Les Falles i la penitència dels valencians pecadors

 

El dia 16 passat, Justo Serna publicava a El País un article que jo hauria signat. Sota el títol "Alerta fallera", Serna anumerava els diversos patiments i els molts excesos als que es veu sotmés qualsevol ciutadà del Cap i Casal que no participa activament de la pasió fallera. 


L'article de Serna va obrir una petita polèmica i, per raons que no venen al cas, vaig participar molt breument en ella. A propòsit de l'orientació partidista de la festa, escrivia jo que és molt llarga i complexa la història de la utilització política de les Falles, i que no és fàcil explicar com l'esquerra les va considerar un anacronisme en estat agònic durant la Transició, mentre que la dreta les va adoptar com un ariet contra el catalanisme durant els anys de l'anomenada Batalla de València i següents. 


No obstant això, en paral.lel amb l'article de Justo Serna, opinava jo que una altra cosa és, més enllà de la instrumentalizació partidista, si l'abús de les llicències que una festa popular concedeix arriben a convertir-la en insofrible -o en inasumible- per a un contingent important de ciutadans. Finalitzava la meua incursió en el debat sumant-me a la queixa dels sofridors dels abusos fallers, atés que em conte entre ells.

Vull tornar ara, però, a la utilització político-partidària de la festa de les Falles.  Més enllà de la difícil convivència que patim els valencians com a poble diferenciat, les Falles, la festa popular per defecte, la més dinàmica, la de major participació, la que ens col.loca en el mapa de les festes populars del món, també ens divideix. També ens separa. Els valencians no estem d'acord amb el nom del territori, ni amb la bandera que ens identifica, ni tan sols amb el nom de la llengua que parlem. Tampoc no ho estem amb el desenvolupament de la festa popular més important. Intel.lectuals de pes discrepen al voltant de si hem de sentir-nos o no orgullosos de ser valencians, i alguns altres intel.lectuals reconeguts han arribat a declarar-se ex-valencians. 


Què ens ha passat als habitants d'aquesta terra beneïda? Parafressejant Toni Judt podem dir que alguna cosa va molt malament a casa nostra. I done un pas més, i em pregunte, inspirat per l'historiador britànic, que passa amb la socialdemocràcia a les terres valencianes? I ho faig en aquesta ocasió a propòsit de les Falles.

Gire la vista arrere i comprenc que durant la Transició  ens vam enganyar. Des de l'esquerra valencianista estant, ens vam enganyar en donar per mortes les Falles. Les vam menysprear, tot considerant-les que fins a tal punt el franquisme les havia absorbit, que n'eren un residu més de la dictadura, una caricatura necrosada de festa popular. Quin error tan gran.


Les Falles són una festa molt popular, extraordinàriament popular, en el sentit més convencional. Una festa interclassista i intergeneracional, que mou milers i milers de persones, sentiments i il.lusions de grans i de menuts i, també, moltíssims interessos econòmics i comercials. I en eixa festa popular la socialdemocràcia i el valencianisme no pinten fava, si ho diguem en valencià popular. És un terreny al qual la presència política i sociològica, l'hegemonia diria jo, del Partit Popular és poc discutible. 

Podem fer alguna cosa? 


He vist fotos de Jorge Alarte i de Salva Broseta vestits a la moda i forma fallera en una fotografia  després de participar a l'Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats (ho diuen ells, al peu de foto); i a Mònica Oltra amb el ram de flors pertinent tot desfilant per lliurar-li-les a la Geperudeta. No dic que estiga mal, ni critique aquest posicionament. Més enllà dels legítims desitjos personals, potser aquesta presència és necessària en la línia estratègica que cal seguir -els que hi puguen- per a disputar-li a la dreta l'hegemonia de la festa popular. 


Però, aquell pecat de joventut democràtica sols podrem redimir-lo participant a l'Ofrena? Fins ahí haurà d'arribar la nostra penitència? No podem fer alguna cosa més?