¿CRISIS DEL PSPV-PSOE O CRISIS DE LA SOCIALDEMOCRACIA? /3

TEXT DE L'ARTICLE APAREGUT AVUI AL DIARI DIGITAL VALENCIAPLAZA.COM, 19.01.2012

¿CRISIS DEL PSPV-PSOE O CRISIS DE LA SOCIALDEMOCRACIA? /3

No és un problema de noms

JOAN DEL ALCÀZAR (*). HOY "Molts dels que no som afiliats agrairíem que l'organització dels socialistes es convertira en la gran força progressista i federalista que ens cal. I potser estaríem disposats a col.laborar-hi. En cas contrari, amb un PP crescut i omnipotent i amb l'atomització dels progressistes en partits i partidets, patirem de valent..."

VALENCIA. "Afirmar que la crisi del partit dels socialistes valencians no és un problema de noms pot semblar tan inútil com bufar en caldo gelat; però hi ha discursos qualificats que per més retòrica que gasten realment allò que diuen és que en canviar Pere per Jaume, o per Joana, problema resolt. I això és, amb perdó, o un exercici de cinisme o una ximpleria. Cal combatre la idea que lliga la resurrecció del socialisme valencià -com de l'espanyol- al canvi de líder, o a la substitució d'un grup de direcció per un altre. Tant de bo fora tan fàcil.

Passades algunes setmanes des de la desfeta electoral del 20N, a molts ens preocupa més la situació política estructural que la pura conjuntura. A casa nostra, per exemple, és alarmant la nul.la resposta de la ciutadania davant la gestió desastrosa (i en molts casos delictiva) de la cosa pública que ha practicat el PP des de 1995 ençà. Com és igualment alarmant el balanç d'allò que ha fet l'oposició socialista en aquest mateix període.

El PSPV durant els darrers anys ha anat, com més va més, rebaixant el seu perfil tant a les institucions com als carrers. Quina oposició s'ha fet a l'Ajuntament de València? Quina oposició a Corts Valencianes, tret del tema Gürtel? Quina presència als carrers? Quin lideratge davant les mobilitzacions per l'ensenyament o la sanitat pública, per exemple? Quina presència dels líders socialistes als pobles i comarques, als barris de les ciutats, al marge dels actes estrictes de partit en campanya electoral? Quantes campanyes d'afiliació? Quantes crides a la participació dels simpatitzants? Quantes autocrítiques després les desfetes electorals?

Certament l'escenari valencià és un dels més hostils per a avaluar l'activitat política dels socialistes espanyols. Venen perdent elecció rere elecció des de 1995, (per no parlar de l'alcaldia de València que és anterior), i no han sabut trobar ni una direcció solvent, ni una implantació mínimament eficaç en la societat valenciana. Darrerament, però, les coses han anat a pitjor: estan desapareguts, i no precisament en combat. Quin és el balanç d'Alarte com a secretari general i el de la seua direcció? Quins mèrits -o quins pactes interns entre families- van sustentar que Císcar o Ábalos anaren de dos i de tres en la llista del 20N al Congrés per València? La idea de posar-los en llocs d'eixida era que havien de fer creïble el projecte encoratjador de Rubalcaba a casa nostra? Segurament, com l'operació de competir per l'alcaldia de València amb Joan Calabuig va eixir tan bé, els estrategues de Blanqueries van continuar per la mateixa línia.

No obstant, deixem-ho clar: som molts els qui coincidim que al PSPV -com al PSOE, com a la socialdemocràcia en general-, el problema no és de noms. Potser els socialistes, els d'ací i els de més enllà, haurien de prendre compte de la capacitat de mobilització del PP, del grau de compromís de la seua militància, de l'enganxe que tenen amb sectors molt amples de gent jove, dels canvis d'imatge partidària que han aconseguit, de la renovació que han fet a les seues files. El PP té estratègia, sap on va, i malgrat les ocultacions, les ambigüitats, les simplificacions i les desqualificacions dels contraris; malgrat els delinqüents que tenen empeltats, aconsegueixen mantindre la presència orgànica i la cohesió electoral d'un ventall sociopolític que va des de l'extrema dreta i l'Opus Dei a la dreta liberal europeista. I aquesta gent els hi vota com si els cridaren a taula o al llit: al primer crit.

Que s'ha fet de la socialdemocràcia valenciana, què s'ha fet de l'espanyola? De moment està en caiguda lliure i potser per a detindre-la i començar a recuperar terreny convindria buscar la inspiració en els principis clàssics: apostar pel desplegament més ampli de les llibertats individuals sense renúncies, i preservades dels integrismes religiosos, inclús del de l'Església Catòlica; exigir i practicar una fiscalitat progressiva i sense escletxes per al frau; defensar no sols retòricament una sanitat i una escola pública de qualitat, no de beneficència; generar la solidaritat intergeneracional i la protecció per als més dèbils; recolzar la cultura per combatre la ignorància; lluitar sense complexos per l'eixamplament del mercat laboral per als joves, que han tornat al Vente a Alemania, Pepe [o a Xina, o a Austràlia, o a Brasil]. I tot això des de la més contrastable honestedat política i amb les mans més que netes en la gestió de la cosa pública.

A més, ha d'acabar-se d'una vegada amb el model de sindicat corporatiu de treballadors de la política en la que s'han convertit en bona mesura els partits.

El debat a hores d'ara, per tant, no ha de limitar-se a decidir si ha de ser Joana o la seua germana (and friends), qui encapçale el partit. Molts dels que no som afiliats agrairíem que l'organització dels socialistes es convertira en la gran força progressista i federalista que ens cal. I potser estaríem disposats a col.laborar-hi. En cas contrari, amb un PP crescut i omnipotent i amb l'atomització dels progressistes en partits i partidets, patirem de valent. El sistema de benestar i els seus consensos bàsics -que van costar dècades de construir amb sang, suor i llàgrimes-, va a continuar degradant-se cada cop de manera més accelerada".
________________________________________
Joan del Alcàzar es profesor del Departamento de Historia Contemporànea de la Universidad de Valencia
_______________________________________
_

Recollida de signatures a Xile: que no es modifique la denominació DICTADURA MILITAR

Des de Xile està realitzant-se una campanya per a que el govern no modifique el concepte de DICTADURA MILITAR per a denominar el període pinochetista (1973-1990). Si ho consideres, per favor, signa en el link següent i dona-li la màxima difusió a la iniciativa. 

https://t.co/yOGfMdd1

Text de la carta. 

Carta abierta al Ministro de Educación 
Santiago de Chile, 5 de enero de 2012

Señor
Harald Beyer
Ministro de Educación

Presente

Señor ministro:

Nos dirigimos a usted a raíz de la información dada a conocer el 4 de enero de 2012 por el diario electrónico El Dínamo, según la cual la propuesta emanada de la Unidad de Currículum y Evaluación del ministerio que usted ahora dirige y que aprobara el Consejo Nacional de Educación (CNED) en su sesión del 9 de diciembre de 2011, ha erradicado el concepto de “dictadura militar” de los ejes temáticos de Historia para sexto básico.

Como ciudadanas y ciudadanos chilenos, nos dirigimos a usted para solicitarle que considere dejar sin efecto la eliminación en las bases curriculares del concepto que más adecuadamente define al régimen existente en nuestro país entre el 11 de septiembre de 1973 y el 11 de marzo de 1990: dictadura.

En las ciencias sociales y la historia de nuestra época, existe un amplio acuerdo en llamar dictadura a una forma altamente opresiva y arbitraria de gobierno, establecida y conservada por la fuerza o la intimidación, que permite a una persona o grupo monopolizar el poder político en detrimento de la sociedad en general.

El golpe de Estado de 1973 estableció durante cerca de 17 años un régimen político cuyo carácter dictatorial es absurdo negar. Los jefes militares tomaron el poder por la fuerza, instalando al Comandante en Jefe del Ejército a la cabeza del gobierno, el cual se ejerció permanentemente bajo estados de excepción que suprimieron o restringieron severamente los derechos y libertades de la ciudadanía. Las instituciones representativas de la República que descansaban sobre los principios de soberanía popular y pluralismo fueron suprimidas de modo brutal e inmediato, sustituyéndose el Congreso Nacional por una Junta Militar que se atribuyó facultades no sólo legislativas sino constituyentes. Los partidos políticos fueron proscritos o puestos en receso, persiguiéndose con ilimitada crueldad –incluyendo la tortura y el exterminio de miles de prisioneros indefensos- a quienes intentaron reconstruirlos en la clandestinidad. Las organizaciones de la sociedad civil fueron suprimidas o puestas bajo estrecho control, al igual que los medios de comunicación. Para vigilar y castigar se creó una policía política militarizada –la DINA y luego la CNI- que ejecutó sus actividades por encima de toda legalidad y ética.

Erradicar de las bases curriculares de la enseñanza de la historia el concepto de dictadura para denominar a un régimen de esas características, constituye un desatino mayúsculo. Desde el punto de vista del conocimiento del mundo contemporáneo, impide que los estudiantes identifiquen qué es una dictadura y puedan distinguirla de una democracia, lo que perjudica asimismo su formación ciudadana. Esta formación también es dañada por el negacionismo contenido en la propuesta de la Unidad de Currículum y Evaluación que el Consejo Nacional de Educación aprobara inadvertidamente.

La historia reciente del país ha dado lugar a diversas e incluso encontradas visiones que han logrado y deben seguir logrando tener cabida en la enseñanza de la historia en nuestro sistema escolar. Lo que no puede tener cabida es la negación o la banalización en el currículum de una realidad tan evidente y dolorosa como la existencia de una dictadura en Chile entre 1973 y 1990.

Atentamente,

Xile 1973-1990. Que pena que la llei no pot tornar la vida als assassinats per la dictadura militar.

Des de la posició de poder aconseguida després del brutal atac contra La Moneda l'11 de setembre de 1973, els militars xilens que van integrar la Junta de Govern es van autodesignar com a titulars dels poders executiu, legislatiu i constituent. A aquests efectes, el derrocament del govern aniria seguit de la dissolució del Congrés Nacional i l’atribució a la Junta de la facultat de modificar la Constitució mitjançant els seus decrets. Paral·lelament, el Poder judicial se subordinava els Comandants militars. La Contraloria General de la República passava a la mateixa situació, mentres que es dissolia el Tribunal Constitucional.

Es va declarar el cessament d’alcaldes i regidors, al mateix temps que cada municipi va quedar sota l’autoritat d’alcaldes designats per la Junta Militar. Les universitats van passar a les mans de militars retirats en  la seua qualitat de delegats de la Junta. Els registres electorals van ser cremats. Els mitjans de comunicació afins al govern de la Unitat Popular van ser tancats i la resta sotmesos a una fèrria censura prèvia. Els partits polítics d’esquerra van ser proscrits per mitjà del decret llei número 77, fonamentat en el fet de que “sobre el nou govern recau la missió d’extirpar de Xile el marxisme”. Un Decret posterior, el 78, va declarar en recessió a tots els partits no proscrits, incloent-hi tant a la Democràcia Cristiana com al dretà Partit Nacional, les dues organitzacions que havien encapçalat l’oposició al govern de Salvador Allende.

L’oposició al nou règim –tot el sector derrotat pel Colp militar--, va tindre, almenys durant els primers anys de dictadura, com a únic objectiu la supervivència física i, en el millor dels casos, la preservació parcial dels aparells organitzatius. En aqueix context, per tant, definit per l’esclat d’una violència desconeguda en la seua extensió i en el seu implacable disseny i execució —que va anunciar públicament l’eliminació física de l’adversari—, es van reproduir confuses versions sobre els esdeveniments. No obstant això, una cosa va quedar clara des del principi: la Junta de Govern Militar presidida pel general Pinochet no tenia la menor intenció de tornar el poder als civils, als que acusava de ser els responsables de la situació prèvia a la seua intervenció.

L’aparició en 1974 de la Direcció d’Intel·ligència Nacional (DINA), directament sota les ordes del general Pinochet, marca el període que va des de l’11 de setembre de 1974 a 1977; uns anys durant els quals la repressió es perfecciona i se sistematitza, uns anys durant els quals la lluita contra l’oposició política adquirirà --com anys més tard ens dirà l’Informe de la Comissió Veritat i Reconciliació-- caràcters de guerra d’extermini i estratègia de terror. Com li dirà un oficial del servei xilé d’informació a l’agregat militar nord-americà en l’ambaixada de Santiago: “A Xile hi ha tres fonts de poder: Pinochet, Déu i la DINA”.

Doncs bé, ara el govern de Xile, encapçalat pel conservador Sebastián Piñera ha decidit que als llibres de text els anys de la dictadurade Pinochet, de 1973 a 1990, no va ser anys de dictadura, sinó anys de règim militar. Que pena que les lleis no poden canviar la història i tornar a la vida els assassinats, restituir a casa els desapareguts, eliminar les marques dels torturats, retornar els anys de dolor els exiliats. Què pena tan gran, que els decrets de govern no permeten canviar el passat.

Ràbia

Improvisació, qui parlava d'improvisació?

Mala gestió, qui parlava de mala gestió?

Confiança als mercats, qui parlava de donar confiança als mercats? Sanitat i educació públiques assegurades, qui ho assegurava?

¿Com és que els valencians som els més endeutats, els que estem a la cua en tots els indicadors positius i som els capitans dels negatius?

¿Però, no dia el que diu que es pagava la roba en efectiu que n'erem els primers en tot i que ens tenien enveja?

Ací ningú va a assumir responsabilitats?

No som capaços de demanar-los-la als qui manen des de l'any 1995?

Què diu el conseller Vela?

Que ell no estava, que ell no ha sigut?

Ràbia em dóna, cavallers, tanta poca vergonya.

Levante-EMV: El Consell retallarà els sous dels funcionaris per a estalviar 271 milions a l'any.

Ara que comença el 2012

El paradís de les paraules, joies i tristeses de la vida

Carles Dènia acaba d'editar un nou disc: El paradís de les paraules. Va presentar-lo fa uns dies al Centre de la Universitat de València a Gandia, en un acte íntim, vibrant i carregat d'emocions positives per a tots els qui vam tindre la sort d'estar presents. Carles Dènia, acompanyat només per la seua guitarra i la seua veu, amb la presència i la participació de Josep Piera, van aborronar-me amb cadascuna de les poques cançons que van interpretar. He escoltat el disc no sé ja quantes vegades i, insospitadament, s’ha convertit en la banda sonora d'aquesta setmana. 

El crític Juanma Játiva i el responsable de la discogràfica Comboirecords, Carles Carrasco, van presentar el disc i van avançar-nos la potència i la bellesa de les cançons, de les lletres, de la música i de la interpretació del saforenc. Ja les havíem sentit al juliol passat, durant una de les nits màgiques de la Universitat d'Estiu de Gandia,  però el clima recollit de l'altra nit, la devoció amb la que vam escoltar Dènia i Piera...  Cada cop que escoltaré el disc, recordaré aquella nit que va ser la vespra d'una setmana que va esdevindre complicada, dura i trista.

La nit d'alegria és, doncs, una part de la banda sonora, aquella en la que Dènia canta a Ibn Khafaja i Josep Piera:

Valencians, quin goig el vostre!

Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres,

El paradís etern és a ca vostra.

Si em deixaren triar, meu me'l faria, 

Viviu-lo! No tingau por de l'infern, 

Del paradís al foc, no s'hi va mai

El punt d'angoixa, el nuc a la gola, el preludi del dolor, vingué amb Piera recitant i Carles Dènia acompanyant el poema d'Ibn Al-Abbar amb la música dramàtica de la seua veu, amb una força que corprenia els qui escoltaven:

Per sempre més a la terra estimada,

La nostra joventut i els grans amics perduts,

Tot el que era bell ara es desfet, dispers o lluny, 

Sense joia ni llar, vençut i no em pau em sent.

¿On les cases de València? ¿On les veus dels seus coloms?

Tot s'ha perdut. S'ha perdut el pont i la Russafa, 

S'ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s'ha perdut (...).

Quina tristesa infinita i feixuga la d’Ibn Al-Abbar, i quina la sensibilitat de Josep Piera i, molt especialment, la de Carles Dènia per a fer-nos quasi mastegar-la. 

Turquia, en la frontera

Istanbul, diumenge de vesprada a la Plaça de Sultanahmet, prenc seient a un banc de l’esplanada de l’ Hipòdrom, i observe i escolte. El muecín de la Mesquita Blava declama, canta el que imagine seran fragments de l’Alcorà. Entona monòton uns versicles i calla. El silenci és aprofitat pel seu col.lega de la Mesquita de Firuz Aga, en la mateixa plaça, més pròxima a la Cisterna, que fa el mateix: entona altres fragments del llibre sagrat. Quan aquest fa la pausa, el primer li pren el torn. I així durant una bona estona. És cert que la megafonia de totes dues mesquites no és ensordidora, però està clar que hi ha una inequívoca voluntat de ser escoltats pels fidels... i pels qui no ho som.

Era immensa la meua ignorància sobre aquell país fronterer entre dos continents, i una mica menys la que ara patisc. He passat uns dies a Istanbul, una ciutat immensa, asimètrica, complexa, atractiva, cosmopolita i provinciana, bella, una ciutat d’aquelles que anotes a la memòria perquè hauràs de tornar. Pense aquestes coses mentre observe a la gent que passeja per l’ Hipòdrom, sense fer-li cas als muecins. Si més no, això em sembla a mi.

Observar les persones pel carrer és un exercici que sempre m’ha apassionat, i a Istanbul allà on mires trobes éssers humans que criden l'atenció. Com és tan plural, a simple vista, la població d’aquesta gran ciutat? Un element de primera importància és la roba, la forma de vestir que puc observar des del meu banc de Sultanahmet. Diumenge a poqueta nit hi ha menys turistes que els altres dies que he passat pels voltants de la Mesquita Blava o de Santa Sofia, i crida més l’atenció l’extrema disparitat dels grups familiars, dels amics, de les dones en quadrilla, que caminen, que passen pel meu costat. Em sorprèn constatar una idea que vaig advertir només aterrar a la ciutat: l’aparent harmoniosa convivència entre els laics i els religiosos, o entre els que estan més occidentalitzats i els que semblen més islamitzats. Serà tanta l’harmonia? Harmonia amb els integristes?

Les estadístiques demogràfiques diuen que Turquia ultrapassa els setanta milions d’habitants, dels quals més del noranta dos per cent són musulmans. Queda clar a l’observador que en tan aclaparadora majoria hi ha els que semblen absolutament integristes, els que semblen practicants més o menys devots, i finalment els qui seran religiosos o no ho seran sols en la intimitat. És una classificació d’anar per casa la que faig, però és útil pel que fa a la descripció de la complexitat que l’estranger que observa, --jo mateix--, capta sense haver d’esforçar-se.   És variada la indumentària dels homes, tot i que són majoria els que tenen una aparença occidental; però és extraordinàriament diversa la de les dones. Hi ha les completament occidentalitzades, amb l’ampli registre que podem trobar a casa nostra: unes més mudades que no altres, amb vaquers o amb faldilla, unes més curtes altres més llargues. Al seu costat, trobem fonamentalment joves occidentalitzades, en versió més recatada, habitualment amb pantalons, però amb el mocador al cap, sempre de colorins. Un tercer grup són les dones, joves o majors, molt islamitzades, cobertes de dalt a baix amb colors foscos i inclements quant a les formes dels vestits, però amb el rostre a l’aire; finalment, el quart grup és el de les dones, --algunes les imaginem joves per l'edat de l’home amb el que caminen del braç--, amb el burka negre en la versió més extrema i amb una altra en la que a penes els ulls, el nas i la boca queden exposats a la vista dels vianants. Aquestes joves i majors, independentment de la seua indumentària, van habitualment totes soles o acompanyades de dones. En ocasions són parelles, nuvis o matrimonis, però no és fàcil veure grups de xics i xiques. Una variant cridanera que potser significa alguna cosa: dues xiques amb un xicot, i resulta evident que una és l’acompanyant de la xica. Serà així mentre es formalitza la relació?

Com es concilia aquesta diversitat en les formes religioses (i/o laiques)? Els grups vistos pels carrers resulten bastant homogenis, tot i que no és infreqüent veure dues o més amigues, unes amb aparença occidental i altres amb el mocador de colors al cap. Contràriament, quanta més explícita és la religiositat, més homogeneïtat pel que fa a les formes de vestir. I això val per als homes i per a les dones. Quan travessem el Bòsfor, en entrar a Àsia, després de quinze minuts al ferry o en passar pel pont que uneix els dos continents, la sensació és nítida: sembla que ens hem allunyat d’Europa més que un parell o tres de kilòmetres. 

A Istanbul, molta amabilitat i fàcil el somriure, i no sols a les botigues on, és clar, forma part de la posada en escena. Calma, als carrers i a les botigues, sense crits, sense estridències, fa la impressió que amb respecte. Les nits són, si més no al centre de la ciutat, a la zona turística, tranquil.les i segures. En cap moment he tingut cap senyal d’alarma, contràriament al que he viscut a altres grans capitals del món.

El turista rep invitacions a tort i dret, per a entrar els bars i restaurants, per a comprar a les botigues i, si és al Gran Bazar, pots acabar prenen té quasi sense solució de continuïtat amb els botiguers. I és que això de prendre el té és una mena de vici nacional. Com ho és el posar la bandera turca a tot arreu: cases particulars, carrers, botigues, restaurants... tothom sembla orgullós d’exhibir la bandera roja amb la mitja lluna i l’estel.

En qualsevol cas, més enllà de les pinzellades de turista apressat, queda clar que Turquia és un gran país, amb una enorme personalitat que s’evidencia des dels carrers a les cuines, que és un veí molt important d’aquesta Europa esmicolada en la que vivim. És difícil assumir una presència tan explícita de la religió (els muecins comencen a fer-se sentir a les cinc del matí, i ho fan les cinc vegades preceptives), però seria un error majúscul no valorar l’esforç que aquell país de frontera està fent per a acostar-se a la Unió Europea. He llegit aquests dies que Turquia era un problema per a Europa i ara potser és una solució; parcial, s’entén. No serà només pels setanta milions de consumidors. El més important, crec, és que eixa extrema diversitat interna és la pròpia de la terra de frontera, però també és a les fronteres on primer han de conviure en pau i harmonia els pobles veïns.