L’entrada massiva de persones procedents del Marroc a la ciutat de Ceuta va tindre l’efecte d’un terratrèmol de magnitud superior a 7 en l’escala de Richter. Tanmateix, les rèpliques d’aquest sisme continuen produint-se en distints plànols de la realitat: el geopolític internacional, el de la política migratòria de la Unió Europea, el de les relacions bilaterals entre el Regne d’Espanya i el Regne Alauita, el dels aparells d’intel·ligència espanyols, el de les responsabilitats del Govern central de Pedro Sánchez, el de la política partidària espanyola amb totes les seues misèries, el de les competències i els recursos destinats a atendre la problemàtica derivada de l’arribada irregular de immigrants, el de la vulnerabilitat extrema de Ceuta i Melilla —amb eixa espanyolitat indestructible tan pregonada com poc practicada per les dretes hispàniques— i, finalment, el que realment hauria d’importar: la qüestió humanitària convertida en una variable menor.
El regne marroquí és un veí impossible d’ignorar i amb qui convé tindre les millors relacions, però no és un país amic i convindria no oblidar-ho. Òbviament té els seus interessos, però ni és lleial, ni és confiable. La conciliació i la col·laboració amb eixe veí són prioritàries per a qualsevol govern espanyol independentment del seu color, però és una evidència que no tot poden ser palmades a l’esquena amb els seus representants polítics. No són poc els indicadors de que algunes coses s’estan fent molt malament des de fa dècades amb eixe veí. Cada vegada que des de Madrid es fa alguna cosa que no agrada a Rabat, tenim una resposta passivo-agressiva que posa en tensió extrema les relacions bilaterals.
Aquest taulell de joc, a més, es troba profundament condicionat per l’escenari internacional. L’administració nord-americana de Donald Trump i el govern de Benjamin Netanyahu a Jerusalem semblen del tot disposats a desestabilitzar o fer caure el govern de Pedro Sánchez. L’oposició explícita de Madrid a certes línies de la política exterior de Washington i la denúncia de genocidi israelià davant les accions a Gaza han sigut anotades com a factures pendents de cobrar. Paral·lelament, tot i que l’agressivitat inicial s’ha anat atenuant, la política migratòria espanyola manté discrepàncies de fons amb la visió majoritària de més d’una vintena de socis de la Unió Europea sobre com impermeabilitzar les fronteres exteriors.
En clau interna, són moltes les explicacions que el Govern central ha de donar respecte de com han funcionat —o fallat— els serveis d’intel·ligència. Si algun problema reclama la màxima atenció del CNI, la Policia Nacional o la Guàrdia Civil és la potencial explosivitat de la frontera sud. Van advertir els aparells de l’Estat de la tempesta que s’acostava? Es va prendre mesura alguna després de sentències judicials, com ara la del Suprem? Negligència o alguna cosa pitjor? Hi ha d’haver responsables als quals demanar comptes i, si cal, cessar-los per una fallada d’aquesta magnitud. Ni el Govern ni els ministres implicats poden tancar el debat amb una defensa tan aferrissada com genèrica als serveis d’informació i d’intel·ligència.
Pel que fa a la resposta institucional de les dretes «españolas y muy españolas» no podia esperar-se massa, però el que hem vist supera les pitjors expectatives. Res s’ha d’esperar dels d’Abascal, el discurs dels quals es redueix a l’expulsió immediata dels «moros invasors» com siga de menester. El Partit Popular ha demostrat, una vegada més, una insolvència patètica: incapaços de diferenciar els diversos plànols de la realitat, ho subordinen tot a castigar la figura de Pedro Sánchez. Sota la premissa que «tot és culpa de Pedro el Maligne», es renten les mans i fins i tot anuncien l’incompliment de la llei en negar-se a acollir menors procedents de Ceuta. Per a ells Ceuta és Espanya només com a pancarta de propaganda; quan arriben els problemes reals a la ciutat, la solidaritat territorial desapareix.
Totes aquestes derives polítiques i diplomàtiques empetiteixen, tanmateix, si es comparen amb la crisi humanitària de proporcions dantesques que s’està vivint a aquella ciutat. Més d’un centenar de persones han mort en l’intent de creuar la frontera, tot entrant per la mar. És sabut que al règim alauita li importen ben poc els seus súbdits, que no ciutadans: no demanen la repatriació dels cadàvers, no s’interessen pels vius a la intempèrie de Ceuta, ni es qüestionen quina classe de país dirigeixen quan milers de joves i famílies senceres es llancen a la mar al simple crit de «la frontera està oberta». Quina desesperació s’ha de viure per fugir cames ajudeu-me a la primera oportunitat? Quin fracàs de país, de Regne i de Rei, és eixe?
Però hem de mirar també cap a la nostra societat. ¿Què fem amb eixos éssers humans que han arribat a Ceuta i fugen del Marroc, de l’Orient Pròxim, de l’Àfrica subsahariana que no tenen ni tan sols on aixoplugar-se dels calors del dia i dels freds humits de la nit, passant fam i set? ¿Ens podem parar a pensar què eixos xiquets i xiquetes, adolescents i alguns ni això, foren els nostres fills o els nostres nets?¿Sens ha oblidat el que va ser La Retirada de 1939, quan mig milió d’espanyols van entrar il·legalment a França -els nostres pares o els nostres avis- i van ser conduïts a camps de detenció improvisats com el de la platja d’Argelers sur Mer? ¿Hem oblidat que en aquell camp de concentració es fabricaven xiulets per a que especialment les xiquetes pogueren fer-los servir en cas de ser atacades quan anaven a fer les seues necessitats? ¿Com és que no aixequem la veu per a exigir la deguda atenció a tants desheretats de la terra, especialment els xiquets i les xiquetes, que han arribat a Ceuta? A eixe grau de deshumanització hem arribat? Què vindrà després?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada