot s’ha de dir.

No importa que Coscubiela deixara clar que el pacte social i polític de 1978 està esgotadíssim, ni que lamentara que s’haja perdut en 48 hores negres l’autoritat moral de la defensa de les urnes. No importa que afirmara la legitimitat de l’independentisme i de l’objectiu de construir la República Catalana. Allò que se li retreu al diputat, allò pel que se l’insulta és perquè va mostrar la nuesa dels responsables polítics del Procés.

Com sabem, fer una llei és cosa fàcil atés que sols cal tindre els vots necessaris al Parlament. Però, i aplicar-la, fer-la efectiva sense la capacitat per a fer-la obeir? Això, ja ho hem dit, és entrar en el terreny de la política ficció.

La Llei aprovada preveu què, una vegada independents, Catalunya pactarà amb Espanya moltes coses. Per exemple, apuntava Coscubiela, la doble nacionalitat, la sobirania terrestre i marítima, la sobirania tributària, el sistema de cotització a la Seguretat Social, etc., etc., etc. Com van pactar això amb qui no ha volgut arribar a un acord ni amb la realització d’un referèndum, preguntava el diputat al president Puigdemont. Com va a resoldre’s el problema de les pensions sense disposar ni tan sols de les bases de dades de la Seguretat Social? És legítim lluitar per la independència, però no ho és enganyar a la gent. Això no és legítim, va concloure el diputat de CSQEP.

Indicadors n’hi ha de que molts ciutadans estan en sintonia amb la intervenció de Joan Coscubiela, i també de que altres estan a les seues antípodes, molts dels quals desconeixen o obliden el currículum polític del cavaller i el seu compromís amb l’esquerra catalanista des de sempre. Convindria que els qui el desqualifiquen mostraren una miqueta de respecte pel diputat i per aquells que hi coincideixen amb ell. És incorrecte entendre que la realitat és binària. No estar a favor de la independència és compatible amb exigir la realització d’un referèndum d’acord amb els criteris internacionals definits per la Comissió de Venècia. Estar a favor de la convocatòria d’un referèndum no significa estar a favor de qualsevol referèndum. No estar a favor de la independència no és igual a ser nacionalista espanyol, ni fatxa, ni botifler, ni lerrouxista, ni traïdor a les legítimes aspiracions polítiques encara que ultrapassen els marcs legals actuals. Els distints actors polítics –i també la ciutadania en general- haurien d’abandonar l’emocràcia i obrir de bat a bat les portes del diàleg, del debat i del pacte. Convençuts, això sí, que la situació no es resoldrà en un termini breu.

Com va dir Coscubiela, convindria no oblidar que és el PP, amb Mariano Rajoy al front, el màxim responsable de la situació de crisi d’Estat com no hem conegut des de febrer de 1981. D’una crisi de la que no es podrà eixir amb antagonismes irreconciliables, com tampoc amb judicialització extrema i actuacions policials. Tard o d’hora caldrà raonar i pactar, però mentrimentres convindria entendre que Joan Coscubiela no és l’enemic per a ningú –sí l’adversari per a alguns- que alguns han dibuixat, és un home carregat de seny que va acomplir amb la seua obligació com a parlamentari honest, i que va aportar al debat les reflexions i les preguntes que va considerar. Malauradament, recordava Gary Cooper en Sols davant el perill (High Noon, 1952).

L’actual majoria parlamentaria va preferir no respondre-les, i els seus hooligans s’han dedicat a atacar sense pietat l’incòmode diputat de CSQEP, que va rebre foc amic també des de les seues pròpies files. Malament anem.



domingo, 3 de septiembre de 2017

L’Estat en crisi, la societat polaritzant-se i els governants mirant pels seus interessos.

L’estiu ha estat més calent del normal políticament parlant, i dir calent és una forma suau de referir-nos a la brutícia que dia rere dia hem d’empassar-nos els ciutadans. Les informacions interessades quan no la propaganda negra [la intoxicació i la manipulació informativa, per dir-ho de forma planera]; les tergiversacions i les mitges veritats de responsables, portantveus oficials i oficiosos; les tertúlies esbiaixades ad nauseam, la desqualificació absoluta i la deslegitimació inapel·lable de l’adversari; la negativa recalcitrant a practicar qualsevol mena d’autocrítica i l’ús de l’amenaça com a moneda corrent en l’àmbit de la cosa pública, tot plegat, està tenint un efecte pervers i perillós alhora entre la ciutadania atenta a la vida política espanyola. Les posicions cada vegada estan més polaritzades.

Costa de creure que la qüestió catalana haja arribat on ha arribat, però és encara més dur haver de coincidir amb aquells que anuncien, pessimistes, que allò pitjor encara està per arribar, i que el mes de setembre va a ser droga dura. Per no parlar d’octubre, de novembre... La situació és greu, el model d’Estat està en qüestió i els màxims responsables polítics no es treuen la pasta dels dits –ni saben ni volen- i prefereixen no plantar-li cara al problema.

Fa mesos que vivim un crescendo de desafiaments i d’amenaces entre el govern català i el central. Qualsevol cosa s’ha fet des de les dues bandes tret de política, entenent per tal el diàleg, la negociació i, en el seu cas, el pacte. Els ponts fa temps que van ser dinamitats, no n’hi ha interlocutors amb capacitat per despenjar el telèfon o per convocar una reunió que permeta alleugerir la tensió que va acumulant-se com una borsa de grisú en el pou d’una mina de carbó.

Per suposat que no parle de les raons dels uns ni dels altres. Del que parle és d’allò que sembla un paorós abandonament de responsabilitats per part dels qui la ciutadania ha triat per governar. És impossible no concloure que els independentistes catalans han decidit desafiar al govern central pensant en una pròxima convocatòria electoral en la que rendibilitzar eixe combat, mentre que el govern de Rajoy està convençut d’aconseguir el mateix agitant la bandera de la unitat d’Espanya front als que la qüestionen.

Quan algú podia pensar que el clima de tensió ja era insuportable, ocorregué l’atemptat de Barcelona. Aleshores vam poder comprovar què, efectivament, per malament que estiga una situació sempre és susceptible d’empitjorar.

No tinc la menor capacitat per a avaluar si l’actuació policial dels Mossos d’Esquadra ha sigut excel·lent o ha evidenciat errors d’importància. Ni la tinc per a valorar si la resta de les forces de seguretat de l’Estat, des de la Guàrdia Civil al CNI, han fet el que tocava bé, mal o regular. Tanmateix, com a ciutadà tinc el dret de dir que em sembla que molt, massa, del que hem vist, llegit i escoltat després la massacre barcelonina ha sigut i és deplorable, indigne i impropi d’un Estat de l’Europa occidental.

Quan una situació política es polaritza fins a estar a punt desbocar-se, quan l’escenari es torna binari i els actors principals apareixen com a irreconciliables, es redueix dràsticament la franja intermèdia en la que habiten aquells que no accepten una realitat en blanc i negre, els que són sensibles a la gama de grisos. És per això què eixa terra dels que no tenen les certeses fossilitzades està definitivament amenaçada pels uns i pels altres, i tots dos contendents els empenten a triar un bàndol de forma clara, a definir-se: amb mi o en contra meua. Ara per ara, si les coses van com van, és versemblant que en algun moment els de la franja hauran de prendre partit o acceptar que seran designats com a traïdors pels blancs o pels negres. Mentrimentres, la situació es complica com més va més, i l’aire és cada cop més irrespirable.

L’atur i la corrupció continuen sent, segons el CIS, els principals problemes detectats entre la ciutadania. Però, durant l’estiu l’un i l’altra han quedat sepultats pel soroll dels desafiaments i les amenaces de la situació catalana. Sembla que no tenim un problema amb el tipus de llocs de treball de qualitat ínfima que està creant-se, ni amb la devaluació via salarial, ni amb el desviament de diners públics a butxaques privades, ni amb l’amenaça del terrorisme fanàtic, ni amb la violència contra les dones, ni amb el drama de la immigració, ni amb la pèrdua irreparable de rellevància d’Europa en el món, ni tan sols amb el canvi climàtic que ja no és una amenaça sinó una evidència. N’hi ha, està clar, a qui ja li va bé que la situació catalana reba exclusivament el focus de l’atenció de la ciutadania.

És a dir, que els actuals governants prefereixen continuar amb el roda i volta que consideren els donarà més rèdits electorals a curt termini; tot és pur tacticisme, política menuda, cosa de negociants de diners fàcils. Cadascú mira exclusivament pels seus interessos. Ara, tots parlen de l’1 d’octubre, com si eixe dia el problema es resoldrà en benefici dels unionistes o dels independentistes. No serà així, i passe el que passe eixe dia en els següents caldrà actuar i prendre decisions; això sí, amb més pressió cada vegada.

Malament pinta el curs que acabem d’encetar. Caldrà estar preparats perquè ens queden molts ensurts que passar durant aquesta nova etapa.