Guatemala, ara i abans, l'horror invisible.

Un tribunal penal de Guatemala va condemnar divendres 10 de maig a l’exdictador José Efraín Ríos Montt a 80 anys de presó −50 per genocidi i a altres 30 per crims contra la Humanitat− per les accions perpetrades per l'Exèrcit sota el seu comandament en contra del grup ètnic ixil entre 1982 i 1983. Ríos Montt, de 86 anys, ha estat traslladat a presó preventiva, tot i que ha anunciat que presentarà recurs contra el veredicte. 

Al remat, el sanguinari dictador ha estat condemnat només per una part quantitativament molt menor dels crims que es van cometre al seu país en la segona meitat del segle XX. I és que les xifres de l’horror guatemaltec són esgarrifadores, tant i més si les posem en relació amb la població efectiva del país.

I és que l'horror guatemaltec és més terrible encara perquè ha estat pràcticament invisible per a l'opinió pública internacional. Un desconeixement que té a veure amb un racisme implícit ha fet que les víctimes del genocidi dels indígenes d'aquell país haja estat quasi absent -o amb escasa presència- als mitjans de comunicació mundial. Quasi invisible.

Segons Amnistia Internacional el concepte desaparegut va fer la seua entrada al vocabulari dels drets humans a Guatemala en 1966, −contràriament a una idea molt extesa de que va ser a l’Argentina, deu anys després− quan el govern va començar, en secret, a desfer-se de l'oposició política. Des d'allí es va estendre a la resta del continent. 

La Comissió Interamericana de Drets Humans de l'Organització d'Estats Americans (OEA), va definir la desaparició forçada de persones en el seu informe de 1986-1987 com la detenció d'una persona per agents de l'Estat o amb el permís d'aquest, sense ordre d'una autoritat competent, i en la qual la seua detenció és oficialment negada sense que es facilite informació sobre la destinació o el parador del detingut. 

El cas de Guatemala és particularment horrorós. És un país en el qual malgrat l'acord assolit en 1994 entre el govern i la guerrilla armada opositora per a crear una Comissió per a l'Esclariment Històric (CEH), les violacions dels drets humans seguien produint-se a un ritme similar al d'anys arrere, segons denunciava Amnistia Internacional anys més tard. No obstant això, la CEH va fer públic el seu informe en 1999, i en ell va estimar una xifra de morts i desapareguts entre 1962 i 1996 que superava les 200.000 persones. D'elles, la CEH va documentar exactament 42.275 víctimes (homes, dones i xiquets), de les quals el 83 per cent n’eren maies i el 17 per cent ladinos. Encara que no es tracta d'establir comparances quantitatives entre l'horror guatemaltec i el d'altres repúbliques americanes, és necessari tindre en compte que estem parlant d'un país amb una població que tot just superava els deu milions de persones. 

Segons la Comissió de la CEH, durant el període de l'enfrontament armat entre l'exèrcit i la guerrilla, la noció d'enemic intern, intrínseca a la Doctrina de Seguretat Nacional, es va tornar cada vegada més flexible i oberta per a l'Estat. Va quedar establert que les forces de seguretat i els grups paramilitars afins van ser responsables del 93 per cent de les violacions documentades, incloent el 92 per cent de les execucions arbitràries i el 91 per cent de les desaparicions. 

En l'Informe es reconeix que l'assumpció per l'Estat guatemaltec d'una realitat de guerra interna no va ser simplement un efecte procedent de la història nacional, sinó que el desenvolupament de la Doctrina de Seguretat Nacional en el país va ser l'efecte de l'estratègia anti soviètica dels Estats Units a l’Amèrica Llatina. En Guatemala les forces armades van assumir primer una orientació anti reformista, després anti democràtica i, finalment, contrainsurgent convertida aviat en criminal. La Doctrina de Seguretat Nacional va trobar terreny fèrtil a Guatemala, amb un anticomunisme arrelat en el país des dels anys trenta del segle XX, quan es van posar els fonaments d'una aferrisada defensa de la religió, de les tradicions i els valors conservadors suposadament amenaçats per l'expansió mundial del comunisme ateu. 

Durant els anys cinquanta, aquell posicionament polític va ser recolzat amb entusiasme per l'alta jerarquia de l'Església Catòlica, el que va conduir a qualificar de comunista a qualsevol, -persona o grup−, contrari al seu discurs, contribuint a dividir i a confondre encara més a la societat guatemalteca. Finalment, l'Informe de la CEH va concloure que a Guatemala es van cometre crims com el segrest i assassinat de tot tipus d'activistes polítics, estudiantils, sindicalistes o defensors dels drets humans, tots ells catalogats com subversius; la desaparició forçada de dirigents polítics i socials i de camperols pobres, i l'aplicació sistemàtica de la tortura.

La jurista valenciana Almudena Bernabeu, −qui ha coordinat l’equip legal internacional que ha aconseguit la sentència contra Ríos Montt− recorda ara que l'actual cas del genocidi guatemaltec duu més d'una dècada en procés. Segons explica, en 1999 la Fundació Rigoberta Menchú Tum (FRMT) va presentar una querella criminal davant l'Audiència Nacional espanyola contra l'expresident Efraín Ríos Montt i altres alts oficials de l’exèrcit acusant-los de terrorisme, genocidi i tortures. El cas va ser presentat seguint el model de les causes obertes contra la Junta Argentina i contra Augusto Pinochet, en sintonia amb el principi de justícia universal que aleshores era indiscutible [i no com ara, que el vent judicial ha canviat prou a Espanya]. La querella es va interposar –explica Bernabeu− "amb l'esperança que les víctimes obtingueren una mica de la justícia que l'informe de la CEH emprenia però no assegurava”.

El judici que ara hafinalitzat va començar el 19 de març. Van declarar 98 testimonis. Entre els presentats per la fiscalia, 54 van denunciar la reiterada tendència dels militars a cremar les collites i apropiar-se dels animals domèstics de les poblacions que ocupaven, sense més objectiu que matar de fam a una població que era considerada suport i recolzament de la guerrilla, dins de la tenebrosa teoria de la seguretat nacional patrocinada per Washington. Amb tot, els testimoniatges més aterridors van ser els presentats per 16 dones víctimes de violacions massives i reiterades per part de la tropa, amb agreujants de crueltat com que els actes foren executats davant dels seus marits, fills menuts i en alguns casos davant la comunitat sencera, com advertiment del que podria ocórrer-los als camperols que decidiren col·laborar amb la guerrilla. 

Com ha escrit Prudencio García recentment, “el veure avui al cap suprem dels qui van cometre tals actes sota el seu comandament, vestit ara de civil, assegut davant els jutges i fiscals, i sobretot, davant les famílies dels qui van ser mutilats, violats, torturats fins a la mort en les formes més cruels imaginables, i atropellats en tots els graus possibles de la criminalitat més inhumana, aqueixa compareixença del genocida davant la justícia, aqueixa simple imatge actual, ens fa sentir-nos partícips d'una humanitat una mica més digna, menys canallesca, més solidària i una mica menys podrida de l'habitual”.

La sentencia contra Ríos Montt és, efectivament, una noticia com per a celebrar-la; però la victoria jurídica innegable no ens ha de fer oblidar que la violencia extrema no ha desaparegut de Guatemala. No obstant, continua sent un horror invisible, o quasi invisible. 

En 2011 van ser assassinades 705 dones a Guatemala, on la majoria de les víctimes tenien edats entre 14 i 22 anys i vivien en les àrees més pobres del país. Nadine Gasman, directora de la Campanya Uneix-te per a posar fi a la violència contra les dones, depenent del Secretari General de Nacions Unides, ha ressaltat que a l'extrema violència de gènere cal sumar la impunitat quasi total que envolta els criminals. En els últims anys, els casos d'assassinats de dones en aquest país centre americà han començat a cridar l'atenció internacional: “Mortes amb desenes de ganivetades, víctimes amb cossos desmembrats, és una ferotgia atroç contra les dones”, va denunciar l'ONU l'any passat. Segons Alba Trejo, −avui víctima de la violència contra la qual lluitava fins al punt de dimitir com Comissionada nacional senzillamentper por per la seua vida−, “de cada deu dones, cinc declaren haver patit algun tipus de violència física alguna vegada en la seua vida”.

La Doctrina de Seguretat Nacional ja no és vigent, però la violència explícita continua sent una plaga bíblica a Guatemala i a d’altres països de la zona. Una dada que horroritza: els països de l’àrea Amèrica Llatina-Carib concentren la quarta part dels feminicidis que es cometen al món. Per què?

Desperta València? El 3 de maig, un punt d'inflexió política al País Valencià?.

El 3 de maig de 2013 milers de persones es van concentrar a la plaça de la Mare de Déu del cap i casal per a fer costat els familiars de les víctimes del 3 de juliol de 2006 al metro de València. Les setanta vuit convocatòries anteriors no havien aconseguit reunir la quantitat de ciutadans que en aquesta ocasió van decidir assistir-hi. No cap el menor dubte que un programa de televisió, d'una cadena privada, emès això sí en prime time del diumenge anterior, va ser clau en l'èxit de l'aplec.

Sempre es poden fer crítiques negatives, sempre es possible veure el costat dolent inclús de les coses que a primera vista semblen més positives. Ahir un assistent -potser emprenyat perquè la multitud no el deixava acostar-se al lloc preferent dels familiars- es queixava irritat i amonegava qui volia escoltar-lo per tanta assistència de públic, ell que sempre havia sigut de la minoria de participants. També a les xarxes socials s'han vessat comentaris negatius sobre la Sexta, sobre Salvados i sobre l'existència d'un cert morbo que suposadament explicaria el per què dels milers de persones presents a la plaça. Cal afegir, a més, que particularment a cercles relacionats amb el periodisme hem pogut llegir aquests dies queixes dalt o baix amargues pel ninguneig del públic -ara commocionat- a aquells mitjans de comunicació valencians que van informar amb rigor i professionalitat d'allò que, -segons es dedueix de les crítiques-, molts han descobert gràcies a Jordi Évole i el seu programa.

Pot haver-hi una altra lògica. Als partidaris del som pocs, però som els millors poca cosa cal dir-los, tret de felicitar-los i agrair-los per haver mantingut la flama de la protesta i del record de les víctimes. Tot amb tot, com que l'objectiu dels aplecs, no obstant, no era l'autosatisfacció personal dels concentrats sinó el que no s’oblidara la magnitud de la tragèdia i l'exigència de les responsabilitats pertinents, és sorprenent la seua irritació.

Que haja estat una cadena de televisió que és propietat d'un grup al que no és possible identificar amb una ONG, sinó que és una empresa que busca rendiments econòmics no sempre de manera exemplar, no hauria de ser tampoc motiu de lament. Si el Gran Wyoming o Jordi Évole lideren dos programes que són un mal de cap per al PP és per una única raó: tenen molta audiència i generen molts ingressos per publicitat al Grup Planeta. La contraprestació per a un públic com el que ahir es va concentrar a València és que eixos dos programes son finestres obertes a la pradera de la llibertat d'opinió i d'informació en la que (com al Polònia de TV3) es fan i es diuen coses que a cap altra programa de la graella televisiva podem veure i escoltar. Per molts anys que l'empresa continue guanyant diners amb aquests programes, i això ens permeta gaudir-ne d'ells  contra els vents huracanats procedents de Gènova [carrer de].

Quant als periodistes, val a dir que tenen bona part de raó, però no tota. Francesc Bayarri escrivia: "Si algú/na va descobrir la nit de diumenge l’escàndol de l’accident del metro, que reflexione sobre a què dedica el temps de la seua vida (que, com diu Woody Allen, és una merda i, a més a més, és tan curta!). Potser arribarà a la conclusió que una mica menys de futbol i de telefem va bé per a la dieta mediterrània". 

És segur que molts dels colpejats pel Salvados no van descobrir diumenge passat la merda que hi havia per sota (i per dalt) de la catàstrofe, del drama del metro en 2006. Potser seria més correcte dir que no havíen pres consciència del comportament particularitzat de les autoritats amb les víctimes, i de coses amagades (o poc conegudes) com ara la qüestió de les finestres del vagó, o la preparació i l'argumentari dels testimonis de la comissió d'investigació, realitzats per una empresa contractada ad hoc per la Generalitat Valenciana. Les preguntes al voltant de la premsa, llavors, serien diverses.  Per què pensem que ha passat això, per què ha tingut tant d'impacte el programa d'Évole, si ja tot ho havien publicat mitjans valencians? Què passa amb els mitjans valencians i els seus potencials consumidors? 

Convindria afegir, a més a més, seguint en el plànol periodisme/mitjans de comunicació, que la seqüència de Cotino del Salvados és inèdita, i ningú -que sapigam- havia fet el que va fer Évole: anar a preguntar-li, cara a cara, perseguint-lo pel llit del riu. Aquesta seqüència ha estat colpidora per a molta gent. 

Una hipòtesi explicativa és que en veure com el somriure displicent inicial va anar convertint-se en una màscara, en veure com Évole no amollava el mos, en veure com la gent li exigia respostes, Cotino i la seqüència van esdevindre insuportablement irritants. I és que aquell espècimen d'ésser humà és el President de les Corts Valencianes, per a vergonya nostra. Per a una immensa i dolorosa vergonya. No sabíem de la pressió indigna sobre les víctimes, no sabíem com van voler comprar-los el silenci enmig del dolor, no sabíem que van treballar a consciència per aconseguir el que van aconseguir: que quasi ningú sàpiga a la resta d'Espanya que a València va haver una catàstrofe que pogué ser evitada, i que els responsables es passegen avui inaugurant exposicions de vi, negant-se a contestar les preguntes de la premsa, i tot això amb una cara fastigosa de saber-se impunes i estalvis de tota responsabilitat. A més, vam saber d'una jutge, un fiscal, una directora de FGV, uns responsables, uns polítics, tot un gran grup de persones que no haurien de poder dormir per les nits. I encara van anar-se’n de paella per celebrar l'èxit de les compareixences.

És possible que la barreja de vergonya, fàstic i irritació generada diumenge pel programa d'Évole espentara a molta gent a acostar-se a la concentració d'ahir a la Plaça de la Mare de Déu. A aplaudir les víctimes, a fer costat a l'Associació de familiars i a exigir a crits la dimissió del senyor Cotino. La pregunta és si aquest fet fortuït pot significar un punt d'inflexió en la dinàmica política del País Valencià. El Periòdic de Catalunya, en primera, sota una gran foto de la concentració a València, diu: València desperta.

Desperta València? Parlem d'un territori en el que segons el darrer baròmetre del CIS el 30,6% dels valencians preferiria un Estat central sense autonomies. AL 25% li agradaria una comunitat amb menys autonomia, mentre que el 23% prefereix el sistema actual i el 10,1% desitjaria més autonomia. Un territori al qual el 46,4% considera dolenta o molt dolenta la gestió del Govern valencià i el 42,2% la valora com regular. Així mateix, la majoria dels valencians (63,9%) nega al Consell capacitat per a defensar els interessos del País, capacitat de diàleg (61,8%) o de coneixement dels problemes del territori que governa (52,9%). Però l'oposició no es lliura tampoc de la garrotada. El 54,9% considera la seua actuació com dolenta o molt dolenta.  

Si el 3 de maig s'ha pogut produir un punt d'inflexió política al País Valencià, si València -efectivament- ha despertat o està despertant, caldrà canviar moltes coses per a aprofitar la nova fase que s'obriria. Particularment l'oposició política que, ara per ara, no ha sabut vertebrar, canalitzar i aprofitar la irritació social envers les polítiques del partit que governa (?) des de 1995. 

Per on podria començar l'oposició a recuperar un espai central en l'escenari polític del que estan quasi absents? Algunes idees. Una, deixar de parlar quasi monotemàticament d'ells com a organitzacions (els seus problemes interns, els seus lideratges, els seus noms) i ocupar-se dels problemes dels que omplen els carrers de protesta. Dos, deixar de criticar el govern (?) del PP com a activitat exclussiva (bona part de la ciutadania ja està convençuda que els populars són nocius) i començar a fer explícites propostes específiques per al País Valencià, d'ampli suport social, realistes i lluny de fabulacions idealistes. Tres, deixar clar a la ciutadania que l'objectiu és treure del govern (?) mitjançant les eleccions els qui ens han dut a la catàstrofe econòmica, social i financera. Quatre, que el pragmatisme i el sentit d'Estat presidirà les relacions entre les diverses forces d'oposició de cara a ser alternativa al PP. Cinc, que col.laboraran amb els distints moviments de resistència (Plataforma Anti desnonaments, Víctimes del Metro, etc.) i amb els grups més vulnerables (aturats, víctimes d'ERO, sectors socials empobrits, sanitat i escola pública, pensionistes, etc.), per fer visibles les seues justes reivindicacions i canalitzar-les des de les diverses instàncies de representació i decisió política. 

Per tal de veure com articular-se de forma efectiva, els distints actors de l'oposició podrien començar per marcar-se a l'agenda que el dia 3 de cada mes, a la Plaça de la Mare de Déu de València, tindrien la possibilitat de  raonar durant la concentració de les víctimes del metro de 2006. Seria desitjable que molts, milers de ciutadans, prengueren també nota a l'agenda, per tal d'acostar-se a la concentració i veure els representants polítics estar entre la ciutadania sense la necessitat de càmeres de televisió i micròfons. Senzillament raonant i preparant línies d'actuació conjunta sobre els problemes reals de la nostra societat.

Sara Montiel i el deute amb la Universitat

331 milions d'euros és el deute actual de la Generalitat amb la Universitat de València. Malgrat que en 2012 es va reduir la despesa (respecte de 2011) un 3.1% en personal, un 4.1% en despesa corrent i un 7.7 en inversions reals, la situació finançera de la Universitat ha empitjorat. ¿I com no va a empitjorar, si el deute creix i cal demanar crèdits que generen interessos per a poder pagar perquè no arriben els diners de la Generalitat, que cada mes incrementa el deute amb la Institució universitària? Qui és, quins són els responsables d'aquesta fallida cada dia més evident?

Aquest més va a haver problemes amb les nòmines, segons ha comunicat la Gerència per correu electrònic als treballadors de la UV. No ha arribat la subvenció mensual. Més enllà de la contingència concreta, sembla que la UV haurà d'anar als tribunals, en contra del Consell de la GV. ¿On han quedat els dies de vi i roses quan -F. Camps dixit- n'erem el motor d'Espanya i l'enveja d'Europa?

Fa dos mesos vam escriure a aquest mateix bloc que al gener de 2008, fa més de cinc anys, però ja sentint els colps i les destralades de la crisi, Mariano Rajoy, aleshores en l’oposició, posava com exemple de bona gestió econòmica al Consell de Francisco Camps i afirmava: "Aquest és el model que jo vull aplicar per al Govern d'Espanya". Poc després, amb el problema dels vestits a coll, Javier Arenas, candidat del PP a la presidència de la Junta d'Andalusia, encara assegurava: "Governar no és gastar més, sinó gastar millor. Governar és imitar a Camps". Era l’època gloriosa de F. Camps, aquella en la que semblava més un telepredicador que un dirigent polític democràtic.

D’aquells temps són exabruptes com: "El Govern de Zapatero ens ho ha llevat tot, menys la dignitat i les ganes de treballar" (Siglo XXI, 04/03/2011); “Ens persegueixen. Què li ha fet la Comunitat Valenciana a Zapatero?" (El País, 27/9/2010), o "Som el govern més transparent d'Espanya i d'Europa" (Diario ADN, 14/8/2010). N’eren els dies de vi i roses.

Ha passat el temps, i d'aquells dies vam passar a la fase del delírium tremens. Ara la situació és cada cop més dura i difícil. Rajoy ja no vol fer servir el model de Camps per a Espanya. Quin és el model ara? Siga el que siga, que no ho explica enlloc, tant ell com el president Fabra -qui tampoc explica res- convindria que recordaren a Sara Montiel: suave que me estás matando.

Alemanya no pot limitar-se a administrar penitències.

L'Ambaixador alemany a Madrid, senyor Reinhard Silberberg, va publicar ahir un important article al diari El País, sota el títol Desde la profunda amistad. En ell confessa sentir-se cansat d'haver de llegir o escoltar dia rere dia un seguit de falsedats, desqualificacions i insults envers Alemanya i el seu Govern. 

En la primera declaració de principis, Silberberg es molt explícit: "Em cansa haver de llegir o escoltar una vegada i una altra que Alemanya persegueix una política d'hegemonia i domini i vol imposar als seus socis una Europa alemanya, doncs això no es correspon amb els fets. El Govern i la immensa majoria de la població alemanya comparteixen una mateixa opinió: la superació de la crisi requereix una integració europea més profunda, una major coordinació de les polítiques econòmica, fiscal i social. Alemanya està disposada a això. I el debat demostrarà si els altres també ho estan. En relació amb els retrets que se li fan a Alemanya, en la premsa espanyola hi ha hagut desvaris lamentables. Així, s'ha difamat la política del Govern alemany, afirmant que es tracta de la continuació de la criminal política de conquesta de l'Alemanya nacionalsocialista. Semblant estupidesa es desqualifica a si mateixa. I, on estaven els amics espanyols quan es tractava de defensar a la canceller federal Àngela Merkel de tals calúmnies?"

No li falta raó a l'ambaixador, si més no en la barbaritat de l'equiparació amb el període nazi. No crec de cap manera que el Govern alemany estiga pensant en rehabilitar els primers versos de l'himne nacional originari  (una estrofa que ja no forma part de la cançó nacional germànica): "Deutschland, Deutschland über alles, über alles in der Welt" ("Alemanya, Alemanya per damunt de tot, per damunt de tot el món"); però, de vegades -lamente haver-ho de dir- la insensibilitat, la supèrbia i l'arrogància de representants de les més altes institucions germàniques ens ho posen difícil a aquells que admirem Alemanya per moltes raons que van des de la filosofia a la música, des de la capacitat de treball a la d'innovació tecnològica. 

També té raó l'ambaixador quant a la distància astronòmica que separa la cultura política del Nord i la del Sud d'Europa. La gran corrupció transversal i la petita corruptela d’anar per casa, l’aversió patològica dels polítics per assumir responsabilitats i donar explicacions, la falta de rigor de la ciutadania en exigir-los-les, són dèficits democràtics que no podem negar. 

Malgrat això, jo també estic cansat de que la premsa alemanya generalitze de forma abusiva i conte i no pare que els malfaeners i corruptes del sud som més rics que ells, que vivim com a sultans i que -en conseqüència- hem de pagar pels nostres pecats. Estic fart igualment de que el patiment de més de sis milions d'aturats es considere part de la penitència. M'irrita que el Govern alemany s'amague quan la UE o el FMI diuen A i el seu contrari: que no poden asfixiar-nos més, però que cal que continuem amb les retallades. 

No demane que els alemanys ens subsidien barata res. Però, entre subsidiar-nos i enfonsar-nos n'hi ha un abisme. És en aquest sentit que pense dues coses: a) que estic fart de l’estereotip dels meridionals malfaeners i corruptes; i b) que estic cansat de patir el lideratge incomplet d'Alemanya en la UE tant com la seua duresa i la seua inflexibilitat. 

Pel que fa a la corrupció ja sabien que n'hi ha. Sempre n'hi ha hagut, però els bancs alemanys, tan estrictes de moral com són no n'han tingut ni en el passat remot ni el recent cap de problema en fer negocis amb els nostres corruptes, i això perquè es posaven la moral a una butxaca i els beneficis a l'altra. I pel que fa al lideratge i la duresa perquè fins i tot el Handelsblatt, el principal diari econòmic d'Alemanya, demana mesura envers el que està patint-se a casa nostra: “Seria nefast que els falcons en la UE obligaren ara a Madrid a sufocar el tímid auge mitjançant unes mesures de consolidació de força encara més brutals. Açò tornaria a posar a prova una vegada més la sorprenent capacitat de sofriment dels espanyols”.

L'Ambaixador diu que ells volen més Europa. Perfecte, estic plenament d'acord. No tinc clar, això també, si parlem de la mateixa Europa. Vull, somnie una Europa dels ciutadans que potencie el seu Parlament, que el BCE prenga mesures de reactivació econòmica, i que les expliquen amb claredat (Rajoy no valdrà per això)  de forma que sapiguem on estem i on anem d'una vegada per totes, i no por entregas. 

Perquè una Europa que tolera la fam, l'atur i l'emigració obligatòria de la joventut dins els països membres de la Unió no és una Europa digna. A Espanya, per exemple, els milions de persones expulsades del treball i sense subsidi, que no porten a casa ni un quinzet al mes no haurien de ser les víctimes per les SICAV, pel frau de les grans empreses, pel balafiament de recursos, per la cobdícia insaciable de la banca, per la corrupció a gran escala, etc., etc., etc. De la mateixa manera que Europa, liderada per Alemanya, diu el que s'ha de fer i el que no en matèria de dèficit fiscal, per exemple, també hauria de preocupar-se per aturar l'empobriment que està estenent-se pel sud del Continent com una epidèmia. Davant la pesta del segle XXI, la Unió Europea, liderada i controlada per Alemanya, no pot limitar-se a administrar penitències. 

Caldria saber, tanmateix, si l'ambaixador Silberberg aspira a una Europa social i solidària. Una Europa en la que les persones importen, en la que els innocents no paguen amb la fam i l'atur indefinit pels corruptes, pels cobdiciosos, pels qui fan frau fiscal,  ni pels qui els emparen. Una Europa, al remat, com la que demana l'Himne oficial alemany al seu primer vers: una Europa amb "Unitat i justícia i llibertat".

A propòsit de Veneçuela. Mirades honestes i mirades que no ho són.

Veneçuela fa setmanes que està a les primeres dels mitjans de comunicació. Particularment, després la mort del Comandant Hugo Chávez i de les eleccions guanyades pel seu successor Nicolás Maduro, tot i que per un marge estretíssim. No vaig a parlar ara sobre l'actual conjuntura del país caribeny. Ho vaig fer fa dos dies al programa A2 Internacional, que dirigeix Vicent Montagud a RTVV, i que encara està en re difusió. M'interessa, tanmateix, un aspecte colateral.

Fa setmanes, doncs, que no pare de llegir coses sobre el que ha passat i està passant a Veneçuela. Unes assenyades (com la de Fernando Flores, per exemple) i d'altres, moltes, massa, absolutament desenfocades: bé pel seu sectarisme anti-xavista, bé pel seu papanatisme i/o el seu sectarisme pro-xavista. D'aquestes no en donaré ni una referència. Només faltava.

Un altre dia escriuré sobre Veneçuela i el post-xavisme, però avui sols vull fer dues referències a dos textos que vaig escriure fa més d'una dècada. Un és de 2001, i parla de l'EZLN xiapanec, del subcomandant Marcos i d'alguns intel.lectuals d'esquerra europeus respectadíssims per mi. L'altre és de 2002, i va estar motivat per una novel.la molt venuda, signada per l'escriptora xilena Marcela Serrano, ambientada també a Xiapas. Xiapas venia molt en aquells anys. Ara, qui se'n recorda de Xiapas, de l'EZLN o de Marcos?
En 2001, jo escribia: "En España, concretamente, persiste aún entre los sectores políticamente progresistas una visión quizá romántica, quizá ingenua, quizá, simplemente, desinformada, que parece percibir a la América Latina como un espacio geopolítico en el que sólo una revolución transformadora –no necesariamente emparentada con el canon leninista-, se intuye como remedio a los males del subcontinente. Pensemos que América Latina es primera página de los informativos las más de las veces por noticias dramáticas: los desastres naturales y las grandes injusticias políticas, sociales y económicas. En un territorio en el que, según se puede percibir desde aquí, prima la desigualdad, la opresión, los resabios autoritarios y el protagonismo militar; pareciera que la democracia fuera un lujo casi suntuario y, lo que es peor: inútil".

En 2002, a propòsit de la novela de Serrano, vaig escriure: "Lo que está en mi corazón (como otras novelas antes) se venderá en Europa porque muchos lectores y lectoras se identifican con una imagen de América Latina que sintoniza con la que ellos tienen, con sus luces y sus sombras. Se trata de una imagen muy simplista (deudora de esquemas políticos de los años setenta), confeccionada con trazos gruesos de injusticia insoportable, bellísimos parajes, horizontes de liberación, causas nobles e incontaminadas, gente abnegada y valiente, cosmopolitismo y posibilidad de redención. La decadente política europea, decepcionante por reiterativa, aburrida, cuando no mendaz y tramposa, contrasta con la supuesta posibilidad de participar –siquiera sea como lector, desde el sillón de casa-, en la lucha mundial por la justicia".

Han passat més de deu anys, i tornaria a escriure els dos paràgrafs. Des de l'esquerra política autòctona, la complexitat veneçolana es vista -al meu parer- de dues formes distintes: una honesta i altra que no ho és. La primera és més moral que política, i està tan carregada de bons sentiments com desprovista de coneixements i de capacitat d'anàlisi. La segona és particularment irritant, per manipuladora, per simplificadora i -fonamentalment- perquè -com diria Pierre Vilar- se diu objectiva quan se sap partidària. I aquest nivell de deshonestedat em resulta inadmissible.

Enlaire en pau el puny i cride amb força: Salut i República, companys i companyes!!!

Fa més de dos anys que escric a aquest bloc, i aquest n'és el tercer text que dedique a la commemoració de la II República Espanyola. Enguany, però, la situació política general i el meu estat d'ànim polític en particular, li'n confereixen a aquest post un sentit més bel.ligerant, més reivindicatiu, més polític que sentimental.

El 14 d'abril de 2011 vaig escriure:

"En aquesta Espanya de tanta història de dolor, de tanta llàgrima, on els capellans han fet sempre costat als rics i als poderosos, aquell 14 d'abril de fa vuitanta anys milions de ciutadans i ciutadanes van creure que començava una nova era. La bandera tricolor i l'Hime de Riego van fer-se amos dels carrers i les places. L'alegria, totes les cròniques hi coincideixen, vessava els pobles i ciutats. Després passà el que passà, l'odi superlatiu de la guerra i l'horror sense límits de la dictadura, llarga, negra i cruel. Aquesta, però és una altra part de la Història. El que ara toca és conmemorar que avui fa vuitanta anys milions d'espanyols i espanyoles van creure's que podien ser feliços i viure dignament al seu país. Només que siga per eixe record... Visca la República!!!"

Fa un any, el 14 d'abril de 2012, el text era més reflexiu: 


"Per què serà que, tants anys després, la bandera tricolor és el nexe més important, més fort, més ferm que tinc amb Espanya? No és un lligam racional, és purament emotiu, sentimental. És clar que políticament parlant no puc ser altra cosa que republicà (i no sols perquè la monarquia es un anacronisme inclús a Suècia o Gran Bretanya; sinó perque a Espanya té una procedència indigna, més enllà del 23F, que la lliga a la Dictadura). La República, la tricolor, l'Himne de Riego, m'emocionen perquè em connecten amb la meua història, amb la de la meua familia, amb la de tots aquells que van donar la vida per fer d'Espanya un país més modern, més just, més habitable. I no ho van aconseguir".

Enguany, 14 d'abril de 2013, el juancarlisme està pràcticament desfet, ensorrat pel desgast de la figura d'un ciutadà que no està acomplint amb els seus deures com a primer funcionari de l'Estat. Un funcionari que -si més no- ni tan sols a casa seua ha sabut evitar la corrupció més escandalosa. La seua imatge d'aquella nit amarga i turbulenta del 23 de febrer de 1981 ha deixat de tindre valor per a mi, i és no res per a una joventut cada cop més majoritària que es pregunta què vol dir això d'un rei, o què vol dir que el fill del rei algun dia serà rei. Per quina raó? No ho entenen. I no ho entenen perquè no es pot entendre.

No sé si veuré o no el final de la monarquia i la proclamació de la III República Espanyola, però sempre viuré amb la il.lusió d'eixir al carrer a celebrar la seua arribada. És per això, que avui, 14 d'abril de 2013, enlaire en pau el puny i (amb l'Himne de fons) cride amb força una vegada més: Salut i República, companys i companyes!!!

Infantes, fiscals i altres coincidències

Si alguna vegada tinc problemes amb la Justícia, que espere que no, m'agradaria que em tocara un fiscal com el senyor Horrach. 

No és el món a l'inrevés? La fiscalia ocupant-se de la defensa? Què va passar quan la fiscalia recolzava les tesis de Baltasar Garzón? 

He buscat el significat de leguleyo en la RAE i la segona acepció em fa pensar que caliente-caliente: "Persona que hace gestiones ilícitas en los juzgados". Estaré delinquint? Serà desacato?

Rectifique no obstant els mals pensaments i dic que pense "pressumptament", encara que "no em consta" i que "pose per davant sempre la pressumpció d'innocència". Estarà millor així?

En qualsevol cas, 14 indicis i 14 d'abril [que s'acosta]. Hola, marinero!!! Caram, quant de 14!!!