Aquesta entrada del bloc va ser publicada al diari Levante-EMV el passat 18 de juliol de 2026.
Tinc penjada a casa una foto familiar que, en mirar-la, em genera a un grapat de sensacions, de sentiments, d'interrogants i, també d'algun regust sense definir amb claredat que podríem anomenar tristesa. També una mena de vertígen al voltant de com de terrible és comprovar com una realitat, en aquest cas d'una família amb noms i cognoms, va capgirar-se quinze anys després del dia de la fotografia, arran la guerra que va començar amb la sublevació militar contra la II República.
En la foto estan els meus avis, Antonio i Dolores, amb quatre dels seus fills en 1921. Darrere, al sofà, Dolores està asseguda amb les seues filles, Lola i Concha, de tres i sis anys, aproximadament. A la dreta, el meu avi té mon pare al braç, Juan, amb cinc anys. A l'esquerra, Antonio, el fill major amb set o vuit anys, assegut a un sillonet darrere del qual apareix un gramòfon ben gran que dona idea de l'estatus familiar. Al centre de la imatge, darrere, un gran espill al qual es reflecteix part de l'ampla sala que la família ha triat per a immortalitzar-se.
És una fotografia que parla d'harmonia, de seguretat, d'estabilitat i d'una confortabilitat que en cap cas serà congruent amb el futur pròxim d'eixe grup familiar. L'avia Dolores morirà sis anys després, en 1927. L'avi Antonio tornarà a casar-se i tindrà set fills més. La guerra esclatarà en 1936, apenes quinze anys després de la data de la foto que fa explícita la imatge de famíla benestant. A poc de finalitzar, en 1939, Antonio pare estarà tancat en presó, com el seu fill major. Juan, qui anys després serà mon pare, haurà marxat voluntari al front sense haver fet els vint anys. Patirà diverses vicissituds, algunes de gran duresa, i com a un home més de La Retirada, anirà a parar al camp francés d'Argelés sur Mer.
Eixa família que semblava viure en un marc de solvència i estabilitat, patirà un terratrèmol del que, en certa mesura, no van recuperar-se mai. Ha passat més d'un segle des que es va fer aquella foto familiar, i ara farà noranta anys des que aquella família va aprendre com d'efímera i impensable pot ser la vida.
Veig eixa imatge com un mirall del temps i, alhora, com un avís silenciós de com n'és, de fràgil, la seguretat humana. Una fotografia fixada en un instant de calidesa que, vista amb la perspectiva dels noranta anys que ara es compleixen de l'inici d'aquell desastre, es converteix en un preludi involuntari de la tragèdia.
Aquest contrast entre la quietud de l'any 1921 i la tempesta de 1936 ens col·loca davant d'un abisme emocional. És el vertigen que genera comprovar com la història, amb majúscules, pot irrompre en la intimitat d'una llar i capgirar-ho tot. La foto familiar transmet una posada en escena que buscava immortalitzar l'ordre i la prosperitat. El gramòfon gran al costat d'Antoñito no és només un objecte; en la dècada de 1920 era un símbol de distinció, de modernitat i d'accés a la cultura de la burgesia benestant. L'espill del fons és un recurs visual que ampliava l'estança, reflectint una llar espaiosa, segura i confortable. Un espai on el futur semblava predestinat a ser més aviat plàcid i continuista. Aquesta imatge respirava estabilitat. Res en eixe saló feia presagiar que, en poc més d'una dècada, aquell món s'esfondraria per complet.
La vida, però, ja va començar a colpejar la família abans de la guerra. La mort de l'àvia Dolores en 1927, només sis anys després de la foto, va trencar el nucli original. La posterior reconstrucció familiar de l'avi Antonio, amb un nou matrimoni i set fills més, dibuixava una nova quotidianitat que es veuria plenament estroncada el juliol de 1936.
Quan esclata la sublevació militar contra la II República, aquella solvència i estabilitat d'una família burgesa es converteix, quasi del matí a la nit, en cendres.
Els joves marxaran al front. Mon pare se'n va com a voluntari a la guerra. Juanito, és gairebé un xiquet que encara no ha complert els vint anys, s'ha allistat amb un xic d'innocència i d'idealisme per defensar la legalitat republicana. Per a ell, el final de la guerra no portarà la pau, sinó el drama de La Retirada en l'hivern de 1939. El fred, la fam i la desolació del camp de concentració francès d'Argelès-sur-Mer, on la sorra de la platja i el filat d'espines es van convertir en la llar forçosa de milers de republicans.
Mentrestant, a Espanya, el preu de la derrota és la presó per a l'avi Antonio i el fill major. La desfeta és total: la família queda fragmentada, empresonada, exiliada i empobrida. Encara més, Antonio, de família castellana i conservadora afincada a Màlaga, amb germans i familiars militars identificats amb els colpistes, haurà de fugir de la capital andalusa en febrer de 1937 tractant d'arribar a l'Almeria encara republicana, tot formant-ne part de La Desbandà. Una massacre en la que milers de fugitius, famílies senceres, van ser bombardejades per mar i aire provocant una altísima i indeterminada xifra de morts i ferits. Durant el trajecte, la família va perdre un dels seus membres: Carmeli, una xiqueta d'apenes cinc anys a la que Antonio havia muntat a un camió per a estalviar-li la penosa caminata. És la nostra desapareguda particular, dècades abans que des de l'Amèrica Llatina es posara en circulació el concepte. Mai trobaria la família a Carmeli. Mai.
És colpidor saber el terrible destí que els esperava a unes persones que en la foto són completament alienes al que vindrà. Aquella família burgesa i segura de 1921 va haver d'aprendre a la força potser la lliçó més amarga del segle XX: que la pau, l'estabilitat i la pròpia vida poden ser terriblement efímeres, i que ningú està fora de l'abast dels girs de la història.
Avui, més d'un segle després d'aquell clic de la càmera, i a les portes de commemorar els noranta anys de l'inici d'aquella guerra que ho va canviar tot, la meua foto familiar ja no és només un record privat. És un document històric d'un valor immens. Un testimoni de com el fil de la memòria ens connecta amb aquells que ho van perdre tot, demanant-nos, en silenci, que no oblidem el seu patiment ni la fragilitat de la nostra pròpia pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada