Roda i volta sobre la llengua, o de com no és possible despolitizar-la

Fa uns dies vaig penjar un post (- Mira pare, està escrit en valencià) que ha generat una resposta amable al seu bloc d'una persona a la que no tinc el gust (Jesús Pàrraga), i un debat al qual han participat diverses persones (alguna sí, coneguda i molt apreciada). He volgut sumar-me i he començat a escriure a l'apartat corresponent del seu bloc, però és tan incòmode redactar un text que no siga poc més d'un telegrama que he decidit traslladar-me al meu per a escriure'l en l'aire. Ahí va la meua participació.

Perdoneu-me per entrar tard al debat, que està interessant. Perdoneu-me a més, -i no serà una sorpresa si heu llegit coses que escric al meu bloc-, pel meu pesimisme.

Aquest tema de l'escola en valencià i del valencià a l'escola és per a mi un tema central de la nostra història recent, que es converteix en central-central i de màxima actualitat perquè el connecte amb el relatiu a l'Escola Pública. No vull, no obstant, extendre'm massa, així que faré alguns telegrames:

1) Molts vam arribar amb els nostres fills a la línia en valencià durant els primers vuitanta per militància valencianista, que no necessàriament nacionalista. Potser ací caldria definir què és ser nacionalista i, tal vegada, desenvolupar la idea que el valencianisme sempre és polític, però no ha de produir-se, per definició, una trasllació partidària.

2) Com alguns heu apuntat, la línia s'ha fet més plural, i ahí cal incloure els pragmàtics que han descobert que en la línia en valencià hi ha avantatges escolars per als seus fills.

3) La realitat de l'escola en valencià no es pot deslliurar de la de l'escola pública, la qual cosa fa que els pares i mares hagen de lluitar per drets que hauríen de ser satisfets d'ofici per l'Administració. Com que no ho són, malauradament, cal mobilitzar els ciutadans compromesos, la qual cosa espanta els pares i mares que no volen enredros ("ni política"), i els espenta cap a l'escola concertada. Els enemics de l'escola pública i del valencià a l'escola han aconseguit així matar dos tirs d'un pardal. I així anem.

3) Al meu parer, no és possible despolititzar la llengua, ni el seu ús, ni l'exigència de la seua presència pública. No és possible. Un argument d'uns quants que podríem citar: a València ciutat (una altra cosa és a comarques, i no t'ho cregues del tot) parlar valencià en públic (reunió de veins de l'escala, botiga del barri, assemblea del col.legi, ambulatori, comissaria de policia, taxi...) provoca que et classifiquen quasi automàticament com a nacionalista i catalanista (és a dir separatista, és a dir altres coses encara pitjors). Si a més el teu nom és Andreu, Pere o Empar, ja estàs perfilat del tot. I què hem de fer, sinó fer política i resistència cívica pera revertir aquesta situació.

4) Des de la Batalla de València molt especialment, l'ús social de la llengua va generar la desqualificació: catalanistes (és a dir, traidors a València) n'erem els qui l'exigiem. Una anècdota personal: vaig ser despatxat d'una faena que compatibilitzava amb els estudis (a una petita empresa familiar, anys setanta) per "rojo" i per catalanista. És cert que vaig ajudar a muntar CCOO i que vaig afiliar algun treballador al PCPV, però realment allò que em va condemnar, allò que em va penjar la soga al coll, va ser mantindre en públic i amb tossudesa que els valencians n'erem catalans i que jo parlava català. Era molt jove, i ara estic convençut que vaig cometre greus errors polítics..

5) Van aconseguir (amb la meua col.laboració innocent i la d'alguns milers més) dur el debat polític al terreny dels sentiments: bandera, llengua i territori. Tres batalles, tres derrotes. Què explicava Emilio Attard de la collonada de Comunitat Valenciana? Nosaltres parlant de raons, de gramàtica, de romanística, de ciència política, de geografia; i els instigadors de la Batalla de València fent populisme groller i sentimentaloide. No volien raonar, no volien consensuar res. Volien vèncer-nos. I ven fer molt, molta política, partidària i no partidària. Amb quins resultats?

6) La llengua és política. Era Josep Pla, si no recorde mal, qui deia que Catalunya és un país al qual si dius bon dia, et contesten bon dia. A casa nostra, i ho dic per experiència personal, si dius bon dia pots endur-te sorpreses. Algunes agradables; altres al contrari. Quan entres a una botiga i dius Bon dia!, estàs fent política.

7) Un amic meu insistia fa molts anys com el qui recita un mantra que la llengua no seria només una forma de comunicació normal mentre la Coca-Cola no realitzara publicitat en valencià. En fa? Sabrà de política la Coca Cola?

8) Una altra d'amics. En una reunió de professionals de l'ensenyament de tots els nivells educatius, un d'ells ens va demanar: alçeu la mà el qui estiga segur que els fills dels seus fills parlaran valencià. Com cantava Llach a El Bandoler: Ningú ho va fer.

9) Tercera d'amics. Un que és home reflexiu ha dit moltes vegades en públic que la llengua no podrà sobreviure si els valencianoparlants no som capaços de pactar amb els que són refractaris a ella, o directament contraris. El problema és greu: la majoria dels altres no tenen ni la menor intenció ni el menor interés en pactar res.

10) Així tot, jo crec que caldria pactar. És l'única possiblilitat de sobreviure. Ara, amb l'anglés que ningú no pot discutir quant a la validessa com a llengua útil i necessària, és més fàcil arraconar el valencià. Caldria fer un gran pacte per la llengua, pel seu ensenyament, pel seu ús. Per això es va fer una llei. De fet, hi ha una llei; però, no sols ha estat reiteradament incomplida, és que ara acaben d'anunciar-nos que van a donar-li la puntilla.

11) No sé com propiciar eixe pacte. No sé què caldria fer. Sí que sé, però, que començar a parlar de feixistes (tot fent un sinònim incorrecte amb autoritaris, vull entendre; o tot desconeguent allò que és el feixisme), i seguir amb la divisió desqualificadora entre espanyols i valencians, no és un bon camí. A més d'altres coses, és un greu error polític.

Lamente no tindre ni una idea amable.