Foto eldiario.es
No pensava escriure sobre el Mundial de Futbol, que la tinta dedicada a l’event i, especialment a la participació espanyola, ja és excessiva. No parle de la televisió o la ràdio, on la cosa ja ha assolit uns nivells quasi tòxics, parle dels mitjans escrits, els convencionals i els que no ho són; els professionals i els amateurs. No diguem de la cridòria ensordidora de les anomenades xarxes.
No és que no m’agrade eixe esport, que m’agrada i molt. No és que no m’agrade escriure sobre futbol, que ho he fet durant anys mantenint un bloc amb les cròniques de tots els partits que jugava el meu equip, el València CF. No és, tampoc, que no m’agrade o interesse el que fa o deixa de fer la selecció espanyola. Al contrari, faig el possible per veure els partits que hi juga i m’alegre i molt si guanya, al temps que gaudisc del seu joc gairebé sempre. A més, amb la selecció espanyola de futbol tinc un avantatge gran: m’alegra que guanye però si perd no m’empipe tant com si perd el meu València.
També, per tancar el perfil futboler que sustente, he d’incloure que d’un temps ençà m’he aficcionat, fins al punt d’haver anat al Ciutat de València a veure-les jugar, a la selecció femenina. Senzillament sóc dels que pensa que la realitat que han materialitzat les jugadores espanyoles ha sigut una vertadera revolució esportiva i sociològica que demostra moltes coses. Totes elles positives.
És a dir, que soc futboler des de que recorde, seguidor del València i soci de jovenet i després amb els meus fills durant més de trenta anys. [Ara ja no, Peter Lim sap per què]. Però el Mundial em supera. Sé que són coses del marketing, de les audiències i, en general de l’obscenitat de diners que mou el món del futbol. Pareu atenció a les pauses per a hidratació en estadis amb aire condicionat.
No faltava més que la intervenció d’Infantino en benefici de la selecció dels Estats Unit per retre-li vassallatge al tarat de Trump per a començar a tindre, un servidor, símptomes d’asfixia i de desitjar que acabe el mundial d’una maleïda vegada.
Ahir l’equip d’Espanya va derrotar al de França (completament format per francesos, diga el que diga el tal M. Rajoy), i esta nit es decidirà si la final és contra Anglaterra o Argentina. Crec que als dos se’ls pot guanyar, i diumenge ho celebraré si així és.
Dit tot l’anterior, la pregunta és pertinent: per què m’he posat al teclat per fer unes ratlles sobre el Campionat que està celebrant-se a Nord-amèrica? Doncs perquè he llegit a eldiario.es que el partit entre francesos i espanyols va ser seguit a Gaza amb devoció i va acabar amb la fervorosa alegria de milers de persones que donaven visques a Espanya. Mai m’ha alegrat tant un «Viva Espanya», que sempre sona bastant horríson a la gent de la meua edat i condició.
La notícia del diari va acompanyada per una foto que m’ha resultat pura tendresa poètica: es tracta d’un mural de bon tamany, pintat sobre un edifici ensorrat per les bombes, en el qual el nostre Lamin Yamal enarbola una bandera palestina. Si aquelles persones d’aquella terra massacrada per l’Israel genocida encara tenen ganes i il·lusió per buscar la forma de veure el partit que es va jugar ahir, jo estic amb ells.
Un xicot que s’ha criat a Rocafonda, un barri obrer i migrant de Mataró sovint estigmatitzat. Ell, que celebra els gols dibuixant amb els dits el codi postal del seu barri per recordar d’on ve, representa la superació, la frescor i, sobretot, una identitat que no necessita banderes excloents per a existir. Per a molta gent que pateix, Lamine pot ser el reflex de qui ve del no-res i aconsegueix tocar el cel sense oblidar les seues arrels. Que enmig d’un genocidi, de la fam, del dol constant i de la por a les bombes, la gent de Gaza busque l’energia i els recursos per a connectar una pantalla, sintonitzar un partit i vibrar amb el joc d’un adolescent és d’una grandesa aclaparadora. El mural de Lamine amb la bandera palestina a Gaza no és només un homenatge futbolístic; és un crit de complicitat d’un poble que es nega a deixar-se deshumanitzar i que s’aferra a qualsevol escletxa de bellesa i alegria.
Volia, després de passar a la final, que Espanya guanye a que ho faça l’altre finalista. Però ara, en saber que els palestins són un clamor en el suport a l’equip espanyol i són animosos seguidors del jove Lamine; ara, desitge apassionadament que els xicots que lideren Rodri Hernández, Ferran Torres, Mikel Oyarzabal i Unai Simón, representants de les Espanyes, guanyen diumenge. Només que siga per donar-los uns minuts d’alegria i celebració a aquells éssers humans que malviuen a les terres de Palestina negant-se a abandonar la seua terra tot i les bombes que continuen caiguent i matant-los dia rere dia.
En un món on el futbol professional sovint sembla una indústria obscena dissenyada per a anestesiar-nos, aquesta connexió fa tot el contrari: ens sacseja i ens recorda per què ens importa tant aquest joc. Diumenge, quan rode la pilota a la gran final, hi haurà milers de persones a l’altra banda de la Mediterrània desitjant que Lamine i els seus companys guanyen. Jo estaré amb ells i, siga quin siga el resultat, eixe mural de Lamine Yamal amb la bandera palestina ja és -per a mi- la victòria més important per a la selecció espanyola en aquest Mundial de Futbol 2026.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada