Per què s'ha enfurismat Rita Barberà i el PPCV amb la BBC

Ara que he vist l'excel.lent reportatge de la BBC sobre la crisi a Espanya, -The Great Spanish Crash - (està subtitulat en castellà) comprenc que l'alcaldesa Barberà i el Partit Popular valencià tenen motius per a enfurismar-se per com queda reflectida la megalòmana i ruinosa política seguida per ella en la ciutat i pels seus companys al front del Consell de la Generalitat. El Conseller Buch explica, en anglés, que algú criticaria en el seu moment als faraons que van fer piràmides i que mirem ara, si són o no importants per a Egipte. I això a propòsit de la Ciutat de les Arts i les Ciències i la resta del complexe, un conjunt urbanísitic que no té comparació possible amb res que es puga trobar al Regne Unit.

La conclusió primera, llavors, és que per molt que estiga emprenyada Barberà i la direcció del PP, més ho hauríem d'estar els ciutadans valencians.

Per a la BBC la regió de València és el paradigma del balafiament dels recursos públics. El pal de paller del documental és una dialèctica macro/micro, que ens du del marc estatal (amb el problema de les caixes d'estalvis i el boom de la construcció) al marc d'un poble menut d'Alacant. Jordi Palafox, un dels entrevistats, explica molt bé com va funcionar Bancaixa durant els anys daurats, mentre que persones comuns, sense faena, ens conten com és el seu dia a dia. Com els joves amb preparació acadèmica estan emigrant on poden a treballar del que els hi oferisquen, mentre que els que no la tenen romanen al poble esperant no se sap exàctament què.

El programa aborda la complexa realitat espanyola actual: els europeus, fonamentalment els alemanys, no poden deixar enfonsar-se a Espanya o l'euro saltaria pels aires. El Govern Rajoy no vol acceptar l'humiliació del rescat que van patir Grècia, Portugal i Irlanda (que significaria la fi del que queda de sobirania espanyola), i fa xantatge a Europa. Fins a quan? 

Una experta ens adverteix que tots estan guanyant temps per a negociar unes condicions honorarables per a un país tan gran com Espanya (del qual Catalunya vol marxar, diu la BBC, perquè Madrid ja no pot donar-li res i el nacionalisme històric està enfortit). 

Què passarà? El programa, de quasi una hora de duració acaba de forma lapidària: "La seua gent (la d'Espanya) està molt emprenyada, i l'única cosa segura per als espanyols normals i corrents és que més patiments estan per vindre". 

Resposta a la tarja de nadal del Conseller de Sanitat d'una professional de la salut pública

Una amiga meua, professional de la sanitat pública, va rebre fa uns dies per correu electrònic una tarja de felicitació nadalenca, en la que li desitjaven (com a la resta del personal sanitari) un "2013 repleto de ilusiones, salud y paz". 

La tarja era del Conseller de Sanitat, Manuel Llombart. L'amiga citada li va respondre, -amb un altre correu electrònic-, un text que reproduiré integrament a continuació. Crec que és una resposta exemplar, que naix de molt endins d'una persona que porta més de tres dècades dedicant-se a la sanitat pública.

"Li agraïsc la seua felicitació però, francament, vostès han acabat amb la nostra il·lusió que després d'uns anys d'ajustament poguérem eixir avant amb la sanitat pública. 

Per contra, solament ens ajusten cada vegada més a les persones que hem aconseguit el nostre lloc de treball mitjançant un concurs de mèrits o una oposició. 

Respecte a la salut millor no parlar. Fan bé en desitjar-nos que la nostra biologia no ens cause una mala passada, perquè en cas que hàgem de fer ús de la sanitat pública, ja s'estan ocupant sense pressa però sense pausa d'anar desmantellant-la. Nosaltres vam ser la prova pilot amb el model Alzira i l'hospital de Manises (que per cert han hagut de demanar el rescat a la Consellería), però ara Madrid s'està convertint en l'exemple del que van a fer vostès amb la sanitat pública en tot l'Estat espanyol. 

I la pau...? No sé durant quant de temps es podrà mantenir la pau social, perquè quan la ciutadania desconfia dels seus polítics, veu com cada vegada és més difícil mantenir un mínim de dignitat (menjar, medicaments, llum, aigua, impostos, habitatge, educació, etc.) i, no obstant això, els pocs diners que hi ha s'envien al sistema bancari, no serà d'estranyar que més prompte que tard es perda aqueixa pau.

De debò, no hi ha motius per a felicitar-nos".

Francament, no puc estar més d'acord. Motius per a felicitar-nos els nadals? No des del Consell de la Generalitat Valenciana.

Fàtima Báñez, eixa ministra

Fátima Báñez és una persona que -crec- cap empresari contractaria per al seu negoci ni per a obrir la porta. Si jo la tinguera un equip de treball, -per imperatiu legal hauria de ser!-no confiaria en ella ni per a fer les fotocòpies. Amb tan pocs atractius com li trobe, em pregunte com ha arribat a... Ministra de treball!!! 

Són coses que passen a aquest país d'opereta tràgica en el que s'ha convertit Espanya: està empíricament comprovat que qualsevol bíped, amb llenguatge articulat i amb el suport del  líder del seu partit pot aconseguir-ho.

Pel que fa a la senyora Báñez, -que a més compta amb la confiança de la Mare de Déu del Rocio-, val a dir que està en possessió d'una quarta qualitat: és impermeable a les crítiques (en valencià col.loquial: té la cara forrada de baqueta). 

Després d'escoltar allò que li va llegir la jove diputada socialista Patricia Hernández hauria d'haver-se retirat del Parlament, amb una cefalea insuportable fins al punt d'haver de ser hospitalitzada. Passats els dies i en rebre l'alta mèdica hauria de presentar la seua dimissió com a ministra i buscar, per primera vegada en la seua vida, un treball de veritat. 

Però, ni mal de cap, ni dimissió. Tranquils, que España va bien. 

De Manuel Castells al Gran Wyoming, transitant cap a l'optimisme

Em semblen  de molt de profit les reflexions que avui ha fet Manuel Castells en una entrevista que ha tret El País. Diu que l'Esquerra ha desaparegut, i ha de ser veritat perquè la realitat real és que fa temps que no em trobe. I tinc amics i coneguts, -bastants-, tan perduts com jo. 

Vertaderament. Castells m'ha obert avui una finestra per la que pense continuar analitzant-me i analitzant-nos. Ell l'ha ha expresat així: "La primera emoción que aparece es la indignación. El miedo atenaza a la gente. Miedo a perder lo poco que le queda. El miedo y la resignación paralizan a la gente. Esto salta cuando no se puede más. En ese momento se supera el miedo. La esperanza llega cuando superas el miedo y encuentras en las redes, en la calle, mucha gente que está como tú. Empieza al hablar con otro, al sentir con otro. Al percibir que no tenemos el poder pero estamos juntos y tenemos la razón con nosotros. Ése es el paso del miedo a la esperanza. No se producen efectos a corto plazo, pero aun así la gente se siente mejor protestando que quedándose en casa".

Fa un ratet he escrit al meu mur del Facebook el següent: Resistir, resistir-los, ja no sols és una exigència moral; és una obligació ètica i política. I la sentència venia de la mà del link amb el vídeo que el Gran Wyoming i la seua gent van oferir ahir a El Intermedio, una versió actualitzada de la seua canço premonitòria que tant d'èxit va tindre abans la victòria electoral del President més mentider de la història d'Occident. 

Conclusió: que entre la finestra de Castells i l'himne de Wyoming me he venido arriba, que es diu ara. Així que d'ara en endavant s'ha d'acabar la indignació, la irritació i el pesimisme. Hem d'afegir-hi esperança, resistència i, fins on siga possible, humor. La batalla està sent molt dura, però, que ningú ho dubte: en som molts més dels que ells volen i diuen. 

Catalunya? I que em diguem d'Espanya

Faig servir part del títol d'un interessant article de Lluís Bassets que ha estat difundit a Brasil per amics meus. L'aventura catalana que ha cristal·litzat en les eleccions d'ahir, 25N, ha re-obert  o eixamplat -a parer meu- una potent via d'aigua en el casc de la vella Espanya. 

Hi ha molt que escriure sobre l'ocorregut i el que va a ocurrrir a Catalunya, però em sorprèn extraordinàriament el poc que s'esta dient sobre el que -necessàriament- ha de començar a dir-se i a fer-se en la resta d'Espanya. 

El malanomenat "problema català" és ben bé un "problema espanyol", ens agrade més o ens agrade menys. I no farà sinó aguditzar-se en la mesura que els espanyols [els no catalans, inclosos els anticatalans] no siguen capaços d'acceptar una realitat que no els agrada: que Espanya és molt, molt plural. I és tan plural i tan diversa que molts dels seus ciutadans no se senten còmodes com espanyols o, definitivament, se senten tan incòmodes que prefereixen deixar de ser-ho. 

Una federació  de nacionalitats reconegudes pel seu nom i regions igualment designades, tal i com diu la Constitució espanyola de 1978, que atenga a la necessitat d'incrementar el nombre de ciutadans amb passaport espanyol que se senten còmodes al mostrar-lo en una frontera podria ser el bell principi de l'única solució possible. A la meua manera d'entendre, és clar.

Catalunya 25N? Què votaria?

No sé si és una llegenda urbana, no sé si és una anècdota d'un amic, ni sé si és una llegenda contada per un amic. En passar un control de frontera als Estats Units d'Amèrica, el policia preguntà al viatger foraster, atés que la casella estava en blanc; "- Religió?; no cap, respongué l'interpel.lat". Hi hagué un silenci, i l'agent va respondre-li: -"Home, tantes com n'hi ha, i cap l'hi apanya?".

M'ha vingut el record avui mentre llisc la premsa que gira, no cal dir-ho, al voltant d'allò que demà passarà a les eleccions del Principat. Poc he escrit sobre el tema, i ho he fet deliberadament per dues raons: una, veig massa bandera al vent i poc de companatge per l'esmorzar de demà i demà passat, massa sentiments i poca raó; dues, Gramsci m'ha provocat una contractura muscular perquè estic debatent-me entre la raó i la voluntat, i no sé on acaba una i on comença l'altra.

La següent passa reflexiva, mentre desdejunava, ha estat, bé: què votaria jo demà a Catalunya?

El 14 d'octubre passat vaig escriure un post al qual em rebel.lava entre que no hi haguera més que una opció A (sobiranisme alegre i optimista) i una opció B (espanyolisme amb jocs florals). Ha passat un mes, ha passat la campanya i me'n faig càrrec de l'angoixa de molts electors que seria la meua. Fa molts anys que vote sempre (que sempre vote, això és sagrat per a mi) pel mal menor; és a dir, vote a qui millor pot contrarrestar la dreta celtibèrica que representa el partit de la gavina i el cierra España.

Però, i demà? Descartada com sempre la senyora Sánchez Camacho i també el senyor López Tena, que no entenc de què va, així com els Ciutadans que no sé si pugen o baixen, em queden quatre opcions: CiU, PSC, Iniciativa i Esquerra Republicana. Descarte CiU perquè només parlen de del País de les Meravelles amb molta bandera i molta dignitiat, però de forment (social, educació, hospitals, etc., etc.) ni un gra, i per la seua aliança estreta dins i fora de Catalunya amb el PP. Descarte Esquerra perquè no sóc independentista, ni tinc edat per ail.lusionar-me amb somnis d'un Estat propi que considere anacrònic a l'Europa que desitge (que ja és desitjar a hores d'ara). Descarte el PSC, una gabia de grills canibals com la resta dels seues germans o cosins germans de la resta d'Espanya, que ara parlen de federalisme  no sé si davant Bono i Rodríguez Ibarra (en el que no puc creure a hores d'ara). I descarte Iniciativa Per Catalunya perquè la veig (-com em passa arreu amb Esquerra Unida-) com una opció dels No incapaç de posar-se d'acord a favor d'alguns Sí.

Conclusió, tornaria a votar sense convenciment, com a mal menor, i n'estic fart. Tanmateix, què votaria?

Què diria Gramsci si tirara una moneda a l'aire i votara: cara PSC i creu ICV? No sé que diria el sardo, però jo em sentiria molt, molt poc digne. Coma ciutadà i com a home atent a la cosa pública.
Però, no obstant, tanmateix, ¿què podria fer, què podem fer els que no trobem una opció de recolzament polític més que per exclusió i/o per una moneda a l'aire? Com el meu amic a la frontera americana, tantes opcions i no cap m'apanya. Malgrat tot, hauré d'optar. Em quedarien hores per decidir-ho. Poser molts catalans amb dret a vot estan igual.

Acabe amb un prec, que voten.

El futbol, Mestalla i el valencià

En aquests temps difícils de crisi, atur, desnonaments i d'altres realitats depresives; ara que la premsa escrita està en qüestió; ara que les xarxes socials estan vertebrant la societat civil més enllà d'allò que els diversos poders que ens enganyen, ens manipulen i ens fan patir de valent als ciutadans del carrer; ara és el moment d'enfortir eixa societat civil i d'elevar a la categoria de normal allò que és normal a qualsevol país civilitzat del planeta. 

Avui no en parlarem d'economia, ni de política partidària, avui parlarem d'un tema que sembla menor, i ho és, però no tant com podríem pensar en primera instància. Una cosa habitual, freqüent, a aquells països que en diguem normals és (també al nostre, que no ho és tant, ni de bon tros) que el futbol és un divertiment de masses que va més enllà del pur espectacle en la mesura que -ves a saber per què- mobilitza de forma intensa sentiments i passions (i també molts negocis). Doncs bé, a casa nostra el Camp de Mestalla on juga el més antic i important equip de futbol de les terres valencianes, és un espai en el que el valencià, la nostre llengua, està més vivia que a cap altre espai públic arreu País. Paradoxalment, amb les oportunes excepcions, és el castellà la llengua vehicular majoritària al voltant de la difusió, les cròniques, les reflexions i les anàlisi d'allò que passa i genera eixe club de futbol (en premsa, ràdio i televisió) que arrossega una història de calamitats de gestió, i de furtamentantes i tocacampanes al timó. Malgrat tot, el VCF compta, contra tot pronòstic apresat, una massa social de grans dimensions. També, una història d'il.lusions, de victòries, d'alegries, i de fidelitats més enllà del raonable.

Doncs bé, en aquests temps difícils ha sorgit un petit nou bloc, modest fins a dir prou, que no té una altra intenció que connectar el València CF i la realitat social dels valencianistes, tot fent-ho en valencià. Tracten de fer País, d'avançar només siga una petita passa envers aquella normalitat d'altres latituds. Caldrà, pense, recolzar la idea, i veure que pot donar de sí. Els quatre promotors, afirmen com a declaració de principis el següent: "Els quatre seguidors valencianistes responsables d'aquest espai d'opinió hem adoptat com a mascaró de proa del bloc la figura d'aquell gran jugador que va ser Roberto Fabián Ayala. I ho hem fet per tres raons, la primera per romandre en un segon plànol com aficcionats del muntó; l'altra per que tirem de menys una defensa insuperable com la que Ayala capitanejava; i la tercera, la més important, per retre-li homenatge a aquell home que ens encoratjava i ens va fer gaudir de debó". 

 Estan i els podem trobar a http://numeradadescoberta.blogspot.com.es/

Bon vent i barca nova per a la iniciativa.