Arran la constitució de les Corts Valencianes amb els nous representants elegits el passat 22 de maig, el nou president d'aquestes, el senyor Juan Cotino, ha tornat a fer alardó de les seues creences religioses, tot confonent el Saló Plenari del Parlament valencià amb un racó de casa seua. La foto del cavaller i el crucifix ha pegat la volta al món, i de nou els valencians hem estat notícia per a la broma, el sarcasme o, si més no, la sorpresa d'aquells que ens miren des de la distància.
Em pregunte el perquè de l'exhibició tan desubicada de les íntimes conviccions religioses del senyor Cotino. Que ens vol transmetre el senyor President de les Corts Valencianes? ¿Vol transmetre-li als seus companys de partit i/o als seus germans en Crist alguna cosa així com que Jesús de Natzaret ha entrat de la seua mà a la cambra legislativa valenciana? De ser encertada l'explicació, amb quina intenció ho hauria fet? La d'emparar-se sota la protecció de la creu per a legislar amb justícia i rectitud?
Com que és coneguda la profunda religiositat del senyor Cotino, no de bades es membre rellevant de l'Opus Dei, sembla supèrflua aquesta intenció de reforçar una adscripció que està sobradament demostrada.
Que pretenia Juan Cotino llavors? ¿Provocar o simplement molestar els aconfessionals, els agnòstics, els ateus, els creients d'altres confessions, els catòlics que viuen la seua fe sense imposar-se-la als demés?
Sí així fòra, -i no sóc capaç de trobar-ne una altra raó-, el ben cert és que no és allò que diríem un bon començament de la legislatura sota la presidència del senyor Cotino. El coneixíem per la seua militància fervorosa contra la Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaraç, i per haver fet el possible i l'impossible per a afavorir les ordres religioses en el camp de l'educació i la sanitat valenciana. Ara, però, sembla que el seu integrisme catòlic ha de fer-se més visible, més palés, més explícit en les formes, encara.
És una pena molt de lamentar, -si més no per a aquells que voldríem que la simbologia religiosa no entrara ni en els òrgans de representació popular, ni en altres escenaris de la vida pública (com ara les escoles, per exemple)-, que el catolicisme més integrista triomfe indefectiblement sobre aquell altre que més i millor connecta amb la doctrina predicada per Jesús de Natzaret.
Fa uns anys, tres aproximadament, el teòleg Juan José Tamayo escrivia, a propòsit de la presència dels símbols religiosos en l'àmbit de la política, i dèia: “Jurar o prometre els càrrecs públics davant el crucifix em sembla una contradicció. La mort de Jesús de Natzaret en la creu no va respondre a la voluntat de Déu, com freqüentment han predicat les esglésies cristianes, sinó que va ser l'aplicació d'una condemna imposada per les autoritats religioses i polítiques per la seua afilada crítica de la religió, la seua transgressió sistemàtica de la llei, el seu permanent conflicte amb el poder polític i la seua pràctica alliberadora, socialment revolucionària, políticament desestabilitzadora de l'ordre establit, religiosament subversiva i desacralitzadora del poder”. Fa tota la impressió que el senyor Cotino es troba a les antípodes evangèliques del senyor Juan José Tamayo. No sembla que aquest Jesús de Natzaret siga el que el senyor President de les Corts va dur al Plenari.
El teòleg, a més, afirmava que “És necessari preservar el crucifix, símbol d'un cristianisme alliberador i compromès amb els exclosos, de qualsevol ús i abús polític, manipulació partidista i legitimació del poder. Em sembla un sarcasme que qui fora crucificat per blasfem, heterodox i subversiu servisca de legitimació de les actuacions polítiques de qui van a exercir el poder. És una contradicció en tota regla i una desnaturalització de la mort de Jesús de Natzaret. Els dirigents eclesiàstics i els creients de les diferents esglésies cristianes haurien de ser els primers a alçar la veu contra l'ús i abús del crucifix en cerimònies de caràcter polític i de reclamar la seua supressió en actes institucionals”.
De moment, a les Corts Valencianes els únics que van aixecar la veu en contra de l'actitud del senyor Juan Cotino van ser el senyor Enric Morera (Grup Parlamentari de Compromís) i la senyora Marga Sanz (Grup Parlamentari d'Esquerra Unida). El senyor Jorge Alarte (Grup Parlamentari Socialista), va ser molt més tebi i quasi legitimà l’ostentació religiosa, tot tirant mà de la llibertat per a expressar les idees. No és, certament, un bon començament tampoc per a qui vol ser el referent de l'oposició de l'esquerra política al Parlament valencià.
No hay comentarios:
Publicar un comentario