Ha arribat la pau a Gaza, diuen. Deien que hi havia una guerra, deien, alguns ho deien. I totes dues coses són falses. Ni ha arribat la pau, ni hi havia una guerra. Diga el que diga eixe narcisista compulsiu al que ahir li van organitzar un espectacle vergonyós a Israel i Egipte.
La guerra és una altra cosa; la guerra no és sepultar amb bombes a altres que no tenen la menor capacitat de respondre a eixes bombes. Lluitar en una guerra és una cosa i assassinar civils amb artilleria pesada és una altra i ben distinta. Això no es diu guerra, es diu genocidi, i els qui ho perpetren són genocides.
La pau també és una altra cosa. Un alt al foc unilateral no és un acord de pau, tant i més quan sols una de les dues parts pot mantindre’l o interrompre’l. No es pot parlar de pau mentre els canons, els drons, els carros de combat, els avions de guerra acompanyats de milers de soldats armats fins a les dents continuen amenaçant civils desarmats, famolencs, malalts i terroritzats pels dos anys infernals que hi viuen des d’aquell maleït 7 d’octubre de 2023.
Diu Alfons Cervera, a la seua columna de Levante-EMV, que estem davant “la impunidad del matarife, disfrazada de un ofrecimiento de paz que por la catadura moral de sus impulsores ya no se cree nadie”. Certament, té tota la raó quant a la catadura dels matarifes i, també, en que costa de creure’s això de la pau.
És que la historia no començà aquell 7 d’octubre de fa dos anys. Fa dècades que aquella terra que coneguem com Palestina és víctima d’una antiga concepció imperialista que establia, o estableix encara per a alguns, que qualsevol territori amb població no blanca era/és susceptible de ser ocupat per blancs i la seua gent autòctona sotmesa.
Tanmateix, els perpetradors, Trump i Netanyahu, recolzats o tolerats per altres dirigents polítics internacionals, han donat una treva de la que desconeguem la durada. Al seu caliu, la població palestina està tornant a Gaza per comprovar el que ja sabien o imaginaven: que no queda res en peu, que no hi ha cases, ni escoles, ni hospitals, ni carrers, ni tan sols solars. Només hi ha ruïnes, edificis demolits, enderrocs i més enderrocs que sepulten milers de cadàvers. Però aquesta és la seua terra i no estan disposats a abandonar-la.
Ara han començat a entrar camions amb ajuda humanitària, amb allò més bàsic. Amb allò més bàsic entre allò més bàsic. I tornaran a començar a reconstruir i a reconstruir-se. Sabent, a més, que no és la pau el que ha arribat. Però intentaran posar-se dempeus una altra vegada, més enllà de la terrorífica companyia dels qui els vigilen i amenacen, impunes, absoluta i indignament impunes.
Tant de bo no només els déus els puguen ajudar. Tant de bo puguem fer alguna cosa per ells. Encara que només siga eixir als carrers a denunciar els perpetradors, els responsables de l’horror que pateixen.
