Que fem amb els militants crítics? Carregar-nos-els, com sempre.

No tinc ni idea de quantes són les intrigues que escanyen el PSPVde València després de l'últim desastre electoral , pel que fa als seus corrents, sensibilitats o famílies. Ho ignore tot respecte a la correlació de forces interna, els equilibris i les parcel·les repartides entre elles. Francament, és una qüestió que deplore però davant la qual no puc fer res. És una organització que, vista des de fora, porta quasi dues dècades practicant el canibalisme i els resultats no poden ser més explícits. En tot el País, però especialment a la ciutat de València, resulta una evidència que si perseveren aconseguiran el que sembla es proposen: desaparéixer, convertir-se en una partit residual, irrellevant.

He sabut avui que la direcció política del PSPV ha decidit prescindir dels serveis de Fran Sanz. Un immens error més i, pel que sembla, una indignitat. Crec que és un error perquè Fran Sanz és un militant "de los de antes", d'aquells que fan partit, que eixamplen el partit, que obrin el partit, que difonen el partit, que aconsegueixen sumar voluntats i col.laboracions en benefici del partit, perquè el partit és el conjunt d'homes i dones que treballen políticament perquè tenen un projecte de societat millor que la que patim.

Hem compartit militàncies dècades arrere, però Fran Sanz és un corredor de marató política i un crític lleial amb el seu partit (com ha escrit avui Justo Serna), qui fa prou d'anys va entrar al PSPV. Semblava la seua una opció no sols lògica, sinó raonable. Altres, no obstant, jo entre ells, no vam donar eixe darrer pas i ens vam anar a casa, políticament parlant. Malgrat tot, hem continuat en contacte, ens hem escrit, ens hem parlat i, fins i tot, en un parell d'ocasions va convidar-me a raonar a un acte de partit.

El darrer, va ser a les vespres de les eleccions de 2008, a propòsit de les quals jo havia escrit alguna cosa en benefici del vot a Zapatero. Va ser un sopar a Benimaclet, amb més de mig centenar de persones, on Justo Serna i jo vam intervindre en sintonia amb un text que ens havia demanat a cadascú amb antel.lació i que havia distribuït entre els assistents. Després de les intervencions, en acabar el sopar, hi hagué un debat ben interessant. Certament jo vaig argumentar que calia votar el PSPV-PSOE a les eleccions legislatives, però ho vaig fer amb un discurs molt crític amb el PSOE, tot insistint en el retorn dels 400 euros i amb el que jo entenia (i entenc) com una actitud entreguista amb l'Església Catòlica. Ni una cosa ni l'altra, entenia jo (i entenc) n'eren pròpies de la socialdemocràcia. Al remat, tanmateix, vaig dir, la millor opció era votar per les sigles que en cas de victòria mantindria a Zapatero com a president del Govern. Fran Sanz va rebre crítiques i desqualificacions per organitzar un acte pel qual hauria d'haver rebut la felicitació de la direcció del seu partit.

Molt més important va ser, recentment, el debat que va organitzar a l'Octubre del carrer Sant Ferran, sobre el llibre de Toni Judt, amb el mateix Justo Serna i amb Joan Romero. Un acte que va ser un èxit polític d'unes dimensions inimaginables per al PSPV de València, amb un saló a vessar de gent. Un debat, clar, que va ser lúcid i fonamentat, al voltant de la situació per la qual travesa la socialdemocràcia a Europa.

Més enllà, per tant, de la seua tasca interna, puc dir que -vist des de la perifèria partidària- Fran Sanz és un socialista format i compromés, que exemplifica allò que vol dir la paraula militant. Ara, han prescindit d'ell. Un greu error. Un pas més del partit socialista en la direcció contrària als seus interessos i els dels qui voldríem que el PSPV oferira una alternativa front a l'hegemonia del Partit Popular. Un pas més cap a la irrellevància política per part de la direcció del PSPV-PSOE.

I, a més, una injustícia amb un militant dels que ja en queden ben pocs.