El Moviment dels indignats que des de fa setmanes s'ha convertit en un referent polític que ningú no pot ignorar va captar des dels seus inicis no sols la benevolència, sinó la simpatia de l'opinió pública majoritària. Els del 15M han de ser conscients, però, que no poden perdre-la.Tothom que té els ulls oberts i les orelles parades sap què està passant a l'Europa perifèrica, des de Grècia a Portugal, des d'Irlanda a Islàndia. És una certesa per tots els qui estem atents a la cosa pública que fa mesos que Espanya voreja el drama macroeconòmic, i que són milions les persones que travessen un drama micro que els està fent patir de valent. Els valencians, a casa nostra, sabem que la crisi presenta unes components que no fan sinó agreujar encara més la situació, en la mesura que durant anys la nostra economia ha viscut enganxada a l'especulació immobiliaria.
N'hi ha consens al voltant de la idea que els joves, la generació millor preparada de la història d'aquest país, -com està repetint-se fins al cansament darrerament-, són els més perjudicats per la mateixa crisi econòmica que ens està ofegant sense perspectives -segons sembla- de millora pròxima. Un quaranta per cent de la població activa entre 16 i 25 anys està sense faena. La franja més preparada, aquells que han rebut una educació universitària que, -en la mesura que està fortament subvencionada-, hem pagat entre tots, li ha tret la pols al verb emigrar i estan conjugant-lo a tort i dret. Els joves estan decebuts, desesperançats i indignats; molt indignats. I no els falta raó, perquè la tenen tota. I aquests joves manifestants que han decidit passar les nits a les places de les nostres ciutats, tenen pare i mare, avis, parents i amics.
Tots en tenim de fills sense faena. Tots en tenim de fills o d'amics dels nostres fills que estan preparant-se per a marxar fòra, o ja ho han fet, tot fugint a la recerca d'un horitzó laboral i personal. En la mesura que aquest consens existeix, les concentracions del 15M han gaudit, i gaudeixen, d'una molt elevada dosi de simpatia generalitzada.
Afegim-li alguns incidents greus, com ara la càrrega de la policia a Plaça de Catalunya (junt amb altres episodis afortunadament menors), i sumem-li el descrèdit dels polítics professionals i dels partits als que representen (el tercer problema dels ciutadans d'Espanya, segons el CIS), i tindrem un mapa bastant fidel del per què dels bons ulls amb els quals l'opinió pública ha donat suport i ha teixit un mant protector sobre les concentracions dels joves indignats.
El favor de l'opinió pública, -sense el qual els indignats farien malbé el microclima en el qual s'han desenvolupat-, s'ha de mantindre. Els indignats han d'entendre que hi ha una línia roja que no poden ultrapassar: la que separa la protesta legítima de la vulneració del Codi Penal.
És cert que hi ha una violència implícita en el sistema: la que et deixa sense treball, la que et paga un salari de misèria (per allò de l'oferta i la demanda), la de l'abús impune dels desaprensius que saben fer negoci del patiment d'altres. És cert, a més, que hi ha hagut episodis de violència a càrrec de les forces de l'ordre. És possible que algunes entre les violències implícites i entre les explícites hagen estat directament provocacions. També és cert que al costat dels indignats hi ha persones i grups, apenes grupuscles sense representativitat efectiva, que en són partidaris del vell "quant que pitjor, millor". Tanmateix, el contingent majoritari dels partidaris del 15M ha de mantindre la calma, i no hauria de caure en les provocacions. A més, pense, han de ser inflexibles i expulsar aquells que emparant-se amb ells, amagant-se sota la seua imatge, poden arribar a fer servir la violència, la coacció i l'amenaça.
No hay comentarios:
Publicar un comentario